Avui, que és el dia de sant Pere, fa exactament trenta-cinc anys que vam quedar per primera vegada amb M. al vespre, a la plaça de l'institut. Veníem d'uns campaments extraordinaris -aleshores a l'institut Peguera, que era l'únic de Manresa, també es feien campaments!- i devia ser de les poques vegades que he estat puntual perquè tot el dia se'm va fer llaaaaarg i el cor m'anava de bòlit. M. es va presentar amb una samarreta blau marí absolutament adotzenada i un lema anglès en lletra blanca que deia "
Mi day". I fins i tot així em va semblar sensacional. Vam anar desfent el Passeig i Guimerà fins a Ràdio Castell, i amb dues o tres-centes pessetes em vaig firar un elapé de Pau Riba, l'
Electròccid àccid alquimístic xoc. Els peus no em tocaven a terra. Aviat es va fer fosc i cadascú se'n tornà a casa seva, és clar. Per sort hi van haver més trobades, però. I aquell estiu del 77, com si no passessin prou coses, per mi va ser el més meravellós dels estius. Després vingué el créixer, la tardor i l'hivern, i les coses es van complicar de manera endimoniada perquè M. amb tot el seu caràcter i bellesa, no deixava ningú indiferent. Tant se val, les coses bones mai són senzilles. Acabo: han estat trenta-cinc anys com una glopada i encara no comprenc com és que ja han passat. Per sort en conservo bocins a la memòria, i sovint quan sento que ens fem grans -irremissiblement grans- els passo com pedretes per les mans, i m'agrada.
La foto, de les poques que conservem d'aquell temps. A la casa de Montorro, vora Ripoll, on per segon any l'institut feia campaments amb mossèn Joan Aurich. L'atac de pedra que el va fer ingressar a la clínica de Campdevànol a mitja setmana precipità els esdeveniments: una vintena d'adolescents sense responsable. Avui seria una cosa inversemblant. Al 77 encara era possible, i ho celebro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada