Aquesta no és una foto de València. Ni dels alumnes de 4t d'ESO del Catà. Són un grup de nois i noies de l'Institut Can Jofresa, de Terrassa. I està feta a les catacumbes de Roma, l'any 1987. Que vol dir exactament fa vint-i-cinc anys! Ras i curt, és una de les poques fotos que conservo del meu primer viatge amb alumnes com a professor. M'hi va fer pensar dimarts Rosa, la professora valenciana de matemàtiques d'aquells tercers de BUP que apareix al meu costat . I és Rosa qui poc després, quan va tornar al sud, em va fer descobrir València. I veure que més enllà dels tòpics -la València festera, d'arròs i taronges, la València blavera, la del pepé i la corruptela, la que vol "ofrenar noves glòries a Espanya"!- hi ha un país que val la pena de conèixer. Valent i també rialler. Perquè fa vint-i-cinc anys ja intuïem l'estrofa dels Obrint Pas: "No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".
Doncs això, que m'agrada València i que a València hi he passat estones inoblidables. Amb Rosa i amb Lluís, amb qui acostumem a trobar-nos cada vegada que baixo o baixem. I em penso que els nois i noies del Catà també creuen que ha valgut la pena. El destí i, sobretot, el viatge, ara que ja han arribat tots a casa, cansats, ensonyats i un poc tristos perquè inevitablement tot vé una hora que s'acaba. Si sabéssiu la darrera nit com s'ha fet llarga! I és que una cosa sí que és certa: els nois i noies d'ara, com els d'abans, tenen exactament els mateixos neguits i expectatives. Tan se val Roma com València. I el goig més gran que ens queda als mestres és el privilegi de compartir-los. Això i veure com creixen. O com creixem. Dels vint-i-cinc als cinquanta anys: sortosament, molt més que un grapat de triennis.
A la foto hi ha Rosa i també Constant, el professor de dibuix. Dels telèfons mòbils ni n'havíem sentit a parlar. Ara bé, amb ulls d'ara, fumàvem i bevíem tots amb una catxassa francament escandalosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada