La campanya per a les eleccions generals d'aquest diumenge 28 d'abril entra a la recta final. He anat rellegint papers i diaris, vaig seguir en directe la molt singular entrevista de l'ACN a Oriol Junqueras i m'hi vaig sentir més que representat i orgullós. I amb la colla d'ERC Manresa hem resseguit mercats i posat parada al Passeig per Sant Jordi. Però de tot plegat, em quedo en l'acte primer a Manresa, ara fa deu dies, tot just començar la campanya, quan en Joan Tardà va tornar a Manresa. Acompanyat del nostre candidat a l'alcaldia, en Marc Aloy, i també de la Carolina Telechea. de l'Adriana Delgado, de la Mirella Cortés... el seu era, sens dubte, el discurs més esperat d'aquell vespre a la Plana de l'Om, el de cloenda.
I no va decebre! Tant és així que fins i tot l'endemà, a l'Ara, Aleix Moldes podia publicar la crònica del vespre manresà amb caràcter excepcional: en Tardà no és ni cap de llista ni es presenta, després de quinze anys, com a diputat a Madrid. No forma part de la caravana principal d'ERC que volta el país de bracet amb Gabriel Rufián, Roger Torrent o Pere Aragonés. Tant se val: l'home aplega públic allà on vagi perquè la gent ens l'estimem. Més de dues-centes persones. De la crònica d'Aleix Moldes en copio l'entradeta, que explicita aquesta devoció: "Joan, per què marxes?", "No t'ho pots repensar?", "¿Ara que ja has instruït el Rufián ens deixes?" I així durant més de mitja hora un cop acabat el míting a la Plana de l'Om de Manresa, dilluns passat. "Són quinze anys a Madrid, eh? I aquí també hi ha molta feina a fer o què us penseu?", anava responent Joan Tardà a tothom que se li acostava per conversar o per fer-se una foto amb qui ha sigut la veu d'ERC al Congrés de Diputats des del 2004.
Tot just començar, en Tardà avisava: "Diuen els entesos que hi ha coses que no s'han de dir en campanya; doncs bé, jo crec que és en campanya quan hem de dir el que som". I aleshores dona el primer titular del vespre: "ERC no és un partit nacionalista. Som un partit republicà i compartim ideals amb milions de persones d'arreu del món!" I a raig, una llicó de republicanisme fonamental: "estimem la llibertat, que fa que ningú sigui més que ningú; aspirem a la igualtat perquè volem que tota la gent sigui feliç, amb vides dignes i repartint la riquesa de manera diferent" i encara, "busquem la fraternitat entre homes i dones en harmonia amb la naturalesa". Així doncs, el nostre desig d'independència només pot ser el de construir un estat democràtic diferent. "I és clar que estimem la bandera, però de les banderes no se'n menja, encara que portin un estel de cinc puntes!". I partir d'aquí arriba la necessitat de construir un camí ample, on hi càpiga molta gent, "sense sectarisme ni dogmatisme, per donar la mà als que pensen diferent que nosaltres".
En Joan Tardà sap que som al peu de la muntanya, i que passar en poc més de vint anys del 12 al 48% electoral per part del sobiranisme ha estat un pas de gegant. Però reclama més cervell que budell, i vaticina que si no guanya ERC aquest diumenge vindrà un temps de campi qui pugui. "Hem de liderar aquest darrer tram. Ara sabem que mai no havíem estat tants ni havíem arribat tan lluny, però és imprescindible guanyar aquestes espanyoles, i dir al món que ja som més del 50%!". Les espanyoles o el Parlament. Que el proper mes de maig se sàpiga novament "que a les municipals el republicanisme ja abasta tot l'univers de municipis del país!". I al capdavall, sense renunciar a la desobediència: "Potser sí que haurem de tornar a desobeir i és possible que altres companys hagin d'entrar a la presó. Però la bandera que aixequem més alta és la del diàleg, diàleg i diàleg, perquè el diàleg porta inevitablement a la negociació i la negociació inevitablement als acords", insistia recordant la lluita d'Irlanda o la tossuderia de Mandela.
Encara de la crònica d'Aleix Moldes, transcric el final de la intervenció, fonamentada en el respecte a la pluralitat: "Jo estimo molt Catalunya i l'independentisme, però estimo més la meva família. I a la meva família, com a les vostres, hi ha persones que pensen com jo i d'altres que no. Les persones que pensem diferent tenim els mateixos problemes. Estem obligats a seure al seu costat perquè creiem que la República és l'eina imprescindible per a un país on prevalgui la justícia social i no volem societats descohesionades ni viure en la selva social".
En acabat encara vam anar a sopar plegats amb una cinquantena d'amics d'arreu del Bages, i en Joan ens reclamava aquesta actitud incansable i generosa, "sense caure en les trampes que ens posaran: voldrien reduir-nos a una qüestió d'ordre públic!" I molt més que això, se sent segur i convençut de la feina feta i de la que encara farà. De la que farem entre tots. si sabem deixar-hi la pell. Amb el punt d'orgull necessari per continuar lluitant aquí i allà, on convingui. "I que ningú pretengui acomplexar-nos. Perquè nosaltres som republicans, independentistes i d'esquerres".
Diumenge tornarem a les urnes, i a Manresa compto que aquest compromís tan lleial com divers, es multiplicarà en miles de paperetes. I que avançarem un tros més, plegats i incansables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada