Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio
De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos.
A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.
Una malaltia paralitzant
Fa vora setanta anys, la malaltia feia estralls arreu del món però, entre nosaltres, la negligència del franquisme ho va acabar d’empitjorar, quan les autoritats sanitàries van decidir no fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta contra la poliomielitis, que a finals de la dècada dels cinquanta era una veritable pandèmia. Només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se —hi havia qui anava a comprar-la a Andorra! Però el fet és que les xifres superaven els 2000 casos anuals arreu de l’estat. I no van reduir-se veritablement fins el 1963, quan finalment van començar campanyes per subministrar, per via oral, la nova vacuna d’Albert Sabin, popularment coneguda com «la del terròs de sucre». Ras i curt, en una sanitat pública desballestada, la sorda disputa entre falangistes i l’exèrcit pel control del poder havia fet perdre més de vuit anys. I això amb efectes crònics —fins i tot mortals— en milers de criatures. Per si no n’hi hagués prou, la posterior relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris de l’època van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d'Espanya fins el 1988.
Almenys a Manresa, el Sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir aleshores un equipament especialitzat, adreçat inicialment als nens, mentre el país sumava milers de damnificats que s’han hagut de fer grans amb la càrrega de la pòlio. Una càrrega que començava amb l’esforç de les pròpies famílies que, sovint, van haver d’assumir tota la despesa de tractaments, hospitalitzacions, desplaçaments o material ortopèdic. I ara, al cap del temps, aquells que van sobreviure a la malaltia amb seqüeles d’intensitat diversa han d’afrontar encara individualment el darrer capítol de l’afectació, que és la seva fase degenerativa. Per això alguns d’ells es van organitzar reclamant el seu reconeixement per tal d’incorporar la pòlio a la nova Llei de Memòria Democràtica —aprovada a Madrid l’octubre de 2022— així com l’obligació d’investigar què va passar i, també, proporcionar atenció sanitària i social als afectats.
Avui, els Associats de Pòlio i Post-pòlio de Catalunya volen visualitzar, modificar i millorar les mancances socials, sanitàries i arquitectòniques amb que sovint aquest col·lectiu es troba. I que ara mateix envelleix esperant una més gran diligència en la seva afectació. Els testimonis amb qui des d’El Pou de la gallina hem parlat, sense ser una mostra exhaustiva, sí que presenta una diversitat d’històries manresanes que permeten comprendre l’impacte d’aquell fet i les seqüeles que fins avui se n’han derivat.
(Fragment inicial. La foto, de l'Orde de Sant Joan de Déu, mostra la terrassa de l'antic Sanatori a Manresa, a la dècada dels anys cinquanta, amb la pràctica de l'helioteràpia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada