Marxa per la independència, postal de Lleida

Dissabte vaig ser a Lleida, en el que va ser el primer acte d'aquesta "Marxa per la independència" que s'ha organitzat arreu del país, a través de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), i que hauria de culminar l'11 de setembre amb una gran manifestació a Barcelona amb el lema 'Catalunya, proper estat d'Europa'. Però aquest dissabte, a Lleida, el lema hagués pogut ser "Catalunya, un nou estat sota el sol" perquè feia una calor que estabornia les pedres. Una calor densa, superior als 36 graus a les set de la tarda, a l'ombra dels plàtans dels Camps Elisis. En aquestes circumstàncies, ja es pot dir, la convocatòria no podia ser multitudinària. Deixem-ho en quatre o cinc mil persones que aviat vam enllestir l'aigua fresca de les neveres i el doll de Moritz que, per dos euros, feia més passadora l'estona fins les vuit del vespre.

A les vuit va arrencar la manifestació. Ordenadament, i per regions, llavor de futures marxes. Carme Forcadell, ara mateix presidenta de l'ANC, ja havia pres la paraula tant per alimentar els esperits com per indicar on es recollien les pancartes territorials. I endavant! Insurgents i xafogosos, vam travessar el Segre i passant pels darreres de la Paeria emprenguérem  l'ascensió cap a la SeuVella pel carrer Cavallers. I allà, a la mateixa esplanada on Felip Vè decidi instal·lar la fortalesa militar que explicava la seva victòria des de 1707, ens vam anar arraïmant. El sol s'ajocava i, com un miracle, al capdamunt del turó bufava lleu la marinada. M'hi vaig trobar gent d'arreu, però sobretot l'abraçada d'en Francesc-Xavier Vega que havia vingut amb tota la tropa flixanca. Abraçades mentre algú  recita La ciutat llunyana, de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Després vam escoltar Gabancho, Strubell, Requejo, Quim Torra... Els parlaments dels presents i els missatges de massa absents -calia tanta missatgeria?. Els més mediàtics escombren: en Reig, dels Pets i l'Oriol Grau que gasta els pocs minuts de què disposa en una recomanació imprescindible: hem de desfer la por i la inseguretat dels indecisos. Perquè som integradors i l'alliberament nacional que perseguim ens beneficia a tots! Després en Lluís Llach aixeca els ànims ("Avui som aquí perquè el poble català ha pres consciència de la força que té") citant un jove filòsof de qui ha oblidat el nom però que ens recomana llevar-nos d'hora. Guardiola! Que no ha pogut venir però que també -com Tresserras, com Terricabres, com Sellarès... volen donar a l'acte el to solemne d'una jornada històrica. Després surt un avi que rellisca entre nissagues i prostitució, i l'alcalde de Balaguer que cita Martí i Pol, la remor que se sent i el paper que ha de tenir el municipalisme en aquest trajecte. La cosa s'allarga sense gaire suc ni bruc, la veritat. Però és aleshores que destaquen dues excepcions: en Joan Tardà, defensant una societat on no prevalgui cap mena de dominació, que parla de defensar drets socials i nacionals, que es planta davant la voluntat assimilacionista de França i Espanya. I que reclama la llibertat per la nació catalana, i es compromet "en aquest tram final" a no excloure'n cap dels seus fills. I poc després, extraordinari, en Francesc Vallverdú, defensant la llengua a ben pocs quilòmetres de la franja: "Cal defensar la llengua com el pa" i això perquè "la meva llengua es la meva primera Pàtria!".

En acabat, Carme Forcadell insta al Govern a "apostar clarament per la independència sense entretenir-se amb el pacte fiscal", en una crida a fer que el proper Onze de setembre marqui un punt de no retorn amb una massiva concentració a Barcelona, reclamant que Catalunya sigui un nou Estat a Europa. Ara els de Al Tall posaran música al vespre. Però amb la nostra colla anem a buscar el cotxe, apressats pels que encara tenen canalla xica. Per gust m'aturaria a fer uns cargols aquí o allà, però es veu que no toca. Som quarts d'onze llargs. Trenta graus encara. Ni a Manresa fa tanta calor! -i això, siguem honestos, ni la independència no ens ho arregla.