dimecres, 13 de juny de 2012

El Catà, de viatge a València (1)


Abans de Nadal ja ho havíem discutit a l'hora de tutoria: per què pot servir un viatge de final d'ESO? Em penso que d'entrada no ens vam pas posar d'acord perquè les expectatives en aquests casos sempre són molt i molt altes per part de qualsevol grup de nois i noies de quinze anys. Però sí que, després de parlar-ne i fer-ne una enquesta, almenys vam coincidir que "allò que importa no és el lloc on vas sinó allò que t'hi passa". Diguem, doncs, que posteriorment l'economia familiar ha fet la resta i, a mesura que els mesos passaven, calia ajustar destí i recursos per, finalment, rematar la jugada a València. Cinc dies a València! Que lluny quedaven Berlín, Roma o Lisboa! I València tan a prop, a quatre hores de carretera des de Manresa.

Sort de l'enquesta, doncs. Però, aleshores, què ens hi pot passar a València que faci d'aquests dies un viatge memorable? Doncs ens hi està passant de tot, fins alguns episodis moralment discutibles però pedagògicament impagables. Per exemple -i per no fer patir ningú: ens podem "colar" al metro?. Perquè, poder, podem malgrat el risc de multa. Però, és correcte? Mai? I si la màquina s'equivoca? Ai! A partir d'aquí allò que es vulgui. Com que la canalla és un grup de menors, amb la Judit, l'altra professora acompanyant, garantim uns mínims. Però donem força corda, que vol dir donar confiança...

Al capdavall,  malgrat totes les corredisses de nit, alguns incompliments horaris i aquella ganyota inicial que respon qualsevol proposta de part nostra -de part dels professors- la veritat és que és extraordinari passejar amb vint-i-un adolescents pel barri antic de València -pujar al Micalet o fer l'orxata a santa Caterina. I encara perdre's entre Serrans i Cavallers amb l'única consigna de no deixar escapar l'N3 de quarts d'una de la matinada! Això i la inevitable Ciutat de les Arts i les Ciències o la visita a l'Octubre -exposició Mathausen-. I avui, tercer dia, l'Albufera, el centre d'interpretacó del Racó de l'Olla. Al migdia, prescindint d'un programa potser massa ambiciós, hem anat directament a la platja del Perelló fins gairebé les sis de la tarda. Que consti que ens hem untat de valent però les pells són sensibles i ara mateix, a cada habitació, les dutxes es fan amb aftersun. I tanmateix, no puc amagar-ho, després de tants anys "sense viatge de final de curs" encara al·lucino que m'hagin dit d'acompanyar-los. I em meravello de tota la força que els vessa pels porus, del seu desig de viure i de fer-se grans (o no!). De jugar  i de qüestionar cada cosa. De reclamar l'atenció amb paraules o silencis. De retornar multiplicat tot allò que siguis capaç de donar. Lluny de la família i del centre. Apartats de la quotidianitat. Alegres i tristos. Un punt desafiants, i dos de temorencs. El luxe de ser aquí, ara, tot just a València, i poder-ho compartir.    

La foto és d'aquest matí, sortint en barca d'El Palmar a fer un tomb per l'Albufera.  I sense foto, però tan cert com tota la resta: només arribar el primer matí a la Ciutat de les Arts i de la Ciència, mos sortí a rebre Rita. Sí, sí, Rita Barberà i Nolla, alcaldessa de València. Tratge faldilla pepero d'un rosa fúcsia com només esta dona és capaç de vestir-se. Per sort els alumnes del Catà ja anaven previnguts!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada