De vacances al Vilar, rellegeixo Bearn o la sala de les nines. Llorenç Villalonga escriu molt bé i ara Bearn m'agafa més que no pas la primera vegada: aleshores, amb vint anys a l'Autònoma, no hi vaig plegar gran cosa, més capficats per la polèmica amb Il Gattopardo de Lampedusa, més esverats per Mort de dama: massa història de la literatura i massa poca lectura. Rellegeixo Bearn, doncs, i rellegeixo també alguns contes de Villalonga, i encara m'admiro més d'aquell final de la Mallorca aristocràtica -el final també del món antic, desigual i equilibrat alhora.
Jesús es troba en el cel,
i a Moreria l'infeel.
A l'Infern hi ha el Dimoni,
i a Bearn hi viu don Toni.
Don Toni de Bearn, tan il·lustrat, tan enigmatic, tan ambigu també. "Entre Déu i el dimoni no hi ha més que un malentès". Em capfico de pensar si mai el govern decideix fer-ne lectura obligatòria, i desitjo que no, pel bé de la novel·la i de les poques llums dels nostres batxillers...
I, al capdavall, enlluernat per l'heterodòxia de don Toni -per Tonet de Maria Antònia- em sembla que, mal em pesi, retiro més a mossèn Joan Mayol. I entremig, Xima, París i Roma. Faust. I la sala de les nines… O la passió per la literatura. No passa mai res ni res ens sobreviurà. O sí: sempre ens queden les Memòries. I dos mil duros d'un pinar per editar-les.
Al Vilar, més que mai, m'enyor de Bearn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada