Enric Aloy,
tàctica i harmonia
Quan dius “Aloy” a Manresa, te’n vénen un grapat al cap. I és que en un parell de dècades el matrimoni Aloy-Bosch va sumar fins a sis criatures, totes llargues i entenimentades, des de la gran –la Dolors- fins el darrer, que és ell, l’Enric. I és clar, qui se’n recorda del xic? Doncs això, al costat del Josep Maria o del Quim, de l’Enric se’n parla poc, i ell mateix no és pas de mena xerrameca. Senyor dels seus silencis, va descobrir la inclinació de ganàs, quan treballava d’administratiu a la Generalitat: aleshores va emprendre estudis de Dret, i ja va ser un no parar. Advocat al Departament de Política Territorial, anys a venir guanyà plaça a l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa. I encara és allà, fet un home de molts possibles. I fins fa classes de Dret públic a la UOC!
Perquè al costat del Dret hi té l’Esquerra: ve-t’ho aquí que l’Enric se’n va fer militant quan ERC era el partit dels avis, i eren avis tots els que es trobaven en aquell local de sobre l’Orxateria -aleshores que en Pep Huguet encara era mig marxista i amb en Colom no havien rumiat el rellançament de les sigles. No res, que l’Enric en trenta anys de militància per la independència ha conegut Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Junqueras... i sempre amb responsabilitats arreu però –compte!- també sempre fent suport, posant-hi feina i idees. En un lloc discret a totes les llistes. Fent anar la màquina, cargolant o desembussant. Atent als detalls i amb una bona memòria. Potser per tot plegat l’Huguet –ara ja socialdemòcrata i honorable conseller- el va nomenar Director de l’Agència Catalana del Consum i, del 2006 al 2010, Secretari General del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.
I, doncs, ell també va servir al tripartit! I sí. Que potser això vol dir no tenir entranyes? I ara! Precisament aquest reboll de sis germans professa una incommensurable devoció pels Beatles, pelegrinatge anual inclòs. I és això, aquesta passió per la música –més enllà del violí infantil, l’edat l’ha especialitzat en baixos- allò que el reconcilia amb la Humanitat: escolteu-lo en qualsevol concert dels 4Cat i descobrireu que aquell esguard no és pas metàl·lic: l’Enric canta i està content. I aleshores somriu.
Quan dius “Aloy” a Manresa, te’n vénen un grapat al cap. I és que en un parell de dècades el matrimoni Aloy-Bosch va sumar fins a sis criatures, totes llargues i entenimentades, des de la gran –la Dolors- fins el darrer, que és ell, l’Enric. I és clar, qui se’n recorda del xic? Doncs això, al costat del Josep Maria o del Quim, de l’Enric se’n parla poc, i ell mateix no és pas de mena xerrameca. Senyor dels seus silencis, va descobrir la inclinació de ganàs, quan treballava d’administratiu a la Generalitat: aleshores va emprendre estudis de Dret, i ja va ser un no parar. Advocat al Departament de Política Territorial, anys a venir guanyà plaça a l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa. I encara és allà, fet un home de molts possibles. I fins fa classes de Dret públic a la UOC!
Perquè al costat del Dret hi té l’Esquerra: ve-t’ho aquí que l’Enric se’n va fer militant quan ERC era el partit dels avis, i eren avis tots els que es trobaven en aquell local de sobre l’Orxateria -aleshores que en Pep Huguet encara era mig marxista i amb en Colom no havien rumiat el rellançament de les sigles. No res, que l’Enric en trenta anys de militància per la independència ha conegut Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Junqueras... i sempre amb responsabilitats arreu però –compte!- també sempre fent suport, posant-hi feina i idees. En un lloc discret a totes les llistes. Fent anar la màquina, cargolant o desembussant. Atent als detalls i amb una bona memòria. Potser per tot plegat l’Huguet –ara ja socialdemòcrata i honorable conseller- el va nomenar Director de l’Agència Catalana del Consum i, del 2006 al 2010, Secretari General del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.
I, doncs, ell també va servir al tripartit! I sí. Que potser això vol dir no tenir entranyes? I ara! Precisament aquest reboll de sis germans professa una incommensurable devoció pels Beatles, pelegrinatge anual inclòs. I és això, aquesta passió per la música –més enllà del violí infantil, l’edat l’ha especialitzat en baixos- allò que el reconcilia amb la Humanitat: escolteu-lo en qualsevol concert dels 4Cat i descobrireu que aquell esguard no és pas metàl·lic: l’Enric canta i està content. I aleshores somriu.
Enric... qui?
ResponElimina