Tot i i que com a professor de secundària soc membre de la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat des dels vint-i-tres anys, des del primer dia vaig optar per rebre l'atenció sanitària de la xarxa pública, això és, la que ofereix el departament de Salut amb caràcter universal. Havia celebrat l'obertura del primer CAP Foneria com a fruit de les nostres lluites veïnals a la Sagrada Família, que ens estalviaria a tots els veïns del barri haver de «baixar» a l'Ambulatori. Molts anys després, l'obertura del nou CAP al carrer de sant Cristòfol va esdevenir un equipament immillorable per atendre una població creiexent i diversificada. De tot això ja fa més de trenta anys, i si ho explico és perquè al llarg de tot aquest temps he tingut —i costa de creure!— la mateixa doctora de capçalera, la doctora Isabel Roig i Grau. Puc dir que ha estat una sort? Una metgessa tan rigorosa com propera, que m'ha vist créixer amb totes les pegues que això comporta: alguna lumbàlgia, les afonies pròpies del meu gremi, alguna grip més exagerada i, en el pitjor escenari, uns pòlips cronificats que requeriren cirurgia. Per tota la resta, era ella la que es preocupava: recordo que quan jo acabava de complir quaranta anys, en una visita irrellevant, es va assabentar que encara no m'havien fet mai ni una analítica. L'endemà a primeríssima hora em vaig estrenar! Tampoc no oblidaré mai com, de manera insistent, aleshores que no hi havia terminals informàtiques a la consulta, ella obria cerimonialment el fitxer i em demanava abans que res: «Encara fuma?». I sí, vaig fumar com qui més fins el 2003, reconeixent gairebé amb vergonya aquell mal hàbit a cada visita que, sortosament, aleshores eren prou espaiades. Però a la fi vaig fer el pas, i ella m'hi va acompanyar, amb la doctora Català. El resultat són vint-i-un anys sense cap més cigarreta—cap, ni una, de les millors decisions de la meva vida! En fi, la relació amb la doctora Roig ha estat llarga i sempre cordial fins que l'altre dia, utilitzant el canal de «la meva salut» per una consulta sobre unes possibles angines, em va respondre amb una trucada al mòbil. Les angines rai! Em trucava per dir-me personalment que el proper 31 de desembre es jubilava. Vaig fer un bot de la cadira, perquè tot i ser una cosa lògica —jo mateix sóc des de fa un any part de les classes passives— em costava de creure. I és que sense la doctora Roig la por a envellir —la por a la malaltia, a la desatenció, a la incomprensió...— es multiplica. ¿Serà tan bona sense ella la meva experiència de la sanitat pública? Tant se val: en un instant em vaig empassar els temors perquè, abans que res, calia agrair-li la trucada i, sobretot, perquè volia desitjar-li tota la sort del món en aquesta nova etapa que era a punt d'encetar. Però sobretot, perquè ara voldria dir-li públicament que moltíssimes gràcies per tot aquest temps, pel tracte, per la saviesa i per la vocació que l'han impulsada tots aquests anys. Un compromís que ja ha rebut els més alts reconeixements —Metge Bagenc el 2015, per votació dels companys o, el 2018, premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com molts d'altres premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Un compromís perseverant que tota la família hem tingut la sort de conèixer en primera persona i que guardarem sempre en el record. Doncs això, que moltíssimes gràcies, doctora Roig!
La il·lustració és de Maria Picassó, i acompanyava el text de «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina, núm. 400, del setembre de 2023. El text sencer, aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada