dijous, 31 de juliol de 2014

Una gasosa de la BecMan

Ho recordo bé, de petit, fa més de quaranta anys. En dèiem grassiosa, i a casa se'n compraven poques perquè era el sifó el que de debò manava, i el pare el preferia per batejar el Tres erres. Però de gasoses també n'arribaven, i les gasoses havien de ser també de la BecMan, fetes a tocar d'on vivíem, un tros més avall de la carretera del Pont de Vilomara. BecMan! L'acrònim es resumia en Bebidas Carbónicas Manresanas -amb aquell cambrer, potser obra d'en Sarri- i als seixanta i setanta, eren imbatibles. La competència anava a càrrec de les gasoses "la Casera" que contràriament al nom, les sentíem distants i forasteres, encara que s'avinguessin a patrocinar el principal club de bàsquet de la ciutat. I bo, podien patrocinar ben bé allò que els vingués de gust: nosaltres, BecMan! A més a més, la brama deia que les gasoses BecMan eren més dolces que no pas les altres i de debò que ens ho semblava, o almenys així ho repetíem amb aires de contrast científic. Potser perquè, malgrat l'absència de campanyes institucionals, ja aleshores intuïem que els productes de proximitat valien més la pena. No res, a casa vam consumir gasoses i sifons BecMan fins que -aquí la memòria es desinfla- vam acordar que ens passàvem al "Vichy Catalan" (amb aquell lema francament intrigant: "bajo la protección del estado"!). El Vichy, una aigua de bombolla generosa que ens arribava per caixes cada dissabte -24 ampolles. Ja ens havíem fet grans -i els debats amb el meu germà Manel ara esdevingueren bizantins del tot. Però el regust de la grassiosa BecMan i aquelles ampolles bicolors perfectament serigrafiades en blanc i vermell, encara conserven la capacitat d'evocar els records: els tamborets i la taula de formica, dinant a la cuina, amb aquella finestra de graven que filtrava, indiscretament, les flaires i fins les converses que pel celobert arribaven dels altres pisos del número 72 de la carretera del Pont de Vilomara -ara 108. I que es perdien confoses en els record, talment les bombolles dolcíssimes de la nostra infantesa.

L'envàs m'ha vingut a les mans avui, imprevistament, a canvi de 5 euros. Un autèntic regal.  
Alguns dubtes:
1- L'Irsa. També era de Manresa?Venien gasoses de quart de litre a la Sala Loiola, i els més carallots les feien rodolar des de les darreres files a mitja pel·lícula.
2- La bateria de camions distribuïdors de la BecMan, aparcats al moll que tenien a la carretera del Pont de Vilomara, eren grocs? O és només una millora que hi incorpora la meva memòria?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada