Qui no coneix Assumpta Bermúdez?

La futura capitalitat de la sardana, l'any 2024 a Manresa, ocupa el Tema del mes d'El Pou de la gallina, aquest novembre. El reportatge reflecteix la voluntat de la comissió impulsora, de fer-ne un esdeveniment viu i participat. Al costat, la història de sardana i sardanisme des de 1904 o el record de 1963, quan vam ser declarats «ciutat pubilla»... De tot el reportatge allò que més em captiva és una foto feta d'en Francitorra, l'any 1957, al Passeig del Riu. Sardanes en petits cercles, la copla esbufegant i, de fons, un camió i una furgoneta DKW de la Coca-cola com a símptoma de modernitat. Encara perviuen els darrers barrets, gorres i boines, però alguns dels nois i noies van amb ulleres de sol tot celebrant una molt noucentista festa de l'arbre... al cor del franquisme! No hi puc fer més: m'atrau aquest goig de la festa compartida i, potser per això, celebro que el mateix número d'El Pou s'enllesteixi amb un «Qui no coneix...» dedicat a Assumpta Bermúdez. L'Assumpta ha estat 33 anys la tècnica de referència a la Festa Major de Manresa, i la Maria Picassó l'ha clavada en una il·lustració magnífica mentre un minimalista castell de focs s'enlaira al Parc de l'Agulla. Qui no la coneix l'Assumpta? De l'associacionisme local, tothom. I si no n'esteu segurs, aqui en teniu la pàgina. Reservada de mena, ella és el màstil de la nostra principal celebració comunitària.

Assumpta Bermúdez,
la vida pot ser una festa

Aquesta és la història d’una manresana singular, més tractada que coneguda: Assumpta Bermúdez Sanz. Nascuda el 1963 al carrer d’Enric Morera, quan encara es deia Belchite i al seu voltant tot eren camps o solars erms. Allà mateix, en una escola tan modesta com l’Academia Suiza, ja van fer notar als pares que la noia prometia, i que valia la pena deixar-la continuar estudiant. I a casa —el José i la Felicidad treballaven al tèxtil— van fer l’esforç. I ja tenim l’Assumpta al Pius Font i Quer! I fou al Pius, sense sortir del barri, on va mostrar un primer instint per al show business: la seva classe de 3r de BUP es van empescar un concert amb l'Orquesta Mondragón, que van fer venir a Navarcles amb un èxit i beneficis es-pec-ta-cu-lars. Avui això, entre menors, seria no només impensable i reprovable sinó directament punible. Però per a ella fou la seva epifania —i deu ser l’únic cop a la història de la ciutat que un viatge de final d’estudis surt gratis a tots els participants! Després vindrà la universitat, i mentre enllesteix ciències de la informació a l’Autònoma, es compra un Seat 850 i comença el seu periple per ràdios locals. També a Manresa passa per Ona7 i Ràdio Ciutat, i escriu per al Pla de Bages i, després, per Regió7, al costat d’un joveníssim Marc Marcè. Tampoc para d’ampliar el seu bagatge, i ara estudia ciències polítiques i sociologia. Fins que ocupa una plaça a la nova oficina d’informació de l’Ajuntament de Manresa! Això era l’any 1988 i la ciutat mastegava el relleu de l’etapa socialista amb el nou alcalde Sanclimens. L’Assumpta només té vint-i-cinc anys i treballa d’interina. I és aleshores que l’única tècnica de Cultura que hi havia en aquella ciutat de 70.000 habitants —«gran Fina Sitjes!»— decideix migrar. Ho heu endevinat: el lloc va ser cobert per l’Assumpta. De cop i volta tota la vida associativa ara es despatxava a la seva taula. Això i, és clar, els episodis festius. Passem comptes? Han estat 33 festes majors i aquest proper mes de febrer sumarà una 19a Fira de l’Aixada! «Cada any quedo esgotada, però m’agrada molt». Va conèixer les fórmules participatives del MAM —el concert multitudinari de Mecano el 1989— i de Manresa de Festa des de 1995. I en tot aquest temps ha vist créixer la complexitat tècnica i la responsabilitat que generen els episodis festius. «i les organitzacions complexes han de realitzar-se des de les administracions, donant protagonisme, si s'escau, a les associacions». De tot aquest temps conserva bons records de tothom, «de la gent de les entitats, però també del personal municipal amb qui hem coincidit durant dècades, des del Carles Muñoz a la policia local, fins l’administració amb l’Alba Camprubí o el Jesús Bautista, a manteniment!». Considera que el pressupost festiu ha de créixer i, també, defensa la idoneïtat del carrer Sallent per a grans concerts («Miro de ser honesta: sempre dic el què penso!»). I en tots aquests anys només s'ha perdut dues edicions de la festa major, ara fa deu anys «...i va ser per malaltia, una aturada llarga i seriosa que et fa repensar moltes coses, i fins i tot aprendre a dir que no». Reservada de mena, no aspira a ser l’ànima de la festa sinó tot just el pal que aguanta la vela del circ. I com que cada agost treballa, es parteix les vacances i es perd al setembre per les millors ciutats europees o, després de la Llum, resseguint carnavals a Canàries o fins el Carib. Allà la retrobareu: vivint la seva vida —i gaudint de la festa!

Mariah Carey no serà la Reina del Nadal

Llegeixo al diari que, per a molta gent arreu del món, Nadal comença el dia que la cançó All I want for Christmas is you, de Mariah Carey, sona als centres comercials. El tema, de 1994, ha esdevingut popular fins el punt que també a l'institut Guillem Catà el vam adaptar per al nostre espectacle nadalenc. Més d'una vegada, quan l'atzar ens deixava una bona solista a l'ESO, havíem començat l'obra a les fosques al teatre dels Carlins i, veritablement, amb aquest primer tema atorronat deixàvem la canalla enganxada a la butaca. Vaja, la cosa no passaria d'aquí si no fos que la Carey enguany pretenia ser nomenada oficialment Reina del Nadal, un regal que l’Oficina de Marques Registrades i Patents dels Estats Units es veu que finalment no li ha volgut concedir. La cantant havia fet tràmits per registrar la marca Queen of Christmas, així com altres noms i frases relacionades amb les festes, tot plegat per comercialitzar tota mena de productes vinculant la seva imatge a Nadal, des de colònies fins a ulleres de sol o complements per a gossos! En fi, tenint en compte la famosa cançó, ja té nassos que ens digui que «Per Nadal no vull gran cosa..». I doncs, quan deia «et vull a tu» ¿cal suposar que es referia a la pasta? No res, que desembre és a la cantonada, i que nosaltres ja tenim tots els nanos assajant «Nadal al Catà» un dilluns i un altre. I, en absència de la Carey, goso dir que sempre ens quedarà Sagarra. «Ai aire d'aquesta nit!». Ens veiem als Carlins!

All I want for Christmas is you. De tota manera, la versió Carey-Fontdevila era prou sincronizada, i em consta que algú altre l'ha utilitzada amb les mateixes poques manies que jo em vaig emprendre la traducció. Vindria a ser una cosa així:

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu.

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

No espero rê sota l'abre,

ni vora la llar de foc,

els tres reis no m'aconsolen

amb carmels o bé algun joc.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu

 

Oh, all the lights are shining so brightly everywhere

And the sound of children's laughter fills the air...

bell hooks, amor i política (a «Directa»)

bell hooks,

amor i política


Per la pensadora, desapareguda al desembre, no hi ha lloc millor per aprendre l’art d’estimar que la comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, un espai idoni per establir relacions profundes i fer nostres les condicions dels altres.

Alfons C. Salellas

Doctor en Filosofia per la Universitat Federal 

do Rio Grande do Sul de Porto Alegre (el Brasil)

Directa núm. 557, del 14 al 27 de novembre de 2022.Pp. 16-17

Il·lustració d'Elias Taño.

Va morir el 15 de desembre de 2021. Gloria Jean Watkins es feia dir bell hooks, un homenatge a la seva besàvia, i en minúscula, per privilegiar l’escrit, no l’escriptora. Va explorar el racisme, el feminisme i la lluita de classes posant el focus sobre la interseccionalitat de raça, gènere i capitalisme com a perpetuadora de sistemes d'opressió i dominació. Dins d’aquest marc, bell hooks desfà el tòpic romàntic i defensa que l'amor, més que un sentiment, és una acció capaç de transformar el nihilisme, la cobdícia i l'obsessió pel poder que dominen la nostra cultura. (...)

D'acord amb aquesta teòrica, artista i activista social, pensar en l'amor com una acció en comptes de com un sentiment és una manera d'assumir responsabilitat i compromís. Ens han ensenyat que no podem controlar totalment els nostres sentiments; tanmateix, la majoria acceptem que les nostres accions són escollides i que la intenció i el desig influeixen en allò que fem. També assumim que les nostres accions tenen conseqüències. Tal com va enfocar-ho hooks, pensar que les accions donen forma als sentiments significa desfer prejudicis, com ara que tots els pares estimen els fills, que «caiem» en l'amor sense desig ni elecció o que existeixen crims passionals. Però si tinguéssim present que «l'amor és el que l'amor fa», no utilitzariem la paraula d'una manera que devalua el seu significat. Que estimem, sentim, i també fem: expressem cura, afecte, confiança, respecte, ens comprometem i ens responsabilitzem.

   En converses privades i debats públics, bell hooks va donar i va rebre testimonis d'angoixa i de por social, acompanyats d'un cinisme indiferent davant qualsevol idea que suggereixi que l'amor és més important que l'èxit professional. Ara, tots els moviments històrics preocupats per la justícia social han posat l'accent sobre una ètica de l'amor, i en aquest sentit, la pensadora tenia molt present el llibre d'Erich Fromm, L'art d'estimar, en el qual, a mitjan segle passat, s'hi podia llegir que, dirigida per una burocràcia de gestió, polítics professionals i amb l'objectiu de produir i consumir com a finalitats en sí mateixes, «el principi que sustenta la societat capitalista i el principi de l'amor són incompatibles». Així, dirà hooks, és com s'ignora la interdependència bàsica de la vida i es promou la distància entre les persones i el guany individual: l'èmfasi en el consum infinit desvia l'atenció de la necessitat espiritual.

   

   bell hooks s'empara en una definició que ve a dir que l'amor es la voluntat de fer tot el possible per promoure el creixement espiritual propi o el d'una altra persona. Espìritual s'entén aquí com la unió entre ment, cos i esperit, aquest darrer definit també com una força vital que augmenta la nostra capacitat d'autorealització i ens fa aptes per relacionar-nos en consonància amb els altres i el món que ens envolta. L'espiritualitat aquí descrita no cal que tingui res a veure amb cap institució religiosa. D'altra banda, bell hooks també es nodria d'una combinació del seu cristianisme matern i el budisme que va absorbir més tard. En aquest sentit explica: «Durant molt de temps, molts dels meus amics i companys de feina no tenien ni idea que exercia una pràctica espiritual. Entre els acadèmics i els pensadors progressistes, era molt millor vist i acceptable expressar sentiments d'ateisme. Vaig començar a parlar més obertament sobre el paper de l'espiritualitat a la meva vida quan vaig presenciar la desesperació dels meus alumnes, la seva por que la vida no tingui sentit, la seva profunda soledat. Sovint, em demanaven que els expliqués com havia mantingut l'alegria de viure. Per dir la veritat, havia d'estar disposada a parlar obertament de la vida espiritual. I vaig haver de trobar una manera de parlar de les meves opcions sense suposar que serien les opcions correctes o bones per a una altra persona».

   bell hooks reivindica el llegat deixat per Martin Luther King, en l'obra del qual s'hi pot trobar una politització de l'amor, és a dir, l'amor com a forma de lluita per posar un punt final a l'opressió i com a força activa per a una comunió més gran amb el món. L'amor és una acció, una emoció participativa, una pràctica de resistència. Quan ens hi comprometem, ens movem més enllà del domini dels sentiments. Segons l'autora de La voluntat de canviar (Tigre de paper, 2021) i Todo sobre el amor (Paidos, 2021) —que inspira aquest article—, no hi ha lloc millor per aprendre l'art d'estimar que en una comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, aprenent la comunicació honesta, establint relacions més profundes que les simples màscares de compostura i desenvolupant un compromís significatiu d'alegrar-nos junts, de lamentar junts, fent nostres les condicions dels altres. Si l'aparença i la mentida són més acceptables que la veritat, difícilment coneixerem l'amor. Estimar és una opció lliure que fem contra la por, contra l'obediència, l'alienació i la separació.  Escollir estimar és una tria per connectar, per trobar-nos en l'altre. D'aquí que siguin tan importants la simplicitat, compartir recursos i les polítiques del comú. A més, apreciar els beneficis de viure i estimar en comunitat ens empodera per reconèixer i relacionar-nos sense por amb els diferents. Comencem a construir comunitat amb un somriure, una salutació afectuosa, una mica de conversa...

   Estic convençut que la crisi contemporània és principalment una crisi de valors, fruit d'un assecament espiritual de dècades. El discurs de bell hooks sobre l'amor és a la base de qualsevol societat que es vulgui realment justa i lliure. És per això que cada dia es fa més necessari i urgent repensar l'amor com a acció que crea vincles i ens fa corresponsables del nostre destí, que és el destí del món.

Jo tampoc seguiré el mundial de Qatar...

...però els que em coneixen bé saben que això no té cap mèrit. No sóc allò que se'n diu futbolero ni mai he vist, si no és per compromís, un partit sencer de futbol. De petit vaig provar de fer la col·lecció dels cromos per intentar no ser un company rarot —era l'any 68, i la Lliga l'havia guanyada el València: fou tan estrany que no ho he oblidat mai més. No res, que col·leccionava els cromos d'esma, i amb el meu germà Manel ens feia riure un paio del Córdoba que es deia "Cepas" —i ho pronunciàvem a la catalana com interrogant-nos si de debò era possible que al món hi hagués algú que es digués Cepas i es deixés retratar per un àlbum de cromos. A casa ningú no va patir mai per cap gol a cap estadi. El Barça no m'emocionava especialment i només, per demostrar voluntat, en aquell quart de primària em vaig aprendre alguns noms de l'Athlètic de Bilbao, començant per aquell porter mític que va ser Iríbar. I és que, a l'hora del pati, si calia jugar a pilota jo ja tenia el lloc assignat: porter i només porter, a risc de perdre les ulleres d'un xut imprevist. Aquest és el resum i el final de la meva tradició futbolera. I si ho explico és perquè, a classe, amb els nois i noies del cicle d'Animació Cultural, aquests dies surt el tema de Qatar, del Mundial dels trons i de si s'ha de ser crític —poc, molt o gens— amb la convocatòria. Ja es veu que els meus posicionaments tindran sempre els peus de fang. Però —i acabo la digressió— precisament per això avui m'ha agradat llegir a l'Ara un article que jutjo valent, d'en Xavier Fina. Filòsof, gestor cultural i comentarista perico a les pàgines del diari. Doncs bé, en Fina es presenta sense embuts i diu que sí, que ell farà boicot absolut al Mundial. I com que he al·lucinat amb quina enteresa un home de futbol com ell les anava engaltant, doncs m'he decidit a retallar-lo, publicar-lo i fer-lo córrer. Amb més contradiccions encara que les que ell manifesta. I amb molt menys risc de subscriure-ho. Però content de llegir-lo i d'acompanyar-lo en el posicionament. 

(Ah! La memòria té els seus intersticis, i sí, conservo una foto rollo futbolista, amb els Ràngers de l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, el 1974, a sant Pau de Segúries. Si tinc la pilota a les mans és perquè, senzillament, continuava essent el porter com a solució de compromís. A l'altra punta dels agenollats, el meu germà Manel, un altre crack de la pilota...).

Jo sí que faré boicot absolut al Mundial

Xavier Fina Ribó 

(Diari ARA, 17-11-2022)

Qui estigui lliure de contradiccions, que tiri la primera pedra. Jo el primer. Ara bé, una cosa és tenir contradiccions i superar-les amb dolor i una altra que de 3 a 4 t’escandalitzis en nom de qualsevol dret i de 4 a 5 et posis a narrar un partit de futbol que es juga en un país que no respecta els drets humans. Especialment, si aquest partit es juga en aquell país precisament perquè no respecta els drets humans.

El grau d’hipocresia que estem veient aquests dies és difícil de superar. I no sé què em sembla pitjor: els que ho viuen amb el més absolut dels cinismes –“sempre els mateixos pesats amb la seva moralina i superioritat moral!”, diuen per completar el seu cinisme– o bé els que necessiten un rentat de cara i ens prometen que, a més a més dels resultats dels partits de futbol, ens oferiran informació sobre la cara fosca de Qatar. Com si no fos evident que durant un mes els amfitrions d’aquest campionat tindran un comportament exemplar.

Amb Qatar la hipocresia ve de lluny i té exemples ben nostrats. Amb graus diversos. Perquè ni de Xavi Hernández ni de Sergio García n’esperes res més enllà del seu negociat. Gran talent futbolístic, que ja és molt. Però no són cap referent moral ni polític. Una altra cosa són els elogis a Qatar de qui ocupa un espai central en el santoral patri i qui, del Parlament estant, ens deia l’hora a la qual ens havíem de llevar. O els negocis del bon patró trotskista. O els acords comercials del club dels valors.

M’agrada molt el futbol. El futbol de seleccions, però, no m’ha entusiasmat mai. Potser perquè no en tinc cap que em representi o perquè les exaltacions nacionalistes em carreguen. Ara bé, un Mundial de tardor fa de més bon veure. I, malgrat les meves rareses, m’agrada ser d’eixe món i poder participar de l’actualitat. En definitiva, que seguir el Mundial no és la il·lusió de la meva vida, però em vindria molt de gust fer-ho. Ara bé, no ho faré. Exerciré el meu dret de protesta i seré coherent amb els meus principis. No veuré ni un minut de partit, no faré ni un tuit, no en parlaré amb ningú, canviaré d’emissora quan en parlin, em saltaré les pàgines dels diaris que n'hi dediquin.

Amb mi, que no hi comptin. A mi, que no m’hi comptin. I aquest silenci inclou, òbviament, aquestes pàgines. Ens retrobem el 22 de desembre. Sense superioritat moral. O potser no: amb (una mica de) superioritat moral.

Set cartes més per a Maria Matilde Almendros

Ahir vam ser, amb els nois i noies d'Animació Sociocultural, a la inauguració de la placa a la casa on va néixer Maria Matilde Almendros. A les 12 del migdia, al començament del carrer Vilanova, no deixava de ser un acte a mig camí de protocol·lari i familiar. Potser per això, des de fa gairebé un any que Pilar Goñi, comissària d'aquest any Almendros, m'havia demanat de participar-hi amb la canalla del Guillem Catá. Calia fer una una «perfomance», ens deia, per anar més enllà d'un concís acte oficial. No cal dir que de seguida vam dir que sí des del cicle formatiu, que faríem alguna mena d'intervenció a l'acte. Però els mesos passaven i, quan l'estiu ja s'acabava, jo tenia un problema: què caram faríem? Confesso que l'estima per l'actriu i locutora ja feia anys que em durava, des que l'any 1999 vam inaugurar aquella placeta amb el seu nom, entre els carrers d'Antoni Gaudí i de Sant Joan d'en Coll, amb unanimitat del ple de la corporació municipal de la ciutat. Però ara em calia convèncer a tot un grup de joves de l'interès i el testimoni de l'homenatjada, i convidar-los a pensar una acció que realitzaríem al carrer. Com sempre, vaig sentir un punt de neguit previ. I com sempre, la canalla em van tornar a meravellar: després d'estudiar aspectes biogràfics i les valoracions de l'exposició feta a La Plana, algunes noies em van suggerir de recuperar el fenomen de les cartes radiofòniques que havia estat aquell «De España para los españoles» però, és clar, en una versió contemporània. Vivificàvem l'absència de Maria Matilde Almendros i la posàvem al dia a favor d'una visió volgudament jove i contestatària. Tota la feina va ser recollir una quinzena de propostes, garbellar els temes fins a deixar-ne set de consensuats i, finalment, acabar de sofregir-ho poc a poc en un cap de setmana. El resultat? Després de descobrir la placa i dels parlaments de Pilar Goñi en nom de la Comissió,  i de l'alcalde Marc Aloy, vam sentir tots aquella sintonia del programa de RNE, un acordió ensucradot de reminiscències «Amélie» definitivament hispanitzat per unes castanyoles. Expectació.  Aleshores la Raquel va sortir d'entre el públic i, aprofitant el micro, va presentar la lectura de les cartes. Silenci absolut. I a poc a poc,  en van venir sis més i, després de cadascuna, la carta es va penjar al costat de la plaça commemotativa. Puc dir que la valoració va ser molt postiva? Dilluns, a classe, ens caldrà avaluar l'execució, els recursos tècnics, el saber estar i unes quantes coses més —que per això els estudiants són estudiants. Però l'experiència s'ho va valdre, i ho consigno aquí per si mai ens n'oblidéssim. D'això se'n diuen aprenentatges significatius, i ens cal agrair la confiança plena de la comissària del centenari des del primer dia, la Pilar Goñi, i del mateix Ajuntament per haver-ho fer possible. I per si us quedés curiositat, el text de les cartes, és aquest:

Veu 1: Introducció

Benvolguda Maria Matilde: ara que ja has fet cent anys en la nostra memòria, volem aprofitar per enviar-te unes quantes cartes més, com ara aquelles que fa més de mig segle tu triaves per als teus oients. Avui seràs tu, doncs, la que escolti les nostres veus des de Manresa. Exactament des del carrer Vilanova, vora la casa on vas néixer... No són escrites des de l’estranger, ni totes les que les hem escrit som espanyoles, o ens en sentim. Això sí, som com aquells emigrants, i de fet com tothom: gent de pas, però amb alguns maldecaps que tu sabràs entendre de seguida!

Veu 2: Vides precaritzades

“Benvolguda Maria Matilde: necessitava fer aquesta carta i explicar-te la meva situació personal. Soc una jove que ja té l’edat de marxar de casa els pares però que no s’ho pot permetre. Tinc 25 anys i ja en fa 7 que treballo. He passat per la restauració, per l’atenció al client i ara finalment puc fer de mestra...  Potser és que fins ara em prenien el pèl, però el cas és que treballava per estudiar. Res més. A vegades fent moltes hores —i a vegades més i tot de les que deia el contracte. I els preus ara mateix no paren de créixer! Espero que ara que ja faig de mestra pugui independitzar-me en pocs anys. Tu saps de què parlo, no cal que diguis res. Teva, afectíssima”

Veu 3: Xarxes i trastorns mentals

“Estimada Maria Matilde, han passat molts anys des de que vas marxar. Ara el món sembla una mica més lliure i podem contactar amb tothom només amb una trucada, un correu electrònic o... ¿saps què és un whatsapp? T’encantaria! Però saps que passa? En aquestes xarxes socials triomfen vides irreals, romantitzades, en cossos perfectes, molt lluny dels nostres. Ara que tot podia ser més senzill, ara és quan hi ha més problemes de salut mental, d’ansietat i trastorns alimentaris. D’inseguretat i depressió. La pandèmia universal tampoc ens hi ha ajudat gens... Tu ja entendràs de què et parlo, no cal pas que diguis res. Una abraçada”

Veu 4: Encara migrem

“Querida Maria Matilde. Aunque los tiempos han cambiado, en realidad seguimos teniendo amigos y compañeros que emigran al extranjero. Para formarse o para trabajar, para hallar un futuro que aquí ven difícil, del mismo modo que lo han hecho vecinos nuestros en Manresa, o lo hicieron los tuyos en los años sesenta. Y si no fuera suficientemente duro emigrar, hay que sobrevivir en medio de racistas y supremacistas... Maria Matilde, ¿cual seria la fórmula para mejorar la vida de todos?  ¿Tu sabes de que hablo? No nos digas nada. Tuya, afectísima”.

Veu 5: El canvi climàtic

“Estimada Maria Matilde: t’ho puc fer resumit. Vols que t’expliqui la història de la Humanitat? Doncs que els rics són cada dia més rics i els pobres, més pobres. Però és que ara, a sobre, fot una calda de l’hòstia, que no et pots ni imaginar: mira que som a novembre i encara podem anar en màniga curta! Tot sembla anar malament i no sembla que ningú tingui ganes de posar-hi remei... mentrestant anem cremant benzina, consumint més que mai i caminant feliços cap a l’abisme com si la vida fossin unes eternes vacances pagades. Tinc por que no ens fotrem una gran patacada, tu ja en vas viure alguna. I no, no cal que diguis res. Una abraçada”

Veu 6: La guerra

“Benvolguda Maria Matilde: ja has vist quina llista de desgràcies. Hi ha les del teu temps i les del nostre, i tot se suma. Per si no n’hi hagués prou, hem tornat a obrir més guerres. Les silenciades de l’Africa o les evidents a Ucraïna: veure tanta crueltat em remou per dins. I la solució sempre són armes i més armes, al preu que sigui. L’orgull dels homes per sobre l’amor i la llibertat dels pobles. Odi i crueltat. I un hivern que, malgrat el canvi climàtic, diuen que acabarà per ser més fred que mai. Ho pots entendre? No, no diguis res. Teva, cordialment”

Veu 7: I a les dones ens cal lluitar una mica més encara...

“Benvolguda Maria Matilde, i encara una darrera carta per parlar-te de nosaltres, de les dones com tu i com jo. Tu va ser i vas saber ser forta en un món fet a la mida dels homes, i només per als homes. Ara, si t’hi fixes, veuràs que les coses estan començant a canviar però poc, i molt a poc a poc. Que no t’enganyin les formes: les dones encara servim per fer goig i fer créixer les famílies, només que ara a més a més fem vuit hores laborals. Nosaltres, que lluitem contra el patriarcat —el patriarcat més evident i també el més subtil— seguim el teu exemple discret, la teva valentia i tenacitat. No pas amb queixes sinó amb lluita i resiliència. Tu, més que ningú, saps de què parlo. També en això has estat exemple: veritablement ets una manresana il·lustre, il·lustre de debò! 

Moltes gràcies i... ja ho saps, no cal que diguis res. Teves, totes, de tot cor”.