dilluns, 29 de desembre del 2014

Jordi Estrada, del Nadal al Catà

Avui, a les pàgines del Regió7 de diumenge trobo l'article setmanal de Jordi Estrada. Uns altres Pastorets. Tracta dels del Nadal al Catà que ell va poder veure a "Els Carlins". El Jordi coneix bé el centre i el pa que s'hi dóna, i potser per això encara m'agrada més la seva columna. La transcric per allò de conservar-la:

Uns altres Pastorets

Des de fa quatre anys la gent de l'institut Guillem Catà de Manresa organitza la seva versió particular dels Pastorets de Folch i Torres, confegida a partir d'alguns diàlegs de l'obra, adaptats al tarannà del centre, amb unes quantes nadales i quatre versos de Sagarra, Papasseit i altres poetes. La notícia no tindria més rellevància si no fos perquè la majoria dels intèrprets, alumnes d'ESO, pertanyen a trealitats lingüístiques i culturals molt allunyades de la nostra, que també asumeixen com a pròpies, gràcies a la màgia del teatre. Una màgia, però, que és conseqüència d'un seguit de voluntats aplegades a l'entorn d'un projecte engrescador i comú, entre professors i alumnes, que referma l'autoestima dels nois i noies que hi prenen part.
Veient com dalt l'escenari ells i elles, ben diferents d'aptituds, interessos i comportament a les aules, tots fan pinya, fa pensar en el teatre com a punt de trobada entre sensibilitats i emotivitats diferents. L'aprenentatge vivencial que el teatre proporciona als nois, a qui permet explorar la personalitat més íntima que sovint s'amaga sota el personatge, afavoreix l'expressió d'allò millor que cadascú porta a dins. I és això el que fa que un grup de nois, amb expedients acadèmics desiguals i referents culturals i religiosos ben variats, sigui capaç de transmetre, units en una sola veu, entusiasme i emoció, tot deixant de banda prejudicis, timideses i altres condicionaments.
Potser no es tracta, com proposava l'escriptor italià Alessandro Barico en un article de premsa, "tancar tots els teatres estables i obrir un teatre en cada escola", però es bo reconèixer el poder del teatre com a eina d'aprenentatge escolar i de creixement personal. En tot cas la gent del Catà ho ha demostrat, una vegada més, oferint-nos uns Pastorets encapçalats per l'Aitor i la Hidaya, com a Lluquet i Rovelló, que són tota una lliçó de força creativa, integració i cohesió social.

Jordi Estrada

Jordi Estrada i Carbonell ha estat durant molts anys professor de català a Secundària. Llicenciat en filologia catalana i filologia italiana, és també autor de diverses traduccions. La seva primera novel·la Rius paral·lels (2010) li va fer guanyar el 12è premi Joaquim Amat-Piniella.

A la foto, la Tiguida, l'Aleix, en Lautaro i l'Ahlam: dimonis i arcàngel a punt d'una altra representació per als avis de la Residència assistida de la Font dels Capellans, a tocar de l'institut. Enguany, versió senzilla o completa, els hem fet set vegades!

dimarts, 23 de desembre del 2014

En memòria d'Emili Albuixech

No recordo el dia que vaig conèixer l’Emili Albuixech, però me n’havien parlat com un home cantellut de mena. Contramestre a la fàbrica, pagès de segona ocupació, una cosa era certa: el Mili mai no parava. I estava per tot. En acabat vam ser veïns al Vilar –veïns a l’estiu, costat per costat les cases. Maldestre com sóc, mai va tenir un no a les meves demandes sobre l’ús de les eines a l’hort o el manteniment d’edificis. I vaig descobrir que sota aquell to sorrut hi havia una persona de les que es fan estimar. Perquè el Mili deia que sí sempre –encara que a vegades aquest sí el donava sense badar boca, com per fer-te sentir un punt carallot. Però em va agradar passar moltes tardes a la seva vora: per ell, un home –un home de debò- havia de saber fer ciment, arreglar una tanca o esporgar oliveres i ametllers. Bé, això i moltes més coses –soldar, tallar, ensulfatar...- i de tot això va provar d’ensenyar-me’n una mica, encara que a vegades ja veia que tot l’esforç era inútil. Tan se val, hi va posar la paciència que jo necessitava i diria que fins un punt més d’ençà que jo vaig perdre el meu, de pare. Durant tot aquests anys ens vam estimar, doncs. I per això m’ha entristit veure com a poc a poc, aquests darrers mesos, es fonia inevitablement. Fins arribar també plegats al darrer moment, el del comiat, a casa. I vaig pensar que en faria memòria en quatre ratlles, com per fixar-la a la vora i fer que, ara que l’Emili ja no hi és, malgrat tot ens acompanyi ben a prop. Avui, aquest matí de desembre, lluminós i d'un un fred viu, li hem fet el funeral a Santa Maria del Vilar i l'hem acompanyat en una última passejada fins el cementiri.


Emili Albuixech i Roselló
29-XII-1933  /  21-XII-2014


L’Emili Albuixech potser va ser un jove geniüt, un pare rígid o un treballador poc dòcil, però els que hem tingut la sort de tractar-lo fins el darrer dia el recordarem sense cap aresta, com un còdol que ha estat molt anys rodolant, riu avall. Amb caràcter, és clar, però d’una absoluta lleialtat a tot allò en què es va comprometre des que, amb vuit anys, va arribar al poble. Perquè l’Emili Albuixech era nascut a Riudecols i pujat al Vilosell, i si va venir a Castellbell i el Vilar va ser per tal d’entrar a la fàbrica, amb la família, tots al tèxtil i ocupant un pis del Burés. I fer-se gran, i treballar molt, i sempre. Del Burés, per amor, arribà al Vilar, per casar-se amb l’Assumpció Servitje i encabir-se en una casa remenuda, i tenir i fer pujar tres fills als costat d’avis i rebesavis, com ho faria anys a venir al costat dels futurs néts. I continuar treballant molt i sempre, fent hores entre telers o collint cargols als marges, de nit, després la pluja, per arribar al mercat de matinada... De tot això ens en parlava sovint, i més sovint encara, us sorprenia amb històries que eren veritables pàgines viscudes, les d’un home capaç de moure brega a la fàbrica abans no tanqués definitivament portes i, també, de fer de sagristà a Santa Maria del Vilar. Bastir la nova llar, tocar les campanes i repartir el Brogit. Fer córrer els horts de la Riereta. Acollir les caramelles cada Quaresma –set setmanes sota el garatge!. Mirar tothora què i qui passa pel carrer, veritable alcalde del Vilar. I saber atendre tothom també, perquè per tothom tenia un mot, i a tothom hagués ajudat. I és així com ha arribat als vuitanta anys, saludant cada matí Montserrat des del terrat de casa, mentre semblava passar el rosari  -o mastegar-lo, si el dia era espès. Solemne, feia un cop d’ull al cel i a la terra, als horts i fins al bosc proper del Genovès. I les tardes d’estiu, assegut a l’entrada de casa, assaboria una vellesa des d’una serenitat altre temps impensada. Ara ja no és entre nosaltres, i se’n va deixant la porta oberta a un hivern tristíssim, a un Nadal orfe de la seva presència. Perquè ara ja sabem que el trobarem a faltar molt, perquè d’Emilis, així, senzills i a peu de carrer, no se’n troben gaires. Tendre i cantellut, feia conviure una fe profunda amb aquell deix d’escepticisme que li espetegava a la punta de la llengua. Tot alhora. I amb un cor gros com més gran es feia. Ras i curt: l’Emili Albuixech ha estat un home dels que estimen i es fan estimar. I des d’ara que el trobarem a faltar moltíssim.

La foto, de les Caramelles d'abril de 2012.

dissabte, 20 de desembre del 2014

El noi de la gorra (Nadal)

   El noi que duu la gorra es deixa retratar, al carrer, sortint de l'institut. Està content perquè avui no faran classe i ara se'n van al teatre, a un darrer assaig de Pastorets, agombolat per rapsodes i flautistes. Ell hi fa el paper de rapper i fins hi canta, en una nova habilitat que tot just ha descobert.
   El noi que duu la gorra atresora una llarga col·lecció de fulls d'incidència -els "partes", que a secundària confirmen els caràcters rebecs, sovint confosos entre el desig de fer les coses bé o el d'enviar-les totes, directament, a pastar fang.
   El noi que duu la gorra no ho ha tingut mai fàcil, ni tampoc gaire tots els que l'acompanyen. Però sap que quan ell canta la platea emmudeix -i que recitant Papasseit pot fer nuar les goles i fer-nos sentir, a tots, com en som, de pobres aquest Nadal.
   O com en seríem si mai acceptéssim, resignats, la vida que ens ha tocat viure.

(Encara sota els efectes d'un quart "Nadal al Catà": la música i el teatre em semblen ara mateix les millors eines d'aprenentatge que tenim a l'abast. I els resultats són tan satisfactoris com també estimulants. Redemció pura. Nadal)

dijous, 11 de desembre del 2014

Quatre anys de Pastorets a l'Institut Guillem Catà

M'ho va dir la professora de Música, sense gaire més explicacions: que des de "Els Carlins" ens demanaven un text sobre els nostre Nadal al Catà per la Coordinadora de Pastorets. "No res, tot just una pàgina!" Vaig complir l'encàrrec ja fa dies, i de cop, aquest cap de setmana, me n'arriba notícia: el text era a la nova web de la Cordinadora. Com que ja circula, aprofito per repescar-lo i penjar-lo aquí, amb una foto feta fa dos anys, a la Residència assistida de la Font dels Capellans. El text, tot seguit, prova d'explicar els beneficis d'un projecte que ja té quatre anys d'experiència. Pura cultura popular. I encara conserva molt camí per recórrer…

Els Pastorets a secundària (també) funcionen

A l’Institut Guillem Catà, que és l’institut on treballo, els nois mai no havien sentit parlar de l’Advent. De Nadal, sí, és clar. D’un Nadal farcit de regals i àpats que, sovint, o bé s’escapa de la seva tradició o bé de les seves possibilitats.

El cas és que ara fa quatre anys, al centre ens vam embolicar a fer una versió molt lliure de Folch i Torres: naixia el "Nadal al Catà", esqueix d’un projecte original d’una altra escola de Manresa... I ens va funcionar extraordinàriament bé. Tant que ja som a punt de fer la quarta edició! És per això que voldríem compartir l’experiència i animar a d’altres centres a emprendre un projecte veritablement transversal i carregat de beneficis.

D’una banda hi ha la llibertat. Fem els Pastorets, sí, fonamentats en el text de Josep Ma. Folch i Torres però, també, ens atrevim a manipular-lo, retallar-lo o estirar-lo amb tota la barra. Cultura popular sense manies. En acabat hi vam posar –sempre hi estem posant i traient!- un suplement a base del Poema de Nadal, d'en Sagarra. I encara, enguany, amb Papasseit i Joana Raspall, amb Guerau de Liost. I embolica que fa fort: ritmes de rap o de hip-hop –fins a fer l’infern més horrible si encara es pot. Sembla horrorós, ja ho sabem, però de debò que no ho és. I hauríeu de veure la canalla com s'ho agafen!

Per això, bon punt el curs engega, que nosaltres comencem a fer els Pastorets. A fer-los i a refer-los, en un clima que és sobretot d’entusiasme. Començant pel de la professora de música, la Rosa Maria Ortega, que de primer hi posava el piano i set nadales, i ha acabat mobilitzant un exèrcit de cantaires i rapsodes, d’actors. I amb la més gran naturalitat s’hi han incorporat també els alumnes de plàstica, de català, o del cicle formatiu de Perruqueria i estètica. I anem sumant... fins ens podem fer mal i vindran els auxiliars de sanitari! Els mateixos Pastorets de sempre que cada any són diferents: més propostes, nous ingredients, més idees, més nois i noies cada dia: un eina de cohesió com no trobareu als manuals.

Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar que tot aquest entusiasme és també un punt de desori. Però –passeu els moments d’escàndol- el cert és que és també una magnífica manera de disciplinar la canalla. Crear hàbits, esforçar-se i, encara, respectar el treball dels altres. Al final es repeteix el miracle: un doll de sensibilitat que us posa la pell de gallina...

Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé"…"¡Y yo Satanás!"), són capaços de saltar-se un entrenament de futbol per als assaigs finals. Perquè tothom té ganes de triomfar a l’escenari. I els rapsodes s’aprenen els textos de memòria, i aprenen a bellugar-se amb l’elegància que exigeix una estrena. I els músics memoritzen partitures. I els cantaires contenen la respiració quan el teló s’alça i sumen seixanta criatures sota els focus, que canten i canten fins a fer oblidar el batibull de tots els assaigs previs, aquells primers versos mastegats -perquè al Catà s’hi escolten fins a divuit llengües els dies de cada dia, però el Nadal el festegem en català, i això, com tantes coses a la vida, també vol pràctica...

Fer-ho i refer-ho. Tant i tant bé com es pugui. Nadal al Catà també serà per al barri on som: el presentarem davant de la Residència d’avis de la Font i la de la Sagrada Família. I encara una tercera pre-estrena per als alumnes de primària del voltant. I a la fi, just abans de vacances, ocuparem el teatre de “Els Carlins”, sessió de matí i també vespre, amb pares i molts amics. I és aleshores que els cors bateguen amb força, sota l’estel de Nadal i el pols esfereït. En Lluquet i en Rovelló, la caldera, tres arcàngels i vuit pecats capitals –vuit, sí, i l’any que convindrà en seran nou, que per pecats no quedem. Després baixa el teló i fins aquell Satanàs de les dimensions d’un armari, nascut a Cracòvia, somica discret i et diu que sí, que ho ha donat tot... I que hi tornaria.

Qui ho diu que la cultura popular no enganxa? Qui ho dirà, que s’acaben Pastorets? Avui com ahir, continuo defensant la seva capacitat integradora, la de transformar també, la de revisar perpètuament la tradició per tal de compartir-la, sense cap mena d’essencialisme. Però amb molt d’entusiasme, amb molt de rigor i esforç. Com sempre: el poder de la cultura popular, un projecte col·lectiu: el d’ajuntar gent diferent, possibilitats diverses, totes les habilitats i també les expectatives. Passar-s’ho bé, és clar. I preparar-se per fondre-ho en la més pura emoció. ¿I doncs, que no era això l’Advent?. Nadal al Catà. Quatre anys inesborrables.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Marc Márquez, la desigualtat creix a la vora

A les acaballes d'octubre, un informe d'Oxfam Intermon advertia que l'actual crisi fa els rics més rics i els pobres, més pobres. El document es diu Iguals: Acabem amb la desigualtat extrema. Es hora de canviar les regles i evidencia que la desigualtat econòmica extrema s'ha disparat en els últims 30 anys. Els gràfics que van circular aleshores eren molt representatius, i era fàcil entendre-hi que el senyor Bill Gates, als USA, disposava d'una fortuna acumulada de 80.000 milions de dòlars. O, versió espanyola, el senyor Amancio Ortega en disposava de 63.000. I el cas és que, si l'any 2008 es xifraven a tot el món uns 800 milmilionaris, ara mateix en serien 1600. A l'estat espanyol, les tres persones més riques tenen ara com ara una fortuna que duplica els recursos dels 9 milions més pobres… Oh! Ah! I la crisi? La crisi, com deia aquell, està resultant un èxit: les lleis novament es demostra que són fetes a la mida d'uns pocs. La desigualtat, doncs, creix. I, talment les grans fortunes, també la fractura social es cada vegada més gran.

Altrament, com s'explica que les grans empreses paguin cada vegada menys? Que siguin les rendes familiars les més espremudes? I bé, el cas és que aleshores de l'informe, Oxfam Intermon es va proposar una nova campanya mundial adreçada a exigir ​​als líders mundials que facin front a la desigualtat extrema "abans no sigui massa tard". L'horitzó hauria de ser el d'una veritable fiscalitat progressiva, la reducció de l'escletxa salarial entre sous i la inversió en polítiques públiques que garanteixin la igualtat d'oportunitats… Tot això i una major fermesa per part dels governants, de costat a una major exigència de part de tots els ciutadans. Sona educadament bé, sense esgarips revolucionaris. Però, també, queda lluny.

O hi quedaria si no hi haguessin, de tant en tant, gestos valents com el que avui m'ha frapat, al diari ARA: Xavi Casanovas i Francesc Mateu -directors de Cristianisme i Justícia, i d'Oxfam Intermon a Catalunya- hi signen una carta adreçada al pilot de MotoGP Marc Márquez, qüestionant la notícia segons la qual demanarà la residència andorrana per estalviar-se impostos. Pot semblar una carta enutjosa però té la virtut d'acostar-nos la realitat. I ens interpel·la a tots, no només al corredor: es tracta "d'ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal". Perquè es tracta d'això, oi? M'ha semblat extraordinària, tan educada també, però aquest cop tan a la vora...

Carta oberta a Marc Márquez

Benvolgut Marc,

La notícia es va publicar el 6 de desembre al 'Diari d’Andorra', i des de llavors ha corregut com la pólvora. Diuen que has demanat la residència al petit estat pirinenc amb la intenció d’estalviar-te gairebé el 100% de la teva contribució a Hisenda durant els propers anys. No és res il·legal, t’aculls a una legislació egoista i injusta que beneficia persones qualificades eufemísticament com “d’alt interès cultural, científic o esportiu”. Esperant que confirmis o desmenteixis aquesta informació, ens hem atrevit a escriure’t amb l’única intenció d’ajudar-te a reflexionar.

Els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa, és a dir, que aquells que tenen menys oportunitats, pel fet d’haver nascut on han nascut o per les seves diferents capacitats, puguin també tenir les garanties d’una vida digna.

Actualment sabem que gairebé el 25% dels recursos que necessita el nostre estat del benestar per funcionar no tributen, ja que passen per l’economia submergida. I que allò que més està minant la nostra capacitat recaptadora són les vies d’elusió que utilitzen les grans fortunes i multinacionals. El teu contracte, de deu milions d’euros, amb Honda et fa entrar en el 0,04% més ric de la nostra societat. Sou els que cobreu més de 600.000 € a l’any: unes 7.000 persones a tot Espanya. Si acabessis pagant el que et pertoca, que equivaldria aproximadament al 50% del teu sou, la teva renda neta es mantindria sense problemes dins aquest tram. Estàs segur que no t’ho pots permetre?

No posem en qüestió que t’ho mereixis, ni neguem el teu esforç. La quantitat d’hores sobre la moto i els sacrificis que ben segur has hagut de fer només tu els saps, i per això tanta gent admira la teva excel·lència esportiva. Però si el teu esforç ha donat fruits és, tal com has comentat alguna vegada, perquè hi havia molta gent darrere que et donava suport. Molts altres no gaudiran d’aquesta mateixa sort i necessitaran el suport d’un sistema just i equitatiu per poder tirar endavant. No estem parlant de caritat, sinó de justícia social.

Ben segur que tens al cap la moto i les curses i no et deus ni haver parat a pensar en el tema. Ja hi deu haver qui t’ajuda a portar els temes econòmics i ho fa amb l’únic criteri de pagar el mínim possible. Et deuen haver dit que la vida esportiva és curta i que cal que guanyis tot el que puguis. Aquest criteri tan intuïtiu i malauradament tan acceptat xoca amb un dels fonaments de la nostra societat. Si hi estiguessis d’acord, i et fessis enrere, amb el teu exemple podries ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal. Uns serveis dels quals tu i els teus segur que us heu pogut beneficiar durant molts anys, quan encara no eres conegut. En canvi, si deixes de pagar impostos, molts altres, amb l’excusa que tu ho has fet primer, seguiran el mateix camí.

Mentre no aconseguim que s’eliminin els paradisos fiscals i millori la progressivitat del nostre sistema fiscal, l’únic que podem fer és apel·lar al teu sentit últim de justícia social per demanar que no estableixis la teva residència a Andorra i que paguis, amb l’orgull de qui està fent allò que toca, els teus impostos a casa teva.

PD. Benvolgut Marc, t’enviem aquesta carta perquè aquests dies ha sortit a la premsa el teu cas, però la fem extensiva a Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo, Fernando Alonso i tots aquells altres que han fet d’aquesta pràctica egoista i insolidària una pràctica habitual.

Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia i coordinador de la Plataforma per una fiscalitat justa
Francesc Mateu, director d'Oxfam Intermón a Catalunya

La foto, una espiral d'euros, està pispada d'Internet. Per tota la resta, la premsa avui informa que set directius de la sanitat pública catalana s'han apujat el sou aquest 2014 malgrat les retallades (!?), o que s'exculpa la infanta espanyola -mentre es demanen vint anys pel plebeu del seu marit, per apoderar-se d'una minúcia de 5,9 milions d'euros… 

Encara més… (addenda de 16 de desembre)

Aquest cap de setmana vaig poder seguir la roda de premsa que va fer Marc Marquez anunciant entre sanglots que mai s'havia sentit tan qüestionat i manifestant que continuaria pagant els impostos a Espanya. Em va semblar digne de consignar-ho -també d'elogi. I m'ha agradat, avui, trobar també a l'Ara una segona carta de Xavier Casanovas i Francesc Mateu. "Gràcies, Marc Márquez!". Sencera, aquí. Però la síntesi final és aquesta:

(…)
La carta que vam publicar ha posat sobre la taula un tema que fa temps que plantegem però sense gaire ressò. De ben segur que el teu gest, Marc, pot ser el ferment que permeti fer créixer un canvi en la línia que molts voldríem. Arran de la carta a la premsa hem sabut que Fernando Alonso, que havia fixat la seva residència a Suïssa, torna a pagar els seus impostos a Espanya, però també que Dani Pedrosa, Aleix i Pol Espargaró, Jorge Lorenzo, Purito Rodríguez i Alberto Contador, que tenen residència a l’estranger, eviten així pagar els impostos al nostre país.

Ens agradaria que ells també es comprometessin, com tu t’hi has compromès, a pagar els impostos al nostre país. I si no ho fan ens agradaria que periodistes i aficionats els interpel·lessin sobre això a la mínima ocasió. Ens cal molta transparència i compromís ètic de tots per sortir de l’atzucac en què ens trobem.

Nosaltres seguirem denunciant i escrivint els articles, manifestos, informes i cartes que calguin per aconseguir que tothom, a casa nostra o arreu del món, tingui els mínims drets que els permeti viure dignament; seguirem exigint als governs l’honestedat i transparència necessàries en la seva gestió per garantir-los, i seguirem demanant a ciutadans i empreses que aportin solidàriament i progressivament els diners que es necessiten per poder-los fer efectius.

Per tot això, gràcies, Marc, per la teva decisió. Que segueixis guanyant molts més títols, i entre ells el més important: el de la solidaritat.

divendres, 5 de desembre del 2014

Qui no coneix Conxita Olivé?

Dimecres es va presentar la revista al Casino, i ahir mateix ja arribava a totes les bústies: El Pou de la gallina de desembre. Hi opinen els premis Bages de Cultura i és de bon mastegar. A la secció de bugada "Qui no coneix…" hi presento la Conxita Olivé, amb il·lustració de Maria Picassó. Més que una directora d'escola, té el posat del grumet que des de dalt del màstil talaia les criatures. En fi, l'Olivé és una mestra de l'exèrcit de mestres que cada dia fan viure les escoles del país. I que, petita i tossuda, es creu la feina que fa. Pedagogia i coneixement. I, sobretot, un doll de generositat…

Conxita Olivé,
educació al detall

El proper dia que la vegeu, tan remenuda i prima, us costarà de creure que aquesta dona ja ha complert els 60 anys, i han estat tots d’anar per feina. La Conxita Olivé Ramon és la sisena d’una nissaga prolífica –els Olivé ara mateix serien nou germans, si no fos pel malaguanyat Jaume!-. I tot i que va néixer a Oliana, que era el poble de la mare, als tres anys ja era –ja eren!- a Manresa, als pisos de l’Avecrem. El pare, viatjant per cal Jorba i la mare, gairebé amb tota la canalla al món, encara va tenir esma de posar botiga al barri. I això és que la Conxita, als catorze anys, ja hi despatxava colònia a granel i, a més a més, li agradava molt. Però al costat d’aquest ambient de perfumeria i cosmètica que havia d’esdevenir empresa familiar, una altra cosa es movia dedins seu... Al casal de sant Francesc, que aleshores els frares tenien al Camp d’Urgell, la Conxita hi va començar a fer de monitora. Un altre camí s’obria, i també feia bona olor. Va decidir d’estudiar puericultura, a Barcelona, a l’antic Hospital del Nen Déu. Després trobà feina a Sant Vicenç i continuà estudiant Magisteri i, en acabat, vingué Pedagogia, i així, anant i venint, que ja tenia trenta anys i circulava ara per l’escola la Font, ara pel Pare Algué i encara també pel Xup, com a formadora del pla d’immersió lingüística. El Quim entra a la seva vida i després –set anys a Monistrol, abans de passar a Sant Joan...- vindran l’Arnau i l’Alba. La Conxita mestra i mare encara tindrà energia per col·laborar amb la FUB, amb els alumnes de pràctiques. I és amb tot aquest bagatge, que amb un grup de mestres tindran la possibilitat d’impulsar un projecte nou, des de l’origen amb cargoleres fins estrenar l’equipament de la carretera del Pont de Vilomara. D’això ja en fa vuit anys i el resultat és l’escola Ítaca. La Conxita hi fa de mestra i també de directora, i somriu de veure que tot allò que de jove li deien que no podria mai ser en una escola, doncs que sí, que es pot fer si n’hi ha ganes. I compartir-ho amb tothom, talment aquella colònia que, servida al detall, amb tres unces perfumava el barri. I el feia una mica millor.

dilluns, 1 de desembre del 2014

De dimarts a dimarts

D'ençà del 9N que no havia fet ni quatre ratlles sobre política. No en tenia ganes ni veia clar l'itinerari que, aquella mateixa nit, el MHP ja ens apuntava tot abraçant -ara sí!- la futura independència. Vaig fer mutis, doncs, mentre anava escoltant les assembles local i comarcal d'ERC. I mentre passàvem novembre em vaig fer meva aquesta "Crida a un nou país", tot just per arribar a la nova República catalana en quatre passos. En fi, aquelles poques ganes d'escriure van fondre's del tot dimarts passat: el programa que dibuixava Artur Mas davant d'un auditori entregat semblava convèncer tothom, de tan rodó i perfecte com el deia. I jo -què voleu!- no li acabava de trobar. Però és clar, ara vés, i digue-ho! No n'he tingut esma, ni en sabia prou. I és que han estat vuit dies en què davant de tanta unitat unida, qualsevol matís era qualificat poc menys que de traïció…  Només avui, que ja és 1 de novembre, inevitablement m'ha calgut escriure quatre ratlles per tal d'obrir el butlletí mensual d'ERC Bages. I com que tot just faltaven 24 hores per la conferència d'Oriol Junqueras i tots estem convençuts que arribarem a veritables acords de país, ho he resolt breument, amb un incontestable "Demà torna a ser dimarts". Això i que, al capdavall, la unitat potser no rau tant en una llista com en els acords entre molts i diversos que sapiguem sumar.


Demà torna a ser dimarts...

…i  demà Oriol Junqueras, al Palau de Congressos de Catalunya, farà la conferència "Crida a un nou país: la República catalana". Tots som conscients de la importància del discurs, i encara més quan d'ençà la conferència del MHP dimarts passat, ERC es troba a l'ull de l'huracà. L'aposta per la màxima unitat ha desembocat en una llista unitària, a parer d'Artur Mas i tot rodola en aquesta direcció. La unitat suprapartidista sembla, doncs, la solució a tots els maldecaps que ens han de venir. Però potser hi calen alguns matisos... si més no per poder atendre l'excepcionalitat dels propers divuit mesos, per mantenir viva la gestió govenamental o per sumar -i això és imprescindible- el màxim de paperetes independentistes les properes eleccions. La llista única sona bé, però no pot ser l'única solució -ni tampoc un xantatge: aquest "llista única o res!" Ens caldrà cintura, a tots, per als propers moviments. Des d'ERC els encarem amb el mateix entusiasme i generositat de sempre. Deia Marta Rovira dissabte, al Consell Nacional: "Per primer cop podem parlar de quin és el camí per arribar a la independència. No deixarem escapar aquesta oportunitat". I tant que no! Però, de moment, demà dimarts escoltarem Junqueras.