Jo confesso

Ahir la vaig enllestir. 998 pàgines de novel·la i fins a 150 personatges. Poca broma! La història d'Adrià Ardèvol, la botiga d'antiguetats del seu pare, i un violí amb nom propi -Vial- d'una sonoritat i raresa extraodinària (Laurentius Storioni Cremonensis me fecit 1764). Aquest violí storioni serà el fil conductor de tres reflexions pel cap baix: l'existència del mal al llarg de la història, la funció o la necessitat de la bellesa i, encara, un tercer més terrenal com és la dificualtat de viure que tots més o menys tenim -la "pputa vida"!- però que s'agreuja quan una criatura com Adrià Ardèvol ens apareix extrordinàriament dotada pels idiomes, la música i l'abstracció, en una famíla que qualificarem, pel cap baix, de singular.

I bé, no faré trampes: a mi m'ha agradat prou. Hi he patit i fins i he vessat alguna llagrimeta perquè la capacitat de Jaume Cabré per fer anar aquests artilugis literaris és alta, fins i tot quan tenen aquestes dimensions colossals. Però dit això, també en algun moment m'ha grinyolat i no li he arribat a trobar aquella grapa que feia de "Jo confesso" un clàssic només néixer, com ens vaticinaven l'any passat. I és que sóc dels que el va anar a comprar la primera setmana de setembre, quan va aparèixer, per si era a temps de llegir-lo abans el curs no engegués. Impossible. Ho vaig deixar aviat, doncs, "pel proper estiu". Perquè només ho podia complir en temps d'estiu: el joc de cercles entre personatges, els salts d'èpoques que ja arrenquen amb els jueus de la Girona del XIV, o el monestir de Sant Pere del Burgal...  a mi no em funciona en minidosis d'una estoneta al dia, ni prenent notes al marge.

El pare i la mare. L'amic Bernat Plensa -músic amb pretensions literàries. La Sara, La Laura, la Cecília, els Amato de Roma i els parents de Tona. Jachiam de Pardàc, la fusta d'erable, la medalleta, el violí, totes les morts que l'acompanyen des de molt abans de ser violí. I aquesta idea que obre la primera pàgina: "néixer en aquella família havia estat un error imperdonable". Hi trobareu de tot, inclosos nazis i camps de concentració o hospitals al cor de la selva. De tot i, a vegades, en doina: com una novel·la de novel·les, que vaig llegir una vegada. Sí, tot això és "Jo confesso". Em temo que se n'hauran venut molts i molts més que no pas se n'hauran acabat llegint... Ho dic perquè, al capdavall, el text és també exigent i els referents culturals que l'acompanyen, de truc o repicó, immensos. Per tot plegat, si no n'esteu convençuts o aneu massa aqueferats, no us hi amoïneu: m'hi jugo un pèsol que tard o d'hora n'hi haurà versió televisiva. I no pas d'un parell de capítols, precisament...