diumenge, 26 de febrer del 2017

20 anys de la Fira de l'Aixada


Dijous passat, la Gemma Camps de Regió7 em va demanar si els podia escriure un text dels 20 anys de l'Aixada, fent memòria de quan feia de regidor de Cultura a Manresa. Vaig dir que sí, és clar, i en el temps de tornar als records vertiginosos de 1998, se'm va fer present una persona tan entranyable com singular: en Pere Garcia. Pere Garcia ara acaba de rebre a títol pòstum el Premi Sèquia, en la seva primera edició, i me'n vaig alegrar. És, segur, un d'aquells personatges que la ciutat trobarà a faltar. Per entusiasta i decidit, ni que fos per embolicar una mica la troca i desvetllar el seu entorn. La foto la recupero de 2002, de les de l'Ajuntament. Anàvem per la cinquena edició i amb el Pere la vam presentar vora el Carme. En fi, el text de Regió7 es va publicar ahir dissabte i, originalment, era aquest:

A Manresa ja teníem el guió

Probablement avui ningú entendria, a Manresa, celebrar les festes de la Misteriosa Llum sense la Fira de l’Aixada. I és que l’Aixada ha estat una novetat que, d’ençà la primera edició el febrer de 1998, ha obtingut un èxit rere l’altre. 

Ara, al cap del temps, potser val la pena aturar-se i comprovar que aquella fórmula va néixer per superar una proposta que aleshores era moda arreu del país: les fires medievals. Encara en queden unes quantes. Però a Manresa teníem no només un bon escenari –un escenari si més no, amb possibilitats- sinó una història immillorable. Per dir-ho en termes cinematogràfics: ja teníem el guió. I el guió és d’una contemporaneïtat indiscutible –els valors de l’esforç, la tossuderia i fins de la desobediència, sí: enfrontar-se al bisbat al segle XIII, a risc de morir en pecat mortal, és d’una valentia inaudita. 

Però i la realització? Ja ha estat dit que aquells anys havien de ser els anys de la imaginació –desenganyem-nos, els pressupostos municipals del 95, 96 i 97 tampoc permetien grans alegries. Però la complicitat es va produir entre una entitat novíssima –l’Associació de la Misteriosa Llum, de 1996- i la creença que la cultura, la participació i fins el turisme podien tenir recorregut a la ciutat. Ho dic sense vergonya perquè –és així- aquesta tampoc va ser una idea del govern o del regidor, sinó del trio la-la-la (passeu-me la broma) que formaven el Florenci Serra, Gonçal Mazcuñán i Pere Garcia. Aquests impulsors van tornar de Vic entusiasmats amb la idea medieval, i el projecte apressat de dur-lo en versió manresana per dinamitzar una festa que semblava pansir-se sense remissió. I va anar bé des de primer dia! Amb esforç econòmic –a l’alcalde Jordi Valls sempre hi vam trobar receptivitat- i un suport tècnic de la unitat de Cultura que també va saber veure les possibilitats de l’esdeveniment –l’Assumpta Bermúdez em penso que hi va posar intel·ligència a tot plegat per tal d’entomar la producció completa el segon any, sense empreses intermediàries.

En fi, entre la idea i la realització, vam cremar pocs mesos i en va sortir un producte que any rere any millora. Que ha sumat propostes associatives –participació i creativitat- i que atreu cada cop més i millors parades –hi ha moviment econòmic: és una fira! I al capdavall, que em fa enyorar un home com en Pere Garcia, inquiet i creatiu, cul de mal seient, més viu que una mostela. Tu sí que sabies els gats on jauen, Pere! I ens vam entendre allà on d’altres s’haguessin entrebancat. I creure que, si ho vam saber fer de debò al segle XIII, ben bé que ho podíem fer al segle XX. Perquè com a ciutat –i com a discurs- hi tornàvem a guanyar. 

Llarga vida a l’Aixada, i tot el suport als actuals promotors. La Fira és una veritable festa, i una festa en el millor sentit; transformant espais, temps i persones. Educació i cultura popular: formidable.

Més Festa de la Llum? Aquí: l'elogi de la desobediència

dijous, 23 de febrer del 2017

Dificultats i reptes d'un any d'ERC al govern de Manresa


Per allò de commemorar tots els aniversaris, també vaig preparar ara fa uns dies un balanç del primer any del pacte de govern entre CDC i ERC a l'Ajuntament de Manresa. Segur que té molt de text de circumstàncies. Però, fruit del debat d'una matinal aquest mes de gener, sí que vol recollir problemes i compromisos de futur... El text que va sortir és aquest:

Dificultats i reptes d'ERC al govern de Manresa

Va ser el dia 1 de febrer que es va complir un any de la participació d'ERC al govern de la ciutat. Veníem de sis mesos d'un pacte de governabilitat que havien permès intercanviar criteris i superar molts anys de reticiències mútues entre CiU i ERC. En acabat vingué allò del govern cremallera i, UDC al marge, la voluntat de coordinar l'acció municipal ara ja entre CDC i ERC. Cal dir que no ha estat un any senzill? Doncs no, no ho ha estat de senzill ni es preveu que en el futur ho sigui. Però no era pas per fàcil, que ens hi vam posar. Al capdavall, el moment històric que Catalunya viu feia pensable una coalició singular a Manresa per a un temps singular. Un govern fort que encarés amb major resolució alguns projectes estratègics encallats o que guanyés sensibilitat a l'hora d'abordar els temes socials.

En una sessió matinal de dissabte, aquest mes de gener, el conjunt de grup municipal i executiva d'ERC valoràvem que es van prioritzant les polítiques socials, que en aquest temps s'ha vist reforçada la projecció de la ciutat o bé que s'han resolt projectes històricament aturats, com ara la plaça de la Bonavista, la reurbanització de l’entorn del Museu Comarcal o la ubicació de la seu central de la Generalitat a Manresa als Antics Jutjats, al costat de la Seu. Que s'ha recuperat la regidoria de la Dona o s'avança decididament en el pla d'habitatge... Tot això i moltes més coses les vam valorar fruit d'aquest nou treball compartit, que multiplica l'energia i les complicitats. Que fan del conjunt municipal un equip més fort. No cal dir que els nostres regidors s'hi han bregat a fons: amb dedicació i voluntat d'aprenentatge. Fins i tot amb ensopegades. I conscients que encara no n'hi ha prou. Valorem, doncs, aquest primer any com a positiu.

Tot just s'acosta la meitat del mandat. I a punt de rebaixar el deute municipal per sota el 75%, cal pensar en un escenari força més afalagador. És aleshores quan cal que es noti més aquest gir social i el compromís adoptat. O l'esforç a l'entorn del barri antic. O de la capitalitat cultural i el turisme, o de l'impuls a la participació ciutadana, per citar alguns exemples. Això i, també, l'esforç a superar les arestes que tota coalició desperta: set regidors d'ERC i vuit de CDC provenen de dues tradicions i cultures polítiques diferents, amb valors que no sempre coincideixen. I això no es pot obviar ni seria bo que es provés de dissimular.

Al capdavall, des d'ERC reiterem el nostre compromís amb els nostres socis municipals. Convençuts que els conflictes interns que discretament afrontem tenen la virtut de reforçar el projecte de ciutat que hem consensuat. I alhora, també sabedors que l'experiència amb què encetem aquest segon any compartit ens farà ser més exigents. Perquè la ciutat la fem entre tots, no pas un partit, o un alcalde, o els seus càrrecs de confiança. Un treball obert a la ciutat, que necessita encara més diàleg i complicitats. Més habilitats en la gestió. I fins un punt més de generositat. Nosaltres, ara com fa un any, hi estem a punt.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d'ERC Manresa

diumenge, 12 de febrer del 2017

Sis anys al Guillem Catà

La setmana passada va fer sis anys que sóc a l'Institut Guillem Catà, a Manresa. Faig els comptes mentre arreplego quatre camises i un pijama per anar-nos-en a Grenoble amb els de 2n d'Animació Sòciocultural (i Turisme!). Ha passat un altre any i ara, gairebé que m'oblido de l'aniversari. Que deu voler dir que ja hi estic fet. "Profe" de secundària. I encara amb ganes de complicar-nos la vida: demà amb el Llorenç arrepleguem disset nanos i ens n'anem amb un parell de furgonetes a fer quilòmetres nord enllà per (tornar) a visitar equipaments culturals. Veure món: Grenoble! La Bobine, La Bifurk. La biblioteca i el Teatre regional. El Museu de la Resistència. La Maison des jeux... Em sembla, doncs, una coincidència magnífica aquest sisè aniversari. I, tot i que tornarem baldats (rollo casa colònies, sac de dormir i menjar comunitari), sé que aquesta nit se'm farà curta. Grenoble és el viatge, i el viatge són aquelles relacions que un dia citava en Carles Capdevila. "L’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions!". I encara en Jaume Cela, que ho reblava: "el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats". Sis anys a l'institut. I demà cap a Grenoble! A qui n'he de donar les gràcies?

La foto és de l'any passat, també a Grenoble, a la Bifurk. 

dissabte, 11 de febrer del 2017

Qui no coneix Ramon Reig?

El Pou de la gallina d'aquest febrer hi publiquem, amb un altre dibuix formidable de Maria Picassó, el retrat d'en Ramon Reig. Molt més que un botiguer: un home que s'ha proposat tenir el millor servei de copiar claus perquè, de claus, hi entén un munt. Amb aquest talent, s'hagués pogut decidir a fer de lladre i espanyar caixes fortes, però si tothom el recorda és precisament pel contrari: perquè bon punt trepitgeu la seva botiga es fa seu el vostre problema i rumia fins a trobar-hi solució. I molt serà que no la trobi! Ramon Reig i Tomàs. Punt Clau. Un fill de les Escodines, digne epígon dels seus pares.

Ramon Reig
Tots els panys porten forat

Si ara butxaquegeu les claus, segur que us vindrà a la memòria: es diu Ramon Reig i Tomàs, i és tan fill de les Escodines que no se n’ha mogut en tota la vida –pam amunt, pam avall: des del niu a Santa Clara, l’escola al vell Sant Ignasi o parant botiga, ara a Sant Bartomeu, ara a Sant Maurici, amb un magnífic establiment de claus. Resseguiu-ne les parets! Des de les de ferro per a propietaris de centenàries masies rurals, fins a les codificades per als cotxes més moderns. Més de dues mil referències en formació, al costat de panys, bombins, cadenats, comandaments i caixetes de cabals. Tot hi és, ben endreçat, tal com ho va aprendre dels pares –l’Encarna i l’Andreu- quan van obrir una adrogueria, i després perfumeria i ell, d’aprenent, hi mesurava la colònia per unces. Ordre, esforç i serenitat. La mateixa consigna que se n’emportà amb la llicenciatura d’Història a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis matinals amb l’adrogueria de tarda. Després vingué de fer el soldat i, a la fi, va prendre una decisió: ell seria un botiguer especialitzat a fer claus! “Perquè a cada clau que despatxo hi ha el valor afegit de la feina que no tenen els altres productes”. Inquiet com és, el Ramon també ha obtingut graduats en teologia i fins de medicina tradicional xinesa. Però sobretot, des que va instal·lar-se fa quinze anys al capdavall de la Divina Pastora, ell defensa un taulell que als manresans ens fa capitalejar: no hi ha major assortiment a la Catalunya central ni tampoc nord enllà, superats els Pirineus! Vegeu com molta gent hi entra amb cara de problema i el Ramon els escolta, els proposa una solució i avança un preu. Després es posa les ulleres protectores, s’aboca a la màquina i, cellajunt, s’abstreu fins obtenir la còpia perfecta. I mentre la mola perd velocitat, us la raspalla sense pressa i us la lliura amb l’orgull de la feina ben feta, tot sentenciant: “Alguna cosa més?”. I així un dia i l’altre. Perquè mentre hi hagi tants panys, podeu creure que caldran claus.