Qui no coneix Pep Tomàs?

Al darrer apunt ja vaig parlar dels 300 números de El Pou de la gallina. D'entre els artífexs de la seva història hi ha en Josep (Pep) Tomàs que es qui aquest juliol ocupa la secció Qui no coneix… La seva trajectòria, farcida d'anècdotes i cops de cap, pot ser qualificada amb tota mena d'adjectius llevat del de previsible. Perquè la veritat és que no saps mai amb quina una et sortirà. Però ell va fent, convençut com està que aquest món és millorable, i que cadascú s'hi ha d'arromangar una estona. En aquests termes, gairebé és impossible d'enfadar-s'hi, fins i tot quan embolica la troca. Sabeu de qui parlem, oi? Josep Tomàs Puig! L'avi feia colònia als baixos del carrer Bruc: ell ho ha canviat per un espai cooperatiu amb olor de revolta.

Josep Tomàs,
fe sobre rodes

No cal que us pregunteu de què el coneixeu perquè segur que fa poc que l’heu vist pedalant per Manresa: ell és l’home del tricicle. L’apòstol de la bicicleta. I, és clar, un grapat de coses més: auster i adelerat, també es despista sovint. Incorregible, està absolutament convençut que aquest món pot ser –“i serà!”- millor. Sigui com sigui, en Pep és també un d’aquells puntals dels primers Pous de la gallina, ara que arribem exactament al número 300. Però parlem d’una estela molt més llarga: en Josep Tomàs i Puig va anar a la Salle seguint la tradició d’una llar catòlica, de pare pirellista i mare als cursets de cristiandat. Se n’han donat tants casos! La majoria d’edat el va arreplegar estudiant Filosofia, en un castell de focs entre eros i tànatos que escapa a un retrat de 1500 caràcters. I bo, diguem que en Pep Tomàs ha volgut ser un home lliure i, doncs, sempre ha provat de fer allò que li semblava que havia de fer. Que no és fàcil, eh?! Així que, llicenciat per la UAB, se’n va anar a Cuba mig any i, en acabat, encara decidí fer el salt al servei militar obligatori, a canvi d’una prestació social substitutòria... al Senegal. Poca broma! Els seus textos des de l’Havana o Dakar en fan el corresponsal més prolífic que mai aquesta casa ha tingut. El cas és que l’home s’explica, escriu, rumia i té el punt just de quimèric com per esdevenir el càrrec de confiança d’aquell primer govern de progrés que l’any 95 s’establí a la casa gran de Manresa. Cap de comunicació! S’hi va estar setze anys i al cap dels quatre mandats ja havia decidit que era l’hora de tornar a canviar. Avui, des de la cooperativa Mbici, al carrer del Bruc, fa de guia turístic, de mecànic de bicicletes o de repartidor en tricicle (us sona això altre de Mengembages?) Però el Pep és, sobretot, un animador de la bicicleta, i no dubta a qualificar aquests ginys d’invent genial i, paradoxalment, de ser infrautilitzat. I aleshores, en un món desigual, malbaratador i contaminat, ell es posa a pedalar i pedalar com per donar exemple. Gairebé diríem que a pinyó fix. I amb un entusiasme encomanadís.