dijous, 10 de novembre de 2022

Set cartes més per a Maria Matilde Almendros

Ahir vam ser, amb els nois i noies d'Animació Sociocultural, a la inauguració de la placa a la casa on va néixer Maria Matilde Almendros. A les 12 del migdia, al començament del carrer Vilanova, no deixava de ser un acte a mig camí de protocol·lari i familiar. Potser per això, des de fa gairebé un any que Pilar Goñi, comissària d'aquest any Almendros, m'havia demanat de participar-hi amb la canalla del Guillem Catá. Calia fer una una «perfomance», ens deia, per anar més enllà d'un concís acte oficial. No cal dir que de seguida vam dir que sí des del cicle formatiu, que faríem alguna mena d'intervenció a l'acte. Però els mesos passaven i, quan l'estiu ja s'acabava, jo tenia un problema: què caram faríem? Confesso que l'estima per l'actriu i locutora ja feia anys que em durava, des que l'any 1999 vam inaugurar aquella placeta amb el seu nom, entre els carrers d'Antoni Gaudí i de Sant Joan d'en Coll, amb unanimitat del ple de la corporació municipal de la ciutat. Però ara em calia convèncer a tot un grup de joves de l'interès i el testimoni de l'homenatjada, i convidar-los a pensar una acció que realitzaríem al carrer. Com sempre, vaig sentir un punt de neguit previ. I com sempre, la canalla em van tornar a meravellar: després d'estudiar aspectes biogràfics i les valoracions de l'exposició feta a La Plana, algunes noies em van suggerir de recuperar el fenomen de les cartes radiofòniques que havia estat aquell «De España para los españoles» però, és clar, en una versió contemporània. Vivificàvem l'absència de Maria Matilde Almendros i la posàvem al dia a favor d'una visió volgudament jove i contestatària. Tota la feina va ser recollir una quinzena de propostes, garbellar els temes fins a deixar-ne set de consensuats i, finalment, acabar de sofregir-ho poc a poc en un cap de setmana. El resultat? Després de descobrir la placa i dels parlaments de Pilar Goñi en nom de la Comissió,  i de l'alcalde Marc Aloy, vam sentir tots aquella sintonia del programa de RNE, un acordió ensucradot de reminiscències «Amélie» definitivament hispanitzat per unes castanyoles. Expectació.  Aleshores la Raquel va sortir d'entre el públic i, aprofitant el micro, va presentar la lectura de les cartes. Silenci absolut. I a poc a poc,  en van venir sis més i, després de cadascuna, la carta es va penjar al costat de la plaça commemotativa. Puc dir que la valoració va ser molt postiva? Dilluns, a classe, ens caldrà avaluar l'execució, els recursos tècnics, el saber estar i unes quantes coses més —que per això els estudiants són estudiants. Però l'experiència s'ho va valdre, i ho consigno aquí per si mai ens n'oblidéssim. D'això se'n diuen aprenentatges significatius, i ens cal agrair la confiança plena de la comissària del centenari des del primer dia, la Pilar Goñi, i del mateix Ajuntament per haver-ho fer possible. I per si us quedés curiositat, el text de les cartes, és aquest:








Veu 1: Introducció


Benvolguda Maria Matilde: ara que ja has fet cent anys en la nostra memòria, volem aprofitar per enviar-te unes quantes cartes més, com ara aquelles que fa més de mig segle tu triaves per als teus oients. Avui seràs tu, doncs, la que escolti les nostres veus des de Manresa. Exactament des del carrer Vilanova, vora la casa on vas néixer... No són escrites des de l’estranger, ni totes les que les hem escrit som espanyoles, o ens en sentim. Això sí, som com aquells emigrants, i de fet com tothom: gent de pas, però amb alguns maldecaps que tu sabràs entendre de seguida!


Veu 2: Vides precaritzades


“Benvolguda Maria Matilde: necessitava fer aquesta carta i explicar-te la meva situació personal. Soc una jove que ja té l’edat de marxar de casa els pares però que no s’ho pot permetre. Tinc 25 anys i ja en fa 7 que treballo. He passat per la restauració, per l’atenció al client i ara finalment puc fer de mestra...  Potser és que fins ara em prenien el pèl, però el cas és que treballava per estudiar. Res més. A vegades fent moltes hores —i a vegades més i tot de les que deia el contracte. I els preus ara mateix no paren de créixer! Espero que ara que ja faig de mestra pugui independitzar-me en pocs anys. Tu saps de què parlo, no cal que diguis res. Teva, afectíssima”


Veu 3: Xarxes i trastorns mentals


“Estimada Maria Matilde, han passat molts anys des de que vas marxar. Ara el món sembla una mica més lliure i podem contactar amb tothom només amb una trucada, un correu electrònic o... ¿saps què és un whatsapp? T’encantaria! Però saps que passa? En aquestes xarxes socials triomfen vides irreals, romantitzades, en cossos perfectes, molt lluny dels nostres. Ara que tot podia ser més senzill, ara és quan hi ha més problemes de salut mental, d’ansietat i trastorns alimentaris. D’inseguretat i depressió. La pandèmia universal tampoc ens hi ha ajudat gens... Tu ja entendràs de què et parlo, no cal pas que diguis res. Una abraçada”


Veu 4: Encara migrem


“Querida Maria Matilde. Aunque los tiempos han cambiado, en realidad seguimos teniendo amigos y compañeros que emigran al extranjero. Para formarse o para trabajar, para hallar un futuro que aquí ven difícil, del mismo modo que lo han hecho vecinos nuestros en Manresa, o lo hicieron los tuyos en los años sesenta. Y si no fuera suficientemente duro emigrar, hay que sobrevivir en medio de racistas y supremacistas... Maria Matilde, ¿cual seria la fórmula para mejorar la vida de todos?  ¿Tu sabes de que hablo? No nos digas nada. Tuya, afectísima”.


Veu 5: El canvi climàtic


“Estimada Maria Matilde: t’ho puc fer resumit. Vols que t’expliqui la història de la Humanitat? Doncs que els rics són cada dia més rics i els pobres, més pobres. Però és que ara, a sobre, fot una calda de l’hòstia, que no et pots ni imaginar: mira que som a novembre i encara podem anar en màniga curta! Tot sembla anar malament i no sembla que ningú tingui ganes de posar-hi remei... mentrestant anem cremant benzina, consumint més que mai i caminant feliços cap a l’abisme com si la vida fossin unes eternes vacances pagades. Tinc por que no ens fotrem una gran patacada, tu ja en vas viure alguna. I no, no cal que diguis res. Una abraçada”


Veu 6: La guerra


“Benvolguda Maria Matilde: ja has vist quina llista de desgràcies. Hi ha les del teu temps i les del nostre, i tot se suma. Per si no n’hi hagués prou, hem tornat a obrir més guerres. Les silenciades de l’Africa o les evidents a Ucraïna: veure tanta crueltat em remou per dins. I la solució sempre són armes i més armes, al preu que sigui. L’orgull dels homes per sobre l’amor i la llibertat dels pobles. Odi i crueltat. I un hivern que, malgrat el canvi climàtic, diuen que acabarà per ser més fred que mai. Ho pots entendre? No, no diguis res. Teva, cordialment”


Veu 7: I a les dones ens cal lluitar una mica més encara...


“Benvolguda Maria Matilde, i encara una darrera carta per parlar-te de nosaltres, de les dones com tu i com jo. Tu va ser i vas saber ser forta en un món fet a la mida dels homes, i només per als homes. Ara, si t’hi fixes, veuràs que les coses estan començant a canviar però poc, i molt a poc a poc. Que no t’enganyin les formes: les dones encara servim per fer goig i fer créixer les famílies, només que ara a més a més fem vuit hores laborals. Nosaltres, que lluitem contra el patriarcat —el patriarcat més evident i també el més subtil— seguim el teu exemple discret, la teva valentia i tenacitat. No pas amb queixes sinó amb lluita i resiliència. Tu, més que ningú, saps de què parlo. També en això has estat exemple: veritablement ets una manresana il·lustre, il·lustre de debò! 

Moltes gràcies i... ja ho saps, no cal que diguis res. Teves, totes, de tot cor”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada