La flor de sol d'Eli Camparola (El Brogit del Montserrat 498)

 

A cada número d'El Brogit del Montserrat provem de pubicar una fotografia impactant d'algun fenomen natural, amb la col·laboració de grans fotògrafs com Jaume Morera o Maria Vilarnau. Aquest cop l'autora ha estat Eli Camparola amb aquesta «Flor de sol des del Vilar» que, lluny de l'estètica de concurs i més enllà del paisatge natural, gairebé permet percebre el sospir de la munió de visitants. El text que l'acompanya a la revista és aquest, volgudament contemporani:

Vivim un temps de crisi climàtica, política i cultural mentre al nostre entorn creixen relats simplificadors o bé nous populismes. Potser per això són especialment necessaris moments com aquesta Flor de sol, a Santa Maria del Vilar: tot just uns instants de llum i silenci a través de la Roca foradada de Montserrat. Un espectacle tan efímer com captivador que cada mes de febrer aplega més gent. Perquè, humans com som, la nostra fragilitat també necessita símbols. Per tal de sentir-nos per un moment iguals, agermanats, i conjurar la por abans no arribi la fosca.
Ramon Fontdevila

El patrimoni, eina de comunitat (Editorial d'El Brogit del Montserrat 498)

A les acaballes d'abril, un nou El Brogit del Montserrat (núm. 498) parla del balneari de la Puda. El text, magnífic, és de Gemma Estrada, historiadora de l'art que ja havia publicat el llibre La Puda, un balneari als peus de Montserrat, (Pamsa, 1989). Ara, en format reportatge, i amb un grapat de fotografies a tot color, resseguim amb ella la història d'aquest establiment emblemàtic abans no es perdi completament enrunat. La revista també recull articles sobre el Centre d'Esports Marganell, les Montserrats al món o el campanar d'Esparreguera. I és per això que ja l'hem prersentat al Bruc i, ben aviat, ho farem a Esparreguera i Marganell pel cap baix. El Brogit del Montserrat insisteix en la seva voluntat inicial de sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també tradicions, patrimoni o experiències interessants. I és així com ho vol reflectir l'Editorial que, no cal dir-ho, vaig consensuar amb tot l'equip:

EL PATRIMONI, EINA DE COMUNITAT

 

La notícia és d’aquest abril: Montserrat i el turisme rural han liderat la Setmana Santa a la Catalunya central, fregant la plena ocupació. Qui més qui menys ha sortit a escampar la boira. Fent un esforç econòmic, patint cues de cotxes i en darrer lloc, però no menys important, perseguint alguna mena d’experiència digna de ser penjada a Instagram. Tot plegat, força efímer: n’hi ha prou amb deixar constància a les xarxes socials de com de bé ens ho passem…  Aquest formigueig contrasta amb l’oferta de cent cinquanta anys enrere, aleshores que només les classes privilegiades gaudien d’estades de lleure i repòs. En aquest sentit, l’oferta del balnerari de la Puda va ser un exponent brillant, combinant el tractament de les aigües sulfuroses amb la descoberta del paisatge de Montserrat. La història de la Puda, doncs, forma part de la història del turisme a Catalunya, i va gaudir d’un segle sense competència. Després, quan els sis-cents van començar a dur famílies senceres fins a la costa en menys d’una hora, el turisme es va feliçment democratitzar. Però precisament mentre el país esdevenia una potència del turisme de masses —sol i sorra!— la Puda es va anar fonent fins a tancar portes. El seu entorn inundable o la presència d’un nou viaducte, com una terrible cicatriu en el paisatge, van determinar que seria irrecuperable com a negoci —ben diferent a d’altres balnearis que al cap del anys han reprès una oferta moderna i especialitzada. I el més greu és que, d’ençà que la Puda va tancar, se n’ha deteriorat tot l’edifici. I entre la desidia de l’administració, algunes propostes especulatives i la voracitat dels trinxeraires, desapareix un fragment important de la història del turisme montserratí. Si més no, al costat del desastre arquitectònic —aquest hivern s’ha ensorrat un altre tros de teulada i també s’hi va declarar un incendi— la documentació ha tingut millor sort, amb donacions generoses que avui ja són a l’abast dels estudiosos. En qualsevol cas, si avui ja és tard per salvar la Puda, almenys el seu final ens hauria de fer rumiar en la importància de preservar tots aquells altres béns patrimonials que encara perviuen. Són molt més que escenaris instagramables: des d’El Brogit de Montserrat estem convençuts que són imprescindibles per explicar-nos com a comunitat.

Un romànic per compartir (Editorial d'El Brogit del Montserrat 497)

A les acaballes d'aquest octubre, un nou Brogit del Montserrat s'ocupa de la presència del romànic a l'entorn de la muntanya amb una proposta de nou itineraris per descobrir tot de capelles, esglésies i monestirs que ens parlen d’un temps llunyà i difícil, però que avui podem repensar i gaudir des de la nostra condició de ciutadans lliures. El text, no cal dir-ho, està consensuat amb tot l'equip. 

Un romànic per compartir

Ara fa mil anys, la gran majoria dels pobladors d’aquestes terres no sabien pas llegir ni escriure. Sovint tampoc disposaven de prou menjar i, avesats a conviure amb la mort, l’atenció sanitària els hagués semblat cosa de bruixeria. Per fer-ho més aspre, l’organització del poder feudal els feia malviure sense cap mena de dret social, en la condició miserable de serfs. Amb aquest panorama, semblaria impossible de trobar algun ingredient comú entre tots ells. I malgrat tot, sabem que hi era: el fet religiós actuava com a codi moral compartit i la pràctica litúrgica els aplegava en temples que —almenys en la pau i treva dominical— oferien seguretat i repòs així com una promesa de vida eterna, tot a canvi d’acceptar com a immutable aquell ordre social. És aquí on cal situar el desenvolupament de l’art romànic d’ençà el segle X, d’unes característiques prou homogènies a bona part de l’Europa occidental i, és clar, també a Catalunya.

 

En aquell primer romànic es tractava de bastir els més diversos temples, per senzills que fossin, amb la voluntat de transmetre un missatge per als fidels, que els encaminés en la doctrina cristiana i la conformitat és clar, però també que els emocionés. El resultat són els detalls ornamentals en l’arquitectura o tota la iconografia d’episodis com la Nativitat o Crucifixió i —amb un formidable repertori de bèsties i dimonis— el mateix judici final. De tot plegat ens n’han pervingut prou testimonis i alguns els tenim ben a la vora.

 

Per això, des del Brogit us fem una proposta de nou itineraris dins l’abast territorial del Montserrat. Nou trajectes per fer a peu o en bicicleta amb tot de capelles, esglésies i monestirs que ens parlen d’un temps llunyà i difícil, però que avui tenim l’oportunitat de redescobrir i repensar en la nostra condició de ciutadans lliures. Encara més, davant d’aquelles esglesioles primitives, creadores de comunitats, és bo de recordar que els nostres progressos en drets civils i benestar comunitari reclamen una defensa permanent. I és que al cap dels segles, aquells missatges que feien virtut dels febles i ens presentaven a tots fills del mateix creador, encara avalen la imprescindible igualtat i fraternitat entre tots els éssers humans. Una dignitat universal que no pot ser negociable, si no volem veure’ns abocats a un futur tan o més incert que el de fa mil anys.

Gronxador soliu

Castellbell i el Vilar disposa de tot de gronxadors al seu terme que conviden a fer-hi sempre una passejada. I sempre hi ha algú o altre! Potser per això a la darrera edició d'El Brogit del Montserrat em vaig atrevir a penjar aquesta endreça que, amb una foto de Maria Vilarnau, feia el paper de cloenda al número de Sant Jordi. Ara ja en tenim un altre a punt...

Gronxador soliu

de dalt de la serra,

silent sentinella

de nits encalmades,

quan es fa de dia

els ganing-ganangs

de cada gronxada

s’enfilen al cel

amb joia manyaga

 —i ets tu que bressoles

tota la quitxalla

que hi ha arreu del món

per sobre la por,

pobresa o color.

 

Sigues tu també,

silent sentinella

del pas dels estels,

la nostra esperança

d’un demà millor

i eleva’ns lleugers

per sobre l’orgull

i també el nostre

egoisme. Gronxa’ns,

un altre cop, gronxa’ns

per fer-nos reviure

la joia d’infants,

feliços i lliures,

tothora germans.

Amb l'escola no n'hi ha prou (Editorial d'El Brogit del Montserrat 496)

 

A finals d'abril vam presentar un nou Brogit del Montserrat coincidint amb el 50è aniversari del CEIP Jaume Balmes a Castellbell i el Vilar. En va sortir un acte memorable, amb la participació de Joan Ros com autor del reportatge. I l'Editorial, compartida pel nucli editor, remarca el compromís que des del Centre d'Estudis El Brogit volem tenir amb la comunitat educativa.

Amb l’escola no n’hi ha prou

Quan ara fa cinquanta anys a Castellbell i el Vilar s’inaugurava la nova escola Jaume Balmes, desapareixien tot de petites escoles que, des de Rellinars a Marganell, havien complert una funció d’autèntica suplència, tal i com recull el nostre primer reportatge. Aquell nou centre de primària venia a aplegar gent i recursos per tal d’esdevenir el principal nucli de formació i coneixement de tots aquells municipis que, sovint, també en aquest mig segle han aconseguit la seva pròpia escola, recuperant proximitat. De la mateixa manera, avui Castellbell i el Vilar disposa també de llar d’infants, i fins d’un institut de secundària. No cal dir que celebrem que, arreu del país, l’oferta educativa ha crescut i s’ha diversificat.

 

Però no hem d’oblidar que amb l’escola no n’hi ha prou: la formació integral de la infància i l’adolescència també depèn de la família, les xarxes socials, les amistats, les activitats extraescolars, d’esplai en el lleure, comunitàries... Perquè l’educació reclama no només institucions sinó la participació i els recursos de tota la comunitat, a dins i a fora del centre, i més enllà de l’horari escolar. Formant part del teixit social de cada municipi, de costat a les entitats, esplais, casals de gent gran, clubs esportius, colles de cultura popular o associacions de veïns...

 

Des del Col·lectiu El Brogit ens posem al seu servei, permeables a totes les iniciatives. Disposats a col·laborar amb els centres educatius del Montserrat i els seus equips de mestres per tal de crear vincles o projectes compartits. Convençuts que el fruit d’aquest treball ha de millorar les condicions de vida no només dels infants sinó la de tots els ciutadans d’aquest territori.

Com la més humil carbassa

Avui que encetem la setmana dels barbuts —fa veritablement un fred que pela!— els d'El Brogit del Montserrat ens tornarem a trobar per preparar un tercer número d'aquesta nova etapa de la revista. De la d'octubre —vam fer 108 pàgines!— en recupero i consigno aquesta endreça, que volia ser premonitòria d'aquest fred i de la nostra continuïtat. Amb una extraordinària foto d'Eli Camparola:

Com la més humil carbassa                                       

que a l’estiu creix amb delit,                                     

bo i ajocada, feliç                                                       

d’aprofitar la calor,                                        

així ara aquest Brogit

compleix el seu compromís                                                  

i ve al punt de la tardor.

 

Que siguin aquests papers

de companyia i abric  

per cada hora que passa

d’hivern fred, sense dolçor.

I amb un desig decidit:

que com fa cada carbassa,                            

ens en deixi la llavor.

Un Brogit important (Editorial d'El Brogit del Montserrat 495)

A la recta final de l'elaboració d'un nou Brogit del Montserrat, vam valorar l'èxit inicial d'aquesta nova etapa mentre presentàvem un tema, en dues parts, sobre la pagesia del Montserrat. El text, no cal dir-ho, està consensuat amb tot l'equip.

Un Brogit important

 Tot just fa mig any que presentàvem la nova etapa d’El Brogit del Montserrat, i el resultat sembla del tot positiu. L’elaboració semestral de la revista, ara sobretot concentrada en la divulgació cultural, històrica i mediambiental, ens permet arribar a més gent, amb aportacions diverses des dels pobles que compartim la muntanya de Montserrat com a nexe d’unió. I això es nota: guanyem col·laboradors i interès en una publicació que esdevé testimoni del pas del temps però que, també, aporta elements de reflexió per al futur.

 

I és el que El Brogit del Montserrat vol ser una eina amb voluntat de servei. Estem convençuts que mitjançant l’estudi i la difusió dels recursos naturals, de la història i les tradicions, del patrimoni al capdavall, estem contribuint al coneixement i a la valoració d’una identitat compartida. Encara més: les pàgines de cada número de la revista esdevenen llavor de coneixement, consciència crítica i participació ciutadana. Aquesta és la veritable importància d’El Brogit del Montserrat. I per això ens agrada ser més a cada número, i ser més exigents també.

 

Però —no ens cansarem de dir-ho— tot això només es pot aconseguir amb el vostre suport, de lectors i subscriptors, juntament al de les diverses empreses i institucions que ara mateix ens fan costat. Per això, i des d’aquesta primera pàgina, des del Col·lectiu El Brogit us agraïm la col·laboració i us demanem que ens continueu recolzant. La recerca de proximitat, documentada, rigorosa i compartida, és fonamental per a la comprensió dels fets o esdeveniments que ens afecten com a comunitat. Un coneixement i reflexió imprescindible per entomar amb encert els reptes que ens vagi plantejant el futur d’aquest tros de país.

Una endreça per al nou Brogit del Montserrat

I també amb la publiocaciuó d'El Brogit del Montserrat d'aquesta nova època que encetem, amb l'Eli Camparola —fotògrafa de primera— ens vam animar a fer una endreça final, que sigui la llavor de molts propers Brogits...

Enllestim aquest nou Brogit després dels dies d’hivern, llargs i foscos, enguany massa secs. Però arriba l’abril altra vegada i amb un poc de pluja, al Pla del Masroig ja hem vist brotar aquests cigronets que apunten al cel, com una oració, tan humils com valents i decidits. Perquè un plat de cigrons, potser un vas de vi, i tot aquest plec de papers que ara us compartim, siguin sempre el desig persistent de tornar a començar. D’aplegar-nos, un cop i un altre, al nostre principi.

El Brogit del Montserrat, de Castellbell i el Vilar al món

Divendres vam presentar la nova revista El Brogit del Montserrat que recull el testimoni dels 44 anys d’El Brogit, periòdic de Castellbell i el Vilar. L’acte va ser un veritable èxit, amb 130 persones pel cap baix omplint l’església de la Sagrada Família, de la Bauma, molts d’ells subscriptors que al final de l’acte van poder recollir el seu exemplar d’aquesta nova etapa. 

A casa també en som subscriptors des de fa molts i molts anys. Malgrat viure a cavall de Manresa, Castellbell i el Vilar ha anat guanyant terreny a les nostres vides i, en aquest escenari, El Brogit ha estat sempre un dels vincles indispensables. Potser per això, quan ara fa tres tres mesos amb M. vam rebre la visita de Carles Cornadó i Anna Oliveras que ens van explicar el projecte de renovació i ens van convidar a col·laborar-hi, em va fer gairebé por. De debò anàvem a revertir quatre dècades d’un mensual a favor d’una publicació semestral, més densa i ara d’un abast supramunicipal? La resposta és que sí. I també que finalment m’hi he capbussat, sense reserves. 

 

A la presentació de divendres ho vam poder explicar: les necessitats informatives del municipi han canviat, amb nous canals que fan que qualsevol esdeveniment ens arribi a la butxaca en qüestió de segons. Per això val la pena repensar el model original, quan fa quatre dècades en Joan Masats també va posar la novetat de l’offset al servei del poble. Quantes hores al taller de Copigràfic, amb en en Josep Maria Morros! Però avui són les xarxes socials les encarregades del dia a dia —i allà mateix, a la presentació hi teníem l’amic Pere Sánchez, gravant i retratant per al Castellvilarenc, gairebé en directe per tothom qui aquella nit pretengués seguir-ho des de casa!

 

Per això, la possibilitat d’elaborar una publicació renovada, de major profunditat i qualitat, esdevé un repte apassionant. Amb els col·laboradors de Castellbell i el Vilar, és clar, però també de Monistrol de Montserrat, Rellinars, Marganell, Vacarisses o Olesa de Montserrat, per citar-ne alguns d’aquest primer número renovat. I amb el treball minuciós de la dissenyadora Alba Malo: el resultat fa patxoca! 84 pàgines que s’aprofiten totes, impossibles de ser païdes en un sol vespre. L’interès que ha despertat la publicació quedava reflectit en l’assistència no només de les autoritats municipals, sinó per la presència de l’alcalde i alcaldessa de Vacarisses i Rellinars, del director del Parc Natural de Montserrat, Ramon Bisbal, o el vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, en Francesc Viso. Va ser un plaer compartir aquell moment i, també, reconèixer la tasca de totes les persones que ens han precedit —gràcies Maria Vilarnau!— de la mà de la presidenta del col·lectiu, Eli Camparola, sempre tan discreta com eficient i compromesa. I aquest divendres vinent la revista ja es presentarà a Marganell i, esperem, el seu itinerari serà llarg i fecund.

 

Acabo: és prou sabut que el meu vincle amb Castellbell i el Vilar és d’origen sentimental, d’aquells que no destorbaven la meva manresanitat militant. I més enllà d’alguna col·laboració en programes electorals, el cert és que jo em quedava al marge del poble, reclòs al capdamunt del Vilar i acarat al paisatge montserratí. Potser és el moment de revisar-ho: aquest nou Brogit expressa la generositat de Castellbell i el Vilar i, també, la seva voluntat de canvi, de fer coses, de repensar-les, de millorar-les. 

 

No només una revista sinó la baula d’un projecte transformador que aplega gent diferent de diferents municipis. Que es fonamenta en la història i la cultura però també en anàlisis contemporànies que reclamen diversitat de mirades en aquest territori compartit. No podem ser només un difús sud del Bages ni tampoc el nord del Baix Llobregat. Som del Montserrat i aquest nou Brogit vol col·laborar a posar en comú la història, les persones, els projectes i fins estratègies de futur. L’equip és de primera i el repte s’ho val. Llegir, escriure, pensar en comú tot sumant noves complicitats. Llarga vida, doncs, per aquest nou Brogit del Montserrat: jo també hi faré per un!

Els setanta anys del Josep Emili Puig

Quan em conviden a un aniversari —a l'aniversari d'algú que fa anys, molts anys— sempre noto un punt de contradicció davant la data. Penso ara en els vuitanta anys del Sendo, que vam celebrar el mes d'abril. O ahir mateix, amb els setanta del Josep Emili Puig. Quin goig poder-ho compartir! I de seguida la pregunta: com hi han arribat tan bé? I és que, si d'una banda la xifra em sembla aleshores un horitzó a l'abast i desitjable, al darrera s'hi congria un puntet d'enveja, com dient: «i tu, vols dir que tu hi arribaràs?». Deu ser la meva por a envellir o, pitjor encara, la por a morir-me. Com ho engaltarem quan sigui l'hora? Rumio tot això mentre observo tota la gatzara —els amics, la família— i el pastís que prova de concentrar una vida plena i encara incompleta, un pastís gros i pesant, fet amb cims de xocolata que l'home ha coronat al llarg del temps. I és que, avui mateix, el Josep Emili venia d'escalar fins el capdamunt del Cavall Bernat i està convençut que, amb esforç i disciplina, encara podrà fer molts més cims. Reïra de bet! Amb esforç i disciplina! La recepta em sembla tan certa com ingènua, potser perquè en el meu cas m'hauré de refiar més de la sort que no pas de la pelma disciplina... En fi, amb disciplina o sense, només desitjo que puguem fer molts més anys plegats, i que ens seguim trobant si no a la muntanya, almenys en el projecte que compartim més enllà de ser parents —o potser per ser parents: el Josep Emili fa trenta-cinc anys que col·labora amb la Residència d'avis Sagrada Família. Avui ja es pot dir: exactament s'hi ha passat ben bé mitja vida! I, tossut i manyac, ha estat gairebé sempre un plaer ser a la seva vora.

La victòria d’Albert Mulero, ara que ens ha deixat

Dimarts ens va deixar l’Albert Mulero, i aquest vespre en farem el comiat al Casino Burés, a Castellbell i el Vilar. Tenia només 61 anys i en feia un grapat que lluitava contra el càncer que finalment se l’ha endut. Però la seva trajectòria ha estat fecunda fins al final i quedarà com un testimoni immillorable del que pot ser la política municipal al nostre país. De tota la política municipal, la que comença a peu de carrer, la que s’adreça a tothom sense distinció, la que persegueix el bé comú. Ens vam conèixer en un míting a Santpedor, mesos abans de les municipals de 2011. No feia gaire que s’havia instal·lat a Castellbell i el Vilar, i es presentava com a cap de llista per ERC amb un entusiasme desbordant. Com que jo coneixia una mica el poble —aleshores ja m’hi estava tots els estius— em va demanar resoltament si em venia de gust encapçalar la llista (!) o, almenys, si l’ajudaria en l’empresa. Ens vam entendre de seguida en això darrer i, com que jo acabava de sortir del Govern d’en Montilla i a Manresa més aviat els feia nosa, ens vam abocar a construir un equip i un programa nou per al poble. El resultat va ser que l’Albert va entrar a l’Ajuntament per Esquerra i s’hi ha estat tres mandats, sempre amb més força encara que —també— sempre a l’oposició. Però, sobretot, construint, sumant, aprenent. Interessat per tota la gent, i per tot allò que passava a Castellbell i el Vilar. El vincle entre nosaltres es va afermar més quan des d’aquell 2011 ens vam trobar amb Lluís Oliveras a la comarcal d'ERC al Bages, que el mateix Albert presidiria temps després, durant quatre anys, del 2015 al 2019: vam menjar moltes bosses de cacauets plegats en aquelles reunions quinzenals que van certificar el creixement del republicanisme al Bages. Però el fet és que l’Albert es va passar dotze anys a l’oposició municipal i no ha estat fins ara que, en el relleu, ha conegut la victòria d’una candidatura integradora com ho ha estat la de «Sumem» amb Adrià Valls. Una victòria mínima, sí, d’un sol vot! Però un triomf que es va gestar molts anys abans, des del moment que l’Albert va triar fer política amb el sentit més ample del terme. I aquesta em penso que és la seva veritable victòria, allò que sempre ens va atreure d’ell: el seu testimoni. La capacitat de ser-hi des del dia a dia. Escoltant, suggerint, reclamant... o resistint, que de tot han viscut amb la Maria al mig del poble! I al mateix temps, molt més enllà d’unes sigles, hi havia l’Albert organitzant marxes de torxes, caravanes per la gratuïtat de l’autopista, busos de l’ANC o trobades amb botifarrada final. Generosament, incansablement, sense reclamar militàncies ni més disciplina que la del compromís lliure de cadascú. I en tot aquest temps —cal dir-ho?— l’Albert ni va millorar el sou ni va aconseguir mai la vara d'alcalde. Però hi era. Hi era cada dia, perquè era cada dia que renovava el seu compromís amb la comunitat. Només puc dir que per a mi ha estat un honor compartir-hi estones, projectes i compromisos. I que és per gent com ell que val la pena continuar bregant. Facilitant enteses. Trenant complicitats. Arromangant-se per trobar solucions. Perquè, no em cansaré de dir-ho, no tots els polítics són iguals. I aquells que han estat bons hem de saber reconèixer-los i, quan tristament no hi són, també recordar-los. Moltes gràcies Albert: que quedi per sempre entre nosaltres la teva memòria! I que en el futur sapiguem ser-ne dignes.

La foto té més d'onze anys, aleshores que desafiàvem la concessionària de l'autopìsta sota el lema de «No vull pagar»: dos caps de setmana i unes quantes multes per recórrer. El primer per l'esquerra és l'Albert, amb la Maria i tota la colla de Castellbell o Sant Vicenç. I enmig de tots un joveníssim Marc Aloy assajant desobediències...

Vellesa combativa: entrevista a Mora i Fuentes

Ara fa deu dies es presentava el darrer número de la revista El Pou de la gallina, amb el tema «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Com sigui que hi vaig poder col·laborar amb un parell d'entrevistes, a l'hora de la veritat només es va poder incorporar al reportatge una mínima part del material. Penso especialment en la que vam compartir amb en Josep Fuentes i Josep Ramon Mora, a mitjans de setembre. Ara, al cap dels dies, em penso que es pot fer públic el material sencer, sobretot si amb això aconseguim facilitar que el debat que ara mateix envolta aquest tema a Manresa, es canalitzi de manera reflexiva i el més fructífera possible. No són unes notes apressades sinó compartides amb els autors, i llegir-les aporta idees especialment interessants, expressades des de la tranquil·litat serena d'un llarg cafè de tarda al bar Atenes, amb l'acompanyament de Rossend Coll —el president de la Fundació Residència d'Avis Sagrada Família— amb qui havíem començat parlant de residències sense ànim de lucre a Manresa. El material, sencer, aquí:


ALGUNES REFLEXIONS 

SOBRE EL DÈFICIT DE SERVEIS ASSISTENCIALS 

A LA GENT GRAN 

DE LA CIUTAT DE MANRESA

JOSEP FUENTES

El Pla Estratègic. Representants del Sindicat de CCOO participem en les converses amb l’Ajuntament de Manresa per acordar i concretar un Pla d’Atenció a l’Envelliment i la Dependència per ara i pels propers anys. Aquesta participació es dona arrel de la moció que vam impulsar al Ple Municipal el 2017 i que va obtenir el suport de tots els grups municipals.

Al meu entendre, aquest pla haurà de recollir actuacions entorn a diversos aspectes que són fonamentals: l’atenció domiciliària, els habitatges amb serveis i les residències. Hauria també d’ acordar-se unes polítiques públiques potents per part de l’Ajuntament i la Generalitat que són les administracions competents i hauria de definir a la fundació Sant Andreu Salut com un instrument clau de les polítiques públiques d’atenció a l’envelliment i la dependència a Manresa i al Bages. En conseqüència seria el moment de plantejar que Sant Andreu Salut reformés el seu patronat amb més presència pública i fent-lo més democràtic i més representatiu.

Tot i que considero que l’Ajuntament aposta clarament pel Pla Estratègic, la seva concreció s’està retardant massa. Als responsables municipals els manca més decisió i agilitat

L’atenció domiciliària. Les persones grans volem restar tot el temps possible a casa, per això una bona atenció domiciliària és fonamental. És necessari que hi hagin més recursos per l’atenció domiciliària, per fer que arribi a més persones, perquè les que la necessitin tinguin més temps d’atenció i perquè es complementi amb més serveis. Les teleassistències, els menjars a domicili, la domòtica, el voluntariat de suport a persones soles, els centres de dia, entre altres, cal potenciar-los. En els últims anys s’ha avançat però cal fer-ho molt més i caminar cap un model d’accés universal amb tarifació social. Aquesta es una competència municipal.

Els habitatges amb serveis. Els habitatges amb serveis o pisos tutelats, són equipaments a mig camí entre l’atenció domiciliària i les residències. Estan pensats per a persones vàlides que viuen soles, que se senten insegures o que tenen un habitatge precari i en males condicions. Ofereixen serveis de menjar i bugaderia, d’infermeria i rehabilitació, de treball social, d’oci i cultura entre altres. Des de fa temps la Generalitat no promou nous habitatges d’aquest tipus. Mentrestant sorgeixen iniciatives de caràcter privat però que pel seu cost fan molt difícil l’accés a persones amb pensions baixes i pocs recursos econòmics. Proposem que mentre no siguin promocionats i finançats per la Generalitat, siguin subvencionats parcialment per l’Ajuntament establint algun tipus de conveni amb les corresponents entitats i així facilitar l’accés a persones amb pocs recursos. Ens ha semblat que l’Ajuntament és sensible i veu bé aquesta proposta.

Les residències. Principalment són dues qüestions que cal abordar. Per una banda el temps d’espera per accedir a una plaça pública o concertada que pot arribar a dos anys i per altra el model de residència. A Manresa hi ha un important dèficit de places públiques, de les que els usuaris paguen una part en funció dels seus recursos i la resta la Generalitat. Mentre s’espera una plaça pública, cal en molts casos entrar en una de privada, però amb uns costos no assumibles per persones o famílies humils. Reivindiquem que és absolutament necessari que la Generalitat concerti un nombre important de noves places públiques per Manresa.

Una altra qüestió és el model o tipus de residència. La residència hauria de ser en certa manera la continuïtat de la pròpia llar, on la persona tingui en lo possible, llibertat de moviments i que faci les rutines i activitats que feia abans. Unes residències pensades per les persones i que funcionin en grups de persones o unitats de convivència. La residència prevista al Xup estaria pensada des del projecte i en la seva construcció per aquest model. Cal fomentar la innovació de les actuals residències perquè tinguin unes condicions més dignes i humanes. Això vol dir millorar les condicions del personal i de vida dels residents amb un finançament més adequat. Les residències de la Generalitat, com la de la Font dels Capellans, requereixen inversions que durant molts anys no s’han fet, per dignificar-les.

La Plataforma dels pensionistes. Els pensionistes de CCOO ens hem implicat i donem suport a la Plataforma en Defensa de les Pensions i dels Drets de la Gent Gran. Per nosaltres és un moviment reivindicatiu, unitari i obert a la participació de tots els pensionistes i un bon instrument per defensar els nostres drets i condicions de vida.

JOSEP RAMON MORA VILLAMATE

Dèficit real. L’existència d’un dèficit de serveis assistencial a la gent gran de Manresa no és una invenció de la Plataforma en Defensa de les Pensions i el Drets de la Gent Gran. Els propis estudis de l’Ajuntament ho confirmen. En concret una diagnosi realitzada en la legislatura anterior quantifica aquests dèficits. Segons aquesta estudi per tenir una cobertura adequada, el servei d’atenció a domicili hauria de doblar la seva dotació actual i farien falta més de 200 places públiques de residència per atendre les necessitats actuals i del futur immediat de la població. Farien falta també un centenar de pisos tutelats amb serveis per a persones grans.

Fer de la necessitat negoci. La iniciativa privada coneix perfectament aquest dèficits i s’estan impulsant tot un conjunt de projectes privats que pretenen convertir en negoci allò que és una necessitat social. Les administracions s’ho miren i no han estat capaces d’articular una política pública digna d’aquest nom per fer front a aquestes necessitats, especialment en tot el que fa referència als serveis residencials que depenen de la Generalitat de Catalunya. Això fa que les famílies que necessiten aquests serveis hagin de suportar llargues llistes d’espera per accedir a una plaça pública, i mentrestant han de pagar les places privades que tenen un cost al voltant dels 1800/2000 euros mensuals.

Malgrat les millores, cal un model estratègic per la ciutat. Tenim en compte el grau d’envelliment de la població manresana i la perspectiva del seu increment en els propers anys, elaborar una política valenta i robusta de reforçar els serveis d’atenció a la gent gran hauria de ser una aposta de ciutat i una de les línies estratègiques bàsiques de les polítiques socials del govern municipal. Cal dir que els serveis d’atenció a domicili, que son els únics de competència municipal, han millorar al llarg d’aquesta legislatura, tot i que encara son insuficients i falta definir un model estratègic per als propers anys.

La manca de places no queda resolta. La situació més preocupant es dona en tot allò que fa referència a les places de residència. És a la Generalitat, com administració competent, a qui pertoca omplir el dèficit actual però l’Ajuntament, amb el seu alcalde al davant, ha de liderar la reivindicació d’aquesta necessitat, junt amb les entitats de la ciutat. Fa més d’un any l’ajuntament es va comprometre a impulsar la construcció d’una residència d’iniciativa municipal al barri del Xup. L’Ajuntament comptava amb el fet que la Generalitat augmentaria unes 60 places la dotació de la ciutat i que trobaria un inversor privat que es fes càrrec de la construcció i posterior gestió de l’equipament. Hores d’ara l’ajuntament no ha avançat en cap dels dos aspectes i això fa que l’alcalde hagi afirmat darrerament que el projecte està en quarantena, a l’espera de com es desenvolupant el projectes privats que estan en marxa per decidir que es fa des de les administracions.

Cal consensuar un full de ruta. Aquesta actitud de l’equip de govern significa supeditar les polítiques públiques a les necessitats del mercat, quan en realitat hauria de ser a l’inrevés. Cal que l’Ajuntament com a administració més propera a la gent, defineixi de forma consensuada amb les entitats de la gent gran una política pública per dotar a la ciutat del serveis a la gent gran que es necessiten ara i establir un full de ruta per als propers cinc anys en funció de l’envelliment progressiu de la població. Encara que alguns d’aquests serveis, com son les places de residència, són competència de la Generalitat, el govern municipal ha de tenir clar quin és el seu full de ruta, de la mateixa forma que ho te en altres aspectes cabdals de la ciutat, com pot ser l’urbanisme o la mobilitat.

Déu, amb Berni Puig i Martí Sales, a Penelles

A primers de juliol, tornant de tres dies pel Pirineu, ens vam arribar a Penelles, que és un petit poble de la Noguera, de poc més de 500 habitants, amb una particularitat: els seus murals, que són per tots els carrers, des de fa anys gràcies a les cinc edicions del festival Gargar. Ara mateix, més de cent murals que atreuen cada any desenes de milers de visitants i que, certament, singularitzen el petit municipi de ponent. I amb tot, si ens arribàvem fins a Penelles aquest juliol era perquè el meu nebot Berni Puig, artista visual, hi pintava no pas un altre mural sinó l'interior de l'església, i a mi em feia gràcia de veure com s'arriscava en l'operació, atesa la seva trajectòria i línia estètica. Bé vaja, com s'hi atrevia. I ja ho puc dir: vaig quedar fascinat per un interior acolorit i abstracte però amb un correlat magnífic: l'església de Penelles està pintada amb Penelles, amb la visió zenital dels camps de Penelles, com si del parcel·lari es tractés, però a escala gegant. El Berni —ja he avisat que som parents— havia guanyat el concurs convocat pel Gargar i l'Ajuntament, i la seva proposta també va ser ben acollida pel bisbat. Per tot plegat, divendres passat vam tornar a Penelles, en una inauguració diferent del festival, perquè el Covid19 tot ho envesca, però acompanyant bona part del poble a la descoberta de l'església. Aquest va ser el tret de sortida, i és que aquesta cinquena edició del festival, en lloc de concentrar les activitats en un cap de setmana, es reinventa i s'allarga durant tot el mes d'agost, amb diversos artistes pintant façanes. Però a l'interior de l'església de Sant Joan, recollint els límits dels camps i fins el canal que passa pel baptisteri, hi batega aquest mosaic acolorit de cromatisme romànic i que s'ha fet amb la suma de generacions i generacions de veïns al llarg de segles. Tot sota la mirada de Déu, si així es vol. Però tot amb l'esforç dels humans, que per això el temple es vol de tothom i obert a tothom. Vaig pensar que el Berni, artista i no pas teòleg, havia copsat perfectament el sentit del sagrat i, sense verbalitzar-lo, l'expressava despullat de retòrica amb aquelles taques de colors, d'una manera desimbolta i planera, i amb un somriure tocat del do de la creació...  No res, que aquest estiu ja he estat un parell de vegades a Penelles i que recomano la visita i passejada vivament. Al centre d'informació hi podeu trobar un alcalde jove, dinàmic i incansable. I a cada cantonada un mural que sovint us embadaleix. No compto que a Catalunya hi hagi gaire municipis tan retratats com Penelles! Però si us arribeu a l'església penseu en aquesta omnipresència que en Berni Puig ha sintetitzat sense cap voluntat catequística sinó, senzillament, en homenatge a una gent i a un territori, i a qui en Martí Sales ha dedicat un poema que divendres ens arribava en vídeo al cinema del poble —sí, a Penelles hi ha un cinema com si el temps s'hi hagués aturat, i això encara ho fa més preciós. El poema es diu «Segona pell» i a mi, em va acabar de subjugar. Només dos fragments, en espera del text sencer:

                                    SEGONA PELL  (Martí Sales)

Fa tant de temps que us escolto jo

                                                      que no tinc paraules ni mai he parlat

Fa tant de temps que us escolto ja

                                                      que us arrecero

                                                      que us sé penes i joies

                                                      que us acompanyo

                                                      en cada secret

Ara que m'heu omplert de llum

                                                            parlaré

per primera i última vegada

                                                            amb les vostres paraules

La pell muda de serp tota sola

a mi

         que soc d'argila

         que no tinc ulls

         (...)

a mi

          que vinc de la foscor immemorial de la terra

          m'ha fet falta un artista

          per rebre

                           la llum

                                          dels camps

                                                               que m'envolten

d'uns colors que mai veuré

                                              i ara em vesteixen

                                              i sóc mirall

                                                                  eco

                                                                           volta llaurada

                                                                   [Sé que la fe us ve

                                                                     de quan vau començar a llaurar

                                                                     amb la primera aixada

                                                                     i el primer jou 

                                                                     de just després del pecat original

                                                                     de quan Déu

                                                                     us va caldre

                                                                     més que mai

                                                                     què és la fe

                                                                     sinó passió conreada?]

                                                                                

La campanya pel Referèndum a Castellbell i el Vilar

Des d'aquest divendres que som formalment en campanya electoral per al Referèndum de l'1 d'octubre. Bé, formalment no hi som perquè ja és sabut que la legalitat espanyola ens ha caigut al damunt i ara resulta que l'exercici democràtic de votar ha esdevingut un cop d'estat i un desafiament imperdonable. Sigui com sigui, des d'ERC i com tants d'altres, treballem amb voluntat de normalitat. Penjant cartells i repartint papers, explicant-nos en un i altre lloc i -poseu parets al riu!- a les xarxes que en van plenes. Volem decidir, i ho volem fer democràticament, posant urnes i comptant vots. I amb aquesta voluntat seguim les notícies, escoltem amenaces i provem cada dia de sumar més complicitats. Tampoc costa tant: ho fan tan i tan malament des de Madrid! Quantes vegades aquests últims anys no hem tingut la sensació que, fet i fotut, ens hi ajudaven? Doncs bé, a Manresa vam ser una bona colla dijous a mitjanit per començar la campanya, i encara ahir dissabte vam omplir a l'acte de Dones i República, a Crist Rei, i dues hores més tard, al de l'Esport, a la Plana de l'Om... però siguem francs, són actes agraïts, amb la participació en molts casos dels convençuts i només uns pocs passavolants que s'hi encanten, que per això els fem tots oberts a la via pública.

En canvi, avui diumenge, m'he arribat al vermut que feia ERC de Castellbell i el Vilar, en un bar al veïnat de la Bauma. I francament, teníem -o només jo el tenia?- el temor de ser quatre gats, en un espai poc fet al discurs independentista. Doncs bé, les primeres dotze cadires s'han omplert en un obrir i tancar d'ulls. Després ha anat venint gent coneguda, és clar, però també alguns que s'han afegit a darrera hora a la convocatòria. I aleshores hem vist que ompliríem, i tant que sí. La diputada Adriana Delgado ha fet un discurs breu però concís -a ningú se li escapa el moment històric. Però sobretot ha tingut l'habilitat de respondre totes les preguntes amb la màxima claredat i serenitat. Tot plegat ha durat una hora justa i ha permès acabar dempeus xerrant ara amb l'un, ara amb l'altre. Perfecte, oimés quan l'Albert Mulero havia dit que el vermut -i les patates i olives, i també les coca-coles-, doncs havia dit que les pagava ERC de Castellbell i el Vilar. Em penso que no comptava pas que en serien tantes, però tampoc semblava que li sabés gens de greu. Perquè aquesta campanya, i la reacció de l'Estat, no fa sinó sumar gent a l'opció democràtica. La que vol votar o, senzillament, vol que se li respectin els seus drets fonamentals. La que el proper 1 d'octubre sortirà de casa perquè abans que res se sap ciutadà lliure. I no hi vol pas renunciar.

Doncs això, que me n'he tornat a Manresa molt millor que no n'he sortit. I al vespre, al Congost, repartint milers de flyers amb tota la colla abans del partit de bàsquet, he confirmat la sensació: som molts més dels que se suposen, i ja estem construint aquesta nova República de persones lliures i iguals. Inesborrable. Més a l'abast que mai.

Quan no és un bony és un forat

I arriben els Reis, que són com qui diu el retorn a la normalitat. Si és que es pot qualificar de normal el desllorigador del nostre govern, amb la investidura de Carles Puigdemont, ahir diumenge. Tampoc és normal el pacte de govern a Manresa, signat divendres, entre CDC i ERC. Són coses que no havíem vist mai i, en canvi, neixen amb els millors vaticinis per molt llarga -i fins dolorosa- que n'hagi estat la gestació. De normalitat, doncs, la justa. Ma mare, per fer-ho rodó, fa una crisi respiratòria la matinada del 5 que ens desperta a urgències, pas previ per l'ingrés a l'UCI -i fins ara. I en tot plegat, ho reconec ¿quantes vegades no m'ha semblat tot perdut? Tant se val. A la fi, reeixim, que dirien els poetes. I encara que hi ha alguna cosa de tràgic en el conjunt, confessem, també, que a tots ens tiba el punt de comèdia necessària que ho faci paidor. Que ens permeti un somriure burleta i protector abans de recitar-nos el mantra nacional: "Ja pots comptar". Com volent dir que no n'hi ha pas per tant. Ni davant del poder ni encara menys de la mort. Perquè al capdavall, com aquesta barba de rei ros, tot és una mica filfa. Però, de fireta i tot, ens encanta de viure-la i tenir-la a l'abast de la mà!

El rei ros passa per l'hospital de Sant Joan de Déu, a Manresa. Si no fos la impedimenta, per la veu diria que és un republicà de pedra picada, de Castellbel i el Vilar. Però qui ho assegura? Només ma mare és capaç, enmig del desori, engrapar-li la barba amb goma elàstica. És en Ramon Rubira! I el més bo de tot és que l'emoció no desapareix sinó tot el contrari: es multiplica.

L'assemblea d'ERC Bages: relleus amb energia

L’assemblea d’ERC-Bages d’ahir divendres, a Sant Joan de Vilatorrada, reuní fins una vuitantena de militants i, tot i ser llarga, va ser tranquil·la i el que és més important: carregada d’entusiasme. Va ser llarga, sí, perquè, a la recta final, va caldre debatre encara algunes esmenes a la ponència política del proper congrés nacional d’ERC (25 de juliol). Però si la recordarem per alguna cosa és perquè va estar tota ella carregada d’entusiasme, per tal com es va donar relleu i continuïtat a la tasca dels darrers anys. Per tal d'arribar, també, amb tota l'energia el proper 27 de setembre -i el vint-i-vuit i tot.

El relleu tranquil. El congrés comarcal començà amb l’informe polític de Lluís Oliveras -i també l’econòmic de Miquel Leon, tots dos des de dissabte passat incorporats a l'assemblea d'Artés com a president regional i secretari de finances d’ERC a la Catalunya central. En Lluís va fer balanç dels darrers tres anys -el seu segon mandat-, de les activitats, de la presència pública i dels resultats creixents d’ERC, ara mateix segona força política al Bages, amb 120 regidors i 14 alcaldies. Ras i curt: amb el 28% dels vots a les darreres municipals. No cal dir que els resultats són prou afalagadors però, és clar, encara insuficients. Ara bé, potser el més important és que els hem abastat a base de trenar complicitats, de sumar gent al projecte d'Esquerra. I el Lluís d'això se n'ha sortit molt bé. Per això, doncs, i de manera impensada, va ser acomiadat amb una llarga ovació per la tasca feta, ell i els diversos equips que l’han acompanyat. I amb una sorpresa fora programa: en Mulero que surt del públic, agafa en Lluís Oliveras i li fa lliurament d'una completa antologia de poesia catalana, a manera de comiat. Va ser el punt emotiu de la vetllada, fet des d'una naturalitat envejable. I a més a més, al Lluís li ha de permetre, en el futur, ampliar els seus recursos recitatius... 

El següent punt de l’ordre del dia, l’elecció de nou president comarcal i del seu equip, tenia només una candidatura, preciament la d’Albert Mulero, regidor i cap del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar. L'Albert ja fa quatre anys que es passeja per la comarcal, i el seu primer valor és la constància i la tossuderia. Està convençut que el treball en equip és l'única manera que tindrem de sortir-nos-en. I per això, després de plantejar una reflexió sobre el funcionament de la permanent comarcal es va comprometre a mantenir i fins millorar la capacitat de treball del seu nou equip, que ha volgut renovat i amb moltes cares noves. Jo encara hi sóc -em costa molt dir que no!- però estic convençut que aviat trobarem relleus a la secretaria de comunicació. Sigui com sigui, Albert Mulero té ben present l’excepcionalitat del moment, i ha farcit cada secretaria amb dos, tres o quatre noms més que facin la tasca de grup de suport. I el resultat de la votació ha estat incontestable: 95% de vots a favor i un 5% de vots en blanc.

L’assemblea encara procedí a escollir els representants del Bages a les llistes pel proper Parlament de Catalunya. Es tracta de tenir els deures fets si, finalment, les últimes propostes de llista única no quallen. D’entre els candidats, en primer lloc hi hagué Adriana Delgado, presidenta que fou del Consell Comarcal i ara mateix regidora a Sant Vicenç de Castellet: “Vull fer més i puc fer més”, manifestà coratjosa. Delgado obtingué més del 90% dels vots. Al seu darrera el Bages encara aporta cinc noms més per incorporar-se a la candidatura d’ERC: Carme Bertral (Cardona), Josep Canals (Mura), Mirela Cortès (Sallent) i també Lluís Oliveras (St Vicenç de Castellet). En el mateix sentit, i per cobrir les places de Consellers Nacionals, ders d’ERC-Bages s’escolliren els noms de Marc Aloy (Manresa) i Josep Canals (Mura).

Ara hauria de relatar algunes de les esmenes presentades de cara al Congrés. Són fetes per primeres espases (Ignasi Perramon, Joan Badia) i me n'estalvio el detall. El cas és que la jornada es va acabar amb un sopar i jo, que vaig haver de marxar més d'hora, encara penso que val la pena ajuntar persones -persones diferents, amb sensibilitats, caràcters i trajectòries diverses- i posar-les a treballar en un objectiu comú. Un objectiu de partit! La paraula ens arriba molt gastada, és cert. Però -me'n vaig a dormir, toca plegar- ara que està tan de moda la unitat civil, les llistes sense polítics (sic), no em sé estar de defensar que no allò que fallen no són els partits sinó les persones. Som nosaltres qui podem crear equips o malmetre'ls. I que, sempre, per fer-los funcionar calen elevades dosis de generositat. Si n'hi ha, de debò que rutllen. O podrien rutllar.

Lluís Oliveras rep l'Antologia de la Poesia Catalana de mans d'Albert Mulero. A la taula presidencial l'Elvira Balaguer, Manuel Tàpia i Jordi Pesarrodona. Tot en ordre!

Ja és primavera catalana a ERC

Abril és el mes d'ERC per excel·lència, potser per allò de T.S. Elliot, que diu que aquest mes barreja sentiments i memòria. Sigui com sigui, amb actes a Barcelona -aquest dissabte al Parc de la Ciutadella- o també a Manresa -dimarts 14, el sopar de la República!- encetarem sis mesos d'una intensitat mai vista. En Joan Tardà deia fa ben pocs dies a Castellbell i el Vilar que som davant les campanyes polítiques de la nostra vida: doncs això, es tracta que mai no ens puguem retreue que no vam fer prou. Per al butlletí d'ERC-Bages d'aquest abril ho vaig escriure així, sargint dues idees i quatre consignes:

Se’ns gira (més) feina

Sis mesos per intensificar el compromís i la confiança

L’adopció del preacord del full de ruta unitari per la independència de Catalunya, entre ERC, CDC, ANC, AMI, Òmnium Cultural i Súmate, va ser una excel·lent notícia per obrir aquesta primavera. Ara, encara amb la voluntat de sumar noves organitzacions –CUP, MES...- 
compartim un full de ruta per tal d’iniciar un procés de transició democràtica fins esdevenir un estat independent, si així ho volen el proper 27S la majoria dels nostres conciutadans. I això vol dir guanyar intensitat en la nostra acció política per tal de convèncer indecisos, per tal d’incorporar complicitats, per tal de generar confiança.

Tenim al davant mig any transcendental, sense marxa enrere: les eleccions municipals del 24 de maig seran un primer episodi que fonamenti, des dels nostres ajuntaments, la voluntat de transformació nacional. I quatre mesos després, les eleccions del 27 de setembre, de caràcter netament plebiscitari, serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític. No ens hi podem pas encantar! Ni encara menys, quedar-nos en els àmbits de sempre, confiant en una victòria que no és pas segura. No: cal sortir a buscar cada amic i conegut, cada veí que, encara avui, dubta.

Oriol Junqueras ens recordava que “sense exercir la independència, seria impossible dotar-nos de les eines que necessitem, que són les eines d'un estat”. I l’oportunitat és a la vora, però cal guanyar-la, també des d’ERC. A cada municipi, a cadascun dels ajuntaments on serem presents. També al Bages, amb més de 30 candidatures. Per respondre al nostre compromís amb el benestar, amb la justícia i la igualtat d'oportunitats.

Són sis mesos, just abans de crear un Estat al servei de les persones. Perquè per ERC l'eix nacional i social són indestriables. Independència, doncs, al servei de tothom: una aposta decidida per a la recuperació de l’estat social, especialment en educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials.

Independència també per a la regeneració democràtica, la transparència, la participació ciutadana i la lluita contra la corrupció.



Si ens en queda de feina! I encara no haurà arribat el moment de reposar. 
Però, oi que val la pena d’arromangar-s’hi? Vinga, valents, que són sis mesos decisius.

A la foto, del 28 de febrer, un Joan Tardà entusiasta i pletòric a la Sala de plens de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, el dia que va presentar Albert Mulero com a cap de llista d?ERC. Tarda i Mulero van insistir en l'oportunitat de fer una profunda transformació de la nostra societat començant des dels ajuntaments,. Tardà és sempre xplícit: "una transformació de baix cap a dalt. Una revolució democràtica amb debats sobre el model de país que volem: Més transparent, més just i amb més participació ciutadana, perquè si això fos només un canvi de banderes, no tindria cap sentit".

Mai no és la mateixa Pasqua

Ja ha passat Pasqua i també han passat les Caramelles, i consigno que aquest any, al Vilar, les hem fet millor i més grans, que han estat més participades, amb una colla de dansaires i tot. Només cal fixar-se en la foto, preciosa, de Maria Vilarnau, feta al migdia, al Borràs. Tot això, però, no passen de ser matisos: també podríem dir que les nostres han estat gairebé les mateixes Caramelles dels darrers deu anys, cançó amunt, cançó avall. I doncs, em penso que si alguna cosa marca unes i altres Caramelles són les persones. Tots aquells que hi som, és clar. Però també tots els que hi falten o, per ser exactes, els que trobem a faltar. I la llista es va fent gran, amb noms d'aquí i d'allà, definitivament vinculats a la Pasqua. N'hi ha de previsibles -enguany vam dedicar tot el programa a l'Emili Albuixech. O d'altres que et sotraguegen perquè no hi voldries haver de comptar mai -i dissabte vam anar fins a Sant Pere Riudebitlles i, enmig d'aquell esplet de primavera, vam acomiadar una Gisela de vint-i-dos anys amb el cor més encongit que mai. La llista creix, inexorable, i cada nom és un séc a la memòria. Ja ha passat una altra Pasqua i també han passat les Caramelles: igual que sempre, diferent de sempre. I tot i saber que no entendré mai del tot el misteri de la resurrecció, espero embadalit, de casa estant, tornar a veure com esclaten els brotons de l'acàcia.

En memòria d'Emili Albuixech

No recordo el dia que vaig conèixer l’Emili Albuixech, però me n’havien parlat com un home cantellut de mena. Contramestre a la fàbrica, pagès de segona ocupació, una cosa era certa: el Mili mai no parava. I estava per tot. En acabat vam ser veïns al Vilar –veïns a l’estiu, costat per costat les cases. Maldestre com sóc, mai va tenir un no a les meves demandes sobre l’ús de les eines a l’hort o el manteniment d’edificis. I vaig descobrir que sota aquell to sorrut hi havia una persona de les que es fan estimar. Perquè el Mili deia que sí sempre –encara que a vegades aquest sí el donava sense badar boca, com per fer-te sentir un punt carallot. Però em va agradar passar moltes tardes a la seva vora: per ell, un home –un home de debò- havia de saber fer ciment, arreglar una tanca o esporgar oliveres i ametllers. Bé, això i moltes més coses –soldar, tallar, ensulfatar...- i de tot això va provar d’ensenyar-me’n una mica, encara que a vegades ja veia que tot l’esforç era inútil. Tan se val, hi va posar la paciència que jo necessitava i diria que fins un punt més d’ençà que jo vaig perdre el meu, de pare. Durant tot aquests anys ens vam estimar, doncs. I per això m’ha entristit veure com a poc a poc, aquests darrers mesos, es fonia inevitablement. Fins arribar també plegats al darrer moment, el del comiat, a casa. I vaig pensar que en faria memòria en quatre ratlles, com per fixar-la a la vora i fer que, ara que l’Emili ja no hi és, malgrat tot ens acompanyi ben a prop. Avui, aquest matí de desembre, lluminós i d'un un fred viu, li hem fet el funeral a Santa Maria del Vilar i l'hem acompanyat en una última passejada fins el cementiri.

Emili Albuixech i Roselló
29-XII-1933  /  21-XII-2014

L’Emili Albuixech potser va ser un jove geniüt, un pare rígid o un treballador poc dòcil, però els que hem tingut la sort de tractar-lo fins el darrer dia el recordarem sense cap aresta, com un còdol que ha estat molt anys rodolant, riu avall. Amb caràcter, és clar, però d’una absoluta lleialtat a tot allò en què es va comprometre des que, amb vuit anys, va arribar al poble. Perquè l’Emili Albuixech era nascut a Riudecols i pujat al Vilosell, i si va venir a Castellbell i el Vilar va ser per tal d’entrar a la fàbrica, amb la família, tots al tèxtil i ocupant un pis del Burés. I fer-se gran, i treballar molt, i sempre. Del Burés, per amor, arribà al Vilar, per casar-se amb l’Assumpció Servitje i encabir-se en una casa remenuda, i tenir i fer pujar tres fills als costat d’avis i rebesavis, com ho faria anys a venir al costat dels futurs néts. I continuar treballant molt i sempre, fent hores entre telers o collint cargols als marges, de nit, després la pluja, per arribar al mercat de matinada... De tot això ens en parlava sovint, i més sovint encara, us sorprenia amb històries que eren veritables pàgines viscudes, les d’un home capaç de moure brega a la fàbrica abans no tanqués definitivament portes i, també, de fer de sagristà a Santa Maria del Vilar. Bastir la nova llar, tocar les campanes i repartir el Brogit. Fer córrer els horts de la Riereta. Acollir les caramelles cada Quaresma –set setmanes sota el garatge!. Mirar tothora què i qui passa pel carrer, veritable alcalde del Vilar. I saber atendre tothom també, perquè per tothom tenia un mot, i a tothom hagués ajudat. I és així com ha arribat als vuitanta anys, saludant cada matí Montserrat des del terrat de casa, mentre semblava passar el rosari  -o mastegar-lo, si el dia era espès. Solemne, feia un cop d’ull al cel i a la terra, als horts i fins al bosc proper del Genovès. I les tardes d’estiu, assegut a l’entrada de casa, assaboria una vellesa des d’una serenitat altre temps impensada. Ara ja no és entre nosaltres, i se’n va deixant la porta oberta a un hivern tristíssim, a un Nadal orfe de la seva presència. Perquè ara ja sabem que el trobarem a faltar molt, perquè d’Emilis, així, senzills i a peu de carrer, no se’n troben gaires. Tendre i cantellut, feia conviure una fe profunda amb aquell deix d’escepticisme que li espetegava a la punta de la llengua. Tot alhora. I amb un cor gros com més gran es feia. Ras i curt: l’Emili Albuixech ha estat un home dels que estimen i es fan estimar. I des d’ara que el trobarem a faltar moltíssim.

La foto, de les Caramelles d'abril de 2012.