divendres, 3 de juliol de 2015

27S. La llista bizantina

Encara no falten ni tres mesos pel 27S i la convocatòria, lluny de ser clara i engrescadora, sembla voler complicar-se fins a extrems inversemblants. I això que el full de ruta signat el 14 de gener tenia voluntat clarificadora! Però no, no n'acabem de sortir. Per això, amb el desig d'ordenar les idees, em retallo tres fragments -Ramoneda primer i després Tresserras, a l'Ara, i també el que ahir signaven conjuntament  Oriol Junqueras i David Fernandez, a El Periódico. Amb un posicionament inicial: jo defenso l'opció de llistes separades però, també, respecto qui pensa que és preferible la llista unitària.

I és que la discussió sobre aquest tema bascula entre l'ideal i la realitat. I la realitat és que el país té partits, formes de fer i sensibilitats diferents. Ningú se n'escapa: tampoc l'ANC o Òmnium, a qui el MHP ha posat en un destret demanant-los el suport -a veure com s'acaba la consulta aquest cap de setmana!. I doncs, no és l'hora encara d'anar a cercar els indecisos? Perquè diantre aleshores ens barallem entre els convençuts, en nom d'una unitat impossible!?

La unitat ha de fer-se present entre tots aquells qui encapçalin el seu programa amb un primeríssim punt, el de la nostra Independència. I això té data, és clar. 28 de setembre. La resta són bizantinismes, alguns tan extraordinàriament elaborats com la darrera proposta del mateix Junqueras: una llista única… sense gent de partit. I amb un únic encàrrec: formar un Govern de transició que culminés les estructures d'estat, fes una declaració d'independència, aprovés una constitució i, encara, convoqués després unes eleccions al primer Parlament de la nova República Catalana. Agosarat, oi? Jo penso, però, que tot plegat podria ser una mica més senzill. I ens hi entendríem millor.


Josep Ramoneda
La querella de les llistes 
Ara, 23 de juny de 2015

En un primer apartat de l'article Ramoneda situa Artur Mas a l'entrevista que venia de fer-li Mònica Terribas a TV3. Li qüestiona que el seu discurs sobre el moment excepcional que viu el país esdevingui una digressió sobre la seva figura i el seu destí, i es pregunta "Si ell és el líder que ens ha de dur a la terra promesa, ¿com pot ser que transfereixi la responsabilitat de fer i liderar una llista a unes organitzacions de la societat civil?" La segona part de l'article és aquí, sencera i contundent:

2 . LA LLISTA. En aquesta carrera sense retorn, que alguns veuen com una immolació del president a l’altar del 27-S, Artur Mas està convençut que la carta guanyadora és la llista única. Va ser la seva proposta estrella en l’estela del 9-N i els altres partits sobiranistes van dir que no. Després va venir la llista no nata del president i ara la llista amb el president, delegada a organitzacions de la societat civil. La teoria és que la unitat fa bola de neu, genera adhesions dels esperits dubtosos i posa en marxa una espiral de silenci que redueix les veus de refús. Ho puc entendre com a estratègia defensiva del president per limitar les seves pèrdues, però no hi veig la virtualitat mobilitzadora. Els partidaris de la independència són massa diferents per estar còmodes en una sola llista. Junqueras ha introduït l’eix dreta/esquerra en el debat sobiranista amb la seva proposta d’Aliança per la República Catalana. Per què no? Si hi ha acord en l’objectiu, per què no s’hi pot arribar des de representativitats diverses? Per què s’ha d’obligar uns o altres a votar a qui no votarien mai? Aquest cop no hi ha ambigüitats. Qui voti qualsevol de les llistes on vagin Convergència, Esquerra o la CUP sap que vota independència. La diversitat suma. La llista Mas posa en un compromís l’ANC i Òmnium perquè els obliga a escollir entre el pare i la mare; és un atac directe a Esquerra Republicana que revela una lluita manifesta pel lideratge del procés; i no pot dissimular la voluntat de fer passar discretament Convergència a millor vida. Artur Mas està transmetent una imatge sacrificial que, més que aportar vitamines al procés, transmet sensació de final d’etapa.

- - - - - - -

Joan Manuel Tresserras
Cap a la gran victòria electoral de l'independentisme
Ara, 24 de juny de 2015

L'endemà mateix, també a l'Ara, Tresserras rebla la idea. En recullo el títol i el cos central, que comença per plantejar les dues opcions:

(…)
Uns volen aglutinar en una única representació tot el sobiranisme independentista per remarcar-ne el desig compartit de sobirania i llibertat. Altres volen representacions plurals i diverses perquè totes les expressions del sobiranisme independentista hi tinguin cabuda, ningú se’n pugui sentir exclòs i s’acabin sumant el màxim de voluntats. Quins són més lleials a la causa de l’emancipació del país? Quins contribueixen millor a soldar la seva unitat social?

El 27 de setembre, a les eleccions al Parlament de Catalunya, els independentistes i tots els catalans i catalanes que no tenen por del futur disposarem d’una gran oportunitat de generar un mandat democràtic. Un mandat perquè el nou Parlament i el Govern sorgits de les urnes encetin immediatament el camí cap a l’estat propi i la sobirania política plena. El 27 de setembre serà la primera ocasió que tindrem per fer valer el dret a decidir, tan majoritàriament reivindicat per la societat catalana. I resultaria sorprenent i paradoxal que, en unes circumstàncies tan excepcionals, el resultat electoral fos favorable als que no reconeixen aquell dret, o a aquells altres que diuen que el reconeixen però que no mouen ni un dit ni tenen pressa per fer-lo efectiu. El 27 de setembre, doncs, constitueix l’oportunitat per a una gran victòria democràtica del procés.

El més sorprenent i paradoxal, però, seria que algunes persones que han fet professió de fe independentista i han donat suport a les diverses manifestacions d’aquests darrers anys, o hi han participat, ara dubtessin o renunciessin a fer valer el seu vot. Amb l’excusa que els altres -sempre són els altres- es mouen per partidisme. Amb l’excusa que els líders o les formacions polítiques principals no han fet el que havien de fer. Amb l’excusa que la manera d’anar a les eleccions no és la que ells haurien triat o haurien trobat més efectiva. Amb l’excusa que la manera de convertir-les en plebiscitàries no els acaba de fer el pes. O amb l’excusa de si no serà prou clara la lectura dels resultats que faran els cercles polítics i mediàtics o els serveis d’intel·ligència de Madrid, Berlín, Bangkok, Moscou, Londres, Washington, Pequín o Antananarivo. Ha costat molt arribar fins aquí. Fins ara no hem pogut disposar de cap escletxa democràtica comparable. Cal, doncs, que col·laborem en les campanyes de les entitats més transversals i contribuïm a fer tan grans com sigui possible la victòria electoral i el mandat democràtic.

Ningú ni cap formació, per molt pedigrí o rellevància que hagi acumulat, pot tenir la pretensió de representar tot sol tot el país, o tot l’independentisme. Al moviment independentista s’hi pot adscriure qui vulgui i quan vulgui. Però ningú ni cap formació se’n pot apropiar. Ni els més antics, ni els més nous. Ni els més avançats socialment, ni els més conservadors. I ningú -des de cap posició- pot exigir als altres independentistes que renunciïn a les seves altres conviccions polítiques o que les aparquin. La suma no vindrà d’agregar impostures transitòries sinó d’agregar autenticitats. De sumar qui som cadascú de veritat. De sumar vots sencers, cadascun amb tota la seva complexitat i significació. Anem a unes eleccions que seran plebiscitàries perquè seran encara més democràtiques que qualsevol elecció anterior; perquè hi podrem expressar, també, allò que fins ara mai no havíem pogut expressar, perquè ens ho havien negat.

- - - - - - -
Finalment, el text que David Fernández i Oriol Junqueras van publicar ahir a El Periódico. El recullo sencer convençut del seu interès i, també, com a resposta a aquells retrets que li pengen al president d'ERC el desig de poltrona, el sorpasso al poder a qualsevol preu o -fins i tot- anàlisis de comportament fets per psiquiatres de futbolín. En els caràcters no hi puc ni vull entrar, però em penso que la lleialtat del president d'Oriol Junqueras a Catalunya i al seu govern tots aquests anys queda fora de dubte. ¿O no assumeix, ni que sigui des de l'oposició, fer governable el país? No va i vam assumir també els nous termes del 9N? No vam signar el full de ruta del 14 de gener? I amb tot plegat, els resultats de les elecions municipals aquest maig són tosudes, inequívoques: el país reclama polítiques d'esquerra en un futur independent. Per quins set sous no hauríem d'enfilar precisament cap aquí els nostres esforços? Només 87 dies. Tot just demà.


Oriol Junqueras (ERC) i David Fernández (CUP)
Tot just demà
El Periódico, 2 de juliol de 2015

Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar democràticament sense defallir pas; a desllorigar els nusos que ens atrapen. I com mai abans viurem, en els mesos que vindran, la reiteració oficial de tot el contrari. Però, diguin el que diguin, el procés polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una majoria clara que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat singular- entrarà ben aviat en fase resolutiva.


Mentrestant, pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els canvis d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil -massa fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les bases del canvi polític i social que vivim i per negar, un cop més, la possibilitat que el nostre poble decideixi lliurament com construir el nostre futur compartit. En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social -ni més ni menys- en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social. Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal renunciar a res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó d'alternatives. Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la justícia social que necessitem. I perquè generar justícia social és el que ens farà un país raonablement lliure de debò. Clar: un país és la seva gent.

La polaritzada tesi esgrimida, en tot cas, és prou falsa: ni ningú podrà ser d'esquerres en una autonomia intervinguda ni un país no pot ser lliure si no ho és la seva gent. I a més, com demostren les darreres eleccions municipals, l'independentisme -ideològicament plural- gira a l'esquerra. Com a estratègia de poder i en un bucle prefabricat, ara es pretén retornar a vells esquemes superats, a discursos caducats i insostenibles i, afortunadament, ficticis i ficcionats: aquella dissort terriblement falsa que pretén induir que el catalanisme sempre seria de dretes i que l'espanyolisme és intrínsecament d'esquerres. Que els ho preguntin a Fainé o a Oliu.

Paradoxalment també, nous espais polítics que pretenen la raonable i necessària ruptura democràtica amb l'anomenat règim del 1978, la neguen precisament allà on més sòlida, forta i arrelada és. Com a punt de no retorn, la societat catalana fa anys que ha deslegitimat i desautoritzat la natura autoritària de l'Estat espanyol. Només cal veure que el bipartidisme estatal resta, a Catalunya, en mínims històrics, i que PP i C's són la sisena i setena força municipal al nostre país. Si en algun racó el règim ha fet aigües és a Catalunya. Gràcies, ¿com si no?, a la força i determinació de la gent.

Hi insistirem un i mil cops. El procés polític català és -en si mateix- un procés democràtic, democratitzant i democratitzador, d'arrel constituent i nascut fonamentalment de les més àmplies i transversals mobilitzacions del nostre poble des del final de la dictadura franquista. La independència, que n'ha ocupat el relat central, és la veritable clau de volta per poder decidir lliurement i sobiranament el nostre futur i millorar les condicions de vida i treball de la majoria social. Sense sobirania, ni d'esquerres ni de dretes: simplement intervinguts, només supeditats, tan sols subordinats. Necessitem sobirania -és a dir, ens urgeix la democràcia- per poder sortir-nos-en de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, que deixa l'auge de les desigualtats, l'atur cronificat, la pobresa colpidora i els desnonaments en alarmants rècords històrics. Enmig, maldestrament, de la implosió de la corrupció vinculada al finançament il·legal dels partits polítics, a la bombolla financera i especulativa patida, al frau fiscal o a l'economia delictiva global de casino.

Reconstruir és i ha de ser el verb del futur. Reconstruir el país del sotrac de la crisi, refer-nos socialment i democràticament i avançar cap a models polítics i socioeconòmics avançats. Una lluita sencera que ens reclama i interpel·la més que mai: la recuperació de la plena sobirania política enfront un estat demofòbic -que no només prohibeix urnes, sinó que ens impedeix aturar el fracking, combatre la pobresa energètica o fixar impostos als dipòsits bancaris-, de la sobirania econòmica enfront uns mercats globals voraços i de la sobirania popular enfront unes elits que han deixat el país tal com el tenim. Sobirania, doncs, política, econòmica i popular. Sobiranies al servei de la majoria per poder decidir-ho i reconstruir-ho tot.

Fa molt de temps que en els escaires del temps esperançadors que vivim, els sotasignants compartim una llarga reflexió comuna i una triple i arrelada convicció, que pràcticament esdevé programa polític de futur: independència, pobresa zero, corrupció zero. Des de les fondes conviccions republicanes, una resposta per superar les tres crisis que vivim -nacional, socioeconòmica, política- amb més democràcia i des d'una nova ètica política basada en la decència comuna.

El doble caràcter plebiscitari i constituent de les properes eleccions del 27 de setembre és innegable i neix directament d'una prohibició curta, certament, però també d'una llarga esperança. La prohibició és prou coneguda: la negativa permanent de l'Estat espanyol a habilitar marcs democràtics resolutius i reconèixer el dret a l'autodeterminació del nostre poble. L'esperança, també: milers i milers de persones activades -milions, cal dir-, omplint carrers i empenyent, convençudes que no hi ha més lluita pel futur que el present. Des de la consciència col·lectiva que només amb més democràcia -amb l'instrument democràtic que és la independència- farem més democràcia.

Sovint, enmig de tot camí farcit de tensions i contradiccions, en la ingent tasca sempre inacabada de construir un país lliure i just, perdem perspectiva. Però des d'un enfocament català de dimensió sud-europea cal treure cap i esbossar un tímid somriure: som el que anem sent. Som un procés fet entre totes i tots, des de la nostra pluralitat complexa, i així volem que continuï sent. Som una aclaparadora majoria que avui s'implica i es compromet amb l'obertura d'un procés constituent català que haurà de posar les bases d'una societat catalana més lliure, més justa, ecològicament sostenible i èticament compromesa amb els reptes d'un segle XXI global. Un país independent -un país diferent- que esdevingui també recer i refugi democràtic en un món global incert i inquietant. El país solidari que sempre s'ha construït des de l'esforç compartit, l'esperança comuna i l'ànima cooperativa.

Independència, ho hem dit sempre: punt de partida, no d'arribada. El que estem fent no és pas fàcil i queda encara moltíssima feina per fer. Però el 27-S, efectivament, ens la juguem. No triem només futur, sinó la possibilitat de tenir-lo i construir-lo. El 27-S tenim la clau per obrir tots els panys: avançar cap a la plena llibertat política i obrir les portes al major canvi democràtic i social, aquell que reclama una realitat injusta i desigual que ens colpeja i interpel·la cada dia. Assentant les bases de la futura república catalana i retornant la capacitat de dir i decidir a tota la ciutadania. Perquè el país som totes i tots i aquí no sobra res ni ningú.

El canvi, doncs, només és possible amb majories democràtiques, com tan recentment ens han demostrat el País Valencià i les Illes Balears. El canvi depèn ara de nosaltres. I és avui, com mai abans, a les nostres mans. Només això és una primera victòria cabdal: que ja fa temps que hem decidit decidir. Ara només cal triar -un cop més i encara- llibertat, democràcia i justícia. Materialitzar en canvi polític el canvi social que ja som. Habilitar el que reclama la majoria del nostre poble per al futur que vindrà, tot just demà.

Fem-ho, doncs, i fem-ho ara i fem-ho bé. D'això es tracta.

Pels qui ens van precedir en la lluita, en condicions molts pitjors.

Pels qui vindran, en condicions molt millors.

Per això val tant la pena.

També signen l'article Elvira Duran, Anna Gabriel, August Gil Matamala, Elisenda Paluzie, Eduardo Reyes i Gabriela Serra.

1 comentari:

  1. Too long to Read. El tema no m’interessa pas tan com per llegir tan...

    ResponElimina