dilluns, 27 de juliol de 2015

27 Congrés d'ERC, mig dissabte a Barcelona

Abans no s'acabi aquest juliol calorós, planto notícia del Congrés d'Esquerra. Tot just una matinal de dissabte al Palau de Congressos de Barcelona (amb el dinar, tot plegat 10 euros). I amb força puntualitat, gairebé un fenomen en aquest tipus de reunions multitudinàries, quan es fonamenten -i és el cas d'ERC- en l'assemblearisme. En fi, no diré res que no hagi estat crònica de premsa sinó que, a mi, aquestes convocatòries m'atreuen poderosament: sé que inevitablement hi acabaré trobant cares conegudes, una mica vingudes com per atzar. Hom comença fent cues per a les acreditacions i aquí és el cognom qui fa la cosa (ho veus, l'Espinós, el meu inspector a l'Arraona el 1995!). En acabat passegem entre els vells i els nous -allà,  en un cercle, Tresserras, Benach i dos d'esquena. Cinc pams al costat una secció local de fonètica ponentina que assaja una selfie: hi ha somriures i aires de complicitat malgrat el recentíssim anunci de promiscuïtat convergent sota el paraigua de Junts pel sí. En acabat desistim de repetir la cua per un cafè, agafem un parell de fileres per als de Manresa i el Bages, explorem la ubicació dels urinaris... "Qui tuiteja la sessió?" demana el Manel Tàpia, en una pregunta que obtindrà unanimitat: ell! Es busca el hagstagg, es repeteix, es comenta la intensitat de la cobertura, els endolls individuals a cada butaca. Ja es veu que la matinal serà una festa... i a fe que ens fa falta després de tants mesos de rebre pressions i cops de colze de tota mena! O no és prou sabut que Artur Mas pocs dies abans condicionava la convocatòria del 27S a un acord d'ERC amb CDC? La proposta de tres llistes separades, la de la llista sense polítics… tot va desaparèixer, i amb molt poca resistència de l'ANC i d'Òmnium. Caixa o faixa!

Per tot això, i pel moment d'aires històrics, Oriol Junqueras va advertir que no seria breu. Que trigaria a descabdellar la troca. I al llarg de la primera hora va fer una completa defensa del nostre itinerari, trenant les tradicions catòlica, obrerista i republicana. Encara més: "Va estendre la mà a l’esquerra que l’ha qüestionat pels seus pactes amb Artur Mas de cara a l’escenari que es dibuixarà després del 27-S. “No renunciarem a construir la República Catalana amb els amics que tenim. Necessitem molta gent que no comparteix la nostra proposta electoral per construir el nou país”, va proclamar el president d’ERC, conscient que el procés només avançarà si pivota sobre una base política i social molt sòlida". (Ara, 26 de juliol). I és que el 27S ens hi juguem molt però, sobretot, encetem un camí nou: és el 28S que tot recomença! I aleshores, segur, ens caldran totes les mans -de la CUP, de Catalunya Sí que es Pot, de tot el mosaic de matisos que encara ara estan quallant. Ningú se n'ha de sentir exclòs.

A la cloenda, Marta Rovira va fer una crida a no deixar-se emportar per les crítiques dels adversaris electorals i va reivindicar sense embuts la trajectòria d'ERC: “No som menys d’esquerres per arribar a pactes conjunturals amb partits que no són d’esquerres ni som menys independentistes per pactar amb l’esquerra democràtica que potser encara no és independentista”. I ens vam conjurar a fer el possible i l'impossible per vèncer i convèncer.

I bo, les dues. En acabat tocava dinar. És clar que n'hi ha que se'n van anar a casa per allò de l'estiu i la migdiada. Però entre els uns i altres pagava la pena quedar-se fins a quarts de cinc i comprovar que aquest cop va de debò. Que, com diria en Raül Romeva, anem a totes! I hi anem, segur-segur!!

A la taula, en Joan Lluís Santolària, Ignasi Perramon, Manel Tàpia, Miquel Leon, Joan Badia i Miqel Asensio. Si en farem de feina encara!!

dijous, 23 de juliol de 2015

Set dies pel Camí Ignasià (Inaziotar bidea)

Aquest no serà un estiu de gaire vacances. Catalunya bull a dos mesos justos del 27S, en unes altres eleccions avançades que han de servir per mesurar el suport a la independència. I amb tot, me'n vaig anar una setmana fins el País Basc per tal d'emprendre els primers 120 km. del Camí Ignasià. A peu. Per camins i dreceres, amb tres més per colla i acompanyats d'un sol despietat. Sense gota de pluja. I desconnectat de la realitat: el segon dia se'm va espatllar el carregador del mòbil que, de tant bo com és, no és de pas universal. Ras i curt: sis dies sense notícies o gairebé. Només dues vegades la pietat dels altres pelegrins em preparava per escoltar noves tan extraordinàries com la de la candidatura dels Junts pel Sí o -traca i mocador!- la dimissió sobtada del cap del grup municipal d'ERC a Manresa, en Pere Culell. I bé, sé que no es pot parlar d'intercessió ignasiana, però el cert és que vaig fer les sis etapes sense ni una butllofa i alliberat de correus, sense whatsapps ni les habituals trucades. Reflexió pura en el silenci sota els faigs, sota les alzines, vora els camps arrostollats de blat o -a les envistes de Laguardia- aquelles vinyes verdíssimes cultivades per degoteig. No diré que m'hi acostumés -i a l'alberg de Logronyo ja vaig trobar el carregador que em convenia. Però aquest silenci em fou d'una indubtable utilitat i el tindré sempre com una de les millors virtuts del trajecte.

El Camí Ignasià és una ruta de fins a 600 quilòmetres dividida en 27 etapes que segueix el pelegrinatge que va fer Iñigo López de Recarte l’any 1522, des de Loiola, a Gipúscoa, i fins a Manresa precisament. Al llarg del camí hi ha senyals o pals que indiquen la ruta, i en el tram que vam realitzar, malgrat alguna mancança, cal jutjar-lo com a ben realitzat. Dormíem en cases rurals o fondes, amb una mitjana de 20-30 euros per persona i nit, i arreu vam ser molt ben acollits, encara que fos per la novetat -ara mateix no són habituals els pelegrins ignasians-.

De Loiola a Zumarraga (18 km) el desnivell ressegueix una antiga via de carrilet, amb desenes de túnels ben il·luminats. El segon tram, de Zumárraga al santuari d'Arantzazu (19 km) és una de les millors etapes, en un ambient de bosc i muntanya que ens va dur a la Goiko-Benta, agroturisme de primera qualitat! L'endemà, Arantzazu-Araia, per les campas de Urbía i un refugi d'entrepans colossals: 18 km. Preciós també d'Araia a Alda (4a. etapa: 22 km): a cada poble hi vam trobar una rebuda atenta, i encara més, després de fer l'etapa 5a, d'Alda a Genevilla (19 km), en una altra allotjament rural dels de premi i menció honorífica. Els 30 euros porten aparellat un esmorzar superb abans de les 6 de la matinada! El darrer dia, i per rematar la setmana, vam cobrir de Genevilla a Laguardia (27 Km). En acabat bus fins a Logronyo i, l'endemà, en tren cap a casa.

Ignoro l'èxit que els propers anys podrá tenir aquest camí, tot i que els trajectes entre Saragossa i Lleida prometen estones d'autèntica ascesi -la guia no s'està d'advertir una possible crisi del pelegrí, molt en la línia dels exercicis espirituals de Sant Ignasi. En el nostre cas, aquest primer tram basc ens va semblar una opció excel·lent per passar en una setmana. I, tossuts, vam segellar el nostre trànsit en una mena de carnet que, potser, algun dia rematarem a Manresa mateix. Posem que ens queden sis anys per rumiar-nos-ho, fins aquesta "Manresa 2022", que commemorarà els 500 anys de l'arribada Ignasi de Loiola a la nostra ciutat.

Per tota la resta, la literatura jesuítica que embolcalla la guía del camí ofereix alguna proposta d'espiritualitat que -segur- farà forat entre l'exèrcit atribolat de caminants que la contemporaneïtat genera, tots ells habillats en uniforme marca "Quetxua". No hi entro. I em quedo en aquella síntesi de Ramon Alcoberro, quan afirma que ser jesuïta és «dominar l’art de viure en lletra cursiva»: la cursiva (el domini del metallenguatge i de la referència indirecta) constitueix una molt bona forma de civilització. Això i fer-se contemplatiu en l'acció, ja em fan el fet: no quedar-se en la condemna, sinó involucar-se en la transformació. I, doncs, mentre avançava cada matinada una mica més en el meu camí cap a Manresa, convenia que no hem de fer sempre allò que més ens agrada sinó provar de fer allò que més convingui. I fos per aquests forts pensaments o per les moltes hores de camí, cada vespre menjava i dormia ben bé com un sant.

La foto, al coll de Biozkornia, camí d'Arantzazu, al massis de l'Aizkorri.

dissabte, 11 de juliol de 2015

L'assemblea d'ERC Bages: relleus amb energia

L’assemblea d’ERC-Bages d’ahir divendres, a Sant Joan de Vilatorrada, reuní fins una vuitantena de militants i, tot i ser llarga, va ser tranquil·la i el que és més important: carregada d’entusiasme. Va ser llarga, sí, perquè, a la recta final, va caldre debatre encara algunes esmenes a la ponència política del proper congrés nacional d’ERC (25 de juliol). Però si la recordarem per alguna cosa és perquè va estar tota ella carregada d’entusiasme, per tal com es va donar relleu i continuïtat a la tasca dels darrers anys. Per tal d'arribar, també, amb tota l'energia el proper 27 de setembre -i el vint-i-vuit i tot.

El relleu tranquil. El congrés comarcal començà amb l’informe polític de Lluís Oliveras -i també l’econòmic de Miquel Leon, tots dos des de dissabte passat incorporats a l'assemblea d'Artés com a president regional i secretari de finances d’ERC a la Catalunya central. En Lluís va fer balanç dels darrers tres anys -el seu segon mandat-, de les activitats, de la presència pública i dels resultats creixents d’ERC, ara mateix segona força política al Bages, amb 120 regidors i 14 alcaldies. Ras i curt: amb el 28% dels vots a les darreres municipals. No cal dir que els resultats són prou afalagadors però, és clar, encara insuficients. Ara bé, potser el més important és que els hem abastat a base de trenar complicitats, de sumar gent al projecte d'Esquerra. I el Lluís d'això se n'ha sortit molt bé. Per això, doncs, i de manera impensada, va ser acomiadat amb una llarga ovació per la tasca feta, ell i els diversos equips que l’han acompanyat. I amb una sorpresa fora programa: en Mulero que surt del públic, agafa en Lluís Oliveras i li fa lliurament d'una completa antologia de poesia catalana, a manera de comiat. Va ser el punt emotiu de la vetllada, fet des d'una naturalitat envejable. I a més a més, al Lluís li ha de permetre, en el futur, ampliar els seus recursos recitatius... 

El següent punt de l’ordre del dia, l’elecció de nou president comarcal i del seu equip, tenia només una candidatura, preciament la d’Albert Mulero, regidor i cap del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar. L'Albert ja fa quatre anys que es passeja per la comarcal, i el seu primer valor és la constància i la tossuderia. Està convençut que el treball en equip és l'única manera que tindrem de sortir-nos-en. I per això, després de plantejar una reflexió sobre el funcionament de la permanent comarcal es va comprometre a mantenir i fins millorar la capacitat de treball del seu nou equip, que ha volgut renovat i amb moltes cares noves. Jo encara hi sóc -em costa molt dir que no!- però estic convençut que aviat trobarem relleus a la secretaria de comunicació. Sigui com sigui, Albert Mulero té ben present l’excepcionalitat del moment, i ha farcit cada secretaria amb dos, tres o quatre noms més que facin la tasca de grup de suport. I el resultat de la votació ha estat incontestable: 95% de vots a favor i un 5% de vots en blanc.

L’assemblea encara procedí a escollir els representants del Bages a les llistes pel proper Parlament de Catalunya. Es tracta de tenir els deures fets si, finalment, les últimes propostes de llista única no quallen. D’entre els candidats, en primer lloc hi hagué Adriana Delgado, presidenta que fou del Consell Comarcal i ara mateix regidora a Sant Vicenç de Castellet: “Vull fer més i puc fer més”, manifestà coratjosa. Delgado obtingué més del 90% dels vots. Al seu darrera el Bages encara aporta cinc noms més per incorporar-se a la candidatura d’ERC: Carme Bertral (Cardona), Josep Canals (Mura), Mirela Cortès (Sallent) i també Lluís Oliveras (St Vicenç de Castellet). En el mateix sentit, i per cobrir les places de Consellers Nacionals, ders d’ERC-Bages s’escolliren els noms de Marc Aloy (Manresa) i Josep Canals (Mura).

Ara hauria de relatar algunes de les esmenes presentades de cara al Congrés. Són fetes per primeres espases (Ignasi Perramon, Joan Badia) i me n'estalvio el detall. El cas és que la jornada es va acabar amb un sopar i jo, que vaig haver de marxar més d'hora, encara penso que val la pena ajuntar persones -persones diferents, amb sensibilitats, caràcters i trajectòries diverses- i posar-les a treballar en un objectiu comú. Un objectiu de partit! La paraula ens arriba molt gastada, és cert. Però -me'n vaig a dormir, toca plegar- ara que està tan de moda la unitat civil, les llistes sense polítics (sic), no em sé estar de defensar que no allò que fallen no són els partits sinó les persones. Som nosaltres qui podem crear equips o malmetre'ls. I que, sempre, per fer-los funcionar calen elevades dosis de generositat. Si n'hi ha, de debò que rutllen. O podrien rutllar.

Lluís Oliveras rep l'Antologia de la Poesia Catalana de mans d'Albert Mulero. A la taula presidencial l'Elvira balaguer, Manuel Tàpia i Jordi Pesarrodona. Ton en ordre!

dijous, 9 de juliol de 2015

Qui no coneix Enric Aloy?

Aquest mes de juliol, xafogós com no coneixíem, no ha tingut presentació de El Pou de la gallina, però des de divendres passat que ja és a tots els quioscs i a les bústies dels subscriptors. Gairebé al darrera de tot, un altre "Qui no coneix…" que aquesta vegada s'emporta Enric Aloy i Bosch. Oi tant que el coneixeu! Però si per cas voleu saber com és que la Maria Picassó ens el pinta de Sargent Pepper's Lonely Hearts Club Band, aleshores haureu de llegir l'article sencer….




Enric Aloy,
tàctica i harmonia

Quan dius “Aloy” a Manresa, te’n vénen un grapat al cap. I és que en un parell de dècades el matrimoni Aloy-Bosch va sumar fins a sis criatures, totes llargues i entenimentades, des de la gran –la Dolors- fins el darrer, que és ell, l’Enric. I és clar, qui se’n recorda del xic? Doncs això, al costat del Josep Maria o del Quim, de l’Enric se’n parla poc, i ell mateix no és pas de mena xerrameca. Senyor dels seus silencis, va descobrir la inclinació de ganàs, quan treballava d’administratiu a la Generalitat: aleshores va emprendre estudis de Dret, i ja va ser un no parar. Advocat al Departament de Política Territorial, anys a venir guanyà plaça a l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa. I encara és allà, fet un home de molts possibles. I fins fa classes de Dret públic a la UOC!

Perquè al costat del Dret hi té l’Esquerra: ve-t’ho aquí que l’Enric se’n va fer militant quan ERC era el partit dels avis, i eren avis tots els que es trobaven en aquell local de sobre l’Orxateria -aleshores que en Pep Huguet encara era mig marxista i amb en Colom no havien rumiat el rellançament de les sigles. No res, que l’Enric en trenta anys de militància per la independència ha conegut Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Junqueras... i sempre amb responsabilitats arreu però –compte!- també sempre fent suport, posant-hi feina i idees. En un lloc discret a totes les llistes. Fent anar la màquina, cargolant o desembussant. Atent als detalls i amb una bona memòria. Potser per tot plegat l’Huguet –ara ja socialdemòcrata i honorable conseller- el va nomenar Director de l’Agència Catalana del Consum i, del 2006 al 2010, Secretari General del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

I, doncs, ell també va servir al tripartit! I sí. Que potser això vol dir no tenir entranyes? I ara! Precisament aquest reboll de sis germans professa una incommensurable devoció pels Beatles, pelegrinatge anual inclòs. I és això, aquesta passió per la música –més enllà del violí infantil, l’edat l’ha especialitzat en baixos- allò que el reconcilia amb la Humanitat: escolteu-lo en qualsevol concert dels 4Cat i descobrireu que aquell esguard no és pas metàl·lic: l’Enric canta i està content. I aleshores somriu.

dimecres, 8 de juliol de 2015

25 anys després, repensar el Catà

Ara que ja no he de tornar a l'institut endreço els papers, penso en el proper curs del Guillem Catà i -molt lentament- preparo alguns canvis. Em sembla extraordinari, tot aquest temps per dedicar-m'hi. I encara més, ara que al carrer fa una calor que estavella les pedres. Doncs això, que buido la maleta. El quadern de notes, quatre papers amb idees per al proper 25è aniversari i, encara, la revista de final de curs: 100 pàgines que expliquen la feina feta gairebé en termes d'hiperactivitat compulsiva. Abans no ho desi tot a lloc rellegeixo l'editorial, escrita cada any des de la millor de les intencions. També aquesta vegada: al cap de vint-i-cinc anys d'història ¿no seria un bon moment per repensar les coses? D'equip n'hi ha i, fixeu-vos-hi a la foto, aquest final de curs, dalt del cim de la Gallina: oi que fem cara de fer-ho possible!?


Més complicitats, millor educació

Som a les portes de l'estiu, amb el curs a punt d'enllestir-se arreu del país. I tot i les condicions adverses que estem vivint, els resultats al Guillem Catà són més que acceptables: nois i noies que creixen plegats, que comparteixen coneixements i experiències, que aprenen. Ho diuen els indicadors i es percep també amb un sol cop d'ull a les 100 pàgines d'aquesta revista. Hi ha viatges i jornades de formació, xerrades, les activitats més diverses, algunes tan innovadores com la Big Band del Catà. O el nou mural exterior. la nova cantina… Oi que l'Institut és ben viu?

Però els resultats no han de dissimular les dificultats en què treballem, econòmiques i socials, de tota mena. Encara menys quan hi ha el risc d'anar cremant els que hi fem el paper d'educadors. Conviure amb uns adolescents desconcertats o, inevitablement, amb els maldecaps de les seves famílies, no acostuma a ser una tasca senzilla. Ho escoltàvem fa pocs dies del pedagog Jaume Funes: "No és fàcil educar enmig de forts dilemes sobre el que cal i no cal fer, el que serveix i el que no, el que s'espera un i el que l'alumnat necessita. No és fàcil trobar la manera d'ocupar-se de l'alumne que ho pertorba tot, de personalitzar normes i aprenentatges, d'ensenyar currículums saturats i poc menys que inútils en una societat de la informació…" I doncs es fa urgent tornar a donar sentit al bé públic de l'educació i, deixeu-nos-ho reclamar avui, també als professionals que ho fem possible. Ben al contrari de la llei Wert: ens cal més llibertat i, sobretot, molta més complicitat. Mentrestant, és clar que continuarem provant de fer bé la feina, d'avançar, de compartir la tasca educativa amb el nostre entorn per tal que sigui precisament aquesta educació la millor eina d'emancipació dels nostres alumnes.

La comunitat educativa del Guillem Catà conservem la il·lusió de fer la feina ben feta, molt més enllà de les lleis, les avaluacions i els programes de qualitat educativa. Però intuïm que cal repensar les coses, que no n'hi ha prou amb aquesta bona voluntat. I doncs, el futur del Catà encara s'ha d'escriure! A tots els que us hi heu esforçat, l'enhorabona. I als que ens hi continuarem trobant aquest setembre, us convidem a repensar el centre un altre cop, entre tots, per tal d'encarar el proper curs amb més encert i entusiasme encara.

dimarts, 7 de juliol de 2015

A la biblioteca "Rovelló"

Ara fa unes setmanes, a casa vam rebre un correu de Josep Maria Aloy on ens anunciava la inauguració d'una biblioteca especialitzada en literatura infantil i juvenil, a Manresa. Fins a 8000 títols. Jo que li responc que sí, que hi aniríem, i que on era. I aleshores, amb M. vam saber que la biblioteca és a cal Gravat, just als baixos de la casa on s'està amb la família!

Un garatge transformat en una biblioteca és una extraordinària notícia i, quan veus el goig que fa, encara és més gran l'alegria. Perquè la instal·lació impressiona des que et rep el gran mural d'en Valentí Gubianes. Les il·lustracions aquí i allà, els prestatges i la il·luminació natural fan tota la resta. I encara més que en feia aquest dissabte quan l'acte d'inauguració comptà amb la presència de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, parlant sobre el paper dels clàssics a la literatura infantil i juvenil. Vam fer-ne una veritable festa matinal.

La biblioteca es diu "Rovelló", d'una banda perquè conté tota l'obra de Josep Vallverdú de qui en Josep  Maria Aloy n'és biògraf. I singularment perquè conté una joia: precisament l'original de la novel·la Rovelló "tal com en Vallverdú la va escriure fa més de quaranta anys". Que deu ser tal i com jo i el meu germà Manel la vam llegir entusiasmats aleshores a "la Galera"… 

Acabo: més enllà de celebrar la instal·lació, és clar, me'n queda el discurs de Laura Borràs. Ja me n'havien fets molts elogis, però en directe guanya més encara. Un doll d'entusiasme (llegiu-lo aquí en detall!) per revisar el concepte de clàssics, per acarar les lectures obligatòries amb les matemàtiques… obligatòries. Una hora llarga amb continguts, algunes rialles i molta emoció; amb la memòria del seu pare que ens recorda que som temps, i que a tots el temps se'ns acaba. Amb la dona de Lot, sense nom i convertida en sal. Amb la vindicació de les quatre hores setmanals de literatura catalana per al batxillerat humanístic. O, a la fi, els versos de Benedetti (Corazón coraza) abocats a aquelles noies que estudiaven magisteri i que, li deien, a elles no els agradava la poesia! No era veritat, és clar. No acostuma a ser mai veritat perquè, al capdavall, des que tenim la paraula que tots necessitem literatura.


Corazón coraza

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.


La foto no només recull la cloenda de l'acte sinó que també presenta la magnitud del mural d'en Gubianes. El poema "Corazón coraza", de Mario Benedetti (Uruguai 1920-2009) pertany al seu llibre Noción de Patria (1962-1963).

divendres, 3 de juliol de 2015

27S. La llista bizantina

Encara no falten ni tres mesos pel 27S i la convocatòria, lluny de ser clara i engrescadora, sembla voler complicar-se fins a extrems inversemblants. I això que el full de ruta signat el 14 de gener tenia voluntat clarificadora! Però no, no n'acabem de sortir. Per això, amb el desig d'ordenar les idees, em retallo tres fragments -Ramoneda primer i després Tresserras, a l'Ara, i també el que ahir signaven conjuntament  Oriol Junqueras i David Fernandez, a El Periódico. Amb un posicionament inicial: jo defenso l'opció de llistes separades però, també, respecto qui pensa que és preferible la llista unitària.

I és que la discussió sobre aquest tema bascula entre l'ideal i la realitat. I la realitat és que el país té partits, formes de fer i sensibilitats diferents. Ningú se n'escapa: tampoc l'ANC o Òmnium, a qui el MHP ha posat en un destret demanant-los el suport -a veure com s'acaba la consulta aquest cap de setmana!. I doncs, no és l'hora encara d'anar a cercar els indecisos? Perquè diantre aleshores ens barallem entre els convençuts, en nom d'una unitat impossible!?

La unitat ha de fer-se present entre tots aquells qui encapçalin el seu programa amb un primeríssim punt, el de la nostra Independència. I això té data, és clar. 28 de setembre. La resta són bizantinismes, alguns tan extraordinàriament elaborats com la darrera proposta del mateix Junqueras: una llista única… sense gent de partit. I amb un únic encàrrec: formar un Govern de transició que culminés les estructures d'estat, fes una declaració d'independència, aprovés una constitució i, encara, convoqués després unes eleccions al primer Parlament de la nova República Catalana. Agosarat, oi? Jo penso, però, que tot plegat podria ser una mica més senzill. I ens hi entendríem millor.


Josep Ramoneda
La querella de les llistes 
Ara, 23 de juny de 2015

En un primer apartat de l'article Ramoneda situa Artur Mas a l'entrevista que venia de fer-li Mònica Terribas a TV3. Li qüestiona que el seu discurs sobre el moment excepcional que viu el país esdevingui una digressió sobre la seva figura i el seu destí, i es pregunta "Si ell és el líder que ens ha de dur a la terra promesa, ¿com pot ser que transfereixi la responsabilitat de fer i liderar una llista a unes organitzacions de la societat civil?" La segona part de l'article és aquí, sencera i contundent:

2 . LA LLISTA. En aquesta carrera sense retorn, que alguns veuen com una immolació del president a l’altar del 27-S, Artur Mas està convençut que la carta guanyadora és la llista única. Va ser la seva proposta estrella en l’estela del 9-N i els altres partits sobiranistes van dir que no. Després va venir la llista no nata del president i ara la llista amb el president, delegada a organitzacions de la societat civil. La teoria és que la unitat fa bola de neu, genera adhesions dels esperits dubtosos i posa en marxa una espiral de silenci que redueix les veus de refús. Ho puc entendre com a estratègia defensiva del president per limitar les seves pèrdues, però no hi veig la virtualitat mobilitzadora. Els partidaris de la independència són massa diferents per estar còmodes en una sola llista. Junqueras ha introduït l’eix dreta/esquerra en el debat sobiranista amb la seva proposta d’Aliança per la República Catalana. Per què no? Si hi ha acord en l’objectiu, per què no s’hi pot arribar des de representativitats diverses? Per què s’ha d’obligar uns o altres a votar a qui no votarien mai? Aquest cop no hi ha ambigüitats. Qui voti qualsevol de les llistes on vagin Convergència, Esquerra o la CUP sap que vota independència. La diversitat suma. La llista Mas posa en un compromís l’ANC i Òmnium perquè els obliga a escollir entre el pare i la mare; és un atac directe a Esquerra Republicana que revela una lluita manifesta pel lideratge del procés; i no pot dissimular la voluntat de fer passar discretament Convergència a millor vida. Artur Mas està transmetent una imatge sacrificial que, més que aportar vitamines al procés, transmet sensació de final d’etapa.

- - - - - - -

Joan Manuel Tresserras
Cap a la gran victòria electoral de l'independentisme
Ara, 24 de juny de 2015

L'endemà mateix, també a l'Ara, Tresserras rebla la idea. En recullo el títol i el cos central, que comença per plantejar les dues opcions:

(…)
Uns volen aglutinar en una única representació tot el sobiranisme independentista per remarcar-ne el desig compartit de sobirania i llibertat. Altres volen representacions plurals i diverses perquè totes les expressions del sobiranisme independentista hi tinguin cabuda, ningú se’n pugui sentir exclòs i s’acabin sumant el màxim de voluntats. Quins són més lleials a la causa de l’emancipació del país? Quins contribueixen millor a soldar la seva unitat social?

El 27 de setembre, a les eleccions al Parlament de Catalunya, els independentistes i tots els catalans i catalanes que no tenen por del futur disposarem d’una gran oportunitat de generar un mandat democràtic. Un mandat perquè el nou Parlament i el Govern sorgits de les urnes encetin immediatament el camí cap a l’estat propi i la sobirania política plena. El 27 de setembre serà la primera ocasió que tindrem per fer valer el dret a decidir, tan majoritàriament reivindicat per la societat catalana. I resultaria sorprenent i paradoxal que, en unes circumstàncies tan excepcionals, el resultat electoral fos favorable als que no reconeixen aquell dret, o a aquells altres que diuen que el reconeixen però que no mouen ni un dit ni tenen pressa per fer-lo efectiu. El 27 de setembre, doncs, constitueix l’oportunitat per a una gran victòria democràtica del procés.

El més sorprenent i paradoxal, però, seria que algunes persones que han fet professió de fe independentista i han donat suport a les diverses manifestacions d’aquests darrers anys, o hi han participat, ara dubtessin o renunciessin a fer valer el seu vot. Amb l’excusa que els altres -sempre són els altres- es mouen per partidisme. Amb l’excusa que els líders o les formacions polítiques principals no han fet el que havien de fer. Amb l’excusa que la manera d’anar a les eleccions no és la que ells haurien triat o haurien trobat més efectiva. Amb l’excusa que la manera de convertir-les en plebiscitàries no els acaba de fer el pes. O amb l’excusa de si no serà prou clara la lectura dels resultats que faran els cercles polítics i mediàtics o els serveis d’intel·ligència de Madrid, Berlín, Bangkok, Moscou, Londres, Washington, Pequín o Antananarivo. Ha costat molt arribar fins aquí. Fins ara no hem pogut disposar de cap escletxa democràtica comparable. Cal, doncs, que col·laborem en les campanyes de les entitats més transversals i contribuïm a fer tan grans com sigui possible la victòria electoral i el mandat democràtic.

Ningú ni cap formació, per molt pedigrí o rellevància que hagi acumulat, pot tenir la pretensió de representar tot sol tot el país, o tot l’independentisme. Al moviment independentista s’hi pot adscriure qui vulgui i quan vulgui. Però ningú ni cap formació se’n pot apropiar. Ni els més antics, ni els més nous. Ni els més avançats socialment, ni els més conservadors. I ningú -des de cap posició- pot exigir als altres independentistes que renunciïn a les seves altres conviccions polítiques o que les aparquin. La suma no vindrà d’agregar impostures transitòries sinó d’agregar autenticitats. De sumar qui som cadascú de veritat. De sumar vots sencers, cadascun amb tota la seva complexitat i significació. Anem a unes eleccions que seran plebiscitàries perquè seran encara més democràtiques que qualsevol elecció anterior; perquè hi podrem expressar, també, allò que fins ara mai no havíem pogut expressar, perquè ens ho havien negat.

- - - - - - -
Finalment, el text que David Fernández i Oriol Junqueras van publicar ahir a El Periódico. El recullo sencer convençut del seu interès i, també, com a resposta a aquells retrets que li pengen al president d'ERC el desig de poltrona, el sorpasso al poder a qualsevol preu o -fins i tot- anàlisis de comportament fets per psiquiatres de futbolín. En els caràcters no hi puc ni vull entrar, però em penso que la lleialtat del president d'Oriol Junqueras a Catalunya i al seu govern tots aquests anys queda fora de dubte. ¿O no assumeix, ni que sigui des de l'oposició, fer governable el país? No va i vam assumir també els nous termes del 9N? No vam signar el full de ruta del 14 de gener? I amb tot plegat, els resultats de les elecions municipals aquest maig són tosudes, inequívoques: el país reclama polítiques d'esquerra en un futur independent. Per quins set sous no hauríem d'enfilar precisament cap aquí els nostres esforços? Només 87 dies. Tot just demà.


Oriol Junqueras (ERC) i David Fernández (CUP)
Tot just demà
El Periódico, 2 de juliol de 2015

Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar democràticament sense defallir pas; a desllorigar els nusos que ens atrapen. I com mai abans viurem, en els mesos que vindran, la reiteració oficial de tot el contrari. Però, diguin el que diguin, el procés polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una majoria clara que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat singular- entrarà ben aviat en fase resolutiva.


Mentrestant, pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els canvis d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil -massa fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les bases del canvi polític i social que vivim i per negar, un cop més, la possibilitat que el nostre poble decideixi lliurament com construir el nostre futur compartit. En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social -ni més ni menys- en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social. Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal renunciar a res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó d'alternatives. Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la justícia social que necessitem. I perquè generar justícia social és el que ens farà un país raonablement lliure de debò. Clar: un país és la seva gent.

La polaritzada tesi esgrimida, en tot cas, és prou falsa: ni ningú podrà ser d'esquerres en una autonomia intervinguda ni un país no pot ser lliure si no ho és la seva gent. I a més, com demostren les darreres eleccions municipals, l'independentisme -ideològicament plural- gira a l'esquerra. Com a estratègia de poder i en un bucle prefabricat, ara es pretén retornar a vells esquemes superats, a discursos caducats i insostenibles i, afortunadament, ficticis i ficcionats: aquella dissort terriblement falsa que pretén induir que el catalanisme sempre seria de dretes i que l'espanyolisme és intrínsecament d'esquerres. Que els ho preguntin a Fainé o a Oliu.

Paradoxalment també, nous espais polítics que pretenen la raonable i necessària ruptura democràtica amb l'anomenat règim del 1978, la neguen precisament allà on més sòlida, forta i arrelada és. Com a punt de no retorn, la societat catalana fa anys que ha deslegitimat i desautoritzat la natura autoritària de l'Estat espanyol. Només cal veure que el bipartidisme estatal resta, a Catalunya, en mínims històrics, i que PP i C's són la sisena i setena força municipal al nostre país. Si en algun racó el règim ha fet aigües és a Catalunya. Gràcies, ¿com si no?, a la força i determinació de la gent.

Hi insistirem un i mil cops. El procés polític català és -en si mateix- un procés democràtic, democratitzant i democratitzador, d'arrel constituent i nascut fonamentalment de les més àmplies i transversals mobilitzacions del nostre poble des del final de la dictadura franquista. La independència, que n'ha ocupat el relat central, és la veritable clau de volta per poder decidir lliurement i sobiranament el nostre futur i millorar les condicions de vida i treball de la majoria social. Sense sobirania, ni d'esquerres ni de dretes: simplement intervinguts, només supeditats, tan sols subordinats. Necessitem sobirania -és a dir, ens urgeix la democràcia- per poder sortir-nos-en de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, que deixa l'auge de les desigualtats, l'atur cronificat, la pobresa colpidora i els desnonaments en alarmants rècords històrics. Enmig, maldestrament, de la implosió de la corrupció vinculada al finançament il·legal dels partits polítics, a la bombolla financera i especulativa patida, al frau fiscal o a l'economia delictiva global de casino.

Reconstruir és i ha de ser el verb del futur. Reconstruir el país del sotrac de la crisi, refer-nos socialment i democràticament i avançar cap a models polítics i socioeconòmics avançats. Una lluita sencera que ens reclama i interpel·la més que mai: la recuperació de la plena sobirania política enfront un estat demofòbic -que no només prohibeix urnes, sinó que ens impedeix aturar el fracking, combatre la pobresa energètica o fixar impostos als dipòsits bancaris-, de la sobirania econòmica enfront uns mercats globals voraços i de la sobirania popular enfront unes elits que han deixat el país tal com el tenim. Sobirania, doncs, política, econòmica i popular. Sobiranies al servei de la majoria per poder decidir-ho i reconstruir-ho tot.

Fa molt de temps que en els escaires del temps esperançadors que vivim, els sotasignants compartim una llarga reflexió comuna i una triple i arrelada convicció, que pràcticament esdevé programa polític de futur: independència, pobresa zero, corrupció zero. Des de les fondes conviccions republicanes, una resposta per superar les tres crisis que vivim -nacional, socioeconòmica, política- amb més democràcia i des d'una nova ètica política basada en la decència comuna.

El doble caràcter plebiscitari i constituent de les properes eleccions del 27 de setembre és innegable i neix directament d'una prohibició curta, certament, però també d'una llarga esperança. La prohibició és prou coneguda: la negativa permanent de l'Estat espanyol a habilitar marcs democràtics resolutius i reconèixer el dret a l'autodeterminació del nostre poble. L'esperança, també: milers i milers de persones activades -milions, cal dir-, omplint carrers i empenyent, convençudes que no hi ha més lluita pel futur que el present. Des de la consciència col·lectiva que només amb més democràcia -amb l'instrument democràtic que és la independència- farem més democràcia.

Sovint, enmig de tot camí farcit de tensions i contradiccions, en la ingent tasca sempre inacabada de construir un país lliure i just, perdem perspectiva. Però des d'un enfocament català de dimensió sud-europea cal treure cap i esbossar un tímid somriure: som el que anem sent. Som un procés fet entre totes i tots, des de la nostra pluralitat complexa, i així volem que continuï sent. Som una aclaparadora majoria que avui s'implica i es compromet amb l'obertura d'un procés constituent català que haurà de posar les bases d'una societat catalana més lliure, més justa, ecològicament sostenible i èticament compromesa amb els reptes d'un segle XXI global. Un país independent -un país diferent- que esdevingui també recer i refugi democràtic en un món global incert i inquietant. El país solidari que sempre s'ha construït des de l'esforç compartit, l'esperança comuna i l'ànima cooperativa.

Independència, ho hem dit sempre: punt de partida, no d'arribada. El que estem fent no és pas fàcil i queda encara moltíssima feina per fer. Però el 27-S, efectivament, ens la juguem. No triem només futur, sinó la possibilitat de tenir-lo i construir-lo. El 27-S tenim la clau per obrir tots els panys: avançar cap a la plena llibertat política i obrir les portes al major canvi democràtic i social, aquell que reclama una realitat injusta i desigual que ens colpeja i interpel·la cada dia. Assentant les bases de la futura república catalana i retornant la capacitat de dir i decidir a tota la ciutadania. Perquè el país som totes i tots i aquí no sobra res ni ningú.

El canvi, doncs, només és possible amb majories democràtiques, com tan recentment ens han demostrat el País Valencià i les Illes Balears. El canvi depèn ara de nosaltres. I és avui, com mai abans, a les nostres mans. Només això és una primera victòria cabdal: que ja fa temps que hem decidit decidir. Ara només cal triar -un cop més i encara- llibertat, democràcia i justícia. Materialitzar en canvi polític el canvi social que ja som. Habilitar el que reclama la majoria del nostre poble per al futur que vindrà, tot just demà.

Fem-ho, doncs, i fem-ho ara i fem-ho bé. D'això es tracta.

Pels qui ens van precedir en la lluita, en condicions molts pitjors.

Pels qui vindran, en condicions molt millors.

Per això val tant la pena.

També signen l'article Elvira Duran, Anna Gabriel, August Gil Matamala, Elisenda Paluzie, Eduardo Reyes i Gabriela Serra.