divendres, 29 de juny de 2012

Aniversari núm. 35

Avui, que és el dia de sant Pere, fa exactament trenta-cinc anys que vam quedar per primera vegada amb M. al vespre, a la plaça de l'institut. Veníem d'uns campaments extraordinaris -aleshores a l'institut Peguera, que era l'únic de Manresa, també es feien campaments!- i devia ser de les poques vegades que he estat puntual perquè tot el dia se'm va fer llaaaaarg i el cor m'anava de bòlit. M. es va presentar amb una samarreta blau marí absolutament adotzenada i un lema anglès en lletra blanca que deia "Mi day". I fins i tot així em va semblar sensacional. Vam anar desfent el Passeig i Guimerà fins a Ràdio Castell, i amb dues o tres-centes pessetes em vaig firar un elapé de Pau Riba, l'Electròccid àccid alquimístic xoc. Els peus no em tocaven a terra. Aviat es va fer fosc i cadascú se'n tornà a casa seva, és clar. Per sort hi van haver més trobades, però. I aquell estiu del 77, com si no passessin prou coses, per mi va ser el més meravellós dels estius. Després vingué el créixer, la tardor i l'hivern, i les coses es van complicar de manera endimoniada perquè M. amb tot el seu caràcter i bellesa, no deixava ningú indiferent. Tant se val, les coses bones mai són senzilles. Acabo: han estat trenta-cinc anys com una glopada i encara no comprenc com és que ja han passat. Per sort en conservo bocins a la memòria, i sovint quan sento que ens fem grans -irremissiblement grans- els passo com pedretes per les mans, i m'agrada.

La foto, de les poques que conservem d'aquell temps. A la casa de Montorro, vora Ripoll, on per segon any l'institut feia campaments amb mossèn Joan Aurich. L'atac de pedra que el va fer ingressar a la clínica de Campdevànol a mitja setmana precipità els esdeveniments: una vintena d'adolescents sense responsable. Avui seria una cosa inversemblant. Al 77 encara era possible, i ho celebro.

dijous, 28 de juny de 2012

Ja som majoria (diu una enquesta)

Si m'ho haguessin dit quan corria per l'Autònoma amb vint anys, no m'ho hauria cregut: l'estat propi ja és la primera opció per a una majoria de catalans! Aleshores, als anys vuitanta, a cada convocatòria electoral una colleta de Filologia Catalana jugàvem la carta de Nacionalistes d'Esquerra. Compartíem idees i activisme, cadascú al seu municipi d'origen i, és clar, a cada dilluns post-electoral confirmàvem que no només érem una minoria -una minoria selecta, això sí!-  sinó que la cosa anava per llarg. Si és que mai havia d'anar!.

I té, la perseverança obté resultats. Malgrat errades, marrades i marranades, ahir el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió xifrava els catalans que votarien sí a la independència en un 51%. Extraordinari! Sobretot si ho comparem amb l'any 2006, quan només ho volia un 13,9%, segons el mateix organisme, (el tretze per cent de pedra picada, el de sempre, el que devia covar-se a totes les filologies catalanes amb ex-seminaristes i catalanistes de morro fort!). Però és que encara hi ha més, quan llegim que a l'altre extrem, tot just un 28,7% opta per un estat dins d'una Espanya federal i només un 25% s'aconforma amb l'autonomia actual. De fet, els partidaris de que Catalunya tingui només una consideració de regió es redueixen al 5,7%...

Com deia el senyor Llop a Pulp fiction, -traducció educada- "senyors, encara no és l'hora de celebrar res". Tot el contrari: ara més que mai convé posar-hi els cinc sentits perquè, el moment, s'ho val. Amb una mica d'astúcia i una altra de gosadia, no hi ha dubte que els vents ens bufen a favor. I cal estar al cas, perquè ara ja ni som minoria ni serem contemplats com una opció residual o folklòrica. Per primera vegada això agafa aires de possibilitat real. I valdrà la pena, i tant. Però no està escrit en lloc que sigui fàcil. Doncs això, preparem-nos. Perquè ja hi ha una enquesta -la primera!- que diu que, ara, som majoria!

dimecres, 27 de juny de 2012

Llibres, lectura i literatura

Demà repartirem notes a l'institut. Després vindrà un claustre final i, amb juliol, el punt de llanguiment necessari per endreçar papers, distribuir-nos les assignatures del proper curs i començar a reprogramar continguts. Tot això és l'estiu i, a més a més, temps per llegir que pel meu gust és el millor de les vacances. Sense horaris, descordadament. Llegir! M'agrada tant que ho recomano vivament als meus alumnes. Llegir diaris i revistes. Poemes o contes. Llegir novel·les! Evasió i coneixement, idees rigoroses o bé experiències al límit, les més grans perversions o les reflexions de les ànimes càndides, que encara en corren: de tot trobem a la lectura.

Sóc dels que subscriu amb entusiasme aquell eslògan que deia "Llegir ens fa + lliures", però no sempre aconsegueixo encomanar-lo... Potser perquè, com deia ahir en Joan Ramon Resina, "Llegir no és lliscar els ulls damunt un seguit de signes, com un escàner. És una tècnica especialitzada que reclama un progressiu refinament i elevada concentració". I qui vol concentrar-se ara mateix? Resina també denuncia que avui, l'escolarització es considera satisfactòria "quan l'alumne és capaç de desxifrar sense gaire pena una columna de mots mastegats amb mitja idea reblada". I té raó, és clar, llegir és alguna cosa més. Llegir, escriure... Si el nivell de lectura d'un país és indicador del seu potencial no es pot pas dir que anem bé. Però, aleshores, com és que hem de passar tot l'ESO sense cap asignatura de literatura? Com és que tot just rep l'atenció de dues hores a la setmana en un curs de batxillerat? Com ha arribat a tenir una presència tan residual a les proves de Selectivitat? Si això també us peocupa, no us perdeu aquest Manifest Per una presència digna de la literatura a l'Ensenyament elaborat per professors d’arreu dels Països Catalans, alarmats pel greu desprestigi de la literatura a l’ensenyament. El comparteixo i em neguiteja, i no pas per una mena de corporativisme mal entès sinó perquè estic convençut de la seva importància. Per això acabo amb aquest fragment seleccionat:

La literatura és l’art d’escriure. En aquesta qualitat forma part dels coneixements que tots els estudiants han de dominar quan completen l’ensenyament obligatori. Si això no s’esdevé, queden desconnectats d’un aspecte bàsic de la transmissió cultural i esdevenen ciutadans incultes, però la raó determinant per a l’estudi de la literatura és que la lectura dels textos literaris més representatius és l’eina més eficaç per al domini de la llengua, el punt de partida imprescindible per aprendre a escriure i a llegir de manera correcta i per comprendre el món. Una expressió escrita fluida, adequada i rica indica un ordre mental sense el qual resulta impossible practicar, amb un mínim de garanties d’èxit, qualsevol activitat intel·lectual. En l’actualitat, hi ha una quantitat alarmant d’estudiants que quan acaben l’ensenyament secundari no saben llegir ni escriure amb correcció, i aquest defecte condiciona no tan sols els que decideixen continuar la formació en els diversos ensenyaments de lletres i humanitats sinó a tothom, sigui quina sigui la seva dedicació professional futura.

dissabte, 23 de juny de 2012

Sant Joan, foc nou


Avui aquesta nit tornarem a encendre fogueres, i m’agrada pensar en tot el foc que arreu dels Països Catalans provarà de vèncer la fosca, sis mesos exactes després de l’altra nit, la de Nadal –quan el foc era a la llar i tot era fred i tenebra al carrer. Foc una altra vegada, sí, des de les Alberes fins Alacant. I en rotllanes repetirem el miracle de desfer-nos de noses, de mobles vells, de tot allò que arriba l’hora de desprendre’s perquè... torna a ser Sant Joan. Després vindrà la coca i el xampany, els petards. La festa. Recordaré per un moment els carrers d’infantesa, sense asfaltar, del barri: la por a perdre la llenya aconseguida, tota la màgia d’anar a dormir tard i saber que, fet i fet, érem a punt de plegar d’escola. Sant Joan era l’estiu i també la llibertat.

De tot això n’han passat molts anys, i avui ni els carrers permeten gaires fogueres ni la canalla recull trastos per les cases que, al capdavall, molt sovint només són plàstic!. I amb tot, Sant Joan encara té l’aire de juny que és promesa de llibertat. I ens recorda que compartim una història però, sobretot, que podem compartir un projecte. Que més enllà de les fogueres i la festa, tota la tradició, hi ha també un espai comú i que és ben nostre. I que ja n’hi ha prou de renúncia i submissió. Que som poble i, plegats, tenim el dret a decidir el què volem, allò que ens convingui. Més enllà de l’espoli programat, molt més enllà d’aquesta sonsònia que ens reclama prudència, paciència i conformitat.

Ara que ens amenacen de perdre-ho tot, doncs. Ara que ens volen pobres i mesells altra vegada. Ara que ens diuen que els nostres drets no són sostenibles i fins que potser en vam fer un gra massa, ves si no ha arribat l’hora de fer un bon Sant Joan. De fer foc nou. Cremar la por i –per una vegada!- provar de tornar a ser lliures.

Publicat avui a ManresaInfo


dimarts, 19 de juny de 2012

Aneu al botavant vós i galleda...


De Jaume Cela i Juli Palou, al suplement  "Criatures" del diari Ara, dissabte passat. No cal ser professor de literatura catalana ni conèixer l'obra de Pere Quart. S'entén bé i de seguida. Per compartir-lo amb tots aquells i aquelles que aquests dies estem enllestint el curs. O que, senzillament, els preocupa el futur de l'educació al país.




... i tamboret de fusta!

Reunir-se aquestes dies a les llars d’infants, escoles i instituts és un exercici dolorós.El desconcert, la por i la falta de perspectives s’han arrapat molt fort a les ganes de fer la feina. A poc a poc hem entrat en el túnel que comporten les retallades i preocupa el paisatge glaçat que s’endevina més enllà de la foscor. Ja podem celebrar reunions per comentar els resultats de les proves de les competències bàsiques i proposar canvis per millorar els nivells dels alumnes. Ja podem redactar la memòria anual i veure quins objectius pretenem assolir per incloure’ls en el pla anual del curs vinent. Ja podem consensuar indicadors de qualitat, expressar-los de la manera més concreta possible per facilitar la seva avaluació. Ja podem… El que plana i aplaca cada un d’aquests intents de millora són qüestions vitals per al bon funcionament, com l’augment de les ràtios, de les hores lectives en detriment de la feina de coordinació, l’absència d’una formació feta en condicions, etc. I és així per una raó ben senzilla: perquè tot plegat comportarà suprimir suports, modificar a la baixa maneres d’organitzar i coordinar la feina, fer mans imànigues per cobrir baixes…

Són moments difícils i només hi ha una manera de fer-hi front: mostrar amb petits actes que hi ha un compromís amb una educació pública de qualitat. És l’única medecina que tenim quan, en sentir les notícies, ens vénen als llavis els versos de la Vaca suïssa que va fer famosa Pere Quart:
“[…] Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!”

La foto és la d'un "dimecres groc" a l'Institut Guillem Catà. I si us ve de gust recuperar el poema de Pere Quart, aquí el teniu sencer:

VACA SUÏSSA

Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet!.

Pere Quart, Bestiari

dissabte, 16 de juny de 2012

El Catà, de viatge a València (i 2)


Aquesta no és una foto de València. Ni dels alumnes de 4t d'ESO del Catà. Són un grup de nois i noies de l'Institut Can Jofresa, de Terrassa. I està feta a les catacumbes de Roma, l'any 1987. Que vol dir exactament fa vint-i-cinc anys! Ras i curt, és una de les poques fotos que conservo del meu primer viatge amb alumnes com a professor. M'hi va fer pensar dimarts Rosa, la professora valenciana de matemàtiques d'aquells tercers de BUP que apareix al meu costat . I és Rosa qui poc després, quan va tornar al sud, em va fer descobrir València. I veure que més enllà dels tòpics -la València festera, d'arròs i taronges, la València blavera, la del pepé i la corruptela, la que vol "ofrenar noves glòries a Espanya"!- hi ha un país que val la pena de conèixer. Valent i també rialler. Perquè fa vint-i-cinc anys ja intuïem l'estrofa dels Obrint Pas: "No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".

Doncs això, que m'agrada València i que a València hi he passat estones inoblidables. Amb Rosa i amb Lluís, amb qui acostumem a trobar-nos cada vegada que baixo o baixem. I em penso que els nois i noies del Catà també creuen que ha valgut la pena. El destí i, sobretot, el viatge, ara que ja han arribat tots a casa, cansats, ensonyats i un poc tristos perquè inevitablement tot vé una hora que s'acaba. Si sabéssiu la darrera nit com s'ha fet llarga! I és que una cosa sí que és certa: els nois i noies d'ara, com els d'abans, tenen exactament els mateixos neguits i expectatives. Tan se val Roma com València. I el goig més gran que ens queda als mestres és el privilegi de compartir-los. Això i veure com creixen. O com creixem. Dels vint-i-cinc als cinquanta anys: sortosament, molt més que un grapat de triennis.

A la foto hi ha Rosa i també Constant, el professor de dibuix. Dels telèfons mòbils ni n'havíem sentit a parlar. Ara bé, amb ulls d'ara, fumàvem i bevíem tots amb una catxassa francament escandalosa. 

dimecres, 13 de juny de 2012

El Catà, de viatge a València (1)


Abans de Nadal ja ho havíem discutit a l'hora de tutoria: per què pot servir un viatge de final d'ESO? Em penso que d'entrada no ens vam pas posar d'acord perquè les expectatives en aquests casos sempre són molt i molt altes per part de qualsevol grup de nois i noies de quinze anys. Però sí que, després de parlar-ne i fer-ne una enquesta, almenys vam coincidir que "allò que importa no és el lloc on vas sinó allò que t'hi passa". Diguem, doncs, que posteriorment l'economia familiar ha fet la resta i, a mesura que els mesos passaven, calia ajustar destí i recursos per, finalment, rematar la jugada a València. Cinc dies a València! Que lluny quedaven Berlín, Roma o Lisboa! I València tan a prop, a quatre hores de carretera des de Manresa.

Sort de l'enquesta, doncs. Però, aleshores, què ens hi pot passar a València que faci d'aquests dies un viatge memorable? Doncs ens hi està passant de tot, fins alguns episodis moralment discutibles però pedagògicament impagables. Per exemple -i per no fer patir ningú: ens podem "colar" al metro?. Perquè, poder, podem malgrat el risc de multa. Però, és correcte? Mai? I si la màquina s'equivoca? Ai! A partir d'aquí allò que es vulgui. Com que la canalla és un grup de menors, amb la Judit, l'altra professora acompanyant, garantim uns mínims. Però donem força corda, que vol dir donar confiança...

Al capdavall,  malgrat totes les corredisses de nit, alguns incompliments horaris i aquella ganyota inicial que respon qualsevol proposta de part nostra -de part dels professors- la veritat és que és extraordinari passejar amb vint-i-un adolescents pel barri antic de València -pujar al Micalet o fer l'orxata a santa Caterina. I encara perdre's entre Serrans i Cavallers amb l'única consigna de no deixar escapar l'N3 de quarts d'una de la matinada! Això i la inevitable Ciutat de les Arts i les Ciències o la visita a l'Octubre -exposició Mathausen-. I avui, tercer dia, l'Albufera, el centre d'interpretacó del Racó de l'Olla. Al migdia, prescindint d'un programa potser massa ambiciós, hem anat directament a la platja del Perelló fins gairebé les sis de la tarda. Que consti que ens hem untat de valent però les pells són sensibles i ara mateix, a cada habitació, les dutxes es fan amb aftersun. I tanmateix, no puc amagar-ho, després de tants anys "sense viatge de final de curs" encara al·lucino que m'hagin dit d'acompanyar-los. I em meravello de tota la força que els vessa pels porus, del seu desig de viure i de fer-se grans (o no!). De jugar  i de qüestionar cada cosa. De reclamar l'atenció amb paraules o silencis. De retornar multiplicat tot allò que siguis capaç de donar. Lluny de la família i del centre. Apartats de la quotidianitat. Alegres i tristos. Un punt desafiants, i dos de temorencs. El luxe de ser aquí, ara, tot just a València, i poder-ho compartir.    

La foto és d'aquest matí, sortint en barca d'El Palmar a fer un tomb per l'Albufera.  I sense foto, però tan cert com tota la resta: només arribar el primer matí a la Ciutat de les Arts i de la Ciència, mos sortí a rebre Rita. Sí, sí, Rita Barberà i Nolla, alcaldessa de València. Tratge faldilla pepero d'un rosa fúcsia com només esta dona és capaç de vestir-se. Per sort els alumnes del Catà ja anaven previnguts!


diumenge, 10 de juny de 2012

ERC Bages, congrés comarcal


Divendres, a la sala Can Soler de Sant Vicenç de Castellet, una setantena llarga de militants d'ERC al Bages vam celebrar congrés comarcal. Encara no feia un any i mig de l'últim, a Gaià, però després del Congrés nacional de Girona calia adaptar els mandats als cicles electorals. I així ho hem fet: plantejant un programa d'objectius a quatre anys i escollint novament en Lluís Oliveras com a president comarcal. En acabat, un sopar a la mateixa sala polivalent certificava no només el bon moment de la nostra organització -ambient distès, austeritat de formes, complicitat general- sinó la sensació, aquella sensació extraordinària, de que els temps "estan canviant". En Pep Palau, president regional, i Marta Rovira, secretària general, ens van acompanyar tot el vespre. Sense presses. Tot el contrari: parlant amb tothom, multiplicant-se. Potser perquè és veritat que "al Bages us posem d'exemple"...

Com que la renovació de l'executiva ha servit només per créixer -som més, per poder fer feina en més àmbits- només consigno que amb en David Güell ens hem bescanviat les obligacions: ells s'encarregarà de Cultura i jo de Comunicació.  Com a exercici pràctic, un primer esborrany de nota de premsa precuinada. La mà del Miquel Àngel Alfaro i les fotos de la Maria Vilarmau segur que ens faran ser més presents arreu. Com avui mateix, diumenge, a R7 i tots els digitals del Bages...

Lluís Oliveras, reelegit president d'ERC Bages

Amb el congrés comarcal d'ERC celebrat aquest divendres a Sant Vicenç de Castellet s'obre un nou període que, singularment, el reelegit Oliveras ha jutjat d'estratègic: "ERC ja és avui la segona força municipal al Bages i, amb tot, no en tenim prou. ERC vol ser alternativa de poder a la nostra comarca per sumar complicitats, per demostrar la capacitat de gestió i, també, per estimular aquell punt d'audàcia que els propers anys se'ns reclamarà per fer possible la independència del nostre país”. I, per això, “els d'ERC hi volem ser, i volem ser l'eina que ho faci possible".

Al congrés també s'ha escollit la composició de la nova Permanent Comarcal que acompanyarà Oliveras els propers anys. Un nou equip ampliat que combina l'experiència dels membres de la direcció anterior i la incorporació de gent nova "per tal que tothom hi aporti el seu esforç i les seves idees”.

El reelegit president comarcal ha volgut destacar de la nova direcció que “som gent d'arreu de la comarca i especialistes en diversos àmbits” i la primera tasca que tindrà és la de “donar suport a la nostra xarxa municipalista per consolidar-la i créixer encara més”. Per Oliveras, “és vital aprofitar el coneixement acumulat per l'experiència però, també, hem de guanyar capacitat de gestió al capdavant de tots els reptes, especialment en un temps econòmicament tan complex i difícil com el que ens ha tocat viure". Oliveras ha tingut paraules de record pels alcaldes de Moià o de Cardona, però també per Santpedor: "Allà on hem pogut gestionar i impulsar la nostra proposta ens n'estem sortint. O ens n'hem sortit netament bé".

Finalment, Oliveras ha insistit en la voluntat que ERC sigui una eina de futur perquè, segons ha afirmat, “al capdavall no n'hi hauria prou amb una gestió capaç o honesta. El nostre programa polític és de llarg recorregut i aspira a construir una societat més justa i igualitària en un país lliure”. Una justícia social, ha afegit, “que no serà possible mentre l'Estat espanyol ens sotmeti a aquest espoli fiscal i que provoca que Catalunya pateixi una doble crisi: l'econòmica-financera i la causada pel dèficit fiscal”. Per això, “ERC també vol ser a primera línia quan calgui el gest audaç per fer un pas endavant per construir un nou Estat dins el marc de la Unió Europea”.

Per la seva banda, la secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha clos el congrés tot felicitant la nova Permanent Comarcal i engrescant-la a treballar per consolidar la força d'ERC al Bages i aspirar encara a més. Rovira ha convidat a fer un partit “obert” i ben “connectat amb l'entorn”, i a fer “bandera” dels valors republicans com la justícia, la igualtat d'oportunitats o la fraternitat amb l'objectiu de transformar la societat i construir un nou país lliure.

La foto és de la Maria Vilarmau, que s'ha compromès a il·lustrar tota la nostra feina...

dijous, 7 de juny de 2012

Tresserras tanca el cicle de El Pou de la gallina


I va ser una cloenda enriquidora i altament estimulant! Noranta minuts d'una bufada per parlar de Cultura, de les seves hibridacions contemporànies i del paper dels mitjans de comunicació. Com que la cosa començava per El Pou, hi hagué temps per defensar "la producció local i la difusió global" ara que és tècnicament possible de fer. Però hi va haver, sobretot, una reflexió sobre la funció social del periodisme, això és, ordenar la informació disponible, jerarquitzar-la i fer-la entendre per tal que el receptor la pugui utilitzar per prendre actituds.Tresserras restringí la crisi a les grans empreses periodístiques però no pas a la demanda periodística, que hi és -i és més necessària que mai. "La informació és la condició indispensable per al coneixement". I per això ens calen bons i bones periodistes "i pagar-los". Després Tresserras s'embala. Ataca els sectors financers i especulatius que també volen prendre el poder comunicatiu, sovint des de la gratuïtat. I defensa, contra el control polític, la necessitat d'un periodisme fiable, útil, de comunitats electives. Com la nostra. I ara Tresserras entra en el tema de la identitat, de futur, i fins de la geopolítica. La Mediterrània o la capitalitat de Barcelona. Tot al voltant d'un projecte de país integrador, amb una nova cultura popular per afrontar "un canvi que tot just ha començat". I amb una darrera apreciació contundent: "si donem un cop de puny i ens desampelleguem de noses tot serà més senzill". A l'apartat de preguntes, el paper de l'educació, la necessitat d'anar més enllà de la cultura de l'entreteniment entesa com a plaer immediat, talment fast-food. I per als mestres que l'escoltàvem, final de traca i mocador: "el fracàs escolar és un fracàs de vida i de repercussió infinita". I com que ens volem prendre la vida seriosament, i fer-la intensa i agradable la recomanció de sempre: més Cultura. Doncs això, més cultura i millor periodisme. Extraordinari.

Abans de començar, les preguntes del Pou.cat, amb Ramon Aram. Les podeu llegir aquí.

dimecres, 6 de juny de 2012

Qui no coneix l'Antoni Fernàndez?


Avui dimecres es presenta el número de juny de la revista  El Pou de la gallina. Tancant el cicle de conferències d'aquests vint-i-cinc anys de miracle mensual, ens hi acompanyarà en Joan Manuel Tresserras per parlar de "Global i local. Noves formes de comunicació". Si us interessa, serà al Centre Cultural del Casino, a dos quarts de nou del vespre. En aquest mateix número de El Pou hi publico un altre "Qui no coneix..." dedicat a l'Antoni Fernàndez. Sí, home: el Fernàndez de l'Orfeó! Amb tot el carinyo, és clar.

Antoni Fernàndez
L'home que grava Manresa

L'Antoni Fernàndez -el Fernàndez de l'Orfeó!- és la demostració empírica que la nostra ciutat malda per ser culta, crítica i participada. Si no vau ser a temps de coincidir amb ell al taulell del Banc Mercantil o, després, al de Banca Catalana, segur que el recordareu d’ara, bo i jubilat. I això perquè l’Antoni Fernàndez és a totes –totes!- les conferències o concerts importants de la ciutat. Puntual i cellajunt, el notareu apostat a primera fila més que no pas assegut. I és que l’home en aquest camp no té parió: grava íntegrament cada acte i atresora milers d’antigues cintes i minidiscs. La digitalització contemporània a la fi l’ha entronitzat com a rei de l'emapé-tres. I és que en Fernàndez ha enregistrat tots els visitants de la capital del Bages, tan si deien veritats com si amollaven mentides. Fins l'exabrupte o el gall melòdic: tot, tot i tot ha estat gravat pel Fernàndez. Franc i cordial, també és un home d'opinió feta i, en acabat, us la defensa sense embuts ni tampoc rellotge. Hom diria que no gasta pèls a la llengua!. Ni, ara mateix, a l’augusta calba de patrici local que sens dubte l’honora.

Il·lustració de Maria Picassó i text del senyor Ramon.
Publicat a El Pou de la gallina núm. 277, de juny de 2012

dilluns, 4 de juny de 2012

L'Escola Folk relliga el Pirineu

Ahir diumenge es va celebrar a Arsèguel la festa que celebrava el cinquè curs de Folk a l'escola. Una trobada a base de tallers i un dinar de carmanyola al qual en Tito Pelàez m'havia convidat dies abans molt amablement. No hi vaig poder anar, però. I amb tot, avui llegeixo a Regió7 que la jornada va ser un èxit, i veritablement que ho celebro. Perquè si el projecte és extraordinari, els resultats encara ho són més.

L’Escola Folk del Pirineu - Tallers d’Arsèguel és un centre estable dedicat a la formació i la promoció de la música i la dansa d’arrel tradicional a les comarques del Pirineu. Té una seu permanent a Arsèguel i allà mateix ara fa un parell d'anys s'hi va signar el primer conveni que reconeixia la feina feta (més de trenta anys de trobades acordionistes, més de 15 de Tallers!) però sobretot en volia garantir la continuïtat i el creixement. Allò era el març de 2010, i des d'aleshores la suma d'esforços i complicitats entre l'Associació TRAM, l'Ajuntament, la Diputació de Lleida i el Departament de Cultura, ha fructificat d'una manera com poques iniciatives ho aconsegueixen. Només cal sospesar les xifres d'aquest curs: 484 alumnes petits, joves i adults per aprendre a tocar acordió diatònic, guitarra, violí, i percussió entre d'altres instruments. I tots ells trenant la serralada pirinenca. Amb la meitat de la Cerdanya, però cent més de l'Alt Urgell, noranta del Pallars Sobirà, quaranta de l'Alta Ribagorça i encara una dotzena llarga de l'Alt Berguedà.

Què més es pot demanar? Darrera l'Escola Folk encara hi ha també les colònies musicals de l'estiu, el seu suport a la Trobada d'Acordionistes de cada juliol. O aquest projecte singularíssim que és l'Orquestra Nacional 260, una formació que es refereix clarament a la seva transversalitat pirinenca, i que "vol portar cap a la resta del país la música de base autòctona que ha anat recuperant en l'última dècada".

Al capdavall ara només em preocupa que alguns ajuntaments afluixin: de diners n'hi ha pocs, és cert. Però de projectes amb aquesta rendibilitat -de pura cohesió social i territorial!- no en trobaran pas cap altre. Ni entusiastes com en Tito Peláez, responsable i ànima de l’escola, on hi ha compromès família, fortuna i honor. Hi torno, ara com abans: l’enhorabona a l’Escola Folk del Pirineu. Que per molts anys! Només em queda pendent aquest tornar a Arsèguel per retrobar-hi tants amics i, tots, tan entusiastes.

La foto la conservava del març de 2010 i és d'en Carles Valero: en Tito Pelàez que s'explica davant l'HC Tresserras i el president de l'Associació TRAM, en Jordi Fàbregas.
  

diumenge, 3 de juny de 2012

Adolescents fora de l'institut

Ja sé que és temps d'exàmens. I amb tot, a l'institut no parem de sortir:  dijous passat, al vespre, els alumnes del cicle formatiu d'Animació Sòciocultural van organitzar una sessió especial de la pel·lícula Els nens salvatges: feia goig de veure la sala del cinema Atlàntida gairebé plena de mestres! La pel·lícula, més que recomanable, parla d'adolescents. De les coses que els importen encara que sovint, ni pares ni educadors hi acabem de coincidir.  Potser per això -perquè a vegades no hi ha coincidència i a vegades ni comunicació- aquells tres adolescents em van semblar tan salvatges com els que tinc cada dia a classe. O com ho érem nosaltres fa més de trenta anys: salvatges, sí. Que vol dir tot just pendents de domesticar.

I domesticar vol temps i oportunitats. Un punt de confiança i un altre de risc. Tot plegat, divendres, amb els de 4.4 d'ESO vam anar amb els Catalans a Monistrol de Montserrat i, des d'allà, ens vam enfilar a Montserrat, a peu. Fins el Monestir i, un pam més, fins a Sant Miquel a dinar. Vam tenir temps de tot, temps de maleir la pujada i la calor que feia, temps per riure i per xerrar. D'escoltar mallerengues, de recollir pedra foguera, de descobrir l'estepa blanca. De parlar dels ciris i les mares-de-déu. Temps fins i tot per esterrossar la muntanya a cop de relliscades!. Només dotze nois i noies, molts a punt de deixar l'institut. Una excursió d'una senzillesa absoluta. Però inoblidable. No m'explico com és que no n'hem fet més!

Per això ahir dissabte, quan llegeixo a Regió 7 que "La carretera és l'aula", hi retrobo els alumnes del Catà. Les estades que els alumnes del cicle formatiu d'Animació Sòciocultural fan cada any a Grenoble i Marràkeix no són un viatge i prou: són unes veritables pràctiques del cicle. 100% activitat formativa. A les pàgines de Regió7 llegeixo les declaracions de Pep Quintana, que és el guia al Marroc dels quatre viatges del Catà al país africà. "És molt més profitosa una setmana al Marroc que una fent classe". N'estic convençut, és clar. D'això i de les classes: hi ha viatges i viatges. I classes i classes. Allò que fem i, sobretot, com ho fem.

Acabo: demà encara queda un altre bolo, aquest cop promogut pels Laboratoris Esteve. Ens n'anem a visitar la planta farmacèutica que tenen a Martorelles i participarem en un taller que vol promoure l'esperit emprenedor. El terme, ara mateix, és dels que em fan més por que una pedregada seca, perquè tothom hi aboca massa coses i no sé pas si totes encertades. Però com que els Esteve són valents, ho expliquen i també hi sé coincidir: fent un símil amb el món farmacèutic "se'ls ajuda a buscar la fórmula magistral per tenir èxit, com ara la il·lusió, tenacitat o perseverança a partir de l'exemple d'Antoni Esteve i Subirana, que va deixar Manresa després de la guerra civil, assetjat pels franquistes...". Antoni Esteve, sí, continuador d'una nissaga de farmacèutics que des de 1787 ja havien regentat la farmàcia de la Plana de l'Om. Republicà i patriota, que després d'un any i mig d'exili a França no pogué tornar a Manresa. Els Laboratoris Esteve, a Barcelona des de 1942, des d'aleshores no han parat de créixer. I bo: ens calen alumnes emprenedors. Formats. Crítics. Transformadors. I, si pot ser, justos. Per això fem classe cada dia de cada dia. Però també, de tant en tant, sortim. I es pot explicar.

Divendres, a Montserrat amb els de 4.4 Un record per la tutora, que fa vuit dies es va trencar el peu!