dijous, 23 de juliol de 2015

Set dies pel Camí Ignasià (Inaziotar bidea)

Aquest no serà un estiu de gaire vacances. Catalunya bull a dos mesos justos del 27S, en unes altres eleccions avançades que han de servir per mesurar el suport a la independència. I amb tot, me'n vaig anar una setmana fins el País Basc per tal d'emprendre els primers 120 km. del Camí Ignasià. A peu. Per camins i dreceres, amb tres més per colla i acompanyats d'un sol despietat. Sense gota de pluja. I desconnectat de la realitat: el segon dia se'm va espatllar el carregador del mòbil que, de tant bo com és, no és de pas universal. Ras i curt: sis dies sense notícies o gairebé. Només dues vegades la pietat dels altres pelegrins em preparava per escoltar noves tan extraordinàries com la de la candidatura dels Junts pel Sí o -traca i mocador!- la dimissió sobtada del cap del grup municipal d'ERC a Manresa, en Pere Culell. I bé, sé que no es pot parlar d'intercessió ignasiana, però el cert és que vaig fer les sis etapes sense ni una butllofa i alliberat de correus, sense whatsapps ni les habituals trucades. Reflexió pura en el silenci sota els faigs, sota les alzines, vora els camps arrostollats de blat o -a les envistes de Laguardia- aquelles vinyes verdíssimes cultivades per degoteig. No diré que m'hi acostumés -i a l'alberg de Logronyo ja vaig trobar el carregador que em convenia. Però aquest silenci em fou d'una indubtable utilitat i el tindré sempre com una de les millors virtuts del trajecte.

El Camí Ignasià és una ruta de fins a 600 quilòmetres dividida en 27 etapes que segueix el pelegrinatge que va fer Iñigo López de Recarte l’any 1522, des de Loiola, a Gipúscoa, i fins a Manresa precisament. Al llarg del camí hi ha senyals o pals que indiquen la ruta, i en el tram que vam realitzar, malgrat alguna mancança, cal jutjar-lo com a ben realitzat. Dormíem en cases rurals o fondes, amb una mitjana de 20-30 euros per persona i nit, i arreu vam ser molt ben acollits, encara que fos per la novetat -ara mateix no són habituals els pelegrins ignasians-.

De Loiola a Zumarraga (18 km) el desnivell ressegueix una antiga via de carrilet, amb desenes de túnels ben il·luminats. El segon tram, de Zumárraga al santuari d'Arantzazu (19 km) és una de les millors etapes, en un ambient de bosc i muntanya que ens va dur a la Goiko-Benta, agroturisme de primera qualitat! L'endemà, Arantzazu-Araia, per les campas de Urbía i un refugi d'entrepans colossals: 18 km. Preciós també d'Araia a Alda (4a. etapa: 22 km): a cada poble hi vam trobar una rebuda atenta, i encara més, després de fer l'etapa 5a, d'Alda a Genevilla (19 km), en una altra allotjament rural dels de premi i menció honorífica. Els 30 euros porten aparellat un esmorzar superb abans de les 6 de la matinada! El darrer dia, i per rematar la setmana, vam cobrir de Genevilla a Laguardia (27 Km). En acabat bus fins a Logronyo i, l'endemà, en tren cap a casa.

Ignoro l'èxit que els propers anys podrá tenir aquest camí, tot i que els trajectes entre Saragossa i Lleida prometen estones d'autèntica ascesi -la guia no s'està d'advertir una possible crisi del pelegrí, molt en la línia dels exercicis espirituals de Sant Ignasi. En el nostre cas, aquest primer tram basc ens va semblar una opció excel·lent per passar en una setmana. I, tossuts, vam segellar el nostre trànsit en una mena de carnet que, potser, algun dia rematarem a Manresa mateix. Posem que ens queden sis anys per rumiar-nos-ho, fins aquesta "Manresa 2022", que commemorarà els 500 anys de l'arribada Ignasi de Loiola a la nostra ciutat.

Per tota la resta, la literatura jesuítica que embolcalla la guía del camí ofereix alguna proposta d'espiritualitat que -segur- farà forat entre l'exèrcit atribolat de caminants que la contemporaneïtat genera, tots ells habillats en uniforme marca "Quetxua". No hi entro. I em quedo en aquella síntesi de Ramon Alcoberro, quan afirma que ser jesuïta és «dominar l’art de viure en lletra cursiva»: la cursiva (el domini del metallenguatge i de la referència indirecta) constitueix una molt bona forma de civilització. Això i fer-se contemplatiu en l'acció, ja em fan el fet: no quedar-se en la condemna, sinó involucar-se en la transformació. I, doncs, mentre avançava cada matinada una mica més en el meu camí cap a Manresa, convenia que no hem de fer sempre allò que més ens agrada sinó provar de fer allò que més convingui. I fos per aquests forts pensaments o per les moltes hores de camí, cada vespre menjava i dormia ben bé com un sant.

La foto, al coll de Biozkornia, camí d'Arantzazu, al massis de l'Aizkorri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada