divendres, 30 de maig del 2014

Somescola, preparant el 14 de juny

Ahir, a Manresa, i fins a deu municipis més del Bages, seguint la crida de Somescola ens hem manifestat en contra de la LOMCE i en defensa del català a l’escola. L'atac que està rebent la nostra llengua i el model educatiu fonamentat en la immersió lingüística és d'una intensitat absoluta. I ens en vénen per tot arreu! El cas és que al final del recorregut s'ha lliurat a l'alcalde el decàleg que aquests dies aprovem als centres educatius. El to era distès, de cercavila. I fins m'ha fet gràcia de veure, al llarg del recorregut, alguns dels alumnes de l'institut. Però, no ens enganyem, malgrat les formes amables cal una resposta contundent.

I és que mentre desfilava pel Passeig pensava en el multiplex televisiu que ens volen retallar, en els 100.000 nens que aquest curs no s'han pogut escolaritzar en valencià o en la vaga de fam d'en Jaume Sastre. a Mallorca, des del passat 7 de maig, per tal de forçar una negociació entre el president Bauzà i l'Assemblea de docents de les Balears. Per això, el proper 14 de juny baixarem també a Barcelona, convocats per Òmnium, Somescola, Escola Valenciana i l'Assemblea de docents de les Balears, en una crida conjunta  per defensar l’escola catalana i del dret a decidir el model educatiu. I és que l'amenaça és imminent: la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) permet començar a imposar des del proper mes de juny una quota lingüística del 25 % en castellà a les aules catalanes si un sol alumne ho demana. Només em faltava veure els jutges fent de pedagogs! No anem bé -o sí, i està clar que de tot això el millor és desempallegar-se'n. Pel que pugui ser, però, jo ja tinc la samarreta verda... i el 14, tothom a Barcelona.

dilluns, 26 de maig del 2014

La victòria d'ERC, des del Bages


Tinc 52 anys i encara no ho havia viscut mai: escoltar que la meva opció política havia guanyat una convocatòria electoral. Però va ser així, ahir, per primera vegada. Al llarg del dia, als col·legis electorals de Manresa potser ja vam percebre majors complicitats que d'altres vegades. Fins i tot els de més ull clínic deien que la nostra pila de paperetes era de les que més baixava. Són comentaris, sensacions, que sempre ajuden a passar la jornada. Però després, al vespre, va venir el recompte. Com a apoderat, a una taula de la Font dels Capellans, va veure el triomf d'ERC. Tal com sona. Guanyàvem! I quan el whatsapp ens anunciava la victòria a la Balconada ens va semblar a tots un punt inversemblant. Doncs sí, vam guanyar a molts barris de Manresa, i a la meitat de municipis del Bages, i vam guanyar al conjunt de Catalunya. I de cop i volta t'adones que allò no és cap concurs, que més que mai hi ha un repte i una responsabilitat. I mentre esperàvem Oriol Junqueras a la pantalla del restaurant Veigé -gran Junqueras: serè, compromès, modest i generós. Irrepetible- Doncs, mentre la nit avançava ja vam redactar algunes idees per tal de celebrar i comunicar una victòria que, per força, hem de compartir amb tots aquells que aspiren a un país més just, més ric i més lliure. I finalment, sargit a vuit o deu mans, ens n'ha quedat aquest comunicat que signen els presidents local i comarcal: ho poden fer amb orgull. Per una vegada, els resultats ens estalvien la modèstia!

A les portes d'un semestre històric

Escrivim aquestes notes a cop calent, amb els resultats d'aquest 25M que presenten la clara victòria d'ERC que és, també, la victòria de les forces que volem arribar al 9N amb la majoria social al darrera. Estem contents pel resultat, és clar, i per una major participació, i ja aprofitem per agrair tot l'esforç dels nostres amics i simpatitzants. Però aquesta nit notem més que mai la responsabilitat i el repte de respondre a l'encàrrec, d'alliberament nacional i de transformació social.

Ens havíem plantejat les eleccions com un pas previ al 9N, un assaig amb urnes. Però també per donar una resposta a les actuals polítiques europees. I ens n'hem sortit: els vots rebuts -a Manresa, a molts i molts pobles del Bages, arreu de Catalunya- tenen l'origen en la desfeta socialista que no ha sabut llegir les indestriables aspiracions nacionals des d'un projecte de canvi social. 

Al Bages, ERC ha guanyat en 17 dels 35 municipis i ha estat la segona força a la resta. I, contràriament al que alguns vaticinaven, aquests resultats no han anat en detriment de les altres forces que donen suport al dret a decidir sinó que han pres el relleu al PSC, convertint ERC en l’esquerra nacional indiscutible i guanyant en feus socialistes com Sant Joan de Vilatorrada, Navarcles, Castellbell o Sant Vicenç de Castellet.

A Manresa, els resultats també reflecteixen una dada destacable: els vots d’aquells partits que donen suport a la consulta representen el 72% del total. El missatge, per tant, és clar: hem de ser garants de la consulta del 9N però també hem de vetllar perquè la nova república tingui, com a pal de paller, la justícia social. Perquè, al capdavall, la independència només és un mitjà per construir un estat millor, just, modern i pròsper.

Els resultats diuen sense embuts que ERC haurà de liderar aquest procés amb la fermesa que ens hi ha posat Oriol Junqueras. Perquè no són només quinze dies de campanya ni el darrer congrés, ni el creixement de militants arreu dels Països Catalans: és el resultat d'una tasca llarga, de fins a tres dècades, que ha passat fins a superar totes les fases de l'autonomisme. Assumim la responsabilitat, doncs, que ens han conferit els ciutadans. I quedem, ara com sempre, a disposar. A tots els que ens han votat i als que no ho han fet però que volen fer avançar aquest país. Comptem amb tots i totes per arribar al proper 9N. Perquè, al capdavall, som a les portes d'un semestre històric, apassionant. I hi ha un munt de feina. Però estem disposats a fer-la, i a compartir-la. Camàlics de la història, aquest 25M ha estat un pas més, un altre, fins aconseguir el nostre objectiu: una futura república catalana més rica, més justa, sobiranament lliure.

Lluís Oliveras, president d'ERC-Bages i  Marc Aloy, president ERC-Manresa

divendres, 23 de maig del 2014

Amb ERC, les europees al Bages

Diuen els manuals que una campanya política mai no s'acaba. Que és sempre que cal difondre missatges, que és cada dia que cal sumar complicitats. I amb tot, també és veritat que la litúrgia de quinze dies de campanya electoral posen a prova les organitzacions polítiques: mobilitzar tots els recursos, redoblar els esforços, multiplicar les adhesions. I evidentment, al darrera hi ha d'haver veritables equips humans, des de la primera encartellada. Les millors complicitats se sumen amb l'escala a coll i posant brides, de nit i sota els fanals.  I xerrant, i escoltant, i organitzant trobades. A Castellbell i el Vilar. I a Navàs. A Artés, a Callús i a Cardona, a Santpedor i a Navarcles… xerrades i parades informatives. També a Manresa, en un acte central que vaig condensar pel butlletí electrònic. Conscients que aquest 25 de maig és tot just el preludi del proper 9 de novembre. I que, des de les 8 del vespre, en podrem seguir l'escrutini per acabar celebrant-ho plegats (al VeGé del carrer Sobrerroca, 38: tothom hi és convidat!).

ERC omple el Tori en l'acte central de campanya al Bages

Dilluns entràvem a la recta final d'aquestes eleccions europees. I a Manresa el cartell era més discret que a d'altres caps de vegueria, amb un Terricabres per vídeo ja que el natural ens l'havia pispat a darrera hora una tele de Madrid. Però va estar molt bé tot plegat: tot just setanta minuts que van funcionar rodons, davant de més de 400 persones escoltant Marie Kapretz, Alfred Bosch i -tancant l'acte- Marta Rovira: "Ens fa il·lusió tenir un estat, un nou estat d'Europa a servei de la majoria i no pas d'uns quants escollits".

De primer, van escoltar Marie Kapretz, número 5 de la candidatura d'ERC i Nova Esquera catalana. La Marie té la mentalitat i fins l'estructura òssia plenament centreuropea, que per això va néixer a Berlín l'any 1968. I ara mateix, des del Berguedà, es compromet a repensar Europa i a dur-hi l'esforç del nostre municipalisme. Políglota eficient -domina fins cinc llengües!- s'arrenglera a les posicions més transformadores per sacsejar el continent des d'aquest nou país que estem construint…

Alfred Bosch, distesament, va explicar-nos algunes converses que els darrers mesos ha mantingut amb els seus "amics" Margallo, Montoro i Rajoy. Semblava una broma però a poc a poc ens vam anar alarmant tots. Quins paios! La urgència es va fer encomanadissa però cal l'esforç de tots plegats i, des d'ERC, hi comptem. Potser per això Bosch sentencià: "El 25 de maig farem història i el 9 de novembre… ni us ho explico!"

Al capdavall Marta Rovira se situà en el moment històric que estem vivint: "Cada vegada som més a defensar la independència no pas com a objectriu sinó com a mitjà per un nou estat, absolutament diferent del que fins ara hem patit". Després un repàs als atacs a la llengua, a l'escola, a la televisió. I encara més: les tarifes elèctriques, els preus d'internet, el rescat d'autopistes o els quilòmetres de tren de gran velocitat. Tot car i, sovint, innecessari. I doncs tot empeny en la mateixa direcció i per això, la secretària general d'ERC reclamà per al proper 25 de maig que totes les paperetes diguin "Catalunya, nou estat d'Europa". Perquè volem ser a Europa i decidir-ne el futur. Sense intermediaris. I com que el 25M és el preludi del 9N la recomanació fou clara: cal anar a votar massivament.  En Terricabres, des del vídeo, ho subratllà entusiasta.

La foto, molt oficialista, abans d'entrar al Tori, tot just salvat pels vots dels manresans. Mireia Estefanell, Pere Culell, Marta Rovira, Alfred Bosch, Marie Kapretz, Dionís Guiteras i Lluís Oliveras.  En acabat, un pa amb tomàquet a Las Vegas -gràcies Pili!- i cop de furgoneta fins a Barcelona amb els Mulero per acompanyar Alfred Bosch. Sempre s'aprèn alguna cosa... 

divendres, 16 de maig del 2014

Salvat-Papasseit, 120 anys

El curs s'acaba i destralejo el final del programa de literatura catalana per al batxillerat. Acabem d'enterrar el Noucentisme i Carner -resolt en un parell de sessions!- no sembla que hagi tingut cap efecte sobre el sistema intel·lectual o emotiu dels meus alumnes. Tot plegat, i per enllestir amb un bon record, ens entretenim a les avantguardes i, per sobre de tot, amb Joan Salvat-Papasseit. Sense gaire debats -que si era avantguardista o bé no era, que si se'n va sortir o no gaire... No: ens acarem als textos i alguns episodis vitals que encara els desperten interès perquè se'ls senten propers. I funciona. I a mi m'agrada veure que funciona perquè, inevitablement, se m'enduu a la meva adolescència -als textos que vaig mecanografiar amb deler, al recull de "Mots propis" que vaig memoritzar. Al conjunt de facsímils de Leteradura que el meu pare es va avenir a comprar-me un dissabte del 77 o 78 a Barcelona, sense entendre ben bé que en fotria jo d'allò: "Un Enemic del Poble"! -no els va pas trobar barats però en justa correspondència els vaig llegir i rellegir fins l'extenuació. I el disc, irrepetible, d'Ovidi Montllor?  Ras i curt, jo em sentia Salvat-Papasseit! I vaig rosegar Salvat-Papasseit fins arribar a l'Autònoma i comprovar que -ai las!- el meu poeta no era al cànon ni acabava d'interessar als meus professors. No em sap pas greu -a canvi vaig descobrir-ne molts d'altres i de molt bons. Però ara, com aleshores, encara m'embadaleix la història, encara em ressonen els textos d'un poeta que Mercè Ibarz, a l'excel·lent llibre-catàleg de l'exposició que el 2010 va programar la Institució de les Lletres Catalanes, qualificava de "poeta oblidat i no obstant present".

I ha estat Mercè Ibarz qui ha vinculat la seva manera de fer poesia i de viure-la a una de les perplexitats reflexives de Walter Benjamin: "Només gràcies a aquells sense esperança ens és donada l'esperança". "L'esperança del desesperat val tant per llegir el Salvat-Papasseit líric com el Salvat avantguardista. En una carta de 1922 a Tomàs Garcés, Salvat-Papasseit li escriu: "[…] tot el secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc. Aquest contentament fins l'he dogmatitzat moltes vegades", i es descriu com algú que "estima i estima que només ploraria d'estimar […] cada matí, en obrir el balcó o la finestra, dóna gràcies a Déu perquè això li és permès un altre dia!". Del dolor i del desesper surt el dogma del contentament, l'entusiasme. Que es fa poesia, actitud cultural, obra (…).

Doncs això. El punt d'entusiasme necessari per commemorar que avui precisament fa 120 anys del naixement del poeta. Del revolucionari, de l'editor, de l'àcrata i de l'independentista, del malalt, del millor amant, del defensor de la cultura que, al capdavall, posà sempre l'amor com a única i última redemció de tots i cadascú de nosaltres. 


Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

                      L'irradiador del port i les gavines (1921)

dilluns, 12 de maig del 2014

Kapretz a Clapers (comencem un nou país)

Ahir diumenge, enfilant l'Eix Transversal, em vaig plantar en mitja hora a Clapers, sortint per Horta d'Avinyó: set quilòmetres de pista passant per Masia Abadal. Vinyes i boscos en un dia que era primavera pura. En acabat, un últim coll us descobreix la masia i gairebé diries que se sent l'olor d'arròs, que és olor de casa i de festa, olor que fa gana.

A Clapers ens hi vam reunir tota la colla d'ERC Bages i la cosa no tindria més història si no fos que ens hi acompanyaren dos candidats a les properes eleccions europees: en Joan Badia i, molt especialment, la Marie Kapretz. Especialment, sí. perquè la Marie, que ocupa la cinquena posició a la candidatura, és una berlinesa instal·lada de fa alguns anys a Cercs. Dissenyadora gràfica, va deixar la capital d'Alemanya per estudiar a Barcelona i, al capdavall, instal·lar-se en un petit poble de muntanya. Hi ha fet arrels i família, i també s'hi ha compromès: ara mateix, és regidora d'ERC a Cercs. Què més li podríem demanar? Doncs li vam demanar, aquest mes de gener, que ens ajudés a formar part de ple dret a la Unió Europea.

I per això vam anar a fer un arròs a pagès. Per compartir una estona amb algú que ens és proper i llunyà, que parla del país des d'una europeïtat inqüestionable. I que ha decidit fer seva la nostra causa. Al capdavall, una llista és una llista, i el número 5 de la Marie Kapretz -o el 24 d'en Joan Badia!- faran molt difícil que s'asseguin al Parlament Europeu. Però no podria pas ser que els nostres candidats passin per ser persones anònimes. No. La Marie Kapretz és una persona autèntica, amb una història real i un compromís de veritat. Que arrenca al municipi. I que el vol projectar per tot Europa. A l'hora del cafè, un discurs breu, de bon escoltar: "Serem a Europa per millorar la vida de la gent, tal i com ja ho estem fent des dels fonaments, des del municipalisme". I per explicar un nou país, que és un projecte col·lectiu, inclusiu i pacífic. I per transformar una UE que, malgrat l'encert fundacional, no ens acaba pas d'agradar com avança. 

En acabat, solemne, en Lluís Oliveras com a president comarcal d'ERC, va tancar l'acte demanant que el 25 de maig tothom vagi -i faci anar!- a les urnes. Perquè aquestes eleccions europees són una oportunitat per als catalans, no només per influir a Europa, sinó per "incrementar la participació de les darreres vegades i donar una lliçó de democràcia. Només falten sis mesos pel 9 de novembre, i a cada pas hem de guanyar legitimitat cara a la votació de la consulta". 

La canalla ha començat a desfilar fins l'era. Semblava que havia de ploure i tot. La Marie Kapretz venia de Torelló i se n'anava a Igualada. Quin tràfec! Ara l'un, ara l'altra, la quarentena de militants hem buidat el menjador. Distesament en Joan Badia ens recordava que, amb la independència, aconseguiríem fins setze representants. Sa mare ja el veu a Brussel·les!. Rient, hem brindat per totes les mares d'Esquerra i encara ens hem conjurat a omplir el teatre Conservatori el proper dilluns 19, a Manresa. Perquè en aquestes eleccions europees comencem el nou país. Perquè cal que omplim les urnes del 25M de vots per a aquest nou país i per una Europa nova. Serà la millor manera de fer-nos escoltar i, encara, de que ens prenguin seriosament. 

La foto, amb Marie Kapretz i Joan Badia signant una estelada de record per en Pep Canals, de Mura.

divendres, 9 de maig del 2014

Encara el Conservatori -per al·lusions

Com que, segons la tradició, a partir d'aquesta nit ja no es podria argumentar més a favor o en contra de l'enderroc del Teatre Conservatori de Manresa, voldria a corre-cuita esbandir els dubtes que a darrera hora l'equip de govern municipal, en nom de CiU, ha abocat a la palestra ciutadana. Ho rellegeixo consirós a Regió7 ("CiU recorda a ERC que va votar a favor de l'enderroc del Teatre Conservatori") perquè precisament en feia tema tot just fa dos dies: sí, jo vaig votar a favor de l'aprovació del PGOU de 1997 com a regidor, primer tinent d'alcalde i president del grup municipal d'ERC. I hi vam votar a favor amb el PSC, ICV i AUP: tretze vots. CiU, després de votar-hi inicialment en contra, s'hi va abstenir. I sí, aquell Pla general preveia l'enderroc del Teatre Conservatori perquè no en retirava l'afectació urbanística. Però ¿volia dir això que preteníem enderrocar-lo? Hi torno, avui com abans d'ahir: no. I és un no rotund i demostrable.

És cert que dintre de l'equip de govern hi convivien posicions divergents però precisamet per això, no vam moure l'afectació que hi pesava, a manca d'una proposta definitiva. Tal com ara s'ha esdevingut, què n'haguéssim tret d'obrir un debat que no tenia ni recursos ni una alternativa clara? L'any 1997 ni tan sols tothom estava convençut de l'opció Kursaal! I quan en parlàvem, el regidor Teixeiro, d'Hisenda, encara em reprenia amb un carinyo no exempt de malícia: "¿No tienes suficiente pirámide con el Casino?".

Sigui com sigui, i abans la memòria amb l'edat no em deixi, em permeto de remarcar quina va ser l'acció de govern d'aquells anys al voltant del Teatre Conservatori, per tal d'esbandir dubtes -inclòs el càndid que he llegit avui, segons el qual "en aquell moment el teatre es valorava poc"(sic)!. I és que el teatre Conservatori i els seus resultats eren fonamentals per tal d'avançar i convèncer en el projecte Kursaal, tal i com vam pactar el desembre de 1995 amb el Galliner. I això és el què vam fer i els recursos que hi vam destinar :

1995: 12.035 €
-Recordem en endavant la xifra: dos milionets de pessetes… i a córrer. Per despesa de consums, manteniment, material tècnic i plaça de personal inclosa a temps parcial! Aquest és el pressupost d'origen convergent que el nou govern d'aquell estiu ens vam trobar, en plena revisió del PGOU. Com a anècdota: la majoria d'espectadors provenien de 18 festivals escolars, atès que la Sala Ciutat romania mig tancada com a equipament escènic! Doncs bé, els propers 9 anys van significar una inversió de 900.000€ que, actualitzats, són una xifra prou important com per no fer-nos passar per ximples. ¿De debò que aleshores volíem enderrocar el Tori? ¿De debò que ja no s'hi invertia?

1996: 40.352 €
-Dues places de treball consolidades, adequació dels serveis i adequació de l'ex-bar del teatre per a l'entitat el Galliner.

1997: 91.806 €
-Primeres reformes importants: sortides d'emergència segona planta, connexió amb sala Mestre Blanch, repàs de pintura accessos, escomesa aigua potable, saleta de comandament de l'equip de so…

1998: 141.799 €
-Comença l'enderroc dictat pel PGOU? No! Encara que potser ho semblava: obres solemnes per tal d'incrementar el pendent de la platea i renovació de butaques (gairebé mig pressupost d'aquell anys, 66.111€,  és de Fundació Caixa Manresa!). També s'amplia la cabina de llum i es desplaça el tallafocs. Poca broma!

1999: 69.505 €
-Tal i com és habitual en anys electorals, les inversions davallen. Descomptat el personal i el subministrament, ben just 5.769€ de mobiliari i 16.774€ d'inversió en instal·lacions a la planta primera en un programa plurianual.

Singularment, el Galliner aconsegueix aquell any 28.556 espectadors i organitza una sessió informativa municipal on els grups ens posicionem a favor de la futura recuperació del Kursaal, amb tants matisos com la memòria recordi. A carrer, una votació també reforça amb 10.000 vots l'opció que aquesta -la del Kursaal- sigui una inversió priortitària de la ciutat.

2000: 71.988 €
-Amb el lavabo nou a planta escenari.

2001: 86.495 €
-Continua el plurianual de reformes. Ara, però, el cost és gairebé el 50% de personal, i les inversions no arriben al 25% del pressupost.

2002: 133.108 €
-Per als que encara creuen en aquest calendari que "el tripartit" volia enderrocar el teatre. El mes d'abril començaven les obres del Kursaal, funcionava una comissió de seguimement amb les entitats ciutadanes i, tot i això, enllestim el plurianual del Conservatori destinant 72.000 € per pintar -bastida inoblidable! tot l'interior. Gairebé feia mig segle que no es feia!

2003: 141.331 €
-Les inversions continuen: més de 49.000 € per reforçar l'estructura del primer pis i, de passada, eliminar definitivament els últims i tradicionals separadors de llotges.

2004: 126.724 €
El Kursaal ja era a la segona fase i aquell any enllestí la part d'estructura i coberta. Malgrat tot, el Conservatori encara tingué una inversió de 30.000 € per a les noves butaques del primer pis...

No tinc a l'abast la "Memòria de 2005" que ja no vaig ser a temps de confeccionar, però, em penso, la relació d'aquests deu anys gairebé en paral·lel al desenvolupament del PGOU de 1997 era necessari de detallar. Perquè em sembla evident que vam complir un propòsit: consolidar el Teatre Conservatori i posar en circulació un criteri: el de "pelar la poma" encaminat no pas a l'enderroc de l'equipament sinó a la neteja del seu entorn. Un record: Francesc de Puig, el cap i portaveu de CiU aleshores, en un ple de 2011 felicitant el conveni urbanístic de Fius i Palà núm. 2 (aquells "Plisados Payàs" de la família Solervicenç) i compartint el discurs, que havia de permetre "ajudar a començar a pelar la poma" relligant les tres places en contacte, de Clavé, Fius i Palà i la nova Sant Domènec.

Acabo, ara sí. El Teatre Conservatori ha viscut sota una afectació urbanística durant vuitanta anys. I si no era prou clara la proposta de substitució dels redactors del PGOU, se n'hi hagués pogut passar vuitanta més. Calia tot l'enrenou? Aquestes formes tan maldestres! No compto que hagi estat un procés participatiu memorable ni -un altre matís!- tampoc em sembla el primer episodi de participació i teatre. ¿O què vam estar fent durant dotze anys Ajuntament i associacionisme? La participació ciutadana, ho crec fermament, sempre ha estat alguna cosa més que urnes i paperetes. Hi ha consensos i dissensos, hi ha exercicis de diàleg i d'idees. Hi ha d'haver temps i creixement per a tothom.

I, tant se val, jo ho donaré tot per bo si demà, i demà passat, les manresanes i manresans manifestem sense embuts com li volen el futur al Tori. Ni està condemnat ni està tot per fer: al contrari, tenim definitivament a les mans la seva continuïtat. I per això només cal anar i votar NO. I recomanar a tothom que repeteixi el gest… NO. Un NO tan gran com el mateix teatre.


En l'apartat de records d'aquells anys, un pensament per Jaume Torras i Rodergas: la complicitat d'Ajuntament i CaixaManresa va tenir molt sovint el seu segell. I els seus recursos: en la programació o en aquells 11 milions de pessetes que ens van permetre un cop d'efecte: canviar el pati -tronadíssim!!- de butaques de la platea. I encara dos records més, per l'Eugeni Vall -un cas com un cabàs, però imprescindible en aquest trajecte!!- i el d'en Jordi Molins, cap de manteniment, que sempre va actuar amb exigència però fent de les limitacions pressupostàries autèntics miracles: ningú com ell per ell per treure gats vius de gates mortes!

La foto és de 2004. De les obres del Conservatori no compto tenir-ne cap més: fa deu anys la fotografia digital era poc corrent. Però va ser el darrer episodi que vaig seguir, el relleu d'aquelles cadires dels palcos per unes de noves. Amb el gerent d'Inde4; Frederic Marlet, arquitecte; Pere Montoro, responsable equipament; i al meu costat en Marc Borrós, de "El Galliner". Es veu que l'enderroc ens havia d'agafar ben nets i polits!

dijous, 8 de maig del 2014

La dèria d'enderrocar el Conservatori

Des que l'Ajuntament de Manresa va aprovar iniciar la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana que ho he seguit amb interès. De primer perquè és un procés estratègic per la ciutat. I també perquè, fa gairebé vint anys, vaig poder viure en directe tot el debat que acompanyà la darrera aprovació, el 1997. Ho he anat seguint amb interès, dic, i fins ara mateix en silenci. Al capdavall, començar a dir que el discurs del govern tots aquests mesos m'ha semblat de poc gruix, que la participació ha estat desendreçada o d'un perfil baix o que, en fi, no se sap gaire cap on camina el PGOU o els seus redactors, seria fàcil i fins podria semblar un punt demagògic. Doncs no, no en dic res, encara que em costaria poc de subscriure. No, el que jo voldria dir és que, enmig d'un clima més aviat apàtic, allò que ha generat més notícia en aquest PGOU el darrer any ha estat el possible enderroc del Teatre Conservatori. I da-li! El Tori, l'ase dels cops… almenys fins el referèndum d'aquest cap de setmana! Ho podrem resoldre? Vull creure que sí.

I és que, personalment, em desagrada profundament la proposta d'eliminar el teatre Conservatori, tot i que sé que des del 1933 -urbanisme republicà!- església i teatre quedaven afectades en previsió d'enderroc. La idea era, aleshores, fer un espai central, ampli i de voluntat higienista, a cop de sol i aire a les portes de la ciutat vella. Ho recordo vivament, plasmat en un dibuix en perspectiva de l'arquitecte municipal que decorava les oficines on de petit, als estius, acompanyava la meva àvia a cobrar la viduïtat. La nova plaça de Sant Domènec: aquell havia de ser el futur de la nova Manresa!

La planificació urbanística resistí el pas dels anys i, més enllà de la Dictadura, l'afectació al Teatre Conservatori va continuar als PGOU de 1981 i 1997. Suposava això l'enderroc? Radicalment, no. -¿o no hi vam invertir aleshores enginy i recursos el 97, 98 i 99? Tallafocs, obres de camerinos i accessos, renovació de pati de butaques a càrrec de la Fundació CaixaManresa, recuperació de les plantes superiors, creació d'un equip laboral fins aleshores inexistent, dinamització de la programació amb el Galliner… Vam aprovar el PGOU del 1997, sí, sense aixecar l'afectació però conscients que teníem un tema per resoldre, un tema prou apassionant com perquè els matisos a favor o en contra no vinguessin tant de part de partits com de persones, totes amb els seus criteris. L'equilibri ens arribà d'aquell "pelar la poma" (podríem enderrocar laterals, fer aflorar el claustre, redibuixar la lletjor de Jaume I) i alhora conservar -o almenys ajornar- qualsevol altre decisió. Em penso que l'any 2007, el Pla d'Equipaments ratificava aquest "ajornament" a l'espera d'un Pla Especial.

I heus aquí que ara fa un any es recupera el tema per fer cau i net. Es parla de permeabilitzar la trama urbana, aturar la degradació del barri antic, de vestigi de muralla a resoldre… Hom diría que l'enderroc del Tori fins ens estalviarà el mal de queixal! I no és veritat. Ara doncs, més que pelar cap poma, diguem que s'ha obert el meló… No sé ben bé si calia -amb tan pocs recursos i amb menys idees encara. Però m'ha fet content veure que cada vegada hi havia més gent disposada a respondre. A treballar per garantir el futur del Tori. I, ja que el govern de la ciutat ens crida a fer-ne un referèndum, trobo que és molt important posicionar-nos en contra del seu enderroc. El Regió7 fa setmanes que no parla d'altra cosa! Doncs vinga. A votar que "NO" aquest dissabte i diumenge. Perquè, ara mateix, ensorrar el Tori no passaria de pura atzagaiada.

I per això dono per bones les cinc raons que el col·lectiu "Conservem el Teatre Conservatori" han fet córrer i defensat els darrers mesos. Als factors intrínsecament culturals - "No ens podem permetre perdre un equipament cultural en actiu", "No estem en condicions de prescindir de la seva funció complementària com a espai escènic"- s'acompanyen de factors més o menys sentimentals: la vinculació després de 135 anys d'història o aquest rotund "No estem disposats a perdre unb patrimoni arquitectònic tant pel seu valor històric-artístic com de referent de la memòria col·lectiva". Però, francament, jo em jugaria les cartes més grosses precisament en el debat arquitectònic: "No és coherent tancar un focus d'activitat cultural en un barri que necessita recuperar el dinamisme social i l'atractiu residencial i comercial".

Si alguna cosa em sembla entendre d'urbanisme és que una ciutat no és l'espai, els carrers o les places. La ciutat és la que fem els que hi vivim! La ciutat és allò que ens passa en aquests carrers o places. Simplificar-la, esborrar-ne les traces és no només molt arriscat sinó, força sovint, un error. Coneixeu algun altre lloc que s'enderroquin teatres contemporàniament? I enderrocar-los en nom de vaguetats com ara "aclarir l'espai del centre de Manresa" o bé "millorar la relació" (sic) entre el Centre Històric i el Passeig. Potser sona bé. Però això no ho faran pas les pedres, això només ho podem fer les persones.

Al capdavall, si desapareix el Tori, desapareix una part del nostre paisatge sense que quedi gens clar què en surt a canvi. -O sí: una plaça per omplir, primer amb més botigues, després amb nous espais culturals, ara mateix amb un punt d'informació ignasiana. Francament, ara com abans, jo hi veig només una plaça desproporcionada, d'un colossalisme inútil que difícilment ens apropiarem. Què diu que hi farem? I qui ho farà? I cada quan?

Acabo: fa anys que conec aquesta pulsió local que és enderrocar el teatre Conservatori. Qui sap si no és una frustració de la nostra adolescència democràtica, del segle passat. Sigui com sigui, resolguem el tema d'una vegada. I fins considerant que la consulta d'aquest diumenge ha estat formulada unilateralment pel govern de la ciutat, que es basa en una pregunta confusa i que, a darrera hora, encara hi ha qui s'entesta a condicionar la resposat amb argumemts d'economia recreativa ("és car i no ens ho podem permetre!") jo animo tothom a fer l'esforç de votar. A votar "NO". A manifestar sense embuts la conveniència d'impedir l'enderroc del teatre Conservatori. Tot el contrari: després de vuitanta anys, votem "NO". I amb aquest "NO" desafectem-ne el futur i fem-ne el focus cultural -de difusió, de producció i de creació!- que la ciutat necessita just a la porta del seu nucli històric.

La foto, de la web del col·lectiu "Conservem el Conservatori".

dissabte, 3 de maig del 2014

Qui no coneix Montserrat Selga?

Cada any per Sant Jordi apareix El Pou de la gallina. Com que, de fet, es tracta de l'exemplar de maig, m'he esperat uns quants dies a fer pública la secció "Qui no coneix…", aquest cop dedicada a Montserrat Selga i Brunet. Qui no la coneix, oi? Jo sí, i fins em penso que força. Potser perquè vam treballar alguns anys plegats. Però sobretot perquè al seu costat fas un munt d'aprenentatges: és una dona sàvia, i els anys la n'han fet més, encara.

La il·lustració, de color contenidors, és de Maria Picassó.


Montserrat Selga,
tot s'aprofita

Segur que la coneixeu d’un lloc o altre! Atleta, escolta, ecologista, administrativa, regidora o artesana. La tercera dels sis germans Selga, un autèntic belluguet! Va créixer a l’ombra del consultori pediàtric que duia el pare, el doctor Selga, al carrer del Born, en un entorn de compromís social i fins d’austeritat. La mare ja els feia guardar envasos per dur-los a reciclar al Forn del vidre, a la Bonavista. Pura responsabilitat: calia aprofitar les coses. El món ja era –i és- prou bèstia com per llençar res!

Comença periodisme als anys setanta, amb la voluntat de canviar el món. Però al tercer curs ho deixa estar, i decideix que, si no tot el món, almenys canviaria petites realitats. Ve-t’ho aquí, l’ecologista precoç! Atleta victoriosa –amb rècords locals i nacionals en salt de tanques- aconseguirà una plaça d’administrativa a l’Ajuntament de Manresa. Però tot just s’hi està quatre anys. Agafa l’excedència i participa de la cooperativa Textures, on aprèn a filar i a tenyir, i a reciclar roba fent “jarapas”. A la mateixa dècada dels vuitanta s’incorpora al col·lectiu ecologista l’Alzina –després de passar pels “Amantes de la basura”. I a la fi opta per anar-se’n fins a Pamplona amb els Drapaires d’Emaus: “allò que la societat no vol, per als que la societat no vol”. I és que el reciclatge, al tercer sector, a més a més és reinsertiu…

Al cap dels anys es reincorporarà com administrativa, precisament a la nova unitat de Medi Ambient, a l’Ajuntament de Manresa. Carregada d’experiències, cal recordar que n’esdevindrà la regidora durant vuit anys? Li hagués estat més senzill dir que “no” a la política. Però la Montserrat té per norma preguntar-se com s’han de fer les coses i la resposta mai pot ser dir com les han de fer els altres. En acabat, amb la mateixa enteresa transita per tercera vegada el 2007 cap a la tasca d’administrativa municipal. Serena i resoluda, sempre inquieta, testimoniant el seu ecologisme de la quotidianitat a tots els àmbits.

dijous, 1 de maig del 2014

Primer de maig, el gir social

Com cada dijous, un altre article de Joan Manuel Tresserras a l'Ara. Avui, Primer de maig, té per títol "El gir social". Al darrer paràgraf, síntesi i comunió: la independència ha de ser l'instrument que ens permeti fer una veritable transformació social. Treballem per a un nou país, i semprer al costat dels que tenen més dificultats.

"És veritat que hi ha sectors populars molt deslligats del procés sobiranista. Sovint entre els de menor tradició en les lluites socials i polítiques i amb menys recursos crítics sobre la seva dieta informativa i cultural. Però, tot i l’acció paralitzadora d’alguns partits i entitats, la majoria de les classes populars i mitjanes de Catalunya han assumit un paper protagonista en aquesta conjuntura i han adquirit plena consciència d’haver pres la iniciativa a les velles classes dirigents i que la independència serà l’instrument que permetrà fer efectives les transformacions socials fonamentals. Només així, entenent l’abast d’aquest gir social i d’aquesta presa de consciència, s’explica la continuïtat expansiva de l’esforç organitzatiu i mobilitzador desplegat aquests anys. El Primer de Maig és una bona ocasió per proclamar-ho i celebrar-ho".

El dibuix, del setmanari satíric francés "L'Assiette a beurre", de tradició netament obrerista, és de 1906.