dijous, 31 de gener del 2013

Acostumar-nos als lladres?

Tot avui que hem anat plens de la notícia sobre els lladres del PP. Documentada. Els papers del tal Bárcenas han resultat ser atòmics i vull creure que els propers dies, per força, caldrà que passin coses. O no!? ¿Potser que, després d'en Millet i el finançament convergent, la família reial espanyola, el vodevil del cas Treball, després de la recent operació Mercuri a Sabadell o tants i tants altres exemples, ens haguem acostumat als lladres?. Això seria el pitjor que podria passar-nos! Cal ser absolutament exigents i rigorosos. I no soprendre'ns ni per l'humor gras que gasta la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Les deu frases amb les que l'Ara resumeix la seva compareixença aquest matí de dijous queden més a la vora d'un guió del Polònia que no pas l'exercici de contrició que caldria esperar. Contrició i dimissions, és clar! Les deu frases, impagables, vénen a continuació. Però tot i que ens podrien fer riure, només poden indignar-nos. Això i agafar empenta: senyora, nosaltres ens n'anem. Quina barra!

1. "La comptabilitat del PP és única, clara, transparent i neta"
2. "El PP nega rotundament que els papers que han aparegut publicats es corresponguin amb la comptabilitat del PP"
3. "Vull dir a tots els espanyols que poden estar molt tranquils, el PP ha complert amb la legalitat vigent"
4. El PP està fent "el major exercici de transperència que ha fet mai un partit" i presentarà "totes les declaracions de la renda"
5. "No conec la lletra de Bárcenas, però els papers ho aguanten tot... Com no he de reconèixer els noms, ¿com no?, si hi ha el meu... Però aquesta informació no es correspon en absolut amb les retribucions [reals]"
6. "Algunes activitats que hi posa [als papers de Bárcenas] sembla que sí que s'han produït"
7. "Serà veritat [el préstec que va demanar Pío García-Escudero i que ell mateix ha admès] però això no valida els papers. Es poden manipular, inventar"
8. "Els primers que estem indignats som el PP. Em sembla una frivolitat que sense cap tipus de prova es facin acusacions falsament per crear alarma social i danyar un partit, quan altres episodis han quedat en l'oblit"
9. "El PP ni ha acceptat ni acceptarà mai cap tipus de xantatge"
10. "Rajoy està molt tranquil i fent el que ha de fer"

La foto, de l'arxiu de "El Jueves".

dilluns, 28 de gener del 2013

Vigència d'Amat-Piniella

Em demana Ramon Aran, des de "El Pou de la gallina" si encara mantinc aquella Vigència d'Amat-Piniella, un article que em van publicar fa deu anys a la revista "Quadern", de Sabadell. I estic per dir-li que sí, és clar, però aleshores em neguitejo perquè, ben mirat, no sé ni on para. I ara que ja l'he recuperat, penso que no només subscric novament el text sinó, també, la necessitat de recuperar el testimoni d'Amat, que és el testimoni de tota una generació. Encara més en aquest any del centenari -amb comissió ciutadana per celebrar-lo, i els nanos de l'institut devorant el K L Reich. Perquè Amat és la crònica d'aquella esperança desfeta que va ser la República. I totes les seves vicissituds ens parlen d'un segle XX convuls i terrible. Tan mesquí en la proximitat com universalment cruel. I tanmateix, ell mai no deixà de creure que era possible una ciutat, un país, un món millor... L'article era aquest:

Vigència d'Amat-Piniella
("Quadern", núm. 142. Sabadell, octubre de 2003)

Aviat farà tres anys de l’exposició “Joves i republicans. La República a Manresa 1931-1936”. I si la recordo ara és perquè, al costat de l’obra de govern republicà a Manresa, l’exposició també pretenia recuperar la memòria d’aquelles persones que en foren ànima i motor. Gent massa important –per a la ciutat, per al país– com per mantenir-les oblidades. És per això que l’exposició en destacava un conjunt, símbol de tota una generació que volgué transformar el país des dels criteris de la llibertat, el catalanisme i la justícia social i que, al capdavall, el franquisme va condemnar a l'exili, la mort o el silenci. Hi trobàvem des del periodista Josep M. Planes, el filòsof Jaume Serra i Húnter, el farmacèutic Antoni Esteve, o bé polítics com Francesc Farreras, que fou president del Parlament de Catalunya a l'exili. I és clar, l’exposició també recollia el testimoni de Joaquim Amat-Piniella qui, ben recentment, hem incorporat a la galeria de manresans il·lustres.

I és que encara avui tenim un deute envers aquells ciutadans que en el seu dia s’ho van jugar tot per les llibertats. Massa sovint ha persistit el silenci que els vencedors imposaren, i sorprèn que la seva memòria no hagi estat objecte de recerca o bé d’un més just reconeixement. Un reconeixement també per en Joaquim Amat-Piniella. Perquè el seu itinerari és la crònica d’una època de projectes i anhels. És la crònica d’aquell compromís d’esquerres, republicà i nacional. Crònica també de tensions i conflictes. I finalment, crònica d’una esperança desfeta, del dolor de l’exili, de l’experiència als camps de concentració nazis. Al capdavall, la persistència de la derrota i la sensació última d’haver viscut a deshora.

Nascut a Manresa l’any 1913, Joaquim Amat estudià a l’institut de secundària Lluís de Peguera on ja col·laborà a la revista Assaigs. També escrigué al "Pla de Bages" i a la revista "Ara", i especialment al diari "El Dia". De fet, Amat és protagonista amb els seus companys d’un munt d’iniciatives culturals, de signe progressista i obertes als corrents més innovadors del seu temps, com ara la música de jazz. És jove, escriu bé i està carregat de futur: amb vint anys publica Ombres al calidoscopi.

Paral·lelament hi ha el seu compromís polític. Amat assisteix joveníssim a la proclamació de la República a Manresa des de primera fila. Més endavant el retrobarem secretari de l’alcalde Francesc Marcet i militant d’ERC. Empresonat temporalment pels fets del 6 d’octubre, quan esclatarà la guerra s’incorpora a l’exèrcit republicà. Després vindrà l’exili: França i, molt pitjor encara, la deportació pels alemanys al camp d’extermini de Mauthausen. Amat hi sobreviurà i en retindrà, inesborrable, tota l’estada, fins el punt que ben poc després del seu alliberament escriu el seu K.L. Reich, relat novel·lat de la seva experiència. Publicat per primera vegada el 1963, K.L. Reich és un text duríssim i emotiu alhora, que posa davant dels ulls del lector tota la perversitat d’aquells camps de concentració nazis que destruïen les persones des de tots els àmbits.

Tot i el retorn, Amat ja no podrà viure més a Manresa i s’instal·la definitivament a Barcelona. El seu futur literari continuarà amb El casino dels senyors (1956), la primera novel·la que publica com un retaule irònic de les grandeses i misèries d’una petita ciutat que, per massa coincidències amb Manresa, encara li suposà amenaces en una de les seves visites. En fi, es tracta d’un fantasma que havia estat conserge del Casino de la ciutat i que hi torna tot un dia, quinze anys després d’haver mort... El fantasma rememora quan, en el passat, algun cop va provar de modificar el curs de les coses, però “un administrador és només un administrador i no pot estar a la seva mà l’evitació de coses que no cauen en la seva esfera d’acció”. En fi, en plena postguerra el fantasma –veritable alter ego d’Amat- observa que la ciutat ha canviat amb mal gust però s’adona, ara com abans, que “els ciutadans que pertanyen a la massa es passegen per baix a l’Avinguda, i també prenen la fresca des del lloc que els pertoca en una societat ben organitzada. Aquesta gent que mai no vaig conèixer prou bé, em sembla ara exactament la mateixa de quinze anys abans. És un teló de fons, la comparseria, el cor de la tragicomèdia ciutadana. Ella no dóna el to de La Ciutat, no hi aporta els trets fisonòmics ni les característiques més assenyalades; és en tot cas la sang que circula pel seu interior, la seva autèntica vida, precisament el que no sembla comptar gaire”.

El casino dels senyors, tot i la voluntat irònica, reflecteix també un desengany: el fantasma que s’hi presenta és fantasma des de 1936, i els quinze anys que ha trigat a tornar són l’absència de quinze anys del mateix Amat a Manresa. Fet i fet, l’autor viu en la pròpia carn la tragèdia dels vençuts. Al seu costat ha vist morir milers d’homes que, com ell, estimaven la llibertat. Però a ell li ha tocat sobreviure’ls i, a cops amb una tristor evident, a exercir el paper de testimoni.

Amat i Piniella continuarà escrivint i, en la mesura que l’època ho permetia, publicant. Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), l’aparició del K.L. Reich (1963), La ribera deserta (1966)…al costat d’altres textos que romangueren inèdits i que, des de fa uns anys, són a l’Arxiu Històric de Manresa gràcies al lliurament generós de la maleta que els contenia per part de la seva família. Avui encara és un repte avançar en la difusió del seu conjunt literari, tot i les iniciatives que han posat el seu nom a un premi literari o, encara, l’edició pòstuma, l’any 1999, de Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946) on Jordi Castellanos afirma al pròleg que, fet i fet, Amat només pogué trobar la salvació en les paraules.

Tenim, doncs, el testimoni, i tenim les seves paraules. I en reivindiquem tossudament la pervivència. Perquè aquell projecte d’igualtat de les persones i dignitat col·lectiva encara és el nostre. Perquè la seva trajectòria és prou exemplar, el seu testimoni prou colpidor, que bé mereix destacar-se en homenatge a ell i tots aquells que com ell van creure que era possible una ciutat, un país, un món millor.

Ramon Fontdevila i Subirana
Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

La foto, del fons de la família Amat dipositats a l'Arxiu Històric Comarcal, serví per il·lustrar la coberta de "Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946)", a cura de David Serrano i pròleg de Jodi Castellanos. D'esquerra a dreta, Arnal, Planes, Vives i Amat. Febrer de 1940.


   

dijous, 24 de gener del 2013

Catalunya es declara sobirana

Ahir vaig poder seguir en directe, al canal 3/24, el tram final de la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya. I em va semblar un moment històric, emocionant. Al twitter, la portaveu d'ERC, Marta Rovira, ho sintetitzava així: "És un primer pas, només. De caràcter polític però altament simbòlic. Un moment de país d'aquells que no s'obliden". Ho comparteixo punt per punt. I també recordaré l'estirabot del PP o els cinc diputats del PSC que, valents, anuncien un temps de canvis profunds al país. En qualsevol cas hi ha 85 vots -de CiU, d'ERC, d'ICV i fins de la CUP- que diuen "si" a decidir. Al darrera queden quinze dies de moltes giragonses. O gairebé trenta-cinc anys de possibilisme autonomista esbotzats per sis mesos meteòrics.

"D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per er efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu, d'acord amb els principis següents..." Principis! El primer de tots, el de la Sobirania ("El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà"). Després hi ha la legitimitat democràtica, la transparència, el diàleg, la cohesió social, l'europeisme, la legalitat, el paper pincipal del Parlament i, al capdavall però no menys important, la participació. Perquè el preàmbul acaba així: "El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d'aquest procés democràtic de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya"

Doncs per això, per escoltar el text en públic i compartir-lo des del primer moment, per continuar participant, ahir vam baixar a les set del vespre fins la plaça Major de Manresa. No érem pas legió, però sí llavor i saó d'aquesta revolta política que hem començat. I no sentíem pas el fred sinó el punt d'emoció compartida que ja treballa per demà...

Al final de l'acte, globus amb espelma i cant de Els Segadors...

dimarts, 22 de gener del 2013

Marta Rovira, amb ERC del Bages

Ara fa quinze mesos, que Marta Rovira va venir a Manresa per primera vegada com a secretària general d'ERC. I aleshores ja em va agradar molt el seu discurs encaminat a reorganitzar-nos "per a la futura transició nacional: una república catalana socialment avançada i econòmicament pròspera. Però no som ingenus ni ho fiem tot al frontisme: per arribar-hi cal sumar complicitats, trencar barreres precisament més enllà dels entorns habituals, caldrà seduir els indiferents... i tot això no ho podíem atendre sense renovar persones, formes i fins les actituds. Es tracta de construir confiança des d'un partit que es vol cooperatiu, obert, capaç de reconèixer l'entorn i amb qui està disposat a compartir l'acció política...".

El cas és que aquest vespre ha tornat, en una gira que porta per tot el país, a explicar-nos amb detall el pacte de transició nacional i estabilitat pressupostària signat amb CiU. I explica també quines conseqüències té o tindrà. Com ara aquest mateix dimecres 23 de gener, amb la proclamació solemne de la nostra sobirania al Parlament de Catalunya. I bé, la secretària general ha omplert el "D'arrel" amb més de seixanta persones entre representants municipals i de les diverses seccions locals del Bages. Marta Rovira explica aleshores la història que va des del resultat de 25-N fins la corresponsabilitat que ERC assumeix amb CiU, “i que de cap manera és un xec en blanc”. Al contrari, és l’empenta que ens porta a negociar amb CiU tres comissions (institucional, grup de consulta i economia i finances) per tal d’avançar cap a plena sobirania de Catalunya. Un acord amb clàusules que ens permeten discrepar i, alhora, un acord que incorpora una pauta de seguiment per tal de vetllar o compartir aquelles decisions que el full de ruta pactat estableix.

Els detalls són coneguts perquè s'han volgut fer en clau de transparència, per a tots els ciutadans que els vulguin conèixer  –els acords sobre polítiques socials o els acords econòmics que han recuperat algunes figures impositives o n’han incorporat de noves. I la denúncia implacable de l’ofec a què ens aboca el govern espanyol. Perquè a ningú se li escapa que, al costat del full de ruta per la sobirania, cal preveure prioritàriament una hisenda pròpia. Gairebé amb urgència: cal comptar fins i tot en un possible avançament de la consulta....

I tot i la humilitat, Marta Rovira se sent també segura: “Els d’ERC portem avantatge jurídic, de relat, i fins de tots els escenaris que ja fa temps que ens anem plantejant”. Una bona musculatura per un procés que no sempre serà plàcid. Al contrari: “Hem de començar a explicar que això tindrà costos, i nosaltres en serem corresponsables”. Ningú va dir que seria fàcil, però tothom pensa que finalment és possible. Al torn de preguntes, ningú oblida el paper de l’ANC, d’Òmnium, o el de tantes i tantes organitzacions que han fet d'aquest darrer any sigui un període inoblidable. “Però des d’ERC hem de continuar sent forts, i ser-ho generosament, en clau de país”. El vespre s’ha acabat després de més de dues hores apassionants, de discurs i d’interrogants. Però amb el punt d’entusiasme per continuar preparant-nos, dotar-nos d’arguments, i anar a convèncer. “Hem de ser els altaveus d’aquest procés”, diu Marta Rovira. Altaveu i crossa. Al capdavall, Lluís Oliveras, president comarcal, tanca l’acte reclamant el nivell d’activisme dels darrers mesos: “La feina tot just ara comença. I en tindrem més que mai!” Doncs ja ens podem arromangar: el moment és històric i no sembla que arribi l’hora de reposar. Tot el contrari! Que per això un dia, els d’ERC vam dir que volíem fer feina, que "volíem construir confiança des d'una posició cooperativa, oberta, capaç de reconèixer l'entorn i disposada a compartir l'acció política". Des del Bages, ara com abans, hi continuarem abocant tots els esforços sota el somni d'un país lliure i més just. Que, ara sí, comencem a tenir a tocar...

A la foto, Lluís Olivras, president comarcal d'ERC, amb Marta Rovira i un flamant Dionís Guiteras, diputat d'ERC per la Catalunya central.

diumenge, 20 de gener del 2013

28 professors del Catà, un dissabte

A l'Institut Guillem Catà, de Manresa, ahir no va ser un dissabte qualsevol. I això perquè, de bon matí, ens vam reunir fins un terç dels professors del centre per reflexionar plegats sobre "els canvis que s’estan produint a la nostra societat, aquells que sovint fan que el nostre treball a l’aula no sigui suficient per aconseguir els objectius que ens proposem". Tot just un grup de professors que ens havíem auto-convocat per mirar de pensar-hi junts, i per intentar trobar algunes idees o propostes que ens ajudessin a millorar. I va funcionar.

Ho dic, abans que res, perquè ens calen exemples positius. I aquest n'és un d'aquells que, a priori, podia semblar descabellat: no n'estem prou tips de l'institut, que hi haguem d'anar un dissabte? El cas és que vam destinar lliurement les hores d'un matí per rumiar com avançar en la millora real de la qualitat de l’educació dels nostres alumnes, en la millora de la imatge del centre, en la millora del seu funcionament. I sempre de manera tranquil·la, positiva, reflexiva i... participativa. Seguint l'esquema de la piràmide invertida que algú reclamava: treball de base, encara més ara que el centre passarà per la reelecció de la seva directora. Bé cal comptar que algunes d'aquestes idees puguin ser-li útils per formular o millorar el seu projecte...

Però si remarco que va funcionar és també perquè van sortir un gabadal d'aportacions, a partir d'un exercici tan senzill com aquell de la pluja d'idees -allò del post-it a la pissarra amb un parell de propostes personals-. Sigui com sigui, al diàleg final, que es va fer curt!, em va semblar que efectivament el Guillem Catà tenia un magnífic esdevenidor. Amb ESO, cicles formatius de cicle mitjà i superior, i Batxillerat. I això per la convivencialitat de gent molt diversa, en un bon ambient d’aprenentatge. Amb la llibertat d'adequar currículums; introduint o qüestionant hàbits. I incorporant la complicitat de professors, alumnes i pares.

Dissabte me'n vaig tornar a casa content perquè em va semblar que, entre tots, alguna cosa estàvem millorant al Catà. Ara mateix no ens queden sinó un grapat de grans idees, és clar, però al darrera, bategant, em sembla percebre aquesta voluntat de repensar normes i compartir responsabilitats. Convençuts de la funció transformadora de l'escola -eina de canvi social, no de perpetuació conservadora de normes i jerarquies! I actuant com a les empreses de debò: què fem, que no hauríem de continuar fent, què podríem començar a fer. I tot això, des de processos i estructures participatives. Comptant amb el compromís de les famílies o l'entorn. Però amb l'impuls d'un equip de treball ampli, molt més ampli que el d'una junta directiva. El primer pas ja ha estat diferent... Qui més s’hi apunta?

dissabte, 19 de gener del 2013

Deu anys sense fumar!

I tant que em va costar de deixar-ho... Disset de gener de 2003. A les portes d'unes eleccions municipals, després de més d'un any d'enganyar les filles ("que no, que no, que ja no fumo!") tot i tenir sempre tabac amagat a la Fonda de Sant Antoni, sota l'Ajuntament de Manresa. I doncs, després de mesos de crucificar al Josep Serrano pidolant un i un altre Winston. Després de moltes converses amb la doctora Català al CAP del barri. Després de fumar-me tota una col·lecció de tabac que conservava. Després de fer el ridícul amb xiclets i xiclets de nicotina... vaig dir que prou. Sense més programa que la meva determinació. I va ser que prou. Deu anys sense tabac, doncs! Em sembla extraordinari i alliberador. I tant que m'havia agradat, des dels temps del seminari. Al pati de l'institut o a les classes de l'Autònoma. Fumàvem tots i a tot arreu: a les reunions, al carrer, als cotxes i fins en les visites a amics hospitalitzats! Fumava als avions i als trens, al menjador i a la cuina, llegint o escrivint. Sempre, com en Harvey Keitel a Smoke: des que em llevava i fins just abans d'anar a dormir! Ara em sembla ben bé de bojos, un malbaratament de diners i de salut, una pudor permanent i, sobretot, una dependència pesadíssima: per tot calia procurar-se tabac, preveure'n les existències o els punts de proveïment, i fins abandonar-ne per casa, als racons, per aquells moments d'urgència... Fa deu anys que no fumo. No en faig croada i respecto molt tots aquells que encara ho fan. Ara bé, tot i que a vegades encara hi penso, per poc que pugui jo m'estalviaré de tornar-hi. I és clar que també em moriré, oi? Però almenys desitjo que sigui des de la independència... tabaquera.

No tinc fotos fumant llevat d'aquesta -de la Jovi, el 1983!-. Ja m'havia passat al ros, de Record a Nobel, també cargolava cigarretes d'Amfora o Clan. Ho vaig rematar amb molt anys de Fortuna i, a la recta final, Lucky Strike.

diumenge, 13 de gener del 2013

Victus

Vaig acabar l’any amb la lectura de Victus, d’Albert Sánchez Piñol. I deixo constància que em va semblar un llibre francament extraordinari, des del primer al darrer capítol, i molt especialment per aquesta voluntat d’explicar 1714 des d’una perspectiva nova: la de la defensa de la ciutat a mig camí de la follia i l’heroisme per part els seus habitants. La Barcelona menestral, la popular, la de cada dia… filtrada per la veu i el record de l’enginyer militar Martí Zuviría, i recollida a Viena per una austríaca pacient que sap escriure el castellà, Waltraud. Perquè la novel·la és en castellà, sí, tal i com la va escriure Sánchez Piñol. I funciona en castellà, reforçant el to aventurer del protagonista, a mig camí d’aquelles “Historias Selección Bruguera” –dit amb el més gran dels respectes- i les reflexions filles de l’antropòleg que mai deixa de ser l’autor.

El reclam editorial no enganya: «¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.». Però hi ha molt més. La historia personal d’en Martí Zuviría –fill de Barcelona, estudiant als carmelites de Lió i, des del segon capítol, alumne de l’enginyer Vauban- és també un itinerari per la guerra de Successió espanyola farcit d’informació rigorosament històrica. I el pocapena d’en Martí Zuviría coneixerà el Marquès de Vauban, però també el duc de Berwick –Jimmy!-, Ballester i els seus miquelets o Antonio de Villarroel. I, molt més domèstic, farà una mena de família amb els impagables Nan i Anfán -un nen i un nan!- i l’Amelis, una preciosa prostituta. Només sobre el paper, i ja són cinematografia pura!

Victus són sis-centes pàgines organitzades en tres blocs –Veni, Vidi, Victus- que comencen amb una primera reflexió: “Si el hombre es el único ser que posee una mente geométrica y racional, ¿por qué los indefensos combaten al poderoso y bien armado? ¿Por qué los pocos se oponen a los muchos y los pequeños resisten a los grandes? Yo lo sé. Por una palabra.” Doncs per aquesta paraula que sabrem al final, i per i tots els esdeveniments que la precedeixen, els lectors devorem Victus. I el recomanem vivament, especialment ara, en aquests dies que Catalunya viu. No és estrany que hagi estat escollida novel·la del 2012!. Perquè no hi ha cap guerra com la de fa tres-cents anys, és clar, però sí l’enfrontament amb Espanya, i aquell tarannà que ens defineix com a poble. I a Victus hi ha comentaris premonitoris si tenim en compte que va sortir els primers dies del mes d’octubre...

Només a la pàg. 129: “... ¿Ven lo que les decía? En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.” Per rematar, parlant dels catalans, deu línies després: “He aquí nuestro peor defecto. No saber lo que queríamos, más allà de solazarnos en el reducto de lo pequeño. Esto no, aquello tampoco. Ni Francia ni España, però incapaces de construir un edificio político propio. (...) Nuestras clases dirigentes, en particular, eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia (...) Y cuando pienso en nuestra historia, lo que me viene a la cabeza es la más angustiosa de las preguntas: ¿qué causa más melancolia, el “podríamos haber sido” o el “no deberíamos haberlo intentado”? Nosotros sufrimos las dos amarguras. El problema de los catalanes es que nunca supieron qué deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente”. I exactament dues-centes pàgines després: “En la mentalidad del común de los catalanes anida un principio moral único, tan defectuoso como enternecedor: siempre estàn seguros de tenir la razón de su parte. (...) Lo extraordinario del caso catalàn es lo que deducen de ello: puesto que tienen la razón, el mundo acabarà por dársela. Naturalmente, las cosas no son así”.

No sé si són així sempre o si serem capaços de canviar-ho. Però aquest Victus s’aixeca com un repte per a tots plegats i encara més –els de 1714 no queden gaire ben parats...- per tots aquells que en pretenen el lideratge i l’autoritat. Com deia en Joan-Josep Isern el mes d’octubre a Vilaweb, “Sánchez Piñol (...) confecciona el retrat monumental d’un poble valent i sofert, per una banda, i d’una classe política --la internacional d’aquell moment, però també la local-- farcida d’inútils, d’aprofitats i d’impresentables, per l’altra”. A veure si a la fi en tindrem esmena...

dilluns, 7 de gener del 2013

Demà tornem a l'institut

Tot just el primer dia d'aquestes vacances escolars de Nadal, aquestes que avui s'acaben, a l'Ara criatures (22 de desembre) en Jaume Funes preguntava: I jo, per què he d'anar a l'institut? La pregunta apareixia posada en boca dels nostres adolescents i, és clar, vaig llegir la columna detingudament. S'hi blasmava la proposta Wert de nova llei educativa, la que maltracta barroerament l'escola catalana, la que segrega socialment o arracona el pensament científic. Però la columna, que anava numerada com a (1), acabava així:

"No sembla que les lleis pensin en com són els adolescents que són a les aules. Donen per descomptat que allò que decreten serà assumit, serà possible ensenyar-ho i passarà a formar part de la seva vida. Comencen per considerar com a veritat inamovible que han d'anar a l'escola i que no cal tenir raons per estudiar. Però res més lluny de la realitat. Fa temps que el primer repte educatiu per seguir escolaritzant positivament un adolescent de 15 anys -enamorat o cansat- és poder contestar a la pregunta: "I jo per què he de venir a l'institut?" Fa temps que les velles respostes no serveixen i no val la pena repetir allò que "És la teva obligació", ni "Estudiar serveix per tenir una bona feina", etcètera.  (...)  Haurem de trobar respostes pertinents i coherents i interrogar-nos sobre la validesa d'algunes de les nostres pretensions educatives. L'etern debat del currículum ha de començar per assumir una flexibilitat i diversitat que permeti posar junts el saber, els adolescents i el coneixement del món que els envolta, que permeti educar i aprendre i no sigui continuar instruint per oblidar".

Instruir per oblidar! Inevitablement penso en totes les vegades que els meus alumnes han escoltat i fins provat de memoritzar les normes d'accentuació. És només un exemple. Però, en quin moment alguns decideixen aprendre-ho? D'on surt el click?  Aprendre no es fa per obligació ni (tinc enquestes inicials entendridores!) "per llaurar-me un futur". Abans cal saber què hi fem aquí. I no és fàcil....  En fi, com recordant que el curs és a punt de reprendre's, ahir Jaume Funes publicava la segona columna a l'Ara criatures (6 de gener), encara sota la qüestió  I jo, per què he d'anar a l'institut?. Li ho agraeixo molt, i encara més quan ens proposa situar-nos davant l'adolescent proveïts de raons com aquestes deu que copio:

-Pot ser molt avorrit fer el contrari. Si no vas a l'institut què faràs?
 -La teva vida està plena de dubtes i hauria d'estar plena de curiositats i interrogants.
 -Trobar respostes dóna plaer. Saps que no mola ser ignorant.
 -És possible que vulguis ser com diuen les revistes o actuar com et diuen els que manen, però potser t'estimes més aprendre a pensar.
 -Si vols que t'escoltin i t'entenguin, hauràs de saber escriure millor, també al WhatsApp i a una web, per enamorar, per buscar feina, per ser reconegut. Necessites saber parlar, ordenar les idees i saber expressar-les.
 -Abans que tu han passat coses al món, unes altres persones han investigat, actuat, escrit i tenen altres punts de vista interessants, altres experiències, que cal conèixer.
 -Si quan s'acabi l'escola saps més és possible que t'explotin menys. Si saps més tindràs interès a saber encara més. Com que vius i viuràs en una societat canviant, podràs trobar-t'hi millor si pots seguir aprenent.
 -No tots, però una part del professorat són gent sàvia, que poden ajudar-te a descobrir, a saber si allò que diu la Viquipèdia és cert. Potser trobaràs profes disposats a escoltar-te, accessibles a les teves preocupacions.
 -Anar a l'institut també serveix perquè et donin un títol que et permetrà seguir estudiant sense que t'arraconin.
 -Una última raó. Serveix perquè els teus pares estiguin tranquils sabent que no estàs al carrer o al llit i així et deixin en pau una estona.


Entesos, només és una llista per adolescents. Però ningú em negarà que aviat s'hi ensumen els nostres alumnes! Al capdavall, Jaume Funes ens anima a pensar noves raons, tot oblidant el discurs oficial del ministre o la consellera. I jo -passeu-me la impertinència- encara animaria tots aquells profes que potser també demà es demanaran a primera hora -o bé ara mateix, abans d'anar a dormir- què caram hi fan en aquell centre. Doncs bé, els animaria a reprendre el curs vivament interessats per tot allò que passi o facin passar a l'institut. Per tal que cap dels nostres alumnes ens pugui dir en el futur: no m'interessava res del que m'ensenyàveu!.

La foto, de fa un mes al Catà. Música, dansa i literatura en una sola sessió! 

dissabte, 5 de gener del 2013

Qui no coneix Fina Barroso?

El dimecres es va presentar el número de gener de El Pou de la gallina. Hi publico un altre "Qui no coneix..." aquesta vegada dedicat a Fina Barroso, una activista social des del moviments de pares i mares a l'educació pública. Ara, amb la canalla gran, després de vint-i-tres anys de batalles s'ha concentrat al seu ofici de protèsica dental. Però qualsevol dia torna a l'arena: és una lleona i, si cal, queixala.

Fina Barroso
D'aquí no me'n mouran!



L’any setanta-cinc va arribar d’Extremadura amb disset anyets tendres, seguint l’estela femenina de l’àvia, de la tieta i fins d’una germana. I ja la tenim a Manresa, tot un caràcter: Fina Barroso!. Treballant a cal Cucurella, i després rere els telers de la Fàbrica Nova. I estudiant, estudiant sempre, que per això es va fixar en un mestre només arribar a la ciutat i ja no el va deixar anar ni que plogués aigua calenta! La Fina Barroso és la prova vivent que aquest és un país de prodigis i oportunitats però, i això també, on a vegades cal ensenyar les dents. Per això, treballadora, muller i mare, aviat es va embolicar amb el moviment de les Ampes de Manresa. La recordeu ara? Des de la Flama i, després, des del Guillem Catà, van ser vint-i-tres anys de participació educativa en defensa de l’escola pública. Aviat és dit! Des de la Fapaes, al Consell Municipal Escolar o –batalladora com poques- impulsant aquella extinta CODEP... quantes bregues i batalles! Ara, amb la canalla gran, la Fina es concentra en les pròtesis dentals –en fa, en repara o si convé n’amplia, tot a mida. I, fidelitat a prova de bomba, des del primer dia que és a la Clínica dental de la Sagrada Família. I per tot, tan a punt com quan va arribar: generosa i alegre, incansable. Però, que us ho digui el Jordi Griera, fent-se valdre! Perquè a vegades s’han d’ensenyar les dents i, si no n’hi hagués prou... els queixals i tot. “¡Vaya que no!”.

El senyor Ramon


Publicat a El Pou de la gallina, de gener de 2013. Il·lusració de Maria Picassó.

divendres, 4 de gener del 2013

La Vinyeta, nou ateneu al barri

La Vinyeta és un nou ateneu cultural a Manresa. Un ateneu cultural al barri. Els vincles que hi tinc fan que ho conegui de primera mà i, també, que desitgi tota mena d'encerts als seus impulsors. Però, per sobre de tot, perquè estic convençut que aquestes propostes de participació ciutadana fonamentades en l'autogestió són les que -ara com fa cent anys!- tenen més interès social. Al capdavall, després d'haver seguit el procés de reformes al local i de veure'n una nova sessió de Pastorets que enllaça amb la continuïtat dels anys passats, em vaig decidir a fer-ne un text d'opinió per a ManresaInfo. És aquest:

La Vinyeta, un ateneu al barri

Ara fa un any que en parlava: es tancava el local de l'Associació de Veïns Sagrada Família, al carrer Roger de Flor, per traslladar-se als locals que la Fundació CaixaManresa tenia i té al mateix barri. Una operació que aleshores vaig trobar precipitada, feta d'esquena als socis i amb molt males maneres. Però que mesos després una assemblea va ratificar en nom de l'estalvi econòmic... I és així que l'històric local del carrer Roger de Flor va quedar, al capdavall, desocupat, desarborat i sense llogaters.

Com que sempre he cregut que amb aquesta operació el barri hi perdia, no cal dir que em vaig alegrar molt de saber, aquesta tardor, que un grupet de gent s'interessava per reobrir-lo. Amb el tarannà que potser no hauria d'haver perdut mai: un espai obert al cor del barri, que manté condicions de sala popular i teatre per a més de cent persones, i que pot funcionar gairebé en règim d'autogestió. El resultat l'he pogut veure aquests dies de Nadal, en una de les moltes representacions de "Els Pastorets" que s'hi han fet. Net de pols i de palla, repintat i amb cadires noves, i amb un nou lavabo en condicions, el local fa un goig que tomba. Des d'ara acull l'Ateneu Cultural La Vinyeta. 

La Vinyeta, de fet, és un Ateneu cultural dins un teatre. El nom fa homenatge a aquell Bar la Vinya del carrer Viladordis, avui ja tancat. Però que amb en Francesc Potrony al capdavant fou sense cap mena de dubte el primer espai comunitari del barri. Amb el primer televisor. Amb les carreres de sacs i els concursos de dibuix per la canalla a l'estiu. Amb els balls populars! D'això en deu fer mig segle i ara, anem del bar la Vinya a la Vinyeta. Els impulsors parlen d'un "espai de socialització, un espai per compartir, un espai de relació intergeneracional pel barri i la ciutat". Sona llarg però deu ser veritat si penso que entre els usuaris hi ha gent joveníssima o la meva pròpia mare, amb un grup d'àvies teatreres. Al capdavant hi ha en David Ribera, com a coordinador d'un bon grapat de cursos i propostes, amb teatre, coral, arts plàstiques, gimnàstica, anglès o català... i tot allò que s'hi vulgui afegir. Tota la informació és a twitter i fèisbuc, i responen al 616 366 348 o a lavinyeta.ateneu@gmail.com 

I doncs em penso que l'any comença bé al barri de la Sagrada Família: amb més empenta, amb més dinamisme, fins i tot amb el punt de generositat i gosadia necessària perquè aquests invents arrelin. Altrament, com s'hauria fet el pas, les obres, la programació? Ateneu cultural La Vinyeta. Sense subvencions, sense dependències. No sé quants anys durarà ni encara menys els resultats. Però estic convençut que el seu naixement ara mateix ja és un bon símptoma. Aquests nous ateneus, hereus d'una fecunda tradició, tenen tot el futur al davant. Contra el conformisme, contra la resignació. Contra la por que tot ho malmet. Un punt de trobada actiu al barri, on hi pugui cabre tothom. Ho celebrem!

La foto és de finals de desembre. Els Pastorets de les àvies... i els néts! Dues sessions a rebentar i, el gener, tornem-hi!