dissabte, 27 d’abril del 2019

Vicenç Prat, encara

A les acaballes del darrer mes de març, Oriol Pérez va fer una conferència sobre Vicenç Prat i Brunet (1902-1957) dins del cicle «Plomes que ens han precedit», un cicle que té per objectiu "rescatar literats rellevants que han quedat oblidats". No hi vaig poder ser, però en la crònica que en va fer Jordi Sardans a Regió7 recullo la fascinació que l'escriptor i regidor de Cultura en temps de la República ha despertat en Oriol Pérez. Jo també comparteixo el reconeixement a Prat, d'ençà que de molt jove em van fer a mans aquell magnífic Un llibre verd (visió parcial de Manresa) i que vam reeditar en una edició facsímil des de l'Ajuntament de Manresa. Això i, és clar, les Memòries, que paral·lelament li reeditaren el Centre d'Estudis del Bages, complementades amb el quadern d'anotacions i dibuixos França 1939-1942, on recull l'experiència de l'exili. Tots dos llibres aparegueren l'any 2002. Ambdós llibres es presentaren al saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, amb caràcter d'homenatge. En Lluís Calderer s'encarregà d'ambdues publicacions, i el professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, Agustí Colomines, hi parlà sobre "El nacionalisme català de 1900 a 1936".

No conservo ca fotografia d'aquell dia, però sí alguns textos. Perquè en un curiós i voluntari creuament de papers, el pròleg a la reedició municipal d'Un llibre verd va anar a càrrec d'Antoni Daura, que era el president del Centre d'Estudis, i el de les Memòries a càrrec meu, com a regidor de Cultura. Tot seguit recupero els dos textos que tinc a l'abast i els penjo a la xarxa, per allò de multiplicar el relleu a l'autor. Ah! I pel que fa al carrer que ara se li vindica, ningú me n'ha de convèncer. I estic convençut que també això trobarà sortida si no ho deixem en un foc d'encenalls...


PREFACI A LA REEDICIÓ FACSÍMIL D'UN LLIBRE VERD
Antoni Daura i Jorba

En una ciutat tradicionalment grisa, seriosa, poc amant de la disbauxa i de la crítica -no exempta, tanmateix, de diversos episodis i personatges arrauxats- l'aparició, fa ara setanta anys, del «Llibre Verd» de Vicenç Prat (1902-1957) va suposar una alenada d'aire fresc i pur dins del panorama
cultural manresà. En Vicenç Prat i el seu amic Anselm Corrons, l'autor dels excel.lents i divertits dibuixos satírics que l'acompanyen, van llegar-nos, doncs, una obra impagable. Defugint tothora del perfil literari costumista clàssic, aquest llibre fa un magnífic retrat de la Manresa de l'època. No es
tracta, però, de la visió típica i tòpica d'un home desenganyat amb els seus conciutadants, que hi carrega amb força per tal d'exorcitzar-se ell mateix. No! Vicenç Prat tenia el do de l'observació crítica i l'habilitat de, sense caure ni en l'apologia ni en el masoquisme, radiografiar el paisatge, el caràcter, la cultura i diversos elements que permetien observar de prop la idiosincràcia manresana: el passeig, el parc de la Seu, la biblioteca, el riu... I tot plegat fent servir l'humor i la ironia fina com a fil conductor dels episodis del seu relat. Manllevant el títol, com ell mateix reconeix al pròleg, del venerable, oficial i digne «Llibre Verd o dels Privilegis de la Ciutat», custodiat a l'Arxiu Històric, hom pretenia fer-ne un contrapunt i oferir «aquestes instantànies fotogràfiques més o menys desenfocades, amb la pretensiosa idea de fer passar una bella estona, ultra el convenciment d'haver creat ací, a honor de la ciutat, una plàstica inexistent». La modèstia del seu autor, que era conscient de realitzar només un exercici sa, que no implicava la dissecció exhaustiva, es fa alhora
patent en subtitular-lo com a «visió parcial de Manresa». És evident que ens trobem davant d'una obra singular, escrita per un home relativament jove aleshores que, sense complexos ni manies, es va atrevir a parlar de tots plegats. I és que l'edat mitjana dels principals protagonistes, amb responsabilitats públiques, de l'època de la República (1931-1939) era francament baixa, especialment si la comparem amb les etapes precedents i posteriors. Aquest fet, plenament constatable a Manresa, observant les fotografies i la documentació aplegada amb motiu de l'exposició «Joves i Republicans» explica, en bona part, la gosadia de molts dels projectes que durant aquells anys es van tirar endavant i que l'aixecament militar feixista va estroncar de manera sagnant.
El llibre va tenir un gran èxit al seu moment i avui dia ja era, òbviament, introbable, si no ens adreçàvem als que hi ha conservats a les biblioteques i arxius públics. També n'hi havia, evidentment, als prestatges de col·leccionistes amb bones dèries de bibliòfil i a l'establiment d'algun llibreter de vell. Però no eren fàcilment a l'abast. Per això, l'escaiença d'un merescut homenatge que la ciutat ret enguany a Vicenç Prat, amb motiu del centenari del seu naixement, ha semblat una bona ocasió per reeditar-lo. La regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Manresa ha tingut, doncs, l'encert d'empènyer aquesta edició facsímil. Acció que cal agrair i que s'afegeix a les memòries que hem tirat endavant des del Centre d'Estudis del Bages i l'Arxiu Històric Comarcal, que també apareixen al mateix moment. I és que ambdues obres es complementen satisfactòriament. Encara que el to i
els objectius no siguin pas idèntics, sí que comparteixen el fet d'oferir-nos la paraula honesta i íntima d'un home compromès amb la seva època, com també la informació que no es troba als asèptics papers oficials. I la història es fa aplegant ambdós elements. Vicenç Prat i els seus companys no mereixien l'oblit a què es van veure, per circumstàncies alienes, abocats. Ara comencem a recuperar la memòria històrica i és bo que sapiguem com era, actuava i pensava aquella gent, a fi de poder encarar el futur de la nostra ciutat amb el pòsit que ens han deixat.

Manresa, novembre del 2002.
Antoni Daura i Jorba
President del Centre d'Estudis del Bages


PRÒLEG A LA REEDICIÓ DE LES MEMÒRIES
Ramon Fontdevila i Subirana

Ara fa poc més d’un any que presentàvem l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa 1931-1936”. Aleshores ens empenyia el desig de recuperar i deixar constància d’un període que la història posterior havia provat de silenciar. Érem ben conscients que, a l’entorn d’aquella època, s’havien elaborat propostes i en destacaven personatges massa importants –per a la ciutat, per al país- com per deixar-los abandonats, víctimes de l’oblit. I, val a dir-ho, l’exposició despertà un extraordinari interès a Manresa que ens ha permès, posteriorment, retrobar nous testimonis familiars i documentals, que faciliten aquest apropament a un passat brutalment estroncat.

Amb tot, aquella exposició volia ser només un primer pas en la difusió i recerca d’aquells anys. Per això ja aleshores vam acordar, davant la vitrina que contenia el quadern inèdit de Vicenç Prat França 1939-42, de provar d’editar-lo conjuntament amb les seves Memòries, per tal de commemorar el centenari del naixement del seu autor. El resultat és aquest volum que teniu a les mans, que posa a l’abast de tots els lectors un conjunt documental interessantíssim. Es tracta de les Memòries, que abasten de 1907 a 1936, així com d’aquell quadern amb notes de l’exili que duu per títol França 1939-42. Tot plegat enriquit amb l’aportació del seu fill, Dionís Prat, qui ha redactat per a l’ocasió Carta al pare.

Altrament, a més d’interessant, és un volum del tot necessari. Per allò que té de recuperació històrica però, sobretot, per la gran quantitat de matisos que en Vicenç Prat hi aboca. I això des d’una introducció ben honesta que deixa clar que es tracta d’una visió personal: “Provo d’encarar-me al mirall de les coses que he fet, que he vist i que han tingut influència damunt meu”.Tot i l’advertència, però, el cert és que ens trobem davant d’un text reflexiu, que cerca l’equanimitat i que traspua l’actitud ètica de l’autor. Un text de maduresa. I és que Vicenç Prat redactarà les Memòries el 1952, a distància, quan ja ha complert la cinquantena.

Vint anys abans, el 32, Vicenç Prat ja havia publicat Un llibre verd, amb el subtítol Visió parcial de Manresa des d’una òptica irònica i incisiva. Genial. Breu i impetuosa com una torrentada. Una radiografia local amb dibuixos d’Anselm Corrons que també caldria reeditar en facsímil... Però en aquestes Memòries de 1952 Vicenç Prat recupera per a tots la Manresa des de començaments del XX, vista pels ulls d’un infant que creix marcat pel fervor religiós, una escola rutinària o la manca familiar de diners (“El tall que a casa es servia per sopar, era tres unces de cansalada desesperadament dividida en sis trossos”). I aquest Vicenç Prat nen es farà gran. D’ençà el final de la primera guerra mundial, aprèn l’ofici de joier i assisteix al desvetllar dels ideals (el catalanisme, el republicanisme...) al costat de la descoberta de les sardanes, el futbol, els versos o el cinema. També l’amor. O els amics, quan a vint anys ja feia colla amb Joan B. Claret, Ramon Martí, Josep Torra, l’Anselm Corrons o en Josep Ma. Planes, “abans no s’obrís pas a Barcelona per redaccions i escenaris”.

Fet i fet el conjunt de memòries d’en Vicenç Prat són una magnífica visió de la ciutat i del seu temps. Hi retrata vivament el paisatge i les persones. També episodis, viscuts de primera mà com els del 6 d’octubre o el del telefonema, per citar un parell del molts exemples possibles. I encara la seva tasca com a regidor de Cultura des de 1934, on hi veurem abocar totes les seves capacitats i dinamisme, i de qui en confesso obertament l’admiració.

Tot plegat, des d’una perspectiva crítica que sempre va conservar. Sense cofoismes ni consignes sinó amb un elevat sentit de la responsabilitat. O amb aquell punt de desengany que sentim bategar als textos de França 1939-42. Però el conjunt és ara la crònica d’una època farcida de projectes i anhels. D’aquell compromís d’esquerres, republicà i nacional. D’aquell desig d’una societat millor i d’un país més lliure. Crònica també de les tensions i dels conflictes, de les esperances desfetes i del dolor de l’exili... Ho deia al començament: testimonis com els d’en Vicenç Prat no poden quedar més temps ignorats o oblidats. Perquè moltes de les seves reflexions encara avui ens valen. Perquè aquell projecte d’igualtat de les persones i dignitat col·lectiva, aquella aposta cultural com a eina d’emancipació, encara és el nostre.

Al capdavall, no voldria acabar sense fer constar l’agraïment a la família d’en Vicenç Prat, que ha col·laborat en tot i per tot. I encara, agraïment a Joaquim Aloy que ha estat ànima i impuls de l’edició o d’aquella l’exposició que citava al principi. Agrair encara l’exquisida tasca de Lluís Calderer, qui ha tingut cura del conjunt amb una dedicació que ultrapassa, de molt, la professionalitat que l’encàrrec requeria. I agraïment al Centre d’Estudis del Bages, perquè amb la seva col·lecció de memòries lluita contra el desconeixement i l’oblit.

Perquè desconeixement i oblit han estat sempre l’origen de la barbàrie.

Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura
Ajuntament de Manresa

La foto pertany a aquella exposició de 2001, Joves i Republicans.
De Prat, d'atre etrades en aquest bloc, com ara aquí

28A, el debat dels CDR a Manresa

Va quedar molts mesos com a esborrany, del 27 d'abril. Notes per a un debat amb els CDR. Va ser un goig representar-hi a ERC, al local d'Òmnium. A raig, aquestes eren les notes que pispades d'aquí i d'allà jo arrossegava. Hi ha molt Tresserras —del llibre tret amb en Marín—  també Junquerisme bàsic. Amb tot això no puc amagar que m'ho vaig passar molt i molt bé: sigui perquè jo no era candidat, sigui perquè ja porto molts anys a sobre: quatre dentallades. A casa no vaig tenir esma de sopar! Suposo que d'aquells dies alguna cosa va sortir a R7... i encara un darrer detall: el 28A a ERC Manresa vam fer una victòria magnífica, preludi de dues mes el mateix 2019!



DEBAT

1. Presentació dels candidats per part del moderador

2. Blocs del debat:

2.1 - Justificació del vot a la seva proposta

2.2 - Defensa de l'autodeterminació

2.3 - Lluita contra la repressió

2.4 - Lluita contra l'extrema dreta

(En cadascun del blocs, primera ronda de respostes (3' per candidat) i segona ronda de rèplica (2' per candidat). Si no s'utilitza tot el temps de resposta, se suma el que queda al de rèplica)

3. Preguntes del públic (30')



2.1- Justificació del vot a la seva proposta
Des d’ERC-Sobiranistes, voldria començar recordant els nostres presos i exiliats:

aquest 28 d’abril hi ha eleccions espanyoles mentre dones i homes estan en presó preventiva des de fa més d’un any per la seva ideologia política.

I mentrestant la ultradreta es presenta a les eleccions, i ens acusa des del Tribunal Suprem.

Doncs bé, estic content de ser aquí perquè sé que la nostra convivència, i molt especialment la convivència de les forces d’esquerres, és el seu principal maldecap.

Des d’ERC particularment, continuem fent nostra la defensa del dret a l’autodeterminació. I ho farem amb fermesa, incansablement, sense renúncies, apostant sempre pel diàleg i la negociació política.

Deixarem clar que fins que no es permeti a Catalunya decidir lliurement el seu futur, no hi haurà estabilitat institucional ni progrés social a l’Estat espanyol.

El nostre objectiu és la construcció d’un país nou d’una República, i això vol dir que la gent pugui decidir lliurement i democràtica. Avui hem avançat més que mai, i mai més res tornarà a ser com ho havia estat abans de l’octubre català.

Però hem de continuar treballant per culminar la feina endegada, i avançar en un camí factible cap a la llibertat, quan Catalunya, la nova república catalana, formi part del concert de nacions lliures del món.

El repte només el resoldrem amb democràcia, drets, justícia social, creixement econòmic i cohesió. I això vol més cap que estómac: l’exercici demana temps, habilitat estratègica i esforç quotidià. I no confondre el futur desitjable amb el futur immediatament factible. No confondre ideologia amb realitat. I des d’ERC defensem el camí que creiem factible.

-Superant la dependència dels oligopolis del règim, amb la complicitat de consumidors i empresaris conscienciats

-Internacionalitzant el nostre conflicte

-Enfortint l’associacionisme



-Lluitant comra les desigualtats: calen aliances i confiances amb totes les forces antiautoritàries de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa, començant pel feminisme.



- I cal que l’independentisme s’assembli cada vegada més a la societat que aspira a representar.







2.2 - Defensa de l'autodeterminació



L’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació és la garantia d’una societat que és oberta, plural, inclusiva i solidària, i per contra, els partits espanyols contraris a dret a a decidir estan alineats amb l’extrema dreta espanyola, que té per referents Le Pen, Trump, Salvini o Bolsonaro.... Doncs bé, els demòcrates d’arreu del món han de saber que el republicanisme català és una de les forces antiautoritàries més impotants amb què poden comptar a aquesta banda dels Pirineus.



La lluita social és indestriable de la nostra lluita per la llibertat. La independència ha de ser per crear una societat més justa més lliure amb més drets i amb un estat al servei dels ciutadans.



Catalunya és la seva gent i la nostra principal preocupació ha de ser el benestar de tothom, una societat per viure i conviure. Feina, escoles, salut i famílies són els pilars de la nostra opció de progrés. Anem a superar aquella Catalunya dual, nascuda del 78: ser català no és una herència sinó una elecció. I volem construir un país, en paraules de Francesc Macià, políticament lliure, econòmicament pròsper i socialment just.



Soc fermament republicà i abans que res un demòcrata.



I aquest trajecte també passa per enfortir-nos a tots i cadascun dels municipis.



2.3 - Lluita contra la repressió



“No tinc por!” (agost 2017)



Si avui a Catalunya hi ha una majoria que vol un país lliure és perquè hi ha gent que no s’ha rendit mai, malgrat que a vegades han estat molt sols o fins i to ridiculitzats. I es en aquest continu que molta gent ens vam plantar l’1 d’octubre en una jornada que no oblidarem mai, un abans i un després, el fonament de la nostra llibertat. Vam creure que podíem ser lliures , és el més important. Va ser l’acte de desobediència més massiu que s’ha vist a Europa d’ençà la II GM.



Però també vam conèixer la reacció de l’estat davant les urnes, els cops dels cossos policials, i la resposta popular del 3 d’octubre.



Denunciarem i combatrem l’estratègia repressiva de l’Estat, que afecta a persones i sectors socials d’un ampli espectre, des dels rapers, tuitaires, humoristes o líders de la societat civil.



NOMES hi ha dues alternatives sobre la taula, una és acceptar la repressió, l’altra és votar. Ens ho demana en Raül Romeva: hem de triar.



L’episodi d’autoritarisme no serà pas l’únic ni tampoc l’últim. Però aquesta línia repressiva és l’evidència de la feblesa –de l’absoluta feblesa de l’Estat. Si necessiten tot això per evitar el triomf de la democràcia és que estan perduts, i que només és qüestió de temps que el règim acabi caient. No vull frivolitzar de cap manera la memòria dels nostres presos, i encara més, penso que també nosaltres podrem ser empresonats. Però les idees persisteixen i és evident que no podran empresonar dos milions de catalans...



Ara mateix, asseguts davant la farsa del tribunal, recordo la fermesa dels nostres empresonats, que són el mirall que reflecteix la cara més fosca de l’Estat arreu del món, també davant tots els i les demòcrates de l’Estat espanyol.



Els antídots només poden ser solidaritat, acompanyament i estima per aquells que pateixen la política repressiva, i el seu entorn. Hem de sentir-nos molts i acompanyats! I no oblidem que qui té realment por és l’Estat quan ha vist que malgrat tots els obstacles no ens resignem..



Estem disposats a tot, de manera pacífica, per defensar la democràcia i que els ciutadans de Catalunya, tots, puguin decidir el futur del país.





2.4 - Lluita contra l'extrema dreta



Des del discurs de Ferran VIè, , que la ultradreta sap que ara té barra lliure!



Vénen mesos decisius, de lluita, i al costat de les convocatòries electorals conviurem amb una sentència probablement ja escrita. Doncs bé, és l’oportunitat de canvia la història, el temps i la justícia internacional ens donaran la raó. Però fins aleshores els nostres senyals requereixen de més i major continuïtat. Perquè aquests primers resultats, entre els que compto els del proper diumenge, només faran major negació, i una resposta inicialment més agressiva....



I des d’ERC volem formar part del baluard que freni l’extrema dreta i evitar el retrocés de les llibertats públiques i la retallada en drets socials, civils i polítics.



I això també vol dir combatre la desigualtat de gènere, la violència masclista o les actituds xenòfobes.



També n’haurem d’aprendre: el cacau d’avui per la presència de VOX als debats.





POSSIBLES RESPOSTES



LA CRISI D’OCTUBRE

Des de la base del moviment independentista estàvem convençuts que calia aplicar aquell mandat democràtic sense cap dilació.

Els dirigents polítics tenien constància de la determinació repressiva de l’estat i de la inexistència d’escenaris de negociació.

Negociació?

Insurrecció?

Secessió unilateral?

Cap de les tres, i desemboquem en el 27 d’octubre.

Sense aliances internacionals, sense el control efectiu de tot el territori, només faltava el 155. Un desastre.



LA RESPOSTA DEL 21-D 2017

No concórrer era entregar les institucions als avaladors de la repressió.

PDCAT sense gaire programa, inspiració “cesarista” (Si em voteu, torno)

La CUP va accentuar discurs legitimista

I ERC dissenyem una campanya que vol ser més ajustada a la relació real de forces entre l’Estat i el moviment independentista. I no forçar les costures en una polarització i enfrontament cívic que és el que persegueix l’unionisme més dur.



EL MITE DE LA UNITAT

Una cosa és a les xarxes, a base de trolls i etcètera, però és necessari també fer trampes entre nosaltres? Per favor! Els millors resultats els farem així, i després ja vindran els acords. Si voleu parla de llistes úniques, els ho dieu a la Pascal i en Bonvehí, als de CDC, UDC, PDCAT, JxSi, i tants altres artefactes... Ja està bé home!



VIVIM UN NOU TEMPS POLITICS,

amb un conflicte crònic, estructural, i la solució s’allarga en el temps.

EREC es posa al servei del poble, com ho ha estat fen durant 88 anys d’història. Representem l’independentisme obet i efectiu, disposats a construir majories estirant a banda i banda, superan fiens aquell 80% de conciutadans que diuen ser favorables a un referèndum democràtic!



COM HO FAREM?

Són les aliances de l’!-O

Grans consensos

Referèndum

Creació del les condicions necessàries per a la negociació

Aposta pèl diàleg i la via democràtica i pacífica

Aposta per la mobilització i la desobediència civil ;

Martin Luther King i Mahatma Gandhi





Allarguem la mà a tothom, com ho fa Oriol Junqueras des de la seva presó.



Cita Junqueras “No vull veure mai més la derrota als vostres ulls, en cap de les persones que us estimeu el país i la vida, que us estimeu la gent, que us estimeu la justícia, que voleu un futur compartit i decidit per tots i cadascun de nosaltres.”





EL MINUT FINAL



Des d’ERC perseverarem per aconseguir-ho i us demaneu que en la mesura que us sembli just i possible, ens hi acompanyeu.



Nosaltres demanem el vot per ERC- Sobiranistes, perquè...

Treballarem per la República Catalana, perquè és l’única alternativa per superar el règim del 78, garantir la justícia social, la igualtat d’oportunitats, els drets i les llibertats.



Un projecte que posa en valor el model català de ciutadania, obert a gent de totes les procedències, respectuós amb tots els sentiments de pertinença,

dimecres, 24 d’abril del 2019

Joan Tardà torna a Manresa (28-A)


La campanya per a les eleccions generals d'aquest diumenge 28 d'abril entra a la recta final. He anat rellegint papers i diaris, vaig seguir en directe la molt singular entrevista de l'ACN a Oriol Junqueras i m'hi vaig sentir més que representat i orgullós. I amb la colla d'ERC Manresa hem resseguit mercats i posat parada al Passeig per Sant Jordi. Però de tot plegat, em quedo en l'acte primer a Manresa, ara fa deu dies, tot just començar la campanya, quan en Joan Tardà va tornar a Manresa. Acompanyat del nostre candidat a l'alcaldia, en Marc Aloy, i també de la Carolina Telechea. de l'Adriana Delgado, de la Mirella Cortés... el seu era, sens dubte, el discurs més esperat d'aquell vespre a la Plana de l'Om, el de cloenda. 

I no va decebre! Tant és així que fins i tot l'endemà, a l'Ara, Aleix Moldes podia publicar la crònica del vespre manresà amb caràcter excepcional: en Tardà no és ni cap de llista ni es presenta, després de quinze anys, com a diputat a Madrid. No forma part de la caravana principal d'ERC que volta el país de bracet amb Gabriel Rufián, Roger Torrent o Pere Aragonés. Tant se val: l'home aplega públic allà on vagi perquè la gent ens l'estimem. Més de dues-centes persones. De la crònica d'Aleix Moldes en copio l'entradeta, que explicita aquesta devoció: "Joan, per què marxes?", "No t'ho pots repensar?", "¿Ara que ja has instruït el Rufián ens deixes?" I així durant més de mitja hora un cop acabat el míting a la Plana de l'Om de Manresa, dilluns passat. "Són quinze anys a Madrid, eh? I aquí també hi ha molta feina a fer o què us penseu?", anava responent Joan Tardà a tothom que se li acostava per conversar o per fer-se una foto amb qui ha sigut la veu d'ERC al Congrés de Diputats des del 2004.

Tot just començar, en Tardà avisava: "Diuen els entesos que hi ha coses que no s'han de dir en campanya; doncs bé, jo crec que és en campanya quan hem de dir el que som". I aleshores dona el primer titular del vespre: "ERC no és un partit nacionalista. Som un partit republicà i compartim ideals amb milions de persones d'arreu del món!" I a raig, una llicó de republicanisme fonamental:  "estimem la llibertat, que fa que ningú sigui més que ningú; aspirem a la igualtat perquè volem que tota la gent sigui feliç, amb vides dignes i repartint la riquesa de manera diferent" i encara, "busquem la fraternitat entre homes i dones en harmonia amb la naturalesa". Així doncs, el nostre desig d'independència només pot ser el de construir un estat democràtic diferent.  "I és clar que estimem la bandera, però de les banderes no se'n menja, encara que portin un estel de cinc puntes!". I partir d'aquí arriba la necessitat de construir un camí ample, on hi càpiga molta gent, "sense sectarisme ni dogmatisme, per donar la mà als que pensen diferent que nosaltres".

En Joan Tardà sap que som al peu de la muntanya, i que passar en poc més de vint anys del 12 al 48% electoral per part del sobiranisme ha estat un pas de gegant. Però reclama més cervell que budell, i vaticina que si no guanya ERC aquest diumenge vindrà un temps de campi qui pugui. "Hem de liderar aquest darrer tram. Ara sabem que mai no havíem estat tants ni havíem arribat tan lluny, però és imprescindible guanyar aquestes espanyoles, i dir al món que ja som més del 50%!". Les espanyoles o el Parlament. Que el proper mes de maig se sàpiga novament "que a les municipals el republicanisme ja abasta tot l'univers de municipis del país!". I al capdavall, sense renunciar a la desobediència: "Potser sí que haurem de tornar a desobeir i és possible que altres companys hagin d'entrar a la presó. Però la bandera que aixequem més alta és la del diàleg, diàleg i diàleg, perquè el diàleg porta inevitablement a la negociació i la negociació inevitablement als acords", insistia recordant la lluita d'Irlanda o la tossuderia de Mandela.

Encara de la crònica d'Aleix Moldes, transcric el final de la intervenció, fonamentada en el respecte a la pluralitat: "Jo estimo molt Catalunya i l'independentisme, però estimo més la meva família. I a la meva família, com a les vostres, hi ha persones que pensen com jo i d'altres que no. Les persones que pensem diferent tenim els mateixos problemes. Estem obligats a seure al seu costat perquè creiem que la República és l'eina imprescindible per a un país on prevalgui la justícia social i no volem societats descohesionades ni viure en la selva social".

En acabat encara vam anar a sopar plegats amb una cinquantena d'amics d'arreu del Bages, i en Joan ens reclamava aquesta actitud incansable i generosa, "sense caure en les trampes que ens posaran: voldrien reduir-nos a una qüestió d'ordre públic!" I molt més que això, se sent segur i convençut de la feina feta i de la que encara farà. De la que farem entre tots. si sabem deixar-hi la pell. Amb el punt d'orgull necessari per continuar lluitant aquí i allà, on convingui. "I que ningú pretengui acomplexar-nos. Perquè nosaltres som republicans, independentistes i d'esquerres".

Diumenge tornarem a les urnes, i a Manresa compto que aquest compromís tan lleial com divers, es multiplicarà en miles de paperetes. I que avançarem un tros més, plegats i incansables.

dijous, 18 d’abril del 2019

Qui no coneix Pilar Goñi?

Aquest mes d'abril El Pou de la gallina parla de la Manresa francòfona. Confesso que em va sorprendre la tria però, també, que em va despertar records de la meva adolescència estudiant francès. Amb el Segimon Serrallonga, a Vic, o  picant pedra al Peguera, amb la pacientíssima Rosa Maria Masats. I bé, el cas és que el número es tanca amb un "Qui no coneix..." dedicat a una dona inefable a la ciutat, d'aquelles que feia dies que volia entrevistar: Pilar Goñi. Una història mai prou ben coneguda, però que fins el darrer moment reclamarà sempre el vostre interès. La nostra il·lustradora, Maria Picassó, l'ha clissat de seguida, i l'ha feta... tal com és: espectacular!

Pilar Goñi,
una presència constant

A la Pilar Goñi la coneixeu segur, perquè a Manresa la coneix tothom, però ella no hi acaba d’estar d’acord: «Ja m’agradaria!». Entesos. Direm doncs que a Pilar Goñi i Garriga la coneix gairebé tothom però, passat aquest adverbi de modèstia, coincidirem que es tracta d’una dona absolutament popular. Són sis dècades d’exposició pública ininterrompuda, d’ençà que amb dos mesos va estrenar-se en el paper de nen Jesús, als Pastorets. El resultat és un continu de teatre, ràdio i finalment televisió. Un da-li, da-li que ella accepta encantada. I és que la Pilar, que va néixer a la placeta de Sant Miquel, al cap del carrer de les Beates, tingué en la seva família el caliu imprescindible per créixer de cara al públic. La proximitat dels Carlins, aleshores molt més que un teatre, van fer la resta. El Manuel i la Montse, els pares, la seva germana Margarita, així com la tieta, Maria Garriga, casada amb en Domènec Ferrer —el director de la companyia Ferrer-Almendros! Doncs, tots i totes feien teatre, cantaven sarsueles i es bellugaven entre bambolines traginant vestuari, atrezzo i tramoia! Va ser aleshores que una prova a Ràdio Manresa la projectà via ones hertzianes. Descoberta per en Vicenç Comas que hi va percebre tot el potencial, i amb la aquiescència del director Josep Mira i Pons, i del no menys poderós cap d’emissions, Amador Díaz, la Pilar als disset anys entoma el més matiner dels programes, de dues hores, en català i amb una llibertat tot just estrenada. És clar que el disc d’en Llach amb l’Estaca portava el tampó de «no radiable» i els discos de la Trinca sempre s’extraviaven. Però, com en un sacerdoci, ella ja no ho deixaria mai més! Tot i que la família s’havia traslladat a la Font dels Capellans, ella retornava al seu barri d’infantesa cada matinada per donar el bon dia a la ciutat. Potser per això la universitat va haver de venir anys després. Però llicenciada als 31 anys, va acabar per assumir i dirigir els informatius i al capdavall, quan ara en fa vint-i-cinc en Ferran Debant es quedà l’emissora, ella n’esdevingué la cap i responsable, talment ho feu amb el Canal Taronja i —en suport paper— el Freqüència. És amb aquest petit imperi multimèdia que ella es mou com peix a l’aigua i, se’n sent privilegiada. Hereva d’aquell teléfono blanco de la Rosabel, d’en Xarli Diego, d’Enric Tatjé, Antonio Serrano o Josep M. Pintó, la Pilar oficia cada migdia la tertúlia més popular de la ciutat i comarca, que ja suma dinou anys d’història, tretze dels quals també en format televisiu, emesos des del plató de sant Domènec. Al migdia, ara mateix, surt per ràdio i televisió, i la mateixa tertúlia es re-emet per pantalla a les quatre de la tarda i a les deu de la nit. És impossible no ensopegar-hi! Al capdavall, la Pilar es reconeix devota d’en Gabilondo i d’en Cuní, i sabedora d’una trajectòria irrepetible, es permet de confessar una debilitat: «M’agradaria molt de poder fer un Sálvame de luxea la manresana!». No li podríem garantir pas la integritat si s’hi atrevís, però per posar la primera pedra, un ocellet ens ha dit que la seva vida ara mateix ha fet un salt, i que ha tornat a sant Miquel per trobar-hi el pa més tendre. No podem sinó felicitar-la!