dilluns, 11 de gener de 2016

Quan no és un bony és un forat

I arriben els Reis, que són com qui diu el retorn a la normalitat. Si és que es pot qualificar de normal el desllorigador del nostre govern, amb la investidura de Carles Puigdemont, ahir diumenge. Tampoc és normal el pacte de govern a Manresa, signat divendres, entre CDC i ERC. Són coses que no havíem vist mai i, en canvi, neixen amb els millors vaticinis per molt llarga -i fins dolorosa- que n'hagi estat la gestació. De normalitat, doncs, la justa. Ma mare, per fer-ho rodó, fa una crisi respiratòria la matinada del 5 que ens desperta a urgències, pas previ per l'ingrés a l'UCI -i fins ara. I en tot plegat, ho reconec ¿quantes vegades no m'ha semblat tot perdut? Tant se val. A la fi, reeixim, que dirien els poetes. I encara que hi ha alguna cosa de tràgic en el conjunt, confessem, també, que a tots ens tiba el punt de comèdia necessària que ho faci paidor. Que ens permeti un somriure burleta i protector abans de recitar-nos el mantra nacional: "Ja pots comptar". Com volent dir que no n'hi ha pas per tant. Ni davant del poder ni encara menys de la mort. Perquè al capdavall, com aquesta barba de rei ros, tot és una mica filfa. Però, de fireta i tot, ens encanta de viure-la i tenir-la a l'abast de la mà!

El rei ros passa per l'hospital de Sant Joan de Déu, a Manresa. Si no fos la impedimenta, per la veu diria que és un republicà de pedra picada, de Castellbel i el Vilar. Però qui ho assegura? Només ma mare és capaç, enmig del desori, engrapar-li la barba amb goma elàstica. És en Ramon Rubira! I el més bo de tot és que l'emoció no desapareix sinó tot el contrari: es multiplica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada