Tots els amors del Catà

Ja sé que les programacions docents no són el meu fort —ni el registre de seguiment que n'hauria de fer, de manera constant i sostinguda. Em costa passar llista cada dia, i sempre deixo la porta oberta per a qui arriba un punt tard o ha de sortir al lavabo, sense cap més explicació. I és que sortosament tinc canalla gran, fem literatura i parlem sobretot d'allò que els interessa —que, vejats miracle, acostuma a ser matèria literària. Per això, quan arriba Sant Jordi, poder preparar un recital poètic esdevé un exercici apassionant i viscut, gairebé celebrat. Si de primer n'hi ha que gairebé s'hi neguen, ben aviat s'engresquen. Poder dir Vinyoli o Papasseit, Rosa Leveroni o Luís Cernuda. Gabriel Ferrater. Trien ells de tot un feix i tambe porten propostes. Surten textos en francès i en anglès —i tothom esmola la posada en escena, la millor dicció. També en llatí i algun any en italià! A l'hora de la veritat, amb una samarreta fosca i la sala plena de gom a gom, reciten els seus versos a un públic que no entendrà gran cosa perquè —solemnes o apressats— són escoltats per una primera i de moment única vegada. Però tothom percep que allà hi ha el miracle de la llengua i el goig de l'amor fet literatura. «Tots els amors del Catà». De tots els colors i maneres. Joves, tendres i un punt porucs. Preciosos.

La foto me la passa en David Vallès, de l'AMPA, que em té en molta estima. Ja es veu que si alguna cosa em tiba hores i esforços no ha estat mai la paperassa! 

Qui no coneix Pep Molist?

El Pou de la gallina sempre fa curt el mes d'abril. I això perquè el número corresponent a maig s'avançarà fins Sant Jordi i, doncs, l'exemplar d'abril tot just queda quinze dies als quioscs. Però el tema és dels bons, i ha quedat molt complert: la Seu, que s'obre a la ciutat, i presenta símptomes de superar el mal de pedra. De manera que l'objectiu actual, tot i maldar sempre per uns pressupostos d'arrel arquitectònica, també és acostar gent al monument en una perspectiva cultural i —no es pas pecat!— turística. Si no us ha vagat de llegir-lo, ara és l'hora: el text no decep gens i és absolutament coral. En acabat, al capdavall de la revista, la secció del «Qui no coneix...» us presenta un home discret i afable, escriptor i bibliotecari que des de la secció infantil del Casino defensa el valor de les biblioteques i la selva tasca. Ho poder llegir aquí mateix, amb la il·lustració que novament n'ha fet Maria Picassó. És ben bé ell, i ho expliquem així:

Pep Molist,
de llegir se n’aprèn

Ara direu els més estrictes jutges d’aquesta secció: «En Pep Molist és de Manlleu!». Entesos. Però no és veritat que el coneix mig Manresa? Que els orígens osonencs no li esmussin cap dels mèrits! El Pep viu i escriu a Manresa —i com que treballa a la biblioteca del Casino des de fa vora vint anys, qui deu quedar que no l’hagi tractat? Pep Molist i Sadurní (1965) va néixer a la riba del Ter, en un barri popular on tothom es feia amb tothom, i la canalla es passava el dia al carrer. Els pares, vinculats tots dos al tèxtil, el van fer créixer amb la seva germana com dos infants feliços. Anava a escola i practicava l’atletisme —i no era una broma, que entrenava fort i anava cada dia al Club Atlètic de Vic després de classe. Als setze anys ja volava en una vespa amunt i avall, amb la ferma voluntat d’esdevenir un campió. I va ser amb el somni de ser professor d’educació física que es va inscriure a l’institut, dubtant fins el darrer moment d’incorporar-se a la formació professional, emulant la mecànica tèxtil del pare! La resta va precipitar-se sola: una bona mestra de literatura l’anima a llegir i en descobreix el gust. Hi podem afegir la mare bibliotecària d’un amic del mateix carrer i —l’atzar fa tantes giragonses...— una lesió que li fa replantejar el paper de l’esport! I ja tenim el Pep a Barcelona, estudiant Biblioteconomia i Documentació, amb una beca de bibliotecari a la Facultat d’Arquitectura perquè l’economia familiar no ha deixat mai de ser humil. I en acabat, un company de Lleida li parlarà d’una plaça a la biblioteca de Balaguer. Una plaça de biblioteca infantil! El Pep s’hi llença, sense conèixer ningú a Ponent ni cap altra voluntat que no sigui la de treballar. Quin canvi! A Balaguer fa la descoberta d’un món que ja no ha abandonat —la literatura infantil i juvenil. I de retop, en una festa a Lleida, fa caps amb Rosa Capdevila, que resulta ser una manresana... Falta poc per trobar-los instal·lats entre nosaltres! Però abans el Pep, per acostar-se, agafa plaça a la biblioteca de Terrassa i s’hi estarà dotze anys. I ara sí, no ha parat de llegir mai però des d’aleshores que també escriu: el primer llibre és del 94, el segon del 2000. I el món s’accelera: avui ja té més de 80 títols publicats. Arribar a la biblioteca del Casino serà, doncs, la seva Ítaca: des de 2005 no només atendrà la secció infantil sinó que fa equip per a la seva dinamització, amb ofertes extraordinàries com l’hora del conte, un any i un altre, d’octubre a juny. «O les primeres setmanes del llibre infantil, amb el malaguanyat Josep Maria Aloy, un dels primers manresans amb qui em vaig fer». De caràcter reservat, és un home metòdic i prolífic, treballador incansable i d’una afabilitat manifesta: si de jove començà al diari Segre la crítica de llibres, avui el trobareu a les pàgines del quadern setmanal d’El País i col·laborant a la revista Faristol, de la qual en fou director. Ha rebut premis i reconeixements que recull, ordenats, la Viquipèdia. I no para de voltar arreu del país, amb xerrades i presentacions, mentre defensa el paper de les biblioteques «que fan una feina brutal i són un recurs singular enmig de la nostra societat capitalista». Els resultats potser no són palpables immediatament però, amb les llibreries i la tasca dels mateixos autors, el Pep està convençut de trenar un futur millor. Perquè llegir ens fa millors, i ens fa més lliures —i encara més si des de xics trobem espais per fer-ho i compartir-ho! 

Setmana Santa laica (Alzamora)

Tot i un començament formidable —un viatge llampec a la Bretanya, 2000 quilòmetres d'anar i tornar sallant per les autopistes franceses— aquesta Setmana santa l'acabo fet un ecce homo. Això és, al llit i pinçat de l'esquena per aquell primer goig de no aixecar el pedal. L'hospitalitat d'en Gentil Puig, els vins de Bordeus i la carn de Brocéliande o els fruits de mar a Perros-Guirec no m'estalvien ara aquest dolor agut al capdavall de la cua. En el pecat sempre hi ha la penitència. Puc, això sí, llegir al llit amb la tauleta i substituir aquelles viandes per una dosi sostinguda d'Enantyum que, si no desinflamar, almenys emmascara la molèstia. La resta seran les caramelles des de casa. I també la sensació que, a cada Pasqua, alguna cosa es desdibuixa. Potser per això, quan ensopego amb el text de Sebastià Alzamora a l'Ara d'aquest dijous-divendres sant, retallo i conservo aquest text per compartir:

Setmana Santa laica

Una altra conseqüència vigent dels quaranta anys de dictadura franquista és la dificultat del debat públic sobre la laïcitat. (...) Quaranta-tants anys després de la mort del dictador, la dreta s'ha fet seva la defensa no tan sols de la religió i de les tradicions religioses, sinó també dels drets dels catòlics, mentre que l'esquerra s'ha enrocat en un anticlericalisme que sovint és de postal, quasi una espècie de reflex condicionat.

Aquest esquematisme, i el fet que l'Església catòlica no hagi demanat mai perdó pel seu comportament infame durant la Guerra Civil i la dictadura, han fet prosperar la convicció que anar contra “la religió” és una actitud cívica interessant –com anar contra “la política”, per exemple–, quan al capdavall es tracta d'un altre populisme. Que es tradueix en propostes que rebroten cada any per aquest temps i per Nadal, quan torna a posar-se damunt la taula la idea de buidar de sentit religiós les festes de Nadal i de Setmana Santa. (...)

El laïcisme ens du a la laïcitat, que és una conquesta de les democràcies occidentals i que consisteix, precisament, en separar el poder de l'estat del poder de l'Església (...). Ara bé, és del tot cert que la religió, molt més enllà del seu contingut doctrinal, té una dimensió cultural que es troba als fonaments i l'estructura de les nostres societats. Hi ha alguna cosa més que el calendari de festius que depèn de la cultura religiosa i del seu coneixement. Sense ella no podem escoltar la música de Bach ni de Mozart, no podem mirar la pintura de Brueghel ni de Goya, no podem llegir la literatura d'André Gide ni veure el cine de Buñuel.

Una altra cosa és si decidim que tampoc ens interessa escoltar la música de Bach, mirar la pintura de Goya, llegir André Gide o veure Buñuel. Si ens deixem dur per l'adamisme, la idea que tot comença ara amb nosaltres, i que res del que hi ha hagut abans té cap interès (...). Pel que fa al calendari de festius, el fet que a les nostres ciutats i pobles, i també a moltes cases, se segueixin mantenint les celebracions de Nadal i de Setmana Santa és –no tan paradoxalment com pugui semblar– una excel·lent manera de practicar i protegir la laïcitat i el laïcisme. Que necessiten, com tota convicció, defugir abans que res el dogmatisme.

Sebastià Alzamora,

Diari Ara, 15 d'abril de 2022

La foto, a Sain Léry, em recorda que a la veïna república el diumenge de Rams va ser diumenge electoral. Al petit municipi bretó —200 electors— també es va imposar Macron seguit de Le Pen, com arreu. El diumenge 24 —segona volta— serà interessant veure com ho resolen, però. No voldria ser al seu lloc...