diumenge, 31 d’agost del 2014

Jaume Cela, per (re)començar el curs

Encara que els de Manresa podrem estar un altre dia de Festa Major, demà, els mestres i professors d'arreu dels país tornaran als centres per tal de reprendre els cursos. Potser amb la voluntat que ens n'anem fent la idea, ahir l'Ara publicava una entrevista a Jaume Cela, que s'acaba de jubilar. L’edat hi obliga -ja ha fet 65 anys!- , encara que no li agradi. El cas es que seguirà compromès amb la seva escola i amb l'educació, i l'entrevista em sembla prou estimulant com per recollir-la a la carpeta de retalls. Ah! I si la voleu escoltar sencera -45 minuts de conversa amb en Jaume Capdevila, AraTV, només heu de clicar aquí.

Jaume Cela: 
Els pares han de notar que estàs disposat a jugar-te-la pel seu fill

Són 45 anys de mestre, ara t’has jubilat.
M’han jubilat. Em vaig empipar, però després vaig pensar que està bé, podré continuar fent coses en el món de l’educació. I morir a l’aula deu ser dur. I si tots els que ens agrada tant la nostra feina no ens jubiléssim mai, els joves tindrien tot el dret a tirar-nos per la finestra.

Què t’ha mantingut tants anys a l’aula?
M’apassiona veure com ajudes a construir coneixement. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que és a l’etapa infantil. És un error increïble i només ho veu gent de la sensibilitat d’un Tonucci, que deia que els d’infantil són els que més haurien de cobrar.

Què és educar?
Acompanyar, acollir sense condicions, mostrar el món, amb el que és bo i el que no és tan bo, sense adoctrinar. I saber escoltar què demanen els alumnes, que no és el mateix en tots els casos.

I la precaució és no ser una llosa.
No condicionar massa. Saber-te col·locar a la distància precisa. A una criatura li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra que et quedes curt.

Has escrit: “No és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre”.
Per a alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. La relació és asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu. Tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin.

Ha de ser vocacional la feina de mestre?
El que és fonamental és treballar amb un equip de gent que cregui en el que fa, on hi hagi debat sobre el que estàs fent.

Dius que el mestre ha d’estimar els nens o fer-ho veure. És fort, això.
És fort, sí, però és així. És impossible que jo espontàniament me’ls pugui estimar a tots. Cal prou traça perquè aquest noi o aquesta noia que em costarà molt no ho sàpiga mai, no ho noti. És fer teatre del bo. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies.

Han de veure que confies que se’n surtin.
I que quan convé sí que sóc al seu costat, que quan convé acaronar-los, els acarono, quan convé plorar amb ells, ploro amb ells, quan convé, ric amb ells. I quan convé enfadar-m'hi, m'hi enfado, però em tenen al costat. L'Steiner té una frase preciosa: "El bon mestre és el que, fins i tot en la ironia, té una lleu sensació d'amor".

I si és recíproc, millor.
Sortir de l'aula i veure que no s'arriba als alumnes és tremendament frustrant. Una de les causes de l'estrés docent és la incapacitat d'establir vincles amb els alumnes.

Les escoles han d’innovar molt?
Innovar és dialogar amb la tradició. No vol dir utilitzar més ordinadors o menys. Les tecnologies ens poden ajudar, però no són un fi en elles mateixes.

Però el mestre ja no té el monopoli del coneixement.
Sí, el que cregui que ell és el centre del saber farà riure. Ensenyes i aprens amb ells, i ells aprenen els uns dels altres. Per això és clau la conversa. L’escola és un espai on vénen a equivocar-se i saben que no seran sancionats per això, sinó felicitats perquè s’arrisquen. Em meravella l’acció educativa des que un nen et diu “M’ajudes?” fins que et diu “Ja no et necessito”.

L’escola corregeix la desigualtat social?
Ho intentem fer, però les coses es compliquen més. Hi ha centres on el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, unes beques, o compensar que l’alumne no rep ajuda a casa. Cal fer de mestres, d’assistents socials o el que sigui. Sí, cal fer-ho.

I si l’alumne se’n surt és el màxim plaer.
El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus. En rebre el Nobel Camus li diu en una carta: “Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè”. Ja es podia morir tranquil.

Reconeixem prou els mestres?
A vegades no som prou generosos amb els mestres. Els mestres tenim sempre un problema: som un col·lectiu molt idealista, sempre tenim unes expectatives molt altes, i en la realitat de vegades no hi arribem. Aquesta diferència ens produeix uns nivells d’angoixa alts.

Pares i mestres ens entenem prou?
La relació ha de millorar encara més. El col·lectiu de pares i mares fa el que pot, i és cert que n’hi ha que abdiquen de les seves responsabilitats, però també hi ha docents que ho fan. Jo als mestres joves els dic: “Si a la reunió amb els pares no ets capaç de dir cinc coses bones del seu fill, no en diguis cap i espera’t a més endavant, vol dir que no el coneixes prou”. Els pares s’han d’endur la impressió que estàs disposat a jugar-te-la pel seu fill.

A la foto, alguns alumnes del Catà, anant un dia a teatre.

divendres, 29 d’agost del 2014

La Festa popular, al Casino de Manresa

Ahir vam inaugurar una exposició de les que fan Festa Major. A la sala gran de El Casino de Manresa, amb presència d'autoritats i un públic fidel, disposat a escoltar Bienve Moya, que n'és el comissari. I és que l'exposició va d'això, de La festa popular, amb un subtítol encertadíssim: la catalanitat cívica. El repàs a la sala reclama estona, però un primer cop d'ull ja predisposa a l'elogi: està molt i molt bé. M'interesso per un catàleg que l'economia contemporània fa impossible però, vist el conjunt, em sembla que allò que aviat convindria és un llibre, un llibre "de tesi" que només el Bienve pot enllestir perquè, literalment, el té al cap. I l'exposició  -les imatges, el treball tipogràfic, la disposició del material…- ja n'és pròleg, índex i guardes i tot, ara mateix. Felicitats, doncs, a la dissenyadora i a tot l'equip que ho ha fet possible. Però, hi torno, falta el llibre i falta confirmar la tesi: quina cultura popular? en què consisteix aquesta catalanitat cívica?

Bienve Moya parlava ahir de la voluntat de recuperar el carrer, de l'explosió dels darrers anys setanta, de Lindsay Kemp o dels Bread and Puppet Theater a Barcelona... De la transgressió que reclama la festa i l'exercici de la cultura popular. Dels models que seguim, i dels que empeltem. Sentir, a continuació, discursos amb l'enèssim elogi de l'associacionisme, la defensa de la tradició i de com va de bé "integrar" a "la nostra cultura" dos milions (sic) de nouvinguts, em va semblar un punt fora de lloc. O potser és que ja era una altra tesi, la de la defensa, la de la vella guàrdia. El què déiem, que fa falta el llibre!... Perquè el que és segur és que l'exposició és bona de debò, i dóna per molt. Girarà arreu del país -ja fan cua Torroella de Montgrí, Barcelona…-  i suma les complicitats que els temps reclamen: l'IRMU, la Fundació Mediterrània i els ajuntaments que amb bon criteri vulguin pensar i repensar la funció -cívica, cohesionadora, d'intercanvi…- que la cultura popular genera.

A la foto, en Bienve Moya, acompanyat de Maria Camp i Lluís Puig, DG de Cultura popular. L'alcalde i regidor de Cultura també hi eren, però han quedat a l'altre costat-  En Bienve s'adreçà al públic per manifestar no sentir-se mai foraster a Manresa. Ho celebrem i ja l'esperem a les activitats de difusió que hi haurà al Casino.

dijous, 28 d’agost del 2014

Record de Jaume Vallcorba Plana

La mort de Jaume Vallcorba aquest mes d'agost em va sorprendre. Un editor de primera, pulcre i de voluntat clàssica. Que no vol dir avorrit! Aleshores, al costat dels articles de comiat -conservaré els de Quim Monzó i Empar Moliner-, al costat de la crònica del funeral a l'església dels Sants Just i Pastor -"Viva la vita, alegria, felicità!"- vaig recordar una visita seva a Manresa, probablement l'any 1980.

De manera singular, recordo que Jaume Vallcorba va venir a Manresa, a l'Institut Lluís de Peguera, convidat pel professor Jordi Puig, que era amic d'en Quim Monzó. Jo ja no era alumne del centre, però en Puig, després de la xerrada, se'l va endur a sopar, amb tres o quatre alumnes de COU que -barruts- m'hi van arrossegar. No passàvem dels disset o divuit anys i coincidíem a editar la revista "Llamborda", que això ja ho explicaré un altre dia. No recordo res de la conferència, però sí després, a "El Celler", la conversa sobre Monzó que acabava de treure Olivetti, Moulinex…. i ens tenia embadalits. El discurs i els referents de l'aital Vallcorba, però, em destarotaren. A mi, aleshores, que ja era a l'Autònoma Modernista de Jordi Castellanos, no m'agradava Carner ni res que fes tuf de Noucentisme. Reconec que al costat d'en Vallcorba, però, érem uns perfectes indocumentats. I pobres de solemnitat! Va pagar el sopar en Jordi Puig, suposo. Això sí, l'exquisida imatge de Jaume Vallcorba que ens ha arribat devia estremir-se amb el rollo econòmico-casolà dels vespres a "El Celler" i aquell noi tan trempat que era en Ricardo. El més elaborat de l'oferta eren les seques amb botifarra, i aleshores el nano us amollava, amb entonació castellana: "¿Y for drinking?". Invariablement, vi de la casa, d'aquells que esgarrapen. 

I encara, recordo també una entrevista d'aquelles que retallo, en paper -la mania de retallar els diaris!. Va ser a Presència, el juny de 2010. Jaume Vallcorba era entrevistat per en Manuel Cuyàs, en motiu dels 30 anys de l'editorial Quaderns Crema. Tractament de dominical. Però en selecciono alguns fragments que em semblen francament útils o interessants de tenir presents.

- - - - -

Sol, i de cap
Quaderns Crema, l'editora de Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner… compleix trenta anys. 

Quaderns Crema, l'editora de Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, per entendre'ns- compleix trenta anys. Jaume Vallcorba, el seu fundador, propietari i director, creu que no és una xifra per celebrar res perquè ell és un clàssic -"jo sóc un clàssic", em diu- i pensa que després d'haver celebrat els vint-i-cinc ja no toca cap altra efemèride fins als cinquanta.
(…)
Té l'editorial en un pis de la part alta del carrer Muntaner. Un tresillo, un rellotge de paret de l'avi amb cadenes i politges, tres quadrets evanescents de Xavier Valls. Se sent música clàssica. (…) Vallcorba avui no porta armilla. S'ha acabat l'hivern. En canvi, vesteix corbata com sempre, americana com sempre, sabates enllustrades com sempre. Té la pell de la cara molt fina, com si sempre s'acabés d'afaitar. Unes ulleres de molts augments li engrandeixen els ulls. Vallcorba llegeix molt i mira molt.

Vostè neix a Tarragona el 1949
-"El meu pare, que era enginyer, hi estava destinat. Allí va conèixer la mare, que era de Constantí. Van venir aviat a Barcelona. (…) La família era culta. El pare m'obre la seva biblioteca, sense restriccions"

Li havia de restringir res?
"De vegades les famílies volen protegir els infants. Llegeixo de tot, molt barrejat. M'impacten L'illa del tresor, que encara avui és un llibre que recomano; Jules Verne… Els 500 milions de la Begum és un gran llibre. I El mercader de Venècia… Molts llibres eren en francès. Vaig tenir una professora de piano que parlava en francès. Fins als 11 anys vaig tocar el piano bastant bé. Sóc el gran de quatre germans i en un determinat moment vital surto una mica contestatari. Els pares em matriculen finalment a la Salle Bonanova, de la qual tinc un record esplèndid. Els hermanos i jo ens vam entendre de seguida. Vaig fer un examen de biologia escrit en vers. El professor em va dir "Molt bé, sobresaliente, però no cal que ho tornis a fer més".

Llegir és descobrir móns desconeguts i haver de consultar el diccionari tantes vegades com calgui

De vegades li he sentit defensar l'ensenyament tradicional.
"És que era molt millor, i no solament en contingut sinó en actitud, que és més important. De les tres potències de l'ànima -memòria, enteniment i voluntat- hem llevat la memòria per inútil i la voluntat per feixista, i hem deixat l'enteniment sense crosses, clavant-se cops pertot. A les escoles d'abans es feia llegir molt, es componien moltes redaccions, i t'adonaves com és de difícil escriure. Ara les escoles tendeixen a fer llegir llibres amb una llengua que els alumnes ja saben i un món que ja coneixen. Llegir és descobrir móns desconeguts i haver de consultar el diccionari tantes vegades com calgui".

Vostè té una editorial que publica llibres d'èxit. La gent d'ara, llegeix o no llegeix?
-"Es fa difícil de saber. Es venen llibres però els índexs de lectura són baixos. Si fossin alts, les grans corporacions editorials ens haurien fet desaparèixer. Es venen els suficients llibres perquè puguem sobreviure".

Jo estic segur que a la nit, els llibres d'una biblioteca parlen entre ells

Vostè diu: "Publico el que m'agrada; la meva és una editorial personal i no n'haig de donar comptes a ningú".
-"És exacte".
(…)
-"Pensi que una col·lecció de llibres té la seva lògica interna. Posar Montaigne al costat de Chesterton és fer dialogar aquests autors tan distants. Jo estic segur que a la nit, els llibres d'una biblioteca parlen entre ells. No ho pensa igual? La Pléiade francesa ha incorporat Simenon a la col·lecció canònica de la cultura francesa. Quan Simenon conviu amb Racine, un i altre han canviat, ja no són com abans".

Ja sap què es diu. Que el llibre de paper s'acaba.
-"Jo no m'imagino un món on els llibres hagin estat substituïts per artefactes electrònics".

Vostè potser no, però pregunti-ho als joves.
-"Ara afiguri's un llibre electrònic que et permeti veure a l'instant, amb els teus ulls, el paisatge que et descriu amb paraules. L'acció del llibre passa per exemple a un lloc de París i tu entres a Google i veus el lloc".

Quin problema hi ha?
-"Que la màgia de llegir, la capacitat d'imaginar, es perd".
(…)
-"Un llibre de paper fa olor, és agradable al tacte, és versàtil, invita al recolliment i al silenci. Acumula història. Un dia l'obres i hi trobes aquella taca de cafè que t'hi va caure o aquella nota que la lectura et va suggerir".

Abans parlava de la conveniència de consultar un diccionari. El llibre elctrònic no solament et porta a París, sinó que et pot definir una paraula.
-"A vostè no li ha passat mai que buscant una paraula en un diccionari arriba un moment que oblida la consulta que anava a fer i s'ha aturat en una paraula que el porta a una altra i aquesta a una de nova? Aquestes expedicions només són possibles amb un diccionari clàssic, de paper. De totes maneres, afirmo que els diccionaris on line són pràctcs i bons, Jo no estic en contra les noves tecnologies".
(…)
[L'ordinador de damunt la taula] "em permet consultar les pàgines sobre llibres dels diaris i revistes més prestigiosos. Una eina important per després triar el que has d'editar".

Vaig cursar filosofia i lletres, a l'Autònoma. I va ser per amor.

Encara no hem parlat de com va fundar Quaderns Crema…
-"·Jo era a Bordeus, com a lector…

Perdoni que l'interompi. Quina carrera havia estudiat?
-"Tot i que venia del batxillerat de ciències, vaig cursar filosofia i lletres, a l'Autònoma. Va ser per amor. Em vaig enamorar d'una noia que feia aquesta carrera. Vam anar plegats durant força estona, ens vam casar, ens vam separar. A filosofia i lletres tinc professors com Martí de Riquer, que després publicaria, Gabriel Ferrater, Pep Calsamiglia o José Milicua, que em va ensenyar a veure la pintura. Gabriel Ferrater em va fer adonar que Baudelaire era millor que Andy Warhol. Jo havia passat per una època pop que em va fer trigar vuit anys a entendre que Andy Warhol és un tonto".

I la fundació de l'editorial?
-"Amb aquella noia que estimava vam crear un estudi de disseny gràfic que es va dir Aiguadevidre i que encara és el nom amb què firmo la part gràfica dels llibres de l'editorial. Després, quan era a Bordeus, on m'hi trobava molt bé pensant que era la ciutat de Montaigne, entro en contacte amb l'Antoni Bosch, de nissaga d'editors i llibreters de Barcelona, i ens proposem muntar una editorial pròpia. Creem Antoni Bosch Editor, que té una col·lecció que es diu Quaderns Crema. Anem publicant fins que al final dic al meu soci: "Vols dir que ho estem fent bé?" No veníem res. Al final desfem la societat. Ell se'n va i jo em quedo amb el nom i els contractes. Penso de muntar una mena de cooperativa però al final amb qui en parlo no s'hi atreveix i començo a treballar tot sol. Quaderns Crema, com es pot llegir en els crèdits dels llibres, és una societat unipersonal. Publico Quim Monzó, que coneixia d'abans, de quan jo era dissenyador i ell un escriptor incipient. Hem acabat fent un camí molt paral·lel. Vam publicar Uf, va dir ell, i va ser l'èxit que tothom sap".

De fet, inicia la moda del conte en aquest país. Es creen lectora de contes i autors de contes.
-"Els contes de Monzó eren molt bons i l'entusiasme es va encomanar. L'entusiasme és encomanadís, i això val tant pels autors com pels editors. Si no publiques un llibre amb entusiasme, si no el vens amb aquest esperit, si no saps defensar els teus autors, fas trampa al lector. Personalment sóc un gran fan dels contes. Per ordre, els meus gèneres literaris preferits són la poesia lírica, el conte i la novel·la. La poesia lírica la prefereixo perquè és literatura en estat pur i m'ofereix densitat de llengua i densitat de significat".

Què vol dir densitat de llengua?
-"És la paraula en la seva màxima expressió. No els significats que suggereix significativament, sinó els que diu. En poesia sempre es remet a la pròpia tradició. J. V. Foix ens ho il·lustra. "Sol, i de dol, i amb vetusta gonella…" remet al "Solo e pensoso i più deserti campi…" de Petrarca, i Petrarca, a la vegada, incideix directament sobre Foix. Amb això vull dir que Foix és petrarquista? No gaire".

Caram, si que em posa difícil el fet de llegir.
-"Per fer-ho a un cert nivell cal una preparació prèvia, sí".

(…)

Quaderns Crema té per signe de marca una atzavara
-"Em sento molt pròxim al noucentisme. És el moment de la cultura catalana amb el qual m'identifico més. Adopto l'atzavara dels quadres de Nogués i dels meus records a Constantí. A més, el logo d'una editorial ha de ser vertical perquè, si no, no cap al llom dels llibres prims".

diumenge, 17 d’agost del 2014

Un article imprescindible d'Oriol Junqueras

El Punt-Avui ha publicat aquest diumenge un article d'Oriol Junqueras que em penso que convenia: 11-S i 9-N, sí i sí! Un article que tanca dues setmanes d'un cert nerviosisme a l'entorn del 9N, des que alguns membres del govern van deixar entreveure que, si el Tribunal Constitucional tombava la consulta, ells acatarien la sentència.  Hi va haver la vehemència de Marta Rovira, defensant la consulta al marge d'allò que digui el TC i reclamant la consulta fins el final: "No s'hi val a abandonar el vaixell!". No cal dir que des de CiU les declaracions van ser viscudes amb "incomoditat" -no prou tocats pel cas Pujol, ara amb les seves darreres declaracions des de Queralbs! I a poc a poc la tensió pujava. En Tardà no gastava manies: "Penso que aquest govern ha decidit suïcidar-se!" i la Vicepresidenta Ortega encara apel·lava novament a la més estricta legalitat… Carme Forcadell i Muriel Casals s'afegien al pim-pam-pum esmenant la vicepresidenta i el sidral, és clar, agafava volada. Per tot plegat, i perquè veritablement seria un engany ajornar la consulta -tant com esberlar la unitat d'aquests mesos!- vaig celebrar que dimecres, a Talamanca, el MHP Artur Mas qualifiqués el debat de tempesta en un got d'aigua, molt pròpia del mes d'agost i, encara, manifestés que "de pla només n'hi ha un: votar". Però, a mi, m'hi faltava el posicionament del president d'ERC, Oriol Junqueras. I el text d'avui és, més enllà del títol, absolutament clarificador. Sense disputes estèrils. Defensant la importància de cada pas, de cada data, i donant per bo que si la "V" del proper 11 de setembre és un èxit -i ho hauria de ser- també obtindrem el mandat de la ciutadania a favor del 9N. "Primer, fem un gran 11 de Setembre que torni a fer emmudir els qui voldrien tornar a la vella política de sempre, que enviï un missatge nítid a Europa, al Govern espanyol, que sigui una nova exhibició de civisme i determinació, recordant que tenim una data innegociable a l'horitzó: el 9 de novembre".

També depèn de nosaltres, doncs. No obrim esquerdes innecessàries. No posem benes abans de la ferida. I sobretot, que ningú s'arronsi! Jo ja estic inscrit al tram 51, amb la gent del Bages, i hi seré amb la samarreta vermella.

El text d'Oriol Junqueras, per conservar sencer, és aquest:

11-S i 9-N, sí i sí!

La gran mobilització del setembre del 2012 va desencadenar les eleccions del novembre del 2012. Sense aquella massiva manifestació, la més gran mai vista al país fins aleshores, avui no seríem aquí. La ciutadania catalana va votar i expressava així, amb rotunditat, un mandat democràtic, clar, diàfan. El Parlament resultant, plural, era el reflex d'aquella demostració de força al carrer, cívica, exemplar, entusiasta. I fruit d'aquell nou Parlament, nascut de les eleccions autonòmiques amb més participació de la història, CiU i ERC signàvem un acord d'estabilitat parlamentària que garantia la governabilitat amb un horitzó: convocar la consulta per decidir el futur del país el 2014.

L'acord no va ser fàcil perquè els actors implicats érem dues forces polítiques (de fet, tres) de tradicions i sensibilitats molt diferents. Tampoc no era fàcil el context econòmic i social, immersos en una crisi sense precedents que a Catalunya –com hem repetit en infinitat d'ocasions– s'accentua per un dèficit fiscal sostingut en el temps i que repercuteix directament en el nostre teixit econòmic i social.

Iniciàvem un camí il·lusionant però alhora assumíem un repte immens que sabíem que no seria fàcil, que no ens ho posarien fàcil. Res de nou; mai no ens han regalat res.

Paral·lelament el Govern espanyol, amb la complicitat del PSOE, accelerava una ofensiva involucionista en tots els fronts, contra l'Escola catalana obsessivament; però sobretot contra el país, contra la convivència. I els catalans hem comprovat com mai que no és que no tinguem Estat sinó que en patim un; un Estat que senzillament crea problemes on no n'hi ha, que actua en contra dels interessos de la majoria i que ignora les necessitats del país. Res de nou; fa tres-cents anys pel cap baix que és així.

El 12 de desembre del 2013 es concretava aquell acord d'estabilitat parlamentària en el seu punt nuclear: posar el futur del país en mans de la gent. I tampoc va ser fàcil; gens, de fet. També en aquella ocasió una nova demostració de força al carrer, de mobilització democràtica històrica, va ser vital per recordar quin era el mandat popular davant la fràgil memòria d'alguns i alguns intents mediocres de desnaturalitzar el procés. La Via Catalana va esdevenir un missatge espectacular al món de quina era la voluntat de la ciutadania, incontestable. També aquell estiu, previ a la Via Catalana, vam escoltar veus que intentaven aigualir els acords democràtics i l'anhel de la ciutadania, que tractaven de tirar aigua al vi, de malbaratar l'esperança i la il·lusió de la bona gent. La Via Catalana va ser un clam tan contundent que va sepultar els dubtes i misèries tendents a burlar la voluntat popular. Res de nou, tampoc.

Tot i així, concretar aquella voluntat, posar blanc sobre negre, tampoc va ser fàcil, gens. Però finalment sis forces polítiques, representant quatre grups parlamentaris, signàvem un acord que concretava data i dia per convocar la consulta. I així s'infantava el 9-N, com a culminació d'un llarg procés protagonitzat per la societat civil i que era validat per dos terços del Parlament, del Parlament més votat de la història del país.

El temps ha passat de pressa i avui som a menys de tres mesos de la consulta, d'un moment únic que hem construït entre tots, d'una oportunitat única, per tant. I el Govern espanyol tampoc s'ha quedat quiet; ens han arribat a assegurar que quedaríem fora de l'espai planetari, han combinat les amenaces de tot signe amb escenaris dantescos, s'han esforçat de valent a espantar la gent i ens han demostrat, un cop més, que no ens estimen, ni poc ni molt. Però també han aflorat les misèries de trenta anys d'autonomisme.

El terrabastall provocat per aquesta voluntat de posar data a la democràcia i construir un nou país ha fet aixecar algunes catifes. Ja sabíem que no seria fàcil i que el Govern espanyol del PP, amb l'adhesió incondicional del PSOE, no actuaria com el britànic, sinó que farien tots els possibles per frustrar la voluntat de votar i decidir, sabíem que menystindrien i combatrien la voluntat de la ciutadania i la seva expressió més democràtica: votar.

També en aquesta ocasió és imprescindible un massiu 11 de Setembre, que la V sigui un èxit i que sigui un mandat alt i clar de la ciutadania a favor del 9 de Novembre, a favor de la democràcia, de la dignitat, d'un futur millor i nostre, de tots i cadascun de nosaltres. La ciutadania —que no falli ningú; la història ens convoca— ha de deixar clar que no està per orgues ni romanços, que s'ha de complir la voluntat democràtica i que els partits estem aquí per això, per respondre i respectar la voluntat de la ciutadania. Pacta sunt servanda, els acords hi són per complir-los, no per especular-hi frívolament. A aquells que no estiguin a l'altura del moment, la història els jutjarà; no és el moment de dubtes ni vacil·lacions. En cap cas acceptarem sotmetre la nostra voluntat de votar, la nostra set de justícia i fam de llibertat, a l'arbitri d'un grup de magistrats designats a dit pel PSOE i el PP, mai. Perquè si fos així ja no caldria haver començar aquest camí, ja sabem com les gasten; respectuosament, el Tribunal Constitucional que digui el que vulgui. El país ha de fer el seu camí, seguir avançant i si ens hi posen traves o paranys, caldrà superar-los. I alguns dels nostres potser dubtaran o tindran por. I és normal, i no els jutjarem sinó que els ajudarem i els animarem a seguir endavant, acaronant-los, amb la mà estesa i oferint l'espatlla perquè s'hi puguin recolzar. Deia Machado allò de 'caminante, no hay camino, se hace camino al andar'. Doncs això, endavant, aquí no hi ha marxa enrere. Anem per feina doncs, Ara és l'hora.

Primer, fem un gran 11 de Setembre que torni a fer emmudir els qui voldrien tornar a la vella política de sempre, que enviï un missatge nítid a Europa, al Govern espanyol, que sigui una nova exhibició de civisme i determinació, recordant que tenim una data innegociable a l'horitzó: el 9 de novembre.

El dret a votar i decidir el nostre futur no serà cap concessió graciosa, no ens el regalaran en cap despatx, ens el guanyarem al carrer. I serà una consulta legal perquè tindrem una llei de consultes i serà acordada perquè és el fruit d'un enorme consens social i polític.

Volem votar i votarem i acceptarem el resultat de les urnes. Perquè nosaltres sí que som demòcrates i sí que aceptem el veredicte de la ciutadania.

dimecres, 13 d’agost del 2014

Nabòkov, la memòria que parla

A primers d'any, en unes altres memòries -Joan Francesc Mira, a El tramvia groc- vaig trobar la cita de Vladímir Nabòkov: "He viatjat cap arrere amb el pensament -amb un pensament que s'aprimava sense esperança pel camí- a regions remotes on buscava una sortida a les palpentes, per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense eixides". Hi havia unes memòries de Nabòkov, doncs, aquest Speak, memory que Oriol Carbonell i Curell va traduir al català: Parla, memòria, editat per la Magrana i Edicions 62 el 1986. La seva lectura aquest juliol, lenta com ho és el trànsit entre els records, ha estat un plaer. Comença així: "El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. I poc després: La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig". Nabòkov s'hi rebel·la, abans d'arribar a la conclusió que J.F. Mira recollia: podem viatjar en el pensament fins a regions remotes però, ai las!..."només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides".

Potser per això, el mateix Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". Des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins el maig de 1940, a punt d'embarcar cap els Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió que no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal, ni tampoc el jutjo pedant. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut. Aquest és, em penso, l'exercici. Encara una altra cita per reblar-ho, al quart capítol: "Adreço un prec als pares: mai, mai no digueu "Afanya't" a un infant".

En fi, Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. Però, al mateix temps, les pàgines que més m'han atret han estat els idil·lis amb Colette -una nena francesa coneguda a Biarritz- o amb Tamara. I és clar, l'agitació més o menys romàntica que li produeix Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia absolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Ho acabo: quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs això, mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

La foto, de 1947, és la mateixa que il·lustra la portada de l'edició catalana de 1986, a la col·lecció "Venècies" de la Magrana amb Edicions 62. El joc amb les ulleres és perfecte per parlar del record. Però l'aspecte de Nabòkov, amb un barret de pell ushanka, em recorda també, inevitablement, el personatge de Pnin, un professor rus als USA, protagonista de la novel·la que, amb el mateix nom, Nabòkov va publicar el 1957. 

diumenge, 10 d’agost del 2014

Dissabte, des de Solsona

Al portal nou de la catedral de Solsona, puntualment a dos quarts d'onze, ens hi espera mossèn Montraveta. Mesos abans, a Manresa, ens havia promès un plat de mongetes amb cansalada a Cambrils, "si se'n sortia". I ara passem comptes. Però el dia promet perquè, de primer, l'home ens proposa un tomb complet per la catedral. Els confessionaris singularíssims de la parròquia, l'espai de la mare de Déu del Claustre, els mosaics de l'Obiols, tots els detalls d'una pietat popular que conec per aquell expedient que vam fer de la Festa Major de Solsona, patrimoni immaterial de Catalunya. Després travessem la nau central, cap al claustre, i penso en l'aleshores alcalde, el malaguanyat Xavier Jounou, i el seu testament inoblidable, -i penso en els dos Tresserres, els que foren conseller l'un i l'altre, bisbe. I ja tindríem tema per tot el dia, ni que fos pels seus respectius relleus, però abans -les mongetes hauran d'esperar- ens arribem al Museu diocesà, que aquests dies presenta el reliquiari de la Vera Creu d'Anglesola. Una feina de restauració extraordinària però, potser, presentada amb poc discurs -i ja hi tornem, la fe, la pietat popular, l'oportunisme que fa mil anys ja arrelava. -Vinga Nasi, Quants estelles no van sortir de Jerusalem, totes de la vera creu? Devien fer net de boscos! I tots els claus, i tantes i tantes espines de la corona… Ho deixem, i enfilem cap a Cambrils per Castellar de la Ribera i Massarúbies. I escoltem històries de molts anys -de moltes masies, de molts boscos. El mossèn és fill del país. I se'l coneix, i en coneix a la gent. Murri, és una mica Deig i és una mica Huguet alhora, i encarna aquesta fornada de capellans que ja s'acaba, que van fer el pas de canviar coses -i en van canviar moltes, sortosament. I que ara queden distrets de la regressió que la santa mare Església viu. M'estalvio els detalls, tots ells massa propers a la Catalunya central perquè, fora de context, podrien semblar de pura crueltat. Som al mirador de Serra-seca i encara que el dia no sigui visualment magnífic, el paisatge conserva el to wagnerià de les grans ocasions. Davallem fins Cambrils i arribem a la Casanova que ja ens esperen, i mentre roseguem un plat d'olives hom diria que ja tenim el dia fet. Vénen les mongetes i ve la cansalada, i en acabat encara -es pot triar- manetes de bisbe o vedella. Enriolats -sumem deu coberts- fem prou tropa. I tirem per Odén i cap a Canalda. La tarda és suau i al nou zoo dels Pirineu -pais d'emprenedors!- faig un cop de cap entre mussols, ducs i esparvers. Una mustela i un parell de fures. I tornem a Solsona pel pla de Lladurs, amb aires foixians (El meu país és un roc / que fulla, floreix i grana…). Al vespre ho acabarem a Olius -la visita al cementiri, i la cripta, ens la fa una noia trempada que no recita sinó que diu, des del coneixement i la complicitat. Perquè avui la visita és de fosc, i es veu que no es pot dir a ningú. Després soparem a la fresca -tot a càrrec de Monnments, turisme, cultura i gastronomia: uns altres atrevits amb bones idees!-. Rera de l'absis, amb el cafè, hi escoltem la Mireia Ribalta i en Joan Vilarmau. Cançons d'amor i desamor que ens permeten cargolar uns darrers comentaris heterodoxos, i ens posem d'acord que l'Església també n'ha fet molt, de mal, a cop de pecat i moral estreta. I al capdavall ens acomiadem amb una abraçada llarga -gaires dies així i al mossèn li caldrà una nova hospitalització. Ara fresqueja i és tard de debò. Sota la lluna com un plat, la carretera ens torna al Bages. Procuro no oblidar-me cap revolt i al cap m'hi emporto el record de tantes Solsones i solsonencs com he tingut la sort de conèixer, i que m'acompanyen en el camí, perquè de tots hi he pogut aprendre alguna cosa. I abans d'adormir-me els en dono a tots les gràcies.

La foto la va fer M. i és del vespre a Olius. Assaig dels músics. La roulotte dels de Moonments. Un grapat d'Albuixechs i Ribaltes. Ah! I un pensament per les germanes Cibiac-Monter que sempre apareixen a la impensada i ens recorden que un dia vam venir de Binacet...

dijous, 7 d’agost del 2014

Vacances a Sants

Amb aquell desig de perdre'ns que les persones tenim a l'estiu -canvi d'escenari, de clima i d'horaris-, amb M. agraïm les claus que ens passen d'un cinquè pis a Sants i ens hi instal·lem tres o quatre dies amb uns quants llibres i poques presses. Baixar l'escala només pel pa -pel pa, el diari, pernil i formatge. Quatre tomàquets. i encara per arribar-nos a l'exposició dels blaus de Sorolla o, ahir, a la Filmoteca, per riure amb aquell "Primera plana" d'en Billy Wilder, amb Jack Lemmon i Walter Matthau. Caminar de nit travessant la ciutat, confosos amb riuades de turistes, des del Raval fins Hostafrancs. Fem també un parell de cerveses. I un cop a casa, assaborim l'aire que passa i ens adormim bo i sentint bategar les persianes, algun gos, el veí que encara té l'esma de barallar-se amb no se sap ben bé qui. Fins que clareja i busques el llençol amb els peus i penses, "Que bé!", i aleshores et lleves, fas cafè, t'acabes les galetes -i reprens amb fruïció la lectura. És així com m'agrada Barcelona, i així m'agrada molt.

dilluns, 4 d’agost del 2014

El President que no ens mereixíem

Tot i no venir de la tradició convergent -ningú de la família hi tingué mai flaca.
Tot i la meva pública militància, a Esquerra Republicana.
Tot i que ara tothom digui que "ja ens ho pensàvem"…
… fins i tot jo repetia al cotxe, amb la canalla, entonant com un Titot qualsevol, aquella cançoneta de Brams:

Tenim un president
que no ens el mereixem.
Llegeix el diari Avui,
porta barretina,
puja al Pedraforca
tot xiulant La Santa Espina.
De dia és president,
de dia és honorable,
de nit quan no hi ha gent
si li creuen els cables…


I rèiem a cor què vols d'imaginar el MHP Jordi Pujol en un clima de droga, sexe i rock'n'roll. Perquè allò era una broma impossible, impensable, inimaginable. Rèiem però, en la ironia, respectàvem Pujol. Encara més d'ençà que l'any 2003, tècnicament ja ex-president. Vulgues o no, per a moltíssima gent continuava representant el flascó de les essències pàtries i els valors, inclosa l'austeritat, l'esforç i -ai!- la renúncia, tot a favor del país. I sí, els fills, la dona, tota la patuleia que l'acompanyava amb aquella alegria… ja es veia que no anàvem bé. Des del cèlebre "Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa" dels primers temps fins als més recents escàndols d'en júnior o l'Oriol. Però al darrer moment, aquesta sortida d'escena. Ell, també?! Sense que haguem arribat als detalls -trigarem temps a saber-los- ja es pot dir que ha estat una patacada gairebé en termes sentimentals.

En termes polítics, però, em penso que parlem d'una altra cosa. Han passat tot just deu dies. D'una banda, fa feredat llegir, d'alguns dels seus companys de partit, les crides a fer un tall net, a despujolitzar-se, a passar full. A Convergència li'n va la vida, està clar. Un desig de celeritat que en Ramoneda feia extensiva a tota les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques del país, que "volen que aquest calze passi tan aviat com sigui possible perquè no es pari atenció en la deixadesa de no haver fet mai res per acabar amb el que "tothom sabia" i que pot comprometre'n més d'un. (…) La desfeta de Pujol esquitxa molta gent".

Políticament, doncs, és indubtable que hem de continuar l'itinerari que ens hem imposat. Al capdavall, també en aquest desficaci hi podem trobar la lliçó. Això és, que cal fer net d'un sistema de connivències -de silencis, de favors…- propi del passat, el de la Catalunya autonomista, la de l'oasi, la que accepta l'espoli a canvi d'un o mitja dotzena de peixos al cove. La que no volia qüestionar res -perquè qüestionar alguna cosa era contraproduent, perquè "aquest mal no vol soroll", perquè el conflicte és sempre poc prudent...

Si fins fa deu dies anàvem a fer un país nou, res no ha canviat. O sí, la confessió de Pujol ha de ser el colofó d'aquesta manera de fer política, massa sovint compartida entre els partits. Fem cau i net, i no ens aturem ni un instant. Muriel Casals deia que serà la societat civil qui asseguri el procés. Hi estic de tot d'acord. A la propera Diada o al proper 9N. I encara més: cal que assegurem també una nova manera de fer política a la futura República Catalana. Per un país més just, més ric i més culte, ens cal una política més participativa, més transparent, més compartida. Perquè només així els països podem ser verament lliures.

La foto és de l'Institut Guillem Catà, i la va fer l'any passat Roser Matamala, a les jornades "Catà en acció".  Ara ja corre algun whatsapp proposant de retirar-les del portal del centre. Ho jutjo un error: cal que tinguem memòria, ni que sigui per no caure als mateixos paranys. És tan lleuger el camí de la corrupció! Cal servar els millors exemeples.