dilluns, 4 d’agost de 2014

El President que no ens mereixíem

Tot i no venir de la tradició convergent -ningú de la família hi tingué mai flaca.
Tot i la meva pública militància, a Esquerra Republicana.
Tot i que ara tothom digui que "ja ens ho pensàvem"…
… fins i tot jo repetia al cotxe, amb la canalla, entonant com un Titot qualsevol, aquella cançoneta de Brams:

Tenim un president
que no ens el mereixem.
Llegeix el diari Avui,
porta barretina,
puja al Pedraforca
tot xiulant La Santa Espina.
De dia és president,
de dia és honorable,
de nit quan no hi ha gent
si li creuen els cables…


I rèiem a cor què vols d'imaginar el MHP Jordi Pujol en un clima de droga, sexe i rock'n'roll. Perquè allò era una broma impossible, impensable, inimaginable. Rèiem però, en la ironia, respectàvem Pujol. Encara més d'ençà que l'any 2003, tècnicament ja ex-president. Vulgues o no, per a moltíssima gent continuava representant el flascó de les essències pàtries i els valors, inclosa l'austeritat, l'esforç i -ai!- la renúncia, tot a favor del país. I sí, els fills, la dona, tota la patuleia que l'acompanyava amb aquella alegria… ja es veia que no anàvem bé. Des del cèlebre "Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa" dels primers temps fins als més recents escàndols d'en júnior o l'Oriol. Però al darrer moment, aquesta sortida d'escena. Ell, també?! Sense que haguem arribat als detalls -trigarem temps a saber-los- ja es pot dir que ha estat una patacada gairebé en termes sentimentals.

En termes polítics, però, em penso que parlem d'una altra cosa. Han passat tot just deu dies. D'una banda, fa feredat llegir, d'alguns dels seus companys de partit, les crides a fer un tall net, a despujolitzar-se, a passar full. A Convergència li'n va la vida, està clar. Un desig de celeritat que en Ramoneda feia extensiva a tota les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques del país, que "volen que aquest calze passi tan aviat com sigui possible perquè no es pari atenció en la deixadesa de no haver fet mai res per acabar amb el que "tothom sabia" i que pot comprometre'n més d'un. (…) La desfeta de Pujol esquitxa molta gent".

Políticament, doncs, és indubtable que hem de continuar l'itinerari que ens hem imposat. Al capdavall, també en aquest desficaci hi podem trobar la lliçó. Això és, que cal fer net d'un sistema de connivències -de silencis, de favors…- propi del passat, el de la Catalunya autonomista, la de l'oasi, la que accepta l'espoli a canvi d'un o mitja dotzena de peixos al cove. La que no volia qüestionar res -perquè qüestionar alguna cosa era contraproduent, perquè "aquest mal no vol soroll", perquè el conflicte és sempre poc prudent...

Si fins fa deu dies anàvem a fer un país nou, res no ha canviat. O sí, la confessió de Pujol ha de ser el colofó d'aquesta manera de fer política, massa sovint compartida entre els partits. Fem cau i net, i no ens aturem ni un instant. Muriel Casals deia que serà la societat civil qui asseguri el procés. Hi estic de tot d'acord. A la propera Diada o al proper 9N. I encara més: cal que assegurem també una nova manera de fer política a la futura República Catalana. Per un país més just, més ric i més culte, ens cal una política més participativa, més transparent, més compartida. Perquè només així els països podem ser verament lliures.

La foto és de l'Institut Guillem Catà, i la va fer l'any passat Roser Matamala, a les jornades "Catà en acció".  Ara ja corre algun whatsapp proposant de retirar-les del portal del centre. Ho jutjo un error: cal que tinguem memòria, ni que sigui per no caure als mateixos paranys. És tan lleuger el camí de la corrupció! Cal servar els millors exemeples.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada