Jo tampoc seguiré el mundial de Qatar...

...però els que em coneixen bé saben que això no té cap mèrit. No sóc allò que se'n diu futbolero ni mai he vist, si no és per compromís, un partit sencer de futbol. De petit vaig provar de fer la col·lecció dels cromos per intentar no ser un company rarot —era l'any 68, i la Lliga l'havia guanyada el València: fou tan estrany que no ho he oblidat mai més. No res, que col·leccionava els cromos d'esma, i amb el meu germà Manel ens feia riure un paio del Córdoba que es deia "Cepas" —i ho pronunciàvem a la catalana com interrogant-nos si de debò era possible que al món hi hagués algú que es digués Cepas i es deixés retratar per un àlbum de cromos. A casa ningú no va patir mai per cap gol a cap estadi. El Barça no m'emocionava especialment i només, per demostrar voluntat, en aquell quart de primària em vaig aprendre alguns noms de l'Athlètic de Bilbao, començant per aquell porter mític que va ser Iríbar. I és que, a l'hora del pati, si calia jugar a pilota jo ja tenia el lloc assignat: porter i només porter, a risc de perdre les ulleres d'un xut imprevist. Aquest és el resum i el final de la meva tradició futbolera. I si ho explico és perquè, a classe, amb els nois i noies del cicle d'Animació Cultural, aquests dies surt el tema de Qatar, del Mundial dels trons i de si s'ha de ser crític —poc, molt o gens— amb la convocatòria. Ja es veu que els meus posicionaments tindran sempre els peus de fang. Però —i acabo la digressió— precisament per això avui m'ha agradat llegir a l'Ara un article que jutjo valent, d'en Xavier Fina. Filòsof, gestor cultural i comentarista perico a les pàgines del diari. Doncs bé, en Fina es presenta sense embuts i diu que sí, que ell farà boicot absolut al Mundial. I com que he al·lucinat amb quina enteresa un home de futbol com ell les anava engaltant, doncs m'he decidit a retallar-lo, publicar-lo i fer-lo córrer. Amb més contradiccions encara que les que ell manifesta. I amb molt menys risc de subscriure-ho. Però content de llegir-lo i d'acompanyar-lo en el posicionament. 

(Ah! La memòria té els seus intersticis, i sí, conservo una foto rollo futbolista, amb els Ràngers de l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, el 1974, a sant Pau de Segúries. Si tinc la pilota a les mans és perquè, senzillament, continuava essent el porter com a solució de compromís. A l'altra punta dels agenollats, el meu germà Manel, un altre crack de la pilota...).

Jo sí que faré boicot absolut al Mundial

Xavier Fina Ribó 

(Diari ARA, 17-11-2022)

Qui estigui lliure de contradiccions, que tiri la primera pedra. Jo el primer. Ara bé, una cosa és tenir contradiccions i superar-les amb dolor i una altra que de 3 a 4 t’escandalitzis en nom de qualsevol dret i de 4 a 5 et posis a narrar un partit de futbol que es juga en un país que no respecta els drets humans. Especialment, si aquest partit es juga en aquell país precisament perquè no respecta els drets humans.

El grau d’hipocresia que estem veient aquests dies és difícil de superar. I no sé què em sembla pitjor: els que ho viuen amb el més absolut dels cinismes –“sempre els mateixos pesats amb la seva moralina i superioritat moral!”, diuen per completar el seu cinisme– o bé els que necessiten un rentat de cara i ens prometen que, a més a més dels resultats dels partits de futbol, ens oferiran informació sobre la cara fosca de Qatar. Com si no fos evident que durant un mes els amfitrions d’aquest campionat tindran un comportament exemplar.

Amb Qatar la hipocresia ve de lluny i té exemples ben nostrats. Amb graus diversos. Perquè ni de Xavi Hernández ni de Sergio García n’esperes res més enllà del seu negociat. Gran talent futbolístic, que ja és molt. Però no són cap referent moral ni polític. Una altra cosa són els elogis a Qatar de qui ocupa un espai central en el santoral patri i qui, del Parlament estant, ens deia l’hora a la qual ens havíem de llevar. O els negocis del bon patró trotskista. O els acords comercials del club dels valors.

M’agrada molt el futbol. El futbol de seleccions, però, no m’ha entusiasmat mai. Potser perquè no en tinc cap que em representi o perquè les exaltacions nacionalistes em carreguen. Ara bé, un Mundial de tardor fa de més bon veure. I, malgrat les meves rareses, m’agrada ser d’eixe món i poder participar de l’actualitat. En definitiva, que seguir el Mundial no és la il·lusió de la meva vida, però em vindria molt de gust fer-ho. Ara bé, no ho faré. Exerciré el meu dret de protesta i seré coherent amb els meus principis. No veuré ni un minut de partit, no faré ni un tuit, no en parlaré amb ningú, canviaré d’emissora quan en parlin, em saltaré les pàgines dels diaris que n'hi dediquin.

Amb mi, que no hi comptin. A mi, que no m’hi comptin. I aquest silenci inclou, òbviament, aquestes pàgines. Ens retrobem el 22 de desembre. Sense superioritat moral. O potser no: amb (una mica de) superioritat moral.