Memòria de Pere Llehí (1884-1936)

M'hi va fer pensar la relació de víctimes de la guerra, inaugurada a Manresa el darrer 18 de juliol, al costat de la magnífica escultura Metralla. El missatge és inequívoc: la revolta de 1936 amb la victòria del feixisme i quaranta anys de Dictadura no es poden oblidar ni justificar. Conjurat amb aquests objectius, i resseguint aquell dissabte una llista de més de 800 noms per trobar parents com l'Amadeu Fontdevila —un altre biberó desaparegut a l'Ebre— em vaig aturar també al de mossèn Pere Llehí Ramoneda, i vaig veure que aquest 8 d'agost faria 90 anys de la seva mort.

De petit, a casa els avis materns, recordo una esquela emmarcada i penjada al rebedor de qui havia estat Pere Llehí, l’oncle del meu avi Josep Subirana Llehí. Si mai vaig demanar qui era, la resposta era breu, mínima. «El van matar, aleshores que els rojos mataven capellans». No vaig sentir mai, més enllà de manifestar el dolor per aquella absència, cap més comentari o aclariment, ni tan sols un retret que, potser davant d’una criatura, es jutjava innecessari. Era el doctor Llehí, era mort i no calia parlar-ne gaire més. Potser perquè els avis, que prou eren de rosari quotidià i missa dominical, mai se sentiren entre els victoriosos del 39. Gens proclius a respectar les autoritats del seu temps, sempre provaren d’allunyar-se'n perquè —l'avi aviat ho esbandia— «tots aquests només hi són per fotre’ns». 

No va ser fins de gran que vaig conèixer detalls d'aquell Pere Llehí. La seva història es pot resseguir bé gràcies a la tasca de memòria.cat. Nascut a Manresa el 1884, havia cantat missa l’any 2010 a l'església de Sant Bartomeu, a les Escodines. Llicenciat en Teologia, va ser capellà de les Germanetes dels Pobres i beneficiat de la Seu, i el seu activisme el portà a dirigir la Lliga de la Perseverança o actuar com a consiliari del grup fejocista Ramon Llull, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Manresa. I encara l’any 1924, amb mossèn Manuel Marsenyach, van fundar la revista Ave Maria que va publicar-se fins el mateix juliol de 1936. Aleshores Pere Llehí, «de primer estigué amagat a les Germanetes dels Pobres i, després, es traslladà a un pis del mateix carrer de Sant Bartomeu, on es trobà amb mossèn Autonell. Allí, el dia 5 d’agost del 1936, delatats per una veïna, foren detinguts tots dos, i duts al Comitè. En Pere Llehí quedà momentàniament en llibertat i anà a casa de la seva germana, on la nit del 8 d’agost fou novament detingut».

La germana era la Josepa Llehí Ramoneda, vídua, que s’estava al carrer de sant Benet. Segons el  testimoni que se'n conserva —va ser cridada a declarar el setembre de 1943 per a l’expedient de Rafael Corvinos— es van presentar a casa seva fins a vint milicians armats la mitjanit del 7 d’agost amb la intenció de tornar-se a endur Pere Llehí al Comitè. No se sap si hi va arribar a passar, perà segons el testimoni del seu nebot, Joan Subirana Llehí, també a memòria.cat, aquella nit «el mataren en un mur al costat de l’actual gasolinera situada just abans de la cruïlla de les carreteres de Vic i de Berga». L’apunt més sinistre és que després de mort li tallaren la llengua —es veu que l’home tenia facilitat de paraula— i que la passejaren lligada amb una canya pel bell mig del passeig, tot cantant-li el gori-gori. La imatge és d’una crueltat esfereïdora però no gaire més que la de moltes altres atrocitats que al món s'han comès en nom d'un déu, de l’ordre o de la revolució. La televisió ens en serveix cada dia, d’un cap a l’altre del món. Que els protagonistes no ens siguin parents no ens les hauria de fer menys salvatges, especialment si estem convençuts que totes les vides tenen el mateix valor.

Acabo aquestes notes sense cap voluntat apologètica, des de la distància genealògica, ideològica i temporal que ens separa amb el protagonista: si més no, queda clar que el meu republicanisme no venia de sèrie. Però alguna cosa m'atrau del personatge, més enllà d'acarar una mort violenta aquell 8 d'agost de 1936. I és que al reverend doctor Pere Llehí la propaganda oficial dels vencedors el va qualificar de presbíter, màrtir il·lustre i sacerdot exemplar abans de canviar-li el nom de Pere a Pedro i, tot seguit, silenciar-lo perquè el trobaven incòmodament catalanista. Ja es veu que aquell 1939 ningú estava de broma, i els fejocistes supervivents van haver de fer farina plana i dissoldre's dins les Congregacions Marianes dels jesuïtes o bé a Acció Catòlica, que depenia dels bisbats. Creu i ratlla.  

Per això no puc entendre que encara avui la jerarquia eclesiàstica s’escarrassi amb la beatificació de fins a 160 persones de la diòcesi de Vic —12 de manresanes, comptant Pere Llehí. Ho trobo fora de temps, molt poc autocrític i carregat de riscos innecessaris. Allò que ens cal —a les institucions, a les organitzacions com la mateixa església o fins als partits polítics— no són màrtirs ni beats, ni tampoc líders tocats d'infalibilitat, sinó persones amb sentit crític, generoses i diposades a construir un món més just, igualitari i sostenible. Un punt incòmodes i tot, si pot ser. I compromeses no pas a revisar un cop i un altre el passat sinó, i sobretot, a preparar un millor futur col·lectiu.

«El 19 de juliol de 1936». El dibuix, de Joan Vilanova, en un indret anònim però indubtablement del Bages.

Amb Rossend Coll, retorn al seminari

Feia més d'un any que ens ho dèiem: hem de tornar al seminari, i tornar-hi plegats. Perquè tots dos, poc o molt, vam passar pel seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Per ser justos, jo només hi vaig ser un any, el curs 75-76; el Sendo, en canvi, entre el menor i el major n'hi va estat onze, que aviat és dit. Sigui com sigui, avui ha estat el dia i ha estat bo de comprovar que per a tots dos els records eren profunds, com si les nostres mancances mnemotècniques, pròpies de l'edat, no afectessin aquells dies de fa més de cinquanta o seixanta anys. Els patis i corredors, els dormitoris, aules i escales. El fred, la boira i l'austeritat en el nodriment. I tots els aprenentatges, és clar: d'allà en sorties diferent per poques ganes que hi posessis. És clar que tot té un límit i quan el Sendo prova de posar-se a parlar en llatí de seguida fa figa. Però sí, recordem prefectes, companys i professors. Alguns amics. O aquell conserge netejant amb petroli els llarguíssims corredors, amb relliscades de pronòstic reservat. També el futbol o els autobusos vermells del Galtanegra que jo vaig conèixer setmanalment i el Sendo només un cop per trimestre... I descabdellant temps i records, ensopeguem al vestíbul amb Josep Maria Riba, que és l'actual vicari general. De poc que fem tard a dinar! Amb mossèn Riba, que és tan llest com ho són les guilles, sempre fa bo de parlar-hi i no perd mai ni el tremp ni la serenitat. Deu haver arribat a la setantena i avui, al cap de vint minuts de xerrera a peu dret, conclou esperançat davant nostre que tot just ara ens arriben els fruits del concili. Del Concili Vaticà de 1962! Aquí sí que es pot ben dir que ens ha calgut déu i ajut...  Si no esperançats, almenys ens acomiadem enriolats del bo d'en Riba i —aviat seran les dues— amb el Sendo ens asseiem al menjador situat al mateix lloc de sempre, però ara transformat en un bufet càlid i acollidor, obert a tothom. El temps ha passat tan de pressa! I nosaltres ens hem fet grans, tan convençuts que el món milloraria com definitivament sorpresos que mai ho acabi de fer, malgrat tots els esforços. Encara pitjor: si bades, tot recula. Com per fer bo aquell fragment de l'Eclesiastès que ens humanitza, el que ens recorda que hi ha un temps per a cada cosa sota el sol.

Temps d'infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps de collir.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps d'abraçar i temps per estar-se'n.
Temps de cercar i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d'estimar i temps d'odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Després de fer un llarg cafè enfilem la tornada a Manresa: al corredor unes noies esperen esvalotadament una classe d'anglès. Els demano una foto davant les últimes rajoles que queden del nostre passat compartit fa més de mig segle. «Nosaltres també hi vam estudiar, aquí», m'atreveixo a comentar-li. La noia de primer ens mira un punt sorpresa, després ens fa la foto i, quan em torna el telèfon, ho fa amb cara de pura incredulitat. Que no és pas tanta o més que la nostra.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!

Qui no coneix Manel Fontdevila?

Com que aquest mes de desembre la secció «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina arribava al número 150 em va semblar que una bona manera de commemorar l'efemèride era convidant al meu propi germà, Manel Fontdevila i Subirana, a sortir-hi. Això, és clar, si a la il·lustradora Maria Picassó també li semblava bé la idea! Com que ella va dir que i tant, ho vaig tirar endavant. Amb l'afegit que el Manel va manifestar estar més desitjós que el dibuixés la Picassó que no pas que jo expliqués la seva vida en públic. Fet i fet tothom va dir que sí, i de tot plegat —del feliç dibuix de la Maria i del text del Manel— en va quedar això:

Manel Fontdevila, 

dibuixar per transformar

A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.

Glossa de Joan Morros, el vespre que va rebre la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Glossa de Joan Morros Torné, que avui rep

la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Dimarts, 16 de desembre de 2025

  

Senyor alcalde, i ex-alcaldes, regidores i regidors, president del consell comarcal, autoritats, amigues i amics:

 

Ara fa un parell de setmanes que vaig anar a casa del Joan Morros per fer un cafè i va ser aleshores que em va dir, allà, a peu dret a la cuina, de fer la glossa d’aquest vespre. Glossar, comentar, aclarir el sentit d’aquest reconeixement ciutadà que amb molt d’encert l’Ajuntament li ha concedit per unanimitat.

 

És abans que res un honor que li agraeixo sense cap mena de dubte. I per això li vaig dir de seguida que sí, que és clar. Però també vaig quedar una mica confós, conscient que és tot un compromís això de resoldre en un discurs de quinze minuts, per folgats que siguin, una trajectòria tan densa, amb l’únic avantatge d’haver-la viscut sovint molt a la vora.          «—Va, que a tu no et costarà gaire!», vas dir per animar-me. Doncs vinga, ja ho he provat, ara anem a veure si funciona.

 

Perquè el fet és que amb el Joan ens coneixem de joves —o ell em va conèixer a mi: jo no passava de ser un noi carregat de romanços que havia descobert, al final de la carretera del Pont de Vilomara, un nou establiment, la Copisteria del Bages. Ara no ve a tomb, o no hi ve gaire, però Copi-gràfic —que al final es deia així— va ser per mi una cosa sensacional. M’hi aturava sovint per fotocopiar poemes, dibuixos... i, és clar, hi vaig encomanar les publicacions d’alguna primerenca revista d’institut o, de seguida, les d’El totxo, el butlletí del barri. Jo passava, doncs, per la Copi, i generalment m’atenia el seu pare —a qui vam acabar per referir-nos com el pare Morros, no pas per cap vel·leïtat jesuítica sinó per ser precisament això, pare, el pare del Joan.

 

El cas —em distrec, sort que avui ho porto escrit!— el cas és que un dia surt ell, el Joan, a fer-me les fotocòpies, unes fotocòpies llustroses, d’un negre contrastat, que no planyia el tòner, doncs surt el Joan, i entre paper i paper em demana si coneixia Rialles, i jo devia fer que sí, i xerrant, xerrant, em demana què em semblaria si hi hagués una mena de Rialles a Manresa però adreçat a adolescents. Això i que podria estar molt bé, si alguna estona em vagava, de trobar-nos per parlar-ne. Ara no sé si aquella primera vegada a casa seva ja vam fer un cafè. Recordo la Dolors, això sí, que és qui va obrir la porta. Recordo el menjador, amb el cartell de la Pau, amb Casals, Picasso i Neruda. O aquell altre pòster que havíeu dut de la Xina, amb milers de xinesos diminuts, uniformats i entusiastes, tan diferents dels del dòmund, construint plegats una immensa presa amb l’únic suport de braços i pales...

 

Ja es pot deduir que aquell dia ens vam posar d’acord, i que vaig dir que sí —perquè sempre és millor, per poc que es pugui, dir que sí. I des d’aleshores que ens hem fet. L’aventura va ser la de Tabola i com que va anar com va anar —o va acabar com va acabar— d’aquell episodi en vam quedar estretament lligats. Amb un primer aprenentatge compartit: cultura més política no sempre dona política cultural —i a vegades, just el contrari!  Però tan se val que comencem pel començament, perquè el Joan, aleshores que ens vam conèixer, ja gastava corda de feia estona.

 

Uns apunts biogràfics

 

Nascut a Manresa el 3 de febrer de 1954, el Joan és el segon dels sis fills de Josep Maria Morros i Pujol, i Rosa Torné i Rojas, darrera la Teresa i abans de l’Assumpta, la Cinta, la Concepció i el Josep Maria. Diria que hi avui hi sou tots, i em permeto d’afegir que els vostres pares sempre s’han sentit molt orgullosos de tota aquesta nissaga.

El Joan va estudiar als Hermanos, allà als Esquilets i, els darrers tres cursos de batxillerat, va poder inaugurar la nova escola allà dalt, a la Parada—i hi va fer amics dels de tota la vida, com en Jaume Puig, amb tota una colla que ja aleshores volien fer —i van fer— cinema en súper 8, i també revistes i qui sap el què. Amb el Jaume fins van anar en un Renault-5 a Txecoslovàquia bon punt va ser possible i —més difícil encara— es van plantar a la Xina aquella del pòster l’any 1979, per allò de veure un món que semblava alternatiu.

 

(Ara ho rellegeixo i penso que a la Xina no que no hi devien anar amb l’R5, perquè l’R5 verd i després groc, el vam fer servir tots per anar a empasquinar o passejar amb megàfons)

 

Però el cas és que, ja ha estat dit, ell era el fill de Josep Maria Morros, aquell senyor que l’any 1961 havia començat a portar la Sala Loiola per encàrrec de les Congregacions Marianes, un nou cinema i teatre construït sobre el solar de la companyia de Jesús allà on abans s’hi havia alçat, i fins a la guerra civil, l’església de l’antic Col·legi de sant Ignasi. I el fil és llarg: el pare Morros, d’acord amb el pare Ferran Torra —aquest sí que era pare jesuïta!— ja havien dinamitzat prèviament el locals que les Congregacions Marianes tenien al carrer de la Mel, amb teatre, cinema i sales de reunions.

 

Amb tot això es pot entendre que el Joan, des de la més tendra edat no només va fer d’escolà a la Cova, a primeríssima hora del dia, sinó que també —entusiasme i disciplina— va esdevenir un jove projeccionista de cinema, amb carnet professional. I serà al costat del seu pare, en aquella Sala Loiola feta per subscripció popular —el dring de la història els ha de sonar, segur!— que començarà per triar pel·lícules, i anar-les a buscar, i passar-les, i repassar-les, fins acabar molts dissabtes i diumenges escombrant aquell mar de clofolles de pipes que encatifaven amb un deix de pura humanitat ensalivada els peus de les mil butaques de platea i amfiteatre. La sala Loiola va ser això, sí, però molt més que això: també acollia el cineclub i, ben aviat, s’hi comencen a presentar concerts de la nova cançó o bé obres de teatre amb voluntat progressista. I el Joan no només ho veia: ell ja hi era.

 

Per això no ha de sobtar que l'any 1977 el trobem impulsant el nucli inicial de Rialles a Manresa, l’entitat que es dedicaria a programar espectacles per a nens i nenes els dissabtes, quinzenalment al mateix Loiola i, més endavant, festes populars, sessions escolars i fins i tot activitats en alguns barris manresans. Diguem doncs que, des d’aleshores —i d’això en farà mig segle— el Joan haurà estat un promotor de diferents iniciatives culturals a la ciutat, sempre des del voluntariat i el compromís amb la participació ciutadana. Cinquanta anys que tots solets ja explicarien els reconeixements obtinguts: l'any 2013 va rebre el 31è Premi Bages de Cultura i l'any 2019 va ser pregoner de la Festa de la Llum. Però compte perquè no és només allò que el Joan ha fet sinó, i sobretot, avui voldria assenyalar el «com» ho ha fet.

 

I ho ha fet des del primer dia acostant persones, i treballant plegats en projectes compartits. Rialles no era el Joan, sinó la suma del grup CLAM vinculat a Òmnium Manresa, amb alguns membres de les associacions de pares i mares i alguns mestres i estudiants de magisteri. Perquè la gràcia del Joan és aquesta, que ell aplega persones. «Jo no soc mai el que en sap més, però miro de reunir els que més en saben». Sembla senzill, però no s’ho creguin. Perquè no ho és tant.

 

De Tabola al Galliner

 

De Rialles en va formar part fins el mateix 1981, quan vam engegar l'associació cultural Tabola, prop de quatre anys d’una intensitat frenètica, irrepetible —érem tan joves! Quatre anys dedicats a organitzar i promoure tota mena d'activitats juvenils però, és clar, adreçades a tota la ciutat. Espectacles de teatre, circ, màgia, sessions de cinema, concerts, tallers, exposicions, xerrades, busos a Barcelona, festes, balls, cursets, sessions escolars...

 

Sempre que penso en tots aquests anys em torna a aparèixer el teu pare. També la Dolors, és clar: una estada a Viladrau o una altra tarda d’agost, amb la Dolors i la Montse, a Barcelona, per anar a veure Gandhi. El record de tantes reunions de Tabola al primer pis del Loiola, les primeres fires de teatre a Tàrrega, l’estada a Cabueñes, a Gijón, o el viatge a la URSS. Els vespres a la Copi. I, inevitablement, la roda de premsa al bar Quebec que vindria a ser el punt i final de Tabola, denunciant les maniobres matusseres d’aquell ajuntament! Perquè ja hem quedat que és millor dir sempre que sí, per poc que es pugui. Però a vegades també cal saber dir que no.

 

D’aquell episodi, tot i tenir un final abrupte, encara en sortirien dos caps de brot més: la revista mensual El Pou de la gallina i l’Associació Cultural Bloc. I és que no es fa el pa sense llevat. D’El Pou de la gallina ja en parlarem un altre dia, només dir que encara es publica mensualment, que també es va començar a coure a Copi-gràfic, que té en Jaume Puig com a primer capità i que, en els seus orígens, hi ha l’única vegada que hem tingut al Joan vinculat a dues entitats. Al Pou... i a Bloc.

 

I és que a primers de 1986 amb alguns dels que havien estat col·laboradors de Tabola, el Joan s’empesca l'Associació cultural Bloc, gestada com un Servei d'Informació Juvenil amb seu a l'Aula 2000 de l'Institut Politènic —el Lacetània, aleshores popularment la Maestria, allà on treballava. I és que el Joan —el dia que ho vaig saber no m’ho creia!—era enginyer tècnic de telecomunicacions i feia classes d’electrònica. En fi, el cas és que Bloc va començar a organitzar cicles de Concerts, la Trobada de delegats de secundària, la Fira de l'Estudiant... i també exposicions, xerrades, busos a teatre i a concerts. El Joan s’hi estarà fins l’any 1995, aleshores que un nou projecte concentrarà tota la seva atenció.

 

En fi, si nostro senyor existeix, se li ha de reconèixer que és molt de la broma. Alguns ja sabran que el juny de 1995, fruit d’un seguit de circumstàncies gens calculades, em vaig trobar fent de regidor de cultura i, doncs, establint unes noves complicitats. Vaja, que malgrat la nit del Quebec deu anys abans, jo vaig assajar el compromís polític i el Joan... ni de broma. Però precisament per això vull remarcar totes les giragonses municipals que vam saber trenar plegats, més enllà de partits i institucions, i sempre amb tanta generositat com subtilesa: des d’aquell primer pla d’equipaments, la represa del consell municipal de cultura i, per damunt de tot, el Galliner i la recuperació del Kursaal. De tot en tinc records ben vius. De tots els cafès, ara més discrets encara, a casa de l’un o de l’altre. De la Dolors que sempre treia el cap amb un somriure i un «què, com anem?». De la Núria i després la Marta. I de l’arribada de l’aire condicionat, i fins i tot el gat que, tot i no intervenir mai a la conversa, semblava entendre que per nosaltres allò era veritablement important.

 

El Galliner

 

1995 doncs és l’any que el Joan va crear, conjuntament amb set persones més, l'associació cultural El Galliner, amb uns objectius pactats amb aquell ajuntament tripartit i amb el mateix alcalde Jordi Valls: d’una banda, la nova entitat oferiria una programació estable de teatre i dansa a Manresa, i de l’altra, es consignava el compromís municipal de treballar per la recuperació del teatre Kursaal, tancat des de 1983. Ja és sabut que la programació molt aviat va multiplicar resultats fins a esdevenir un fenomen nacional. Tan sabut com que la recuperació del teatre Kursaal es va aconseguir onze anys després, gràcies a la perseverança del Galliner, la implicació ciutadana i la complicitat de tot l'Ajuntament de Manresa.

 

El Galliner ha estat una proposta singular i al mateix temps interessantíssima. El seu èxit demostra que el paper de l'associacionisme és important en l'àmbit cultural, que es poden acordar coses amb les administracions i, d'ençà el nou equipament del Kursaal, que és possible treballar en fórmules d’empresa pública. Que cadascú té un paper a jugar i que, si s'és respectuós amb l’encàrrec, els resultats poden des de «millors» fins a «molt bons». I és que allò que un ajuntament no pot fer, o no abasta a fer o li recomanen que no faci, a vegades ho pot remoure l’associacionisme.

 

En qualsevol cas, la fórmula associativa del Galliner no es pot confondre amb l'entitat que agrupa socis i que defensa els seus interessos —un fet ben legítim, per descomptat, però d'un valor diferent. El Galliner, que el Joan coordina des de 1995 —deu ser el teu primer càrrec oficial!— ha tingut des del primer dia una voluntat de servei públic. I, encara que des del voluntariat —al Galliner no es cobra!— sempre amb una absoluta exigència professional.

 

I és que amb la tasca del Galliner es demostra que els grans consensos ciutadans són possibles, i que la participació ciutadana pot superar les limitacions pròpies de la competència entre partits polítics. En parlo amb coneixement de causa. I precisament per això els puc garantir en aquesta mateixa sala que l’associacionisme també és política, i que pot ser un factor que millora la política tradicional.

 

Que no vol dir, doncs, que no tingui riscos també. Però és imprescindible a l’hora de bastir consensos, a l’hora de crear comunitat, a l’hora de perseguir impossibles. És aquest el seu interès i l’experiència viscuda a Manresa ens permet pensar en tota la tasca que encara es pot fer des del tercer sector, especialment en cultura, en serveis a les persones, en la participació i fins la mateixa governança municipal.

 

Queda molt camí per recórrer, i ens queden molts aprenentatges democràtics encara. Però ja que avui puc tornar a parlar en aquesta sala em deixaran advertir als representants polítics dels riscos de la por i també dels de l’orgull. És tan senzill, aquí dalt, creure’s seny, virtut i mesura. I oblidar que hi sou per empènyer, per buscar enteses, per encaixar riscos, per sumar, per facilitar i, al capdavall, per passar i deixar passar.

 

Final

 

És hora d’acabar però, si m’ho permeten, encara els referiré una altra aportació de l’atzar: en el meu cas, tornar a l’ensenyament de secundària després de setze anys d’excedència política va ser un veritable motiu de joia, que l’institut Guillem Catà em va multiplicar. Allà hi vaig retrobar quatre cursos el Joan, que hi acabaria la seva trajectòria de 37 anys com professor de secundària fent de catedràtic d’Animació Sociocultural. Aquell tècnic de telecomunicacions havia fet Psicologia i Pedagogia, i amb tot el bagatge havia inaugurat un cicle formatiu l’any 1999 de provada utilitat a la Catalunya central. I quan el 2015 es va jubilar, jo encara li vaig arreplegar el testimoni vuit cursos més. Impagable.

 

Perquè jubilat i tot, va continuar col·laborant amb Animació —tampoc oblido el darrer viatge a Grenoble! O ha estat voluntari en diferents projectes socioeducatius d’entre els quals cal remarcar la creació l’any 2012 del col·lectiu Una altra Educació és possible, un grup de pares i mares, mestres i educadors, que organitzàvem periòdicament activitats per promoure el debat i la reflexió al voltant de l'educació...

 

Però acabo, ara sí, i vull fer-los notar que, per poc que hi rumiïn, tot els records que he presentat són records d’anar per feina. No dic que no haguem rigut moltes estones, amb tants cafès i coca-coles. Dic, però, que sempre ens hem fet en funció d’objectius. Potser és per això que a l’hora d’acabar em quedo amb aquest esperit de servei, les ganes de treballar i, encara, la confiança necessària perquè les coses funcionin.

 

Al capdavall em penso que la millor aportació d'en Joan Morros ha estat l’exemple d’aquesta pràctica associativa, des de l'exigència i el compromís. El Galliner i el Kursaal, els episodis de Tabola o Bloc, de Rialles… són la concreció d'aquesta pràctica. Però, hi torno, allò que cal retenir és aquest mestratge en la gestió d'equips, en trobar les persones indicades i crear motors d'una rendibilitat fins aleshores impensable. El lideratge entès com a acompanyament. D'una tossuderia extraordinària, també, però tot plegat amb molta senzillesa, i sempre des del voluntariat. Cal tornar a dir que el Joan no ha format mai part de la plantilla laboral del Kursaal? En fi, ara hem vist que finalment porta agenda però, no ens enganyem, el Joan encara va sense mòbil...

 

Ben mirat, de tot això se’n podria fer una pel·lícula i tot, oi Joan? Va, no, no donem idees que després n’anirem coixos. Diguem que avui, amb la medalla, no acaba res, tot just hauríem fet el tràiler...

 

...i una pregunta

 

Perquè encara em reservo un darrer comentari, abans no acabi —ara sí— aquesta glossa. I és el comentari que tot sovint m’han fet els que ens saben amics, que és aquell que, amical o maliciós, demana, «—i què farem quan plegui el Morros?». Ah! La gran pregunta! Què farem quan ja no hi siguis Joan? També això passarà. Però mireu, estic segur que el seu exemple, l’exemple d’aquesta manera de treballar, de bregar en nom de l’associacionisme, serà, ha estat, llavor de futur. I encara que aquests exercicis de participació ciutadana no és poden pas calcar, ni poden ser directament reproduïbles, ni són font de satisfacció universal, sí que tenen la virtut d’exercitar-nos l’esperit. De veure que plegats podem fer moltes coses, només cal voluntat i entusiasme. Rumiar, actuar i tornar a rumiar —per tornar a actuar, sumant baules d’una infinita cadena.

 

Primer pensar, després actuar, en tercer lloc comunicar bé allò que fas; el quart, compartir per motivar i, encara un cinquè, posar-hi un pessic de creativitat.

 

En volen escoltar cinc més? Constància, generositat, respecte i disponibilitat. I amb aquell punt d’optimisme que elimina obstacles. No és una fórmula científica, ja ho sé, però jo els l’he sintetitzada al llarg de cinc dècades per tots vostès, aquest vespre, amb una única consideració prèvia: estima allò que facis.

 

De manera que em penso que la pregunta adequada no és què farà el Galliner quan ell no hi sigui, ni com anirà la programació, ni què ens passarà en el futur. No, la pregunta oportuna és què fem, avui i cadascú de nosaltres per la cultura, per la ciutat, per als altres. Què fem mentre hi som. Mentre tenim la sort de ser-hi. Em poden creure que la resposta no garanteix cap reconeixement, però estic absolutament convençut que el resultat sempre serà un món una mica millor.

 

Doncs enhorabona Joan, a tu i tota la teva família. Moltes gràcies per tot allò que ens has donat, per tot allò que plegats hem après. I a tots vostès, amigues i amics, companys... a tothom, molt bona nit i moltes gràcies per la paciència.

 

 

 

 

 

1975, record inesborrable de la coronació reial

Ahir va fer els cinquanta anys que es va morir el dictador. Una mort en termes biològics, perquè el franquisme encara ens pesa, de tant interioritzat com el tenim —mesells o distrets, mentre els poders de l'estat saben que no ha canviat gran cosa. Així, i per celebrar l'efemèride, cinc jutges del Tribunal Suprem d'Espanya es permetien ahir mateix condemnar el fiscal general de l'estat amb una inhabilitació de dos anys i —es podia millorar?— multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso! No res, de la fi del cagaelàstics ja n'he parlat manta vegades, amb els alumnes o sense, també des del Pou. Però de la història de la coronació de Joan Carles I, el dissabte dia 22 de novembre de 1975, me'n queda un relat familiar viu i autèntic ja que, si per un moment a casa vam celebrar la fi del Generalísimo, dos dies després un petit accident canviaria per sempre les nostres vides.

I és que la meva àvia Pietat Badia Feixas, poc suspecta de monàrquica, aquell dissabte es va proposar d'anar a comprar ben d'hora per veure televisada la proclamació reial. Al capdavall, era un fet extraordinari i, la feina, com més aviat sigui feta, millor. Era una dona prima i de poca córpora, sempre d'aspecte fràgil, nascuda el 1903 a Cardona, i que havia vingut a Manresa per tal de guanyar-se la vida. Pietosa i obedient, el desastre de la guerra i una economia precària la van orientar a un casament pràctic amb Josep Subirana Llehí, a proposta d'un capellà de la Seu que, l'any 39, devia creure que feia una bona obra a l'hereu de cal Valent. La nostra mare i la seva germana bessona van néixer al punt, un primer d'abril de 1940, com a fruit i benefici d'aquella mal anomenada victòria. I la Caixa de Manresa, sempre amatent al detall i la commemoració, les va obsequiar amb una llibreta d'estalvi de 100 pessetes cadascuna. Poca broma.

Tornem al matí del 22 de novembre de 1975. La Pietat ha sortit de casa seva, al carrer de Sant Maurici, 15, i se'n va fins a cal Bonals, la botiga de queviures del carrer Caputxins. Fa un fred que pela, ha glaçat i el dia tot just s'aixeca. Ella va decidida i no s'encanta, i tanta pressa hi posa que —patam!— rellisca i cau sobre el gel del carrer. Cal dir que hi va deixar el fèmur? Cap a sant Joan de Déu! 

Però la Pietat no vivia sola, és clar. El meu avi. Josep Subirana i Llehí, era un bastaix que havia guanyat concursos descarregant bales de palla a l'era del Xivit. Menava un camp de regadiu prou gran com per assegurar la supervivència familiar i, tot i que jo ja el vaig conèixer gran, era una bèstia d'espatlles amples i poques contemplacions. I un geni agre atès que de petit, un metge poca traça li va posar una crema ocular que li va fer perdre l'ull esquerre i li deixà el dret definitivament entelat. Ras i curt, s'hi veia poc, perdia sovint els estreps i sobreixia testosterona —l'àvia Pietat, per contra, era més eixuta que una penca de bacallà. Plegats es respectaven, sota la mirada estricta del Sagrat Cor, però poca cosa més. Bé, vaja, que no feien delir.

I ara hem de tornar al 22 de novembre de 1975. Amb l'àvia a Sant Joan de Déu, l'avi Josep vindrà a viure a casa nostra —un pis petit, de la carretera del Pont de Vilomara on fins aleshores havíem viscut amb alegria indissimulada.  L'home s'hi marceix, voldria tornar a casa, i voldria que la Pia —li deia Pia!— no hagués caigut. Es neguiteja, desconeix els topants, s'empipa i, abans de vuit dies, fa un ictus. Pataplam!

No es va morir ningú sinó tot el contrari: els dos avis es van instal·lar a casa en condicions de precarietat hospitalària. Va caldre buscar un pis més gran, i amb ascensor, també calefacció. I, principalment la mare, quedar-se a casa dies i dies, setmanes, anys. L'avi Josep es va morir el desembre del 78, sorrut i amb molt poques paraules. La iaia Pietat va anar perdent el seny i la mobilitat. Es va estat onze anys en una habitació! I la Pepita —la Pepa— va abandonar bona part del seu activisme social per dedicar-se als pares, a la família i al marit —encara van tenir humor de fer un tercer germà, que l'Oriol va néixer l setembre del 78 i durant tres mesos vam ser set a casa, i els diumenges, amb la tieta Pilar, vuit i tot! Encara més, per combatre aquell ostracisme sobrevingut, a casa molt sovint hi havia convidats a sopar —a sopar truites de mongetes, d'escalivada, amb pa amb tomàquet i sempre un amanit al mig. Hi va passar gent diversa, sovint jove, amb tota mena d'idees. La nostra mare no es resignava fàcilment al tancament domiciliari...

En acabat, tots vam veure com el rei s'hi escarxofava,  i nosaltres vam arrossegar sempre més el record de la seva investidura com una pega —una pega més! Amb un únic benefici: al llarg d'aquells anys, la Pepa va anar madurant un projecte de residència d'avis que permetés donar suport a les famílies i evités aquells episodis d'enclaustrament que ella suportava. Un «refugi» per als avis, amb centre de dia, estades temporals o, si calia, definitives. Quan l'àvia Pietat es va morir l'any 86 la residència ja era un document d'intencions i, dos anys després, ja funcionava i tot. No és pas mala herència —però no l'és pas d'en Joan Carles, el gran barrut! I ara direu: en què va canviar per sempre la família? Doncs, us ho cregueu o no, la Redidencia d’avis de la Sagrada Família va passar a ser monotema de tots els àpats i trobades familiars. Una obsessió compartida de la Pepa fins al darrer dels seus dies!

La foto, al camp del carrer de sant Blai als anys seixanta: Pietat Badia i Josep Subirana. Realment, com deia la nostra mare, «no fan pas delir». 

Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera, i amb d'altres companys, amb M. ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)

Retrobaràs la Maria

Dimarts vaig ser al funeral de Maria Subirana Sanmiquel. Havia mort dos dies abans, amb 91 anys complerts i jo no l'havia pas tractada gaire tot i que, en termes genealògics, era cosina de la nostra mare i havia viscut sempre al mateix barri de Manresa que nosaltres, a la Sagrada Família. Vivíem a un cop de roc els uns dels altres però —literalment— els uns dels altres érem uns perfectes desconeguts. Al darrera, un conflicte entre el nostre avi Josep i el seu germà Joan per una vinya al tossal del Coro que l'herència va fer anar a parar al Joan. El meu avi, que era pagès, no ho va pair. Però és clar, aquell testament no es podia pas desfer... Després del disgust vingueren els retrets, sortiren també les mullers —Pietat Badia i Lola Sanmiquel: quins dos caràcters! I finalment arribà l'interdicte: les dues famílies deixarien de parlar-se. També les criatures, d'una banda les bessones Pepita i Pilar, i de l'altra la Maria, sis anys més gran. Som a les acaballes dels anys quaranta del segle passat. Fos a negre.

Cinquanta anys després, i pocs dies abans de Nadal, la nostra mare tornava a ser al carrer recollint diners per la residència d'avis del barri. Amb l'excusa de la llumineta popular la Pepa escometia tots els vianants amb un desvergonyiment absolut, considerant que com a veïns —coneguts o saludats— tenia tot el dret de reclamar-los almenys vint duros per un projecte social i popular. Els grans panells de la llumineta obstruïen conscientment el pas per l'antiga vorera de la carretera del Pont de Vilomara, en un espai que esdevenia impossible d'esquivar. I ara l'un, ara l'altre, la majoria de gent acabava fent el gest, considerant almenys la —llunyana— possibilitat d'obtenir el premi... I d'entre totes les persones que circulaven per aquella vorera estreta la Pepita sempre explicava que se li va aturar una dona, una dona precisament a qui no li havia demanat de participar en l'acapte. «—Pepita, no em diu res, que no em coneixes?». Li va respondre que sí, que és clar, «—Ets la meva cosina Maria». «—I com és que tu i jo no ens parlem? Ho saps que han passat cinquanta anys?». Mig segle de silenci! Tots els adults d'aquell episodi ja eren morts i enterrats. I la Maria va insistir: «—Vols dir que no hauríem de trencar aquesta història?». I allà mateix, amb una abraçada i un plor sentit, la van trencar. I des d'aleshores es van saber trobar i parlar, i compartir moltes de les coses que en tot aquell temps no s'havien pogut dir. Per nosaltres, els tres germans Fontdevila, la història resultà ser digna de les pàgines viscudes d'en Folch i Torres, per allò d'increïble i sentimental, gairebé impossible, però contra el que ens és habitual, ens vam abstenir de fer-ne burla. I bo, el temps va anar passant, es va morir els marits primer —en Josep i en Valentí Pi— i en acabat la Pepita. I la Maria encara ens trucava regularment —i fins de manera quasi quotidiana durant les primeres setmanes de pandèmia.   

Per tot plegat, aquest dimarts em va agradar el funeral, a la parròquia de la Mion. El va fer en Joan Aurich, com fa vuit anys va acomiadar la nostra mare. I mentre escoltava un fragment de sant Mateu —quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir...—  em vaig aconsolar pensant que potser, mentre nosaltres passàvem pena, elles dues, dones de fe com eren, ja s'haurien tornat a trobar.

La foto és de la tardor de 2001, al restaurant Cal Ros. La Lola Sanmiquel, mare de la Maria, celebrava 94 anys i ens hi vam aplegar tots.

Qui no coneix Emi Flores?

El Pou de la gallina aquest mes de març va d'Objecció, i fa una mica de vertigen descobrir com han passat cinquanta anys des que a Manresa Joan Camisón i Ferran Martínez ens demostraven que hi havia alternatives al servei militar. També sense to militar, a la secció «Qui no coneix...» Emi Flores ens explica la seva història, que arrenca a Mèxic DF i acaba en un box de crossfit a la Rosaleda. Crossfit a l'abast de tothom, us dirà ell. Però impressiona veure'ls traginar quilos d'un lloc a l'altre, i fer-ho com si el pes no existís i cada coach fos gent desenfeinada... 

Emi Flores,
el crossfit a l’abast de tothom

No fa ni vint anys que va arribar de Mèxic, però ja es pot dir que el coneix mig Manresa: Emiliano Flores Islas, l’Emi. Va néixer a Ciutat de Mèxic, la tercera conurbació més gran del món, i a tretze anys va deixar aquella humanitat formiguejant per acompanyar la seva mare fins a Manresa, aleshores que per amor ella, la Gabriela, havia decidit travessar l’Atlàntic. «La mare em va preguntar si m’agradaria acompanyar-la a viure vora Barcelona i jo li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire, senzillament perquè jo aleshores ja era molt fan del Barça...». No cal dir que ni sabia què era Catalunya ni que teníem llengua pròpia, però almenys l’atzar el va fer arribar a Manresa un 24 de juny, enmig d’una tradició pirotècnica que no li era estranya. I amb tot, recorda que els primers mesos li van ser difícils. Per sort el curs comença de seguida, i entra al col·legi del Pilar per fer l’ESO. «Em van acollir molt bé! I també em vaig apuntar al Nàstic...». Ras i curt, abans de Nadal l’Emi ja mig parla català i decideix que sí, que li agrada viure a la petita Manresa. «A Mèxic no es fa esport com aquí, jo allà entrenava com a molt un dia a la setmana. Aquí és molt més divers, i també més accessible: a cada poble hi ha diversos clubs del què sigui». Després de resoldre el batxillerat al Lacetània, se’n va a fer Administració d’empreses a la UAB, però només hi dura un any. La seva mare havia obert un bar a l’antic Rocío i ell hi col·labora, «...i decideixo fer els estudis de Psicologia, online. No vaig acabar el tercer curs perquè em va picar per preparar oposicions a bomber!». Mentrestant continua jugant a futbol perquè l’esport sempre l’ha apassionat, però és aleshores que una greu lesió en un partit li deixa una cama fora de joc cinc anys sencers. Podria haver estat un drama. Però aquell fet el porta a descobrir el crossfit, que aleshores començava a escampar-se amb força arreu de Catalunya. «Allò va ser definitiu. Vaig començar en un petit box de Manresa, on em vaig formar com a atleta, i allà mateix em van donar l’oportunitat de ser-ne entrenador». Més endavant, i amb la titulació oficial de la marca, s’associa amb el seu amic David Sánchez per obrir el seu propi box, el Why not, a Sant Fruitós de Bages. L’Emi, franc i extravertit, trenca el tòpic del crossfit militar i bèstia, i n’explica l’evolució. «El treball de força és important per a la salut dels humans, però avui sabem que es tracta de fer exercici i posar-hi ciència, atents a les necessitats de cada usuari. Res de fer el salvatge!». El seu local, a la Rosaleda, ocupa 1200 m2 farcit de rems, bicicletes, barres, manuelles i altres objectes de pes lliure. I, content, explica que en molt pocs mesos ha obtingut una bona resposta, de gent que mai abans havia fet crossfit i, sovint, ni esport. «Per nosaltres es tracta de conèixer cada usuari i adaptar-li sessions que esdevinguin entrenaments absolutament beneficiosos per a la seva salut». L’Emi ara mateix no sortiria del local i valora la suma d’atzars que l’han portat on és, des dels estudis inacabats fins el trànsit intercontinental. De tot en fa un feix i n’està tan content com ho està de Manresa: vint anys de fidelitat al barri de les Escodines. «I tot i que al principi vaig estar nou anys sense tornar a Mèxic ara, si puc, hi vaig a veure la família cada dos o tres anys. Que si l’esport és important, conservar les arrels també compta!».

En la mort d'Albert Canal

Ara fa deu dies vaig publicar a la web d'El Pou de la gallina un article dedicat a Albert Canal, que tan prematurament ens ha deixat. Publicar-lo inicialment al Pou tenia tot el sentit: sempre vaig pensar que l'entrevistaria un dia o altre per la revista. Perquè sempre vaig pensar que ens quedava temps. Anava errat. I em sap molt greu...

En la mort d'Albert Canal 

S’ha mort l’Albert Canal Monrós. A la impensada. I no me’n sé avenir. Waterpolista olímpic, promotor del Nat’s i un grapat de gestes en el món de l’esport, l’Albert acabava de fer 63 anys i el recordo vivament perquè va ser el meu veí i amic de la primera infantesa, company de jocs, anant del pis de l’un al de l’altre. També les mares s’havien fet amigues en aquell veïnat cordial que s’aplegava a la carretera del Pont de Vilomara, 72. Amb l’Albert tot just ens portàvem quinze dies i des de sempre que vam jugar molt, i vam fer molts berenars plegats de pa amb xocolata o, a l’estiu, de pa amb vi i sucre. Com que tota la seva família era molt de la piscina de Manresa ben aviat ens hi deixaven sols a passar les tardes d’estiu. Ell tenia els entrenaments, és clar, però la resta era temps nostre abans no arribés el vespre, quan ens vindrien a buscar els pares... I anàvem a la mateixa escola Albor, una petita escola de barri, fins que l’Albor es va fondre amb la Rial i els nostres camins començaren a bifurcar-se: l’Albert aleshores va anar a estrenar el nou col·legi Oms i de Prat i els germans Fontdevila vam passar a la Rial. Però tot i així, encara vam jugar molts migdies al Palé, en unes partides que es feien eternes, i que quedaven parades en una taula de casa seva, d’un dia a l’altre. Però ens fèiem grans i a l’Albert l’esport l’absorbia més i més, i els seus entrenaments es van multiplicar, finalment abocats al waterpolo. Una carrera fulgurant, al costat de tota la colla manresana que fou aquell equip.

Molts anys després, a El Totxo, el butlletí del barri on jo col·laborava, recordo que li vaig fer una entrevista. Ell venia de Los Ángeles i el títol va ser senzill: Albert Canal, el veí olímpic. Perquè l’Albert era això, un esportista tan olímpic com proper, senzill i afable, generós, que vivia al nostre barri de la Sagrada Família, i que amb la més gran naturalitat des de molt jove havia viatjat triomfalment arreu del món. I que em deixava distret quan deia «Hem anat a Polònia». Polònia! O bé Holanda o —el record és confús— molt més lluny, fins al mateix Orient. «I què has vist? Què has dut?», jo li preguntava. «No res, de la piscina a l’hotel i l’endemà tornar a la piscina». D’això ja en fa mig segle, i cadascú amb la seva experiència ens vam anar allunyant. Va estudiar INEF i de seguida va tenir cotxe per anar amunt i avall, com una persona resolta i decidida. I es va sortir de tot: va ser olímpic, va fer una bona família i va saber impulsar un gimnàs amb cara i ulls. Enmig ens quedaven els pares —i parlar de la relació dels nostres pares seria tota una altra història. O els vincles teatrals amb la seva germana, la Teti. El cas és que amb l’Albert la relació es va reduir a les salutacions cordials, cas de coincidir en algun lloc. I sempre vaig pensar que algun dia el tornaria a entrevistar, ara per a El Pou de la gallina, però sempre ho ajornava, convençut que de primer calia fer sa mare, la Lola, que ja suma anys molts anys i —ara més— adversitats de tota mena i magnitud. I té, al final l’entrevista de l’Albert no haurà pogut ser. Ara em retrec de deixar sempre les coses per més endavant. I aquesta manca de lògica que ens fa sentir perdurables en el temps, oblidant la terrible fragilitat de què som fets.

Dilluns, abraçats amb la seva mare al tanatori, el primer que em va dir la Lola, sanglotant, va ser que «ara ja no se’t menjarà més les olives!». I entre llàgrimes per un moment ens vam enriolar mentre volàvem directament a la infantesa compartida, aquell migdia que dinant a casa seva, l’Albert em va prendre la darrera oliva del meu plat. Quin tip de plorar! I és que en el meu desconsol de criatura jo no volia pas una altra oliva de les que la Lola m’oferia d’un pot sencer. Jo volia precisament aquella oliva irrecuperable! Com ara, que voldria saber que tot això no és veritat, que l’Albert encara hi és, que podrem fer l’entrevista, que ens posarem al corrent de tants anys d’absència en lloc de plorar aquesta mort prematura, injusta i dissortada que ara ens aclapara.

No sé com és que a casa conservàvem aquesta foto, del dia del bateig de la Maria Teresa Canal, la Teti. Hi ha el Tavi i la Lola, amb la criatura a coll. Potser és que la va la va fer el meu pare? Ho ignoro, però a primer terme, i asseguts a la vorera, de costat, l'Albert i jo. I al darrera... en Ramonet? Quin un! Era cosí de l'Albert, i al nostre costat —dos nanos d'una candidesa extrema— es pot dir que aleshores era veritablement la pell del diable!

A la meva doctora Roig que aquest dimarts es jubila

Tot i i que com a professor de secundària soc membre de la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat des dels vint-i-tres anys, des del primer dia vaig optar per rebre l'atenció sanitària de la xarxa pública, això és, la que ofereix el departament de Salut amb caràcter universal. Havia celebrat l'obertura del primer CAP Foneria com a fruit de les nostres lluites veïnals a la Sagrada Família, que ens estalviaria a tots els veïns del barri haver de «baixar» a l'Ambulatori. Molts anys després, l'obertura del nou CAP al carrer de sant Cristòfol va esdevenir un equipament immillorable per atendre una població creiexent i diversificada. De tot això ja fa més de trenta anys, i si ho explico és perquè al llarg de tot aquest temps he tingut —i costa de creure!— la mateixa doctora de capçalera, la doctora Isabel Roig i Grau. Puc dir que ha estat una sort? Una metgessa tan rigorosa com propera, que m'ha vist créixer amb totes les pegues que això comporta: alguna lumbàlgia, les afonies pròpies del meu gremi, alguna grip més exagerada i, en el pitjor escenari, uns pòlips cronificats que requeriren cirurgia. Per tota la resta, era ella la que es preocupava: recordo que quan jo acabava de complir quaranta anys, en una visita irrellevant, es va assabentar que encara no m'havien fet mai ni una analítica. L'endemà a primeríssima hora em vaig estrenar! Tampoc no oblidaré mai com, de manera insistent, aleshores que no hi havia terminals informàtiques a la consulta, ella obria cerimonialment el fitxer i em demanava abans que res: «Encara fuma?». I sí, vaig fumar com qui més fins el 2003, reconeixent gairebé amb vergonya aquell mal hàbit a cada visita que, sortosament, aleshores eren prou espaiades. Però a la fi vaig fer el pas, i ella m'hi va acompanyar, amb la doctora Català. El resultat són vint-i-un anys sense cap més cigarreta—cap, ni una, de les millors decisions de la meva vida! En fi, la relació amb la doctora Roig ha estat llarga i sempre cordial fins que l'altre dia, utilitzant el canal de «la meva salut» per una consulta sobre unes possibles angines, em va respondre amb una trucada al mòbil. Les angines rai! Em trucava per dir-me personalment que el proper 31 de desembre es jubilava. Vaig fer un bot de la cadira, perquè tot i ser una cosa lògica —jo mateix sóc des de fa un any part de les classes passives— em costava de creure. I és que sense la doctora Roig la por a envellir —la por a la malaltia, a la desatenció, a la incomprensió...— es multiplica. ¿Serà tan bona sense ella la meva experiència de la sanitat pública? Tant se val: en un instant em vaig empassar els temors perquè, abans que res, calia agrair-li la trucada i, sobretot, perquè volia desitjar-li tota la sort del món en aquesta nova etapa que era a punt d'encetar. Però sobretot, perquè ara voldria dir-li públicament que moltíssimes gràcies per tot aquest temps, pel tracte, per la saviesa i per la vocació que l'han impulsada tots aquests anys. Un compromís que ja ha rebut els més alts reconeixements —Metge Bagenc el 2015, per votació dels companys o, el 2018, premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com molts d'altres premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Un compromís perseverant que tota la família hem tingut la sort de conèixer en primera persona i que guardarem sempre en el record. Doncs això, que moltíssimes gràcies, doctora Roig! 

La il·lustració és de Maria Picassó, i acompanyava el text de «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina, núm. 400, del setembre de 2023. El text sencer, aquí.