diumenge, 10 d’agost de 2014

Dissabte, des de Solsona

Al portal nou de la catedral de Solsona, puntualment a dos quarts d'onze, ens hi espera mossèn Montraveta. Mesos abans, a Manresa, ens havia promès un plat de mongetes amb cansalada a Cambrils, "si se'n sortia". I ara passem comptes. Però el dia promet perquè, de primer, l'home ens proposa un tomb complet per la catedral. Els confessionaris singularíssims de la parròquia, l'espai de la mare de Déu del Claustre, els mosaics de l'Obiols, tots els detalls d'una pietat popular que conec per aquell expedient que vam fer de la Festa Major de Solsona, patrimoni immaterial de Catalunya. Després travessem la nau central, cap al claustre, i penso en l'aleshores alcalde, el malaguanyat Xavier Jounou, i el seu testament inoblidable, -i penso en els dos Tresserres, els que foren conseller l'un i l'altre, bisbe. I ja tindríem tema per tot el dia, ni que fos pels seus respectius relleus, però abans -les mongetes hauran d'esperar- ens arribem al Museu diocesà, que aquests dies presenta el reliquiari de la Vera Creu d'Anglesola. Una feina de restauració extraordinària però, potser, presentada amb poc discurs -i ja hi tornem, la fe, la pietat popular, l'oportunisme que fa mil anys ja arrelava. -Vinga Nasi, Quants estelles no van sortir de Jerusalem, totes de la vera creu? Devien fer net de boscos! I tots els claus, i tantes i tantes espines de la corona… Ho deixem, i enfilem cap a Cambrils per Castellar de la Ribera i Massarúbies. I escoltem històries de molts anys -de moltes masies, de molts boscos. El mossèn és fill del país. I se'l coneix, i en coneix a la gent. Murri, és una mica Deig i és una mica Huguet alhora, i encarna aquesta fornada de capellans que ja s'acaba, que van fer el pas de canviar coses -i en van canviar moltes, sortosament. I que ara queden distrets de la regressió que la santa mare Església viu. M'estalvio els detalls, tots ells massa propers a la Catalunya central perquè, fora de context, podrien semblar de pura crueltat. Som al mirador de Serra-seca i encara que el dia no sigui visualment magnífic, el paisatge conserva el to wagnerià de les grans ocasions. Davallem fins Cambrils i arribem a la Casanova que ja ens esperen, i mentre roseguem un plat d'olives hom diria que ja tenim el dia fet. Vénen les mongetes i ve la cansalada, i en acabat encara -es pot triar- manetes de bisbe o vedella. Enriolats -sumem deu coberts- fem prou tropa. I tirem per Odén i cap a Canalda. La tarda és suau i al nou zoo dels Pirineu -pais d'emprenedors!- faig un cop de cap entre mussols, ducs i esparvers. Una mustela i un parell de fures. I tornem a Solsona pel pla de Lladurs, amb aires foixians (El meu país és un roc / que fulla, floreix i grana…). Al vespre ho acabarem a Olius -la visita al cementiri, i la cripta, ens la fa una noia trempada que no recita sinó que diu, des del coneixement i la complicitat. Perquè avui la visita és de fosc, i es veu que no es pot dir a ningú. Després soparem a la fresca -tot a càrrec de Monnments, turisme, cultura i gastronomia: uns altres atrevits amb bones idees!-. Rera de l'absis, amb el cafè, hi escoltem la Mireia Ribalta i en Joan Vilarmau. Cançons d'amor i desamor que ens permeten cargolar uns darrers comentaris heterodoxos, i ens posem d'acord que l'Església també n'ha fet molt, de mal, a cop de pecat i moral estreta. I al capdavall ens acomiadem amb una abraçada llarga -gaires dies així i al mossèn li caldrà una nova hospitalització. Ara fresqueja i és tard de debò. Sota la lluna com un plat, la carretera ens torna al Bages. Procuro no oblidar-me cap revolt i al cap m'hi emporto el record de tantes Solsones i solsonencs com he tingut la sort de conèixer, i que m'acompanyen en el camí, perquè de tots hi he pogut aprendre alguna cosa. I abans d'adormir-me els en dono a tots les gràcies.

La foto la va fer M. i és del vespre a Olius. Assaig dels músics. La roulotte dels de Moonments. Un grapat d'Albuixechs i Ribaltes. Ah! I un pensament per les germanes Cibiac-Monter que sempre apareixen a la impensada i ens recorden que un dia vam venir de Binacet...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada