dimecres, 4 de juliol de 2012

El "New deal" de Junqueras

El president d'ERC, Oriol Junqueras, va pronunciar ahir a Manresa la darrera conferència del cicle que engegà el mes de febrer, per tal de presentar el seu 'New Deal' per a Catalunya, és a dir, un conjunt de propostes per sortir de la crisi inspirada en la política propositiva del president dels EUA Franklin D. Roosvelt als anys trenta del segle passat. En síntesi, un nou tracte o "nou pacte" per distribuir millor la riquesa de la nació. Fet i fet, es tractaria de recaptar i gestionar els nostres impostos i, al capdavall, d’aconseguir una Catalunya independent.

I va ser una conferència especial. En primer lloc, per l'auditori -la Cambra de Comerç de Manresa- i també per l'horari: les 9 del matí. Per entendre'ns, un esmorzar empresarial de formes austeres però que aconseguí omplir de gom a gom la sala. Empresaris, sindicalistes i, és clar, alguns militants d'ERC que no ens vam voler perdre l'ocasió. Perquè l'exercici s'ho valia i -ara ja es pot dir- el president d'ERC el va resoldre amb nota. Oferint dades. Comunicant amb fluïdesa universitària. Despertant confiança. Que era del què es tractava. No en va, l'home va anar evolucionant des dels efectes que la crisi econòmica està produint arreu del món fins a les conseqüències que afecten directament al teixit empresarial del país. 

Per acabar vaticinant que ens convé la independència i que, econòmicament, és viable. Inclosos els més febles: “A la República Catalana les jubilacions estaran assegurades: les recaptacions de la Seguretat Social cobreixen amb escreix el total del pagament en concepte de pensions”.

Els exemples i les xifres van ser abundants, doncs. I pel que fa al cas de l’Estat espanyol, encara més. Junqueras ha remarcat que “les institucions europees tenen envers Espanya una marcada desconfiança”. I això perquè inverteix en operacions improductives –el TGV cap a Portugal... que Portugal no vol!. O no compleix els compromisos –els 5500 milions de trens convencionals que ens deu als catalans. O no supera obsessions com la del corredor central "seixanta quilometres de túnels sota els Pirineus per un tren que els francesos ja han dit i repetit que mai tindrà continuïtat a la seva banda!".

Junqueras també té el seu moment irònic, com quan explica com s’han invertit a Espanya més de 30 Bilions en 26 anys, dels fons de compensació europea. “Podien haver fet inversions positives, que generen guanys. O podien haver-los amuntegat a la plaça i cremar-los. Però no, encara ho han fet pitjor: inversions amb un retorn negatiu! Que no generen ingressos, que són del tot insostenibles o inútils!”. Ara amb to rigorós Junqueras repassa les nou autopistes radials de Madrid, els aeroports fantasma, la xarxa desproporcionda de l' “AVE” ... i emfàtic conclou "i nosaltres, com és que encara hi confiem? Hauríem de començar a prendre decisions racionals!”.

I és que Espanya fa aigües. En primer lloc, Junqueras descarta que pugui continuar endeutant-se, una solució que “ja no existeix”, per la impossibilitat de col·locar més deute als mercats internacionals. L’altra via, la de les retallades –“l’austeritat”- té una deriva obertament negativa: contracció de l’activitat econòmica, menys ingressos públics... Cita Almúnia: “Entre la austeridad y el endeudamiento hay un camino muy estrecho”. Però Alemanya l’ha transitat, i ho va fer ja l’any 2010, quan encara creixia. “Van retallar 40.000 milions d’euros, però no ho van fer no en educació ni en sanitat, ni molt menys en recerca i desenvolupament. Això sí, van retallar un 40% la despesa militar. I aquí, què s’ha fet? Exactament al revés!

L’economia catalana, doncs “malgrat el context, se'n surt molt bé”. Només cal recordar el nivell d'exportació. I podria continuar millorant la competitivitat, la productivitat, les inversions a ports o ferrocarrils. En telecomunicacions o recerca. En ensenyament... Junqueras reclama dotar de més capital tot aquests àmbits. I es pregunta emfàtic, "existeix aquest capital?" Resposta: "Sí, el generem any rera any. Paguem molts impostos, en el trams superiors de l’IRPF gairebé tant com els suecs, que són els primers! Aleshores, com és que no invertim on hauríem d’invertir? Perquè ens els prenen!!

Som a la recta final. Junqueras desaconsella obertament cap nou pacte amb l’estat espanyol "perquè mai no n’ha complert cap ni el complirà en el futur. Bé perquè no vol, bé perquè, ara mateix tampoc podria... El pacte l’hem de fer amb nosaltres mateixos", i aleshores Junqueras proposa fer tot el què calgui per gestionar els nostres impostos (“l’alternativa és perdre. I l’any 2013 encara sembla pitjor que aquest!”). De manera que, o actuem en conseqüència o no ens en sortirem.

El futur depèn de nosaltres, i de les decisions que prenguem. Ara bé, si no fem res, avancem cap a l’abisme!”. No ho llegiu amb tremendisme, perquè tot just ha estat pronunciat com una constatació. La sala és plena, i hi ha prou gestos d'assentiment. Junqueras reitera el paper d'ERC, "que avança amb la mà estesa al govern, encara que aquest triï PP sempre". Això i que des d’ERC anem sumant complicitats, ara mateix també amb UGT i CCOO o amb moltes organitzacions empresarials que discretament van notan les coincidències: la necessitat de tenir la clau i la caixa. Com a mínim!. I tot això expressat amb la naturalitat suficient com per explicar com podrien anar les negociacions per la futura separació d’Espanya. Jesuïticament. Suau de formes però ferm en la postura. 
En acabat col·loqui, cafè i alguns crosants. Una atenció a la premsa, una altra a alguns participants que volien encara fer les darreres preguntes. A les onze semblava, també, que aquest "New deal" era empresarialment possible...

A la foto, un empresari s'adreça a Junqueras i Lluís Oliveras, president comarcal d'ERC. Quin pacte serem capaços de bastir, tots plegats? Parlem-ne...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada