dimarts, 10 de juliol de 2012

Utilitat i pràctica de la Cultura popular

L'Ara de diumenge passat va publicar, a manera de monogràfic, fins a mitja dotzena de pàgines parlant de Cultura popular. I avui, que les he retallades, m'ha semblat francament magnífic que la Cultura popular rebi de tant en tant aquestes atencions. De fet, han calgut dècades -el relleu d'un parell de generacions- per tal que la cultura popular s'hagi desempallegat de tòpics que l'ancoraven en el passat. En el pairalisme, el conservadorisme i la tradició més rància. Tot això ha caigut, i ha caigut també quan l'associacionisme d'aquest país s'ha fet fort i independent. Que ho ha estat sempre, algú dirà. No, sempre no: massa vegades l'exemple d'una cultura popular domesticada, malinterpretant tradició i adoptant postulats defensius -de la moral, de la nació, d'un determinat govern... de tot hi ha hagut!- acaba per aigualir la seva força, les seves capacitats naturals: participació ciutadana, cohesió social i -imprescindible- capacitat crítica.

Sigui com sigui, la cultura popular continua essent una fàbrica d'autèntics ciutadans. Organitzats i actius. Probablement no pas tots "bona gent", és clar!  Però sobretot m'agrada pensar que són indomables. Per això "la crisi no pot amb la cultura popular". Tot el contrari, la cultura popular, l'associacionisme, aquest participar plegats de problemes i solucions fa les coses siguin possibles, fa que acostumin a ser millors  El director de l'Ara, en Carles Capdevila, ho editorialitzava així i, a mi, m'agrada.

Catalunya amateur, gran escola de gestió

Molt abans que algú inventés el concepte emprenedor social el nostre país ja n'era ple. I abans que es creessin estudis de gestió cultural ja hi havia una gran escola de gestors repartida amb delegacions a tot el territori, a cada barri, a cada racó on es crea una entitat. No és casualitat que el moviment associatiu tingui tanta presència. Per esperit, per caràcter, per actitud, apareixen i es renoven de forma espontània líders locals amb empenta. I per necessitat pròpia de país petit i castigat ha calgut refer-ho tot diverses vegades, portem anys lluitant per avançar i no anar enrere, i la dificultat ens motiva. Penso que la Catalunya amateur fa temps que rutlla millor que la professional, en eficiència, ètica, constància i imaginació. És una escola de valors, de vocacions, una prova que la cohesió social es practica amb l'exemple diari, una fàbrica de voluntaris. I, pel mateix preu, qui ha de liderar una colla popular, empènyer una associació o muntar l'entitat que sigui aprèn a tenir una mirada global, a plantar cara a l'adversitat, a ser creatiu i imaginatiu i a gestionar equips humans i recursos econòmics escassos. En petites entitats juvenils, culturals i de barri s'hi fan màsters transversals i intensius en administració d'empresa, psicologia ciutadana, política municipal i gestió de crisis. Els felicito per ser bona gent i gent bona.



La foto, de l'any passat: la cançó escolta, tot de caus de la Catalunya central, un cap de setmana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada