El Pou fa el número 300

Ahir vaig poder ser a la presentació del número 300 de la revista El Pou de la gallina. Un mensual d'informació i opinió per parlar de Manresa i per rumiar una mica què s'hi fa, què s'hi ha fet i fins, posats a dir, què s'hi podria fer -suposat que s'hi pugui fer res, que jo em penso que sí. Va ser una efemèride discreta però compartida entre amics, i em va agradar de ser-hi, és clar. Perquè El Pou de la gallina ha estat, veritablement, un miracle de continuïtat: 300 mesos sens falta! És clar que al darrera d'aquests 27 anys hi ha la tossuderia d'en Jaume Puig o la incombustibilitat de Jordi Sardans. Però és bo de veure que el projecte continua. Quantes capçaleres, emissores i fins televisions no han fet figa aquests últims temps, per no dir aquests últims dies? Ara es dirà que "El Pou" és una altra cosa i és cert que ho és. Per això no diré que sempre l'encerti -que sempre es faci llegir. Millorable, i tant! Però la seva trajectòria fonamentada en el compromís lliure i gratuït dels seus membres, li permet augurar encara moltes pàgines de llibertat. Ens ho recordava ahir en Josep Maria Oliva parafrasejant un mestre de mestres, en Joan Montraveta i Montraveta, que ja el 1987 vaticinava: "Amb aquestes condicions el Pou pot durar fins el dia del judici final… a la tarda!". Que així sigui. Informació, opinió i, com en el primer moment, també una punta d'ironia. En fi, ara que la ciutat s'embarca en l'ignasià Manresa 1022, m'aconhorta saber que encara queden valents predisposats al miracle mensual de rumiar, escriure i provar de fer somriure.