Qui no coneix Abdeslam Ben el Fassi?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina recull cinquanta anys d'història de Foto Art Manresa. Són reportatges de provada utilitat si al darrera hi ha una entitat viva i, encara més, són un bon exemple sobre el poder de la participació ciutadana. Si n'han fet de feina en mig segle! I amb la Maria Picassó, al Cul-del-pou presentem un personatge igualment actiu i prolífic: l'Abdeslam Ben el Fassi. Manresanitat en la diversitat i el més gran compromís comunitari que esperaríem de qualsevol veí. Si encara no us sonava, no us el perdeu: són pàgines viscudes o —versió Ediciones Novaro— vides exemplars!

Abdeslam Ben el Fasssi,
ningú no és perfecte

L’Abdeslam Ben el Fassi Mezouar fa vint-i-cinc anys que viu a Manresa però, com tants altres veïns nostres, va néixer a Kasr al-Kabir, a la província marroquina de Larraix, l’any 1968. De nou germans ell era el del mig, i va estudiar fins enllestir el batxillerat, tot en francès. Després va anar a la universitat de Tetuan a fer Història, i recorda que viatjava sovint a la península. «Aleshores l’entrada no era problema i a mi m’agradava viure l’espai europeu, entre ciutadans amb drets i deures, i amb llibertat d’expressió». Resolta la llicenciatura, es planteja continuar estudis a Bèlgica, on hi tenia amics i dominava la llengua, però la descoberta de l'ambient universitari de Madrid el sedueix i decideix fer el doctorat a la Complutense. La seva tesi analitzarà les relacions entre el Marroc, Espanya i Hispanoamèrica al segle XIX, «quan els liberals espanyols o els independentistes sudamericans buscaven la protecció i refugi del sultà del Marroc». Fet i fet, des de 2005 és doctor en Història contemporània, amb una tesi enllestida a Manresa, anant i venint setmanalment de Madrid. I és que el 1998 l’Abdeslam havia vingut fins a Barcelona perquè el seu germà, que hi feia el doctorat en Química, li havia parlat d’una possible feina d’educador social mentre avançava en la tesi. Els primers tres anys van ser a Barcelona i, després, ja va venir a Manresa on el 2004 arriba la seva dona, una professora de filologia àrab que s’acull al reagrupament familiar. «En aquell temps jo encara pensava tornar al Marroc, amb oportunitats a les universitats de Rabat o de Fes. Però quan van arribar els fills vam decidir de quedar-nos, potser perquè en aquelles universitats tampoc hi encaixava el meu somni». I és que mentrestant l’Abdeslam també ha fet un màster en Immigració i Educació Intercultural a la Universitat de Barcelona (2003-2005) i ha obtingut la nacionalitat espanyola el 2008 —«el que em va fer més content va ser poder incorporar el cognom de  la mare!». Ara es concentrarà en el treball social, de primer a Sant Salvador de Guardiola i, després, assumint tasques de direcció de centres de menors a Granollers o Rubí. En l’actualitat dirigeix un centre a l’Anoia. Estudiós de mena, la llengua catalana li ha esdevingut una obsessió, des de que li van oferir de participar en un diccionari visual català com a primer contacte per als nouvinguts. «L'acollida que va tenir arreu de Catalunya em va animar a avançar en el seu perfeccionament. I en aquest punt, vull agrair tots els docents que m’hi han acompanyat». Tot plegat fins a donar el pas a l’escriptura, que li agrada molt: ara és la llengua que més escriu, per sobre del castellà, l’àrab o el francès, i tot sovint li llegireu col·laboracions a Regió7. Parla de tota mena de temes, no només de la comunitat musulmana. Per això, tot i que a vegades li han proposat d’ocupar algun càrrec a la mesquita, l’Abdeslam, que hi col·labora, s’estima més la part cívica i cultural «i si de cas tractar el tema religiós per adaptar-lo a la realitat que tenim. La nostra confessió ha de ser com a ciutadans d’aquest país, no pas sota la influència de tercers!» I afegeix: «No m’agrada l’exclusió, i sempre recomano als fills que participin. que siguin útils socialment, que facin coses positives i que mai siguin una càrrega per ningú!». Al capdavall, i consternat pel final de la festa major manresana d’enguany, jutja l’episodi de terrible i valora que «com a comunitat a nosaltres ens afecta el doble, sobretot perquè d’altres juguen amb això. Com és que si tenim un sistema judicial i un sistema policial que funciona, sempre ens ho carreguen tot?» I mentre observa dolgut com l’extrema dreta ho aprofita, ell defensa el seu compromís amb Manresa. «Nosaltres també som ciutadans, també fem ciutat. I és aquí on jo vull viure i expressar-me, amb les meves coses positives i negatives. Assumint que en aquest món ningú no és perfecte».

El parlar de Manresa, de Jaume Puig, per al Pou

La crònica no va sortir a El Pou de la gallina fins aquest novembre tot i que la presentació d'El parlar de Manresa, de Jaume Puig, va ser el 30 de setembre. Ara bé, com que no es tractava només de fer-ne una nota de circumstàncies, al Pou vam acabar fent l'elogi del llibre obertament però —som seriosos— fent constar l'autoria, que vaig assumir discretament i amb ganes. Encara més quan, el dia de la presentació, el Jaume va recordar —jo ho tenia oblidat— que quan el Pou va publicar el tema del mes sobre el parlar de Manresa, l'any 2020, havia estat jo qui li ho havia proposat. Ospa! En qualsevol cas és fàcil d'entendre: al mig de la pandèmia, que al Pou vam afrontar amb la normalitat més gran possible, calia escriure un reportatge llarg i consistent sense sortir de casa ni —molt menys encara— fer entrevistes. El Jaume tenia la solució al calaix i, certament, va escriure el tema, posteriorment va inaugurar secció a la revista i, avui, Manresa disposa d'un magnífic volum que explica les peculiaritats del nostre català. Una llengua viva i amb caires propis. El text, publicat a l'apartat de «Notícies del Pou», va ser aquest:

«Jaume Puig és un home que estima la llengua I la ciutat». Ho va dir tot just començar Jordi Badia Pujol a la presentació, el passat 30 de setembre, d'El parlar de Manresa amb la sala del claustre del Museu del Barroc plena fins a vessar. La presentació va consistir en una conversa amb Jaume Puig, autor de llibre i, també, president I factòtum d’aquesta revista, on es van començar a publicar-se'n els continguts. La periodista Aina Font Torra en va ser la conductora I l’alcalde Marc Aloy en va fer la cloenda. Des d’aquell dia el llibre es pot adquirir a totes les llibreries de Manresa.

 En la conversa pública que els dos filòlegs van mantenir, va quedar clar que El parlar de Manresa no vol ser un recull d’arcaismes sinó una proposta de revifar la nostra parla, la de proximitat. El mateix Badia subratllava que si se n’amaguen les particularitats, «tot això desapareixerà». Al seu torn l’alcalde va garantir que l’endemà mateix el llibre arribaria a totes les escoles I instituts, I va animar tothom a fer-se’l seu.

 

Al capdavall, Jaume Puig —que s’ha passat la vida ensenyant català— va tenir paraules d’agraïment per als informants, per al Jordi i el seu malaguanyat germà, Joan Badia, i també per a Jaume Gubianes, que amb les seves il·lustracions fan encara més atractiu un volum imprescindible per al coneixement I ús de la nostra llengua a la ciutat. Amb un vessant pràctic: el llibre inclou un glossari de butxaca amb un centenar de paraules que permet la consulta immediata. Des d’aquí estem convençuts que ben aviat en caldrà una segona edició!

RF

Qui no coneix Joan Maria Serra?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ha parlat de col·leccions desconegudes i tan singulars com ho són els violins, les baldufes, els quixots o material dels Beatles, per no parlar de material del parc dels bombers de Manresa! De tot hi ha a la vinya del Senyor. Però al capdavall de la revista, al «Qui no coneix...» hi apareix en Joan Maria Serra per dir-nos que, per col·leccions, la dels indicadors de la nostra llengua. I que ja cal que ens hi posem tots, polítics inclosos. Perquè no n'hi ha prou amb el català a l'escola i així ens ho demostra amb xifres i arguments. L'ús parlat del català: el llibre l'ha fet notícia i ben segur que, si encara no l'heu vist, ben aviat us el trobareu a les principals entrevistes que es fan en aquest país!

Joan Maria Serra,
no n’hi ha prou amb el català a l’escola

És home de poques paraules, però parleu-li de llengua i ja em direu què: Joan Maria Serra Sala (Manresa, 1951) n’haurà estat un actiu defensor tota la vida. Acaba de publicar L'ús parlat del català, i ha estat notícia remarcant un fet inèdit en la nostra història, això és, que el català ha esdevingut una llengua minoritària al seu propi territori. Però qui és en Joan Maria Serra? Va néixer i créixer al Passeig, aleshores de García Valiño, cantonada amb Séquia: poques cases, força camps, algun ermot i la fàbrica Carreras. Estudiós i aplicat, entra a l’Acadèmia Farré però «vaig tenir la pega de tenir reuma a la sang als vuit anys, i em vaig haver d’estar tres mesos quiet a llit: em penso que des d’aleshores devoro llibres». Molt aviat Maria Farré, directora i amiga de la família, els recomana traslladar-lo al Peguera amb el senyor Vidal. Allà hi farà el batxillerat, passant tardes i vespres a la biblioteca, i fent els deures per un cobejat primer lloc de la classe, en competència amical amb Ferran Hurtado i Jordi Marsal. I a PREU farà noves coneixences —Josep Huguet, Ignasi Perramon— mentre combina estudis i treball com a delineant d’envigats. El curs s’acaba amb topada familiar, entre uns pares que el volen arquitecte i ell que vol fer història. I com que ha de continuar treballant, la solució cau a favor de Magisteri, que es podia fer per lliure en els seus dos primers anys. «El tercer no, s’havia de fer en una escola: sempre més agrairé a les Dominiques de Manresa, on hi havia l’Escola de Magisteri, que el 1971 acceptessin els dos primers nois, amb Josep Antoni Serra i jo mateix». Dos anys abans ja havia obtingut el títol de mestre de català, i havia començat a fer classes als cursos de setembre que organitzava Josep Camprubí: «Em penso que és on vaig trobar el goig de la docència». Fa les pràctiques a l’Oms i de Prat i el 1972 ja és a la Flama, quatre cursos, fins que es busca una altra escola activa a Barcelona per poder estudiar Geografia. A l’escola Barrufet, a Sants, treballa amb Lluís López del Castillo, que també era professor a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i de qui recorda agraït tots els aprenentatges de didàctica de la llengua. Però amb la llicenciatura resolta decideix tornar i entrar a la xarxa pública —a Palà de Torroella, amb set nanos de 4 a 12 anys. «Depeníem del claustre de Súria, i allà ja vam emprendre la catalanització de l’escola». Un exercici que repetirà com a director a Balsareny i, després, a Sant Vicenç de Castellet. Entremig s’ha casat amb Elvira Padró, i passa fugaçment per l’escola Puigberenguer, abans no aterri al nou Centre de Recursos Pedagògics del Bages (1986-1989), un parèntesi volgudament temporal. Després encara vindran les oposicions per secundària, amb destinació provisional el 91 al Peguera —en plena batalla per la reforma educativa!— i tot seguit Moià, on s’estarà fins a jubilar-se el 2011. Membre fundador del grup de Mestres públics per a la Catalanització de l’Escola (1979) i de l’Aplec de Mestres del Bages (1981), també va estar deu anys fent formació de professorat a l’ICE de l’Autònoma. Un ensurt coronari li canvia els plans tot just jubilar-se, però ni així no s’atura: ara s’enganxa a Memòria.cat i des d’allà fa el web dels mestres de la república o dels fons fotogràfics de can Jorba, entre d’altres. I no ha parat de fer llibres! Membre de Plataforma per la llengua, d’Òmnium Cultural i de l’extinta Fundació Independència i Progrés, el seu interès per la llengua li ha estat una constant i ara, rigorós i realista, planteja un altre combat que no es resoldrà només a les aules sinó al carrer. Que vol compromís, però també intel·ligència, fermesa i recursos institucionals. Les dades que recull són un clam d’alerta que no hauríem de desatendre.

Mossèn Subiranas, Jaume Puig i els 50 anys d'Òmnium Cultural a Manresa

Ahir vaig anar a la presentació mensual de la revista El Pou de la gallina, al centre cultural del Casino. Com que el tema del mes és el cinquantenari d'Òmnium Cultural Bages-Moianès, hi va haver un diàleg entre l'autora del reportatge —Laura Serrat— i dos dels expresidents de l'entitat, en Josep Camprubí i en Jordi Corrons. L'acte va anar rodó, no va durar gaire més d'una hora i s'hi van escoltar valoracions d'aquests cinquanta anys i també algunes anècdotes prou divertides. I malgrat tot l'interès de l'acte, el meu cap per un moment se'n va anar al pis del carrer del Bruc, allà on vaig aterrar el setembre de 1976 per indicació expressa de mossèn Subiranas, el dia que vaig plegar del seminari: «torna a Manresa i ves a aprendre català a l'Òmnium, que t'anirà bé». El consell va fer l'efecte —l'altre que em va donar el pobre Subi aquell mateix dia, no que no en va fer, quan em va dir també que no volgués fer tantes coses...  Està clar que no sempre faig cas del què em diuen: no puc. Però vaja, a l'Òmnium sí que hi vaig anar, tenia catorze anys i vaig fer directament el curs d'ampliació, que es feia aquell mes de setembre. Com que a Vic ja havia fet el Signe sencer d'Albert Jané, i es veu que els calia tropa, vaig aprovar el nivell amb facilitat. El cas és que va ser aleshores que vaig conèixer en Jaume Puig —era qui feia les classes!— i em meravellava que ahir, quaranta-sis anys després, enacara seguéssim tranquil·lament de costat. Després va venir la prova d'aptitud amb en Joan Badia, que fou una altra descoberta: amb el Joan també compartiríem temps i projectes encara que, malaguanyat, ens ha passat a tots per davant, com feia sempre. A ell li agraeixo l'empenta per fer el professorat: el vaig resoldre mentre feia tercer de BUP. El curs, això sí, aleshores se'm va fer més costerut. Em sembla recordar que anava d'octubre a maig, en sessions de 9 a 11 de la nit, que es podien acabar vora quarts de dotze. Amb en Josep Camprubí resseguíem el manual d'en Jeroni Marvà —pseudònim d'Artur Martorell i Emili Vallès— i jo, amb setze anys, feia catúfols perquè abans m'havia hagut d'esperar a la biblioteca de "la Caixa" fins que tancaven, i acostumava a tenir gana i son. L'anàlisi gramatical encara gastava l'acusatiu i el datiu per als complements directes o indirectes, i la sonsònia d'aquella hora intempestiva es barrejava amb la mandra de travessar després mig Manresa, de nit i amb fred d'hivern molts mesos. No res, que ahir a la taula rodona encara es feien grans alegrois de la millora que va suposar per Òmnium disposar d'aquell pis al carrer del Bruc el 1972: un pis espriuà, pel meu gust, digne de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ras i curt, un punt rònec. Ara, les noves instal·lacions del carrer Sobrerroca fan un goig espaterrant i Òmnium Bages-Moianès multiplica socis i activitats. Fi de l'excurs. Vaig tornar a la realitat, em vaig mirar el Jaume i el Pep Camprubí, i per un moment em va fer l'efecte de si no he estat sempre una mena d'impostor: ells em van donar els fonaments que jo he fet servir tota la vida —a l'Autònoma hi van posar vernís i fixador. Però em sembla que ben mirat no he sabut mai ben bé res de sencer. Tot a trossos i arrodonit, si no inventat. Potser perquè, al capdavall, em calia haver fet més cas del segon consell de mossèn Subiranas —amb qui sempre ja hi quedaré en deute. Fer menys coses... i potser fer-les millor. Faig propòsit d'esmena —el Subi, el Jaume, tota la gent rigorosa que m'ha ensenyat alguna cosa, segur que s'ho mereixerien. Però em fa por que no durarà gaire. I en acabat surto a perseguir el sopar: el cert és que tinc gana sempre. 

Per gentilesa de la Sussi Garcia, una altra foto d'ahir vespre, aquesta amb el Jaume Puig: per ell no passen els anys. Quina clenxa que conserva!

Tots els amors del Catà

Ja sé que les programacions docents no són el meu fort —ni el registre de seguiment que n'hauria de fer, de manera constant i sostinguda. Em costa passar llista cada dia, i sempre deixo la porta oberta per a qui arriba un punt tard o ha de sortir al lavabo, sense cap més explicació. I és que sortosament tinc canalla gran, fem literatura i parlem sobretot d'allò que els interessa —que, vejats miracle, acostuma a ser matèria literària. Per això, quan arriba Sant Jordi, poder preparar un recital poètic esdevé un exercici apassionant i viscut, gairebé celebrat. Si de primer n'hi ha que gairebé s'hi neguen, ben aviat s'engresquen. Poder dir Vinyoli o Papasseit, Rosa Leveroni o Luís Cernuda. Gabriel Ferrater. Trien ells de tot un feix i tambe porten propostes. Surten textos en francès i en anglès —i tothom esmola la posada en escena, la millor dicció. També en llatí i algun any en italià! A l'hora de la veritat, amb una samarreta fosca i la sala plena de gom a gom, reciten els seus versos a un públic que no entendrà gran cosa perquè —solemnes o apressats— són escoltats per una primera i de moment única vegada. Però tothom percep que allà hi ha el miracle de la llengua i el goig de l'amor fet literatura. «Tots els amors del Catà». De tots els colors i maneres. Joves, tendres i un punt porucs. Preciosos.

La foto me la passa en David Vallès, de l'AMPA, que em té en molta estima. Ja es veu que si alguna cosa em tiba hores i esforços no ha estat mai la paperassa! 

60 anys de «Cavall Fort»

M'assabento dels 60 anys de «Cavall Fort», i em fa il·lusió: a casa no em vam pas ser subscriptors el primer dia —jo també acabava de néixer!— però en tinc el record als primers cursos de primària quan, literalment, la revista un cop llegida servia per embolicar el berenar. Després, el Lluís Torrentó, un veí d'escala, em va dir que érem ben beneits, que si guardàvem ordenadament els Cavall Fort després podríem recuperar sempre les historietes de «continuarà» quinzenals. El Torrentó no és que fos gaire més assenyat que cap dels germans Fontdevila, però en això li vam fer cas, i sempre més des d'aleshores. Així, quan entràvem al migdia tornant d'escola amb el Manel, era fàcil reconèixer aquell sobre groc palla sobreixint de la bústia: era el Cavall Fort! Vint-i-dues bústies de costat en dues rengleres a banda i banda del vestíbul, i dos Cavall Fort, el del Torrentó i el nostre. Suposo que ser el germà gran em donava el dret a obrir el sobre i començar a llegir, però el Manel no parava de fer el borinot: ens agradava molt Cavall Fort! I això que no totes les pàgines eren llegides amb el mateix deler... Les de ciència, que un tal Nicolau provava d'amanir-nos, eren —que ningú es molesti— immediatament bandejades. O alguns poemes que, només amb els anys, vam recuperar conscients. Amb els il·lustradors també tenien fílies i fòbies —tots dos volíem ser dibuixants, i en Llucià Navarro ens captivava. Les portades d'en Cesc o en Madorell, a la contra amb en Jep i Fidel o en qualsevol altra il·lustració —incloses les de les pàgines de ciència! I, per sobre de tot, tota l'escola franco-belga traduïda per Albert Jané. I mira que cada setmana també compràvem Pulgarcito, i després Mortadelo, cinc pessetes ben gastades a l'estanc de sota casa a favor d'Editorial Bruguera. Però Cavall Fort era literalment una altra cosa. Quinzenal, per correu... i en català! Amb qualitat, i un sistema de valors que coincidia punt per punt amb el de casa. O amb aquell que els pares provaven de transmetre'ns... Ras i curt: ens agradava Cavall Fort, sí, i sempre més la vam seguir, fins el punt que el Manel —ell sí que ha estat dibuixant i de debò!— va desprendre els primers sous a comprar tots els números antics que ens faltaven o que els berenars a l'escola Rial havien sacrificat. Tots relligats i rellegits! Pura felicitat de la que fou la nostra infantesa, amb Jan i Trencapins, amb els Barrufets o en Gil Pupil·la —i en Sargantana! I ara, al cap de tants anys, encara en soc subscriptor tot i que, amb la canalla gran, m'he quedat com una mena de protector. Vaja, que ara ja no rebo la revista però m'asseguren que algú altre la rep. Vull creure que li agradarà tant com ens va agradar a nosaltres. Que hi riurà, que hi aprendrà i que hi rumiarà. Perquè em penso que cap criatura hauria de quedar-se sense Cavall Fort. Que per molts anys, doncs! 

Un d'aquell sobres que encara eren al fons d'un calaix: el segell no enganya. 10 cèntims del mateix dictador que ens perseguia com a poble, llengua i cultura amb un esguard hieràtic que contrasta amb la rialla de tota la colla que desfila amb el nom de la revista i un eslògan memorable: «És una prova d'amor i de respecte envers els nois i les noies que l'han de llegir».

Qui no coneix Jaume Puig?

Va ser per sant Jordi que va sortir El Pou de la gallina, ara com fa 34 anys. Mes a mes, i fins a sumar 375 números, la revista ha sortit amb una regularitat astoradora: ni el confinament sever de fa un any va poder alterar-la! Precisament aquesta vegada el Pou parla de l'impacte d'un any de covid als serveis de la ciutat: al comerç i al turisme, a la restauració, a la formació no reglada. A la cultura i al lleure, a les agències de viatge... i també a les assessories i gestories. Maldecaps els que vulgueu, però també molta imaginació i tossuderia, ara que el virus comença a remetre. I enmig del marasme, la secció que compartim amb Maria Picassó —Qui no coneix...?— arriba al número cent. Per això, i fent excepció a la norma, aquesta vegada les vam emprendre amb en Jaume Puig, que per això és el president de l'Associació "El Pou de la gallina". Sense ell no sabem pas què seria d'aquesta publicació però, sobretot, estem convençuts que només la seva perseverança n'explica els trenta-quatre anys de regularitat. 

Jaume Puig,
quilowatts de llengua i compromís

Si a Manresa queda algú discret i rigorós aquest deu ser, sens dubte, en Jaume Puig i Ibáñez: després d’ell, se’n devia perdre el motllo! Va ser el primer nen a néixer en aquells habitatges que la Caixa de Manresa va impulsar a la Sagrada Família. Això era l’any 54. El pare, Secundí, venia de Copons i la mare, Maria, dels Prats de Rei. I bo, el Jaume va créixer jugant al barri —també serà a l’origen del cau de l’Antoni Gaudí. Anava escola amb la senyoreta Pepeta, al Tossal del Coro i, després, als germans de la Salle, als Esquilets, i els darrers cursos del batxillerat al nou edifici de la Parada. Aleshores, amb 16 anys, l’oferta de l’empresa on treballava el pare va ser decisiva: el Jaume s’incorporaria a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat —la CAME, que va ser Segre, que seria Fecsa i que ara és Endesa—. S’hi va estar quaranta anys, que aviat és dit! Però mentre facturava quilowatts des de les oficines del carrer Llussà, el Jaume va aprofitar per fer el professorat mercantil a l’Escola de Comerç de Sabadell. I la mili a Saragossa. I fins va festejar i casar-se amb l’Imma Junyent l’any 77—dos fills: la Laia i el Guillem, i ara mateix ja hi podeu afegir dos nets bessons, la Rita i el Magí. Però si la vida laboral havia començat d’hora, també ho feu el seu compromís participatiu, que al cap del temps ha resultat ser encara més constant i fecund: des d’aquella associació d’alumnes de la Salle a la plaça Valldaura, fins al primer curs de català el 1970, al Lingua Club. La sensibilitat filològica ja la duia de sèrie, i és aleshores que en Joan Badia l’empeny de seguida a fer equip amb Josep Camprubí, a Òmnium Cultural. Són els anys dels cursets, especialment quan entoma la coordinació de tots els que es feien al Bages abans no existís el Consorci per la Normalització Lingüística. Quin tip de pencar! Deu ser veritat que els cansats fan la feina: des d’aquell Òmnium, i amb l’Imma, formarà part també del grup fundador de Rialles, una programació estable per a nens i nenes en català. I és a Òmnium que les responsabilitats es multiplicaran fins a ser-ne vuit anys president, quan l’entitat es manifestarà obertament independentista, fent colla amb la Muriel Casals. El trobareu darrera la versió manresana del referèndum d’Arenys, la primera marxa de torxes de la Diada del 2009, la Nit de Santa Llúcia el 2013... I en tot aquest remolí, una oportunitat: té 56 anys i li ofereixen prejubilar-se. No s’ho rumia pas gaire! I d’un bot es planta a l’Autònoma per graduar-se en Llengua i literatura catalana. Quatre anys i el que fa cinc per obtenir el màster d’estudis avançats en llengua catalana. Ras i curt: un autèntic filòleg, d’orígens autodidactes però que des d’aleshores també en tindrà el títol. I tot això fent sempre costat a El Pou de la gallina, 34 anys vetllant l’adequació lingüística, el control pressupostari i fins la presidència de l’associació editora. I és per això, i perquè no en parlem mai gens, que en Jaume Puig i la seva estampa picassiana avui són ideals per celebrar que torna a ser sant Jordi, i que aquest espai arriba exactament al número 100. És un goig, doncs, que per fer-ne festa el Jaume hagi accedit a trencar normes i —va ser mai tímid?— avui ocupi aquesta pàgina. Amb el desig sincer que ell, el Pou i la secció —i aquests dibuixos magnífics de Maria Picassó!— durin molts més anys encara...

Qui no coneix Jordi Torra?

Va sortir per Sant Jordi, ara com fa vint-i-vuit anys: el Pou de la gallina. El tema, les eleccions municipals. Un tractament encertat que defuig les (impossibles) anàlisis de profunditat a favor d'unes converses disteses. 10 candidats entrevistats per 10 manresans. En general -no podria ser d'una altra manera- no hi destaquen grans idees. Però almenys apareixen propers, i es deixen retratar.  A la meva secció "Qui no coneix…", amb Maria Picassó hi presentem en Jordi Torra i Oliveres. La figura d'un filòleg em va semblar ideal per afrontar Sant Jordi. I és que Jordi Torra és molt més que un filòleg! Vindria a ser -per nom i per actitud- una síntesi perfecta de la Diada, amb la virtut que circula tot l'any. I la il·lustració? Llegiu-vos la peça, canalla! I veureu que la Maria Picassó l'ha encertada, com sempre!

Jordi Torra,
cavalcant amb Pompeu Fabra

Que no us despisti aquesta barba, molt més de predicador que no pas de sant: parlem d’en Jordi Torra, dels Torra i Oliveres -que entre els Torra i els torretes, quina nissaga a Manresa! Doncs en Jordi és el més petit dels de la plaça Catalunya. Recordeu l’alineació? Amb la Teresa, el Toni, el Lluís, la Marta i la Núria –malaguanyada!- i ell, el més petit de tots. El noi ja ha superat la cinquantena i perpetua la tradició familiar que els aboca a la cultura i –no trobareu major densitat- l’estudi i difusió de la llengua de Pompeu Fabra. La mare, Rosa Maria, ja era mestra. I el pare, en Josep, ha servat sempre la tradició familiar llibretera, sigui a la botiga o, quan va caldre, de viatjant. I bo, es podria dir que tots els germans els van anar a batejar a l’Òmnium, al carrer del Bruc, i encara avui se’n troba el rastre! I ja s’entén, doncs, que el Jordi s’apassioni pels temes lingüístics i –filem prim- encara més pels sociolingüístics. Ara bé, coses de la modernitat, l’home no s’ha dedicat pas a la docència sinó que s’ha anat guanyant la vida fent de corrector en el món de l’audiovisual. I és així que ha treballat per TV3 i per molts estudis de doblatge. La cosa ja fa anys que dura, i això l’ha fet responsable de la llengua de Bonanza o de la de Gent del barri. O, fins ara mateix, darrera de El gran dictat, que és un programa on gairebé hi deixa la salut. En fi, ceballut com és, el Jordi forma part del nostre independentisme seminal encara que, com els bons antibiòtics, també té un ampli espectre d'amistats. El seu caràcter afable no el priva de ser molt seriós i exigent. Però, i per entendre’ns, tampoc és un d’aquells torracollons de la llengua. Ras i curt: sap que tot a la vida té el seu registre. Lector impenitent, prioritza l’assaig i és devot de Joan Fuster i Josep Pla. També es distreu molt amb el bàsquet i és un campió de l’scrabble. Però sobretot, bon punt fosqueja, s’arriba fins la Taverna de Predicadors i s’aboca, tan ponderat com amb tot, al tast de cerveses.

Somescola, preparant el 14 de juny

Ahir, a Manresa, i fins a deu municipis més del Bages, seguint la crida de Somescola ens hem manifestat en contra de la LOMCE i en defensa del català a l’escola. L'atac que està rebent la nostra llengua i el model educatiu fonamentat en la immersió lingüística és d'una intensitat absoluta. I ens en vénen per tot arreu! El cas és que al final del recorregut s'ha lliurat a l'alcalde el decàleg que aquests dies aprovem als centres educatius. El to era distès, de cercavila. I fins m'ha fet gràcia de veure, al llarg del recorregut, alguns dels alumnes de l'institut. Però, no ens enganyem, malgrat les formes amables cal una resposta contundent.

I és que mentre desfilava pel Passeig pensava en el multiplex televisiu que ens volen retallar, en els 100.000 nens que aquest curs no s'han pogut escolaritzar en valencià o en la vaga de fam d'en Jaume Sastre. a Mallorca, des del passat 7 de maig, per tal de forçar una negociació entre el president Bauzà i l'Assemblea de docents de les Balears. Per això, el proper 14 de juny baixarem també a Barcelona, convocats per Òmnium, Somescola, Escola Valenciana i l'Assemblea de docents de les Balears, en una crida conjunta  per defensar l’escola catalana i del dret a decidir el model educatiu. I és que l'amenaça és imminent: la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) permet començar a imposar des del proper mes de juny una quota lingüística del 25 % en castellà a les aules catalanes si un sol alumne ho demana. Només em faltava veure els jutges fent de pedagogs! No anem bé -o sí, i està clar que de tot això el millor és desempallegar-se'n. Pel que pugui ser, però, jo ja tinc la samarreta verda... i el 14, tothom a Barcelona.

L'aprenentatge de la llengua

En Manel Villar és professor de filosofia a l'institut on treballo i, si més no, compartim una dèria: retallar articles dels diaris. És clar que ell ho fa cada dia i a consciència, i encara no en té prou: els publica al seu blog "la pitxa un lio" que ja es veu que és un blog de formes poc ortodoxes. El cas és que en Manel i jo retallem diferent, i a vegades la seva tria no m'acaba de convèncer. Però a vegades em sorprèn i em fa rumiar -que deu ser el millor elogi que ara mateix podria fer-li. D'entre tots, aquest d'ahir, d'en Luís Landero al País semanal, me'l copio per conservar-lo a l'abast: ser professor de llengua i literatura no és fàcil. I els dubtes de cada dia, compartits, seveixen per anar prenent noves solucions. El text, en castellà, és aquest: 

Aprender lengua lleva toda una vida

En la escuela de pueblo donde yo aprendí a leer y a escribir y a hacer las cuatro reglas, allá por 1954, solo había un libro, que era propiedad del maestro. El maestro nos lo ponía abierto sobre el pupitre, para preservarlo de nuestras manos pecadoras, y nosotros íbamos leyendo en él, en voz alta y clara, y nunca pasábamos a otra frase hasta que la anterior había quedado bien dicha, bien entonada y perfectamente comprendida. Las palabras que no entendíamos las apuntábamos, con su definición, en nuestro cuaderno, en una sección que se llamaba “Mi vocabulario”. Luego hacíamos un dictado y el análisis morfológico y sintáctico de una frase. Esto es un sustantivo, esto un adjetivo, esto un verbo, este es el sujeto, estos los complementos, íbamos escribiendo en la sección correspondiente de nuestro cuaderno. Todo era allí diáfano y elemental. La mayoría de aquellos escolares, como había ocurrido también con nuestros mayores, no pasaron de esa instrucción primaria, pero aprendieron muy bien y para siempre a leer, a escribir, además de unas nociones sólidas de aritmética. Entonces, solo los hijos de gente acomodada podían seguir estudiando más allá de la escuela. La educación, durante muchos años, fue un privilegio, no un derecho. En cuanto al método didáctico, era muy sencillo: el maestro enseñaba y tú trabajabas y aprendías. Las cosas se lograban con esfuerzo, disciplina y paciencia. Esa era toda su vieja y pobre pedagogía.

Treinta años después yo era profesor en un instituto de enseñanza media de Madrid. Enseño lengua en COU. Estos jóvenes no han hecho otra cosa en su vida de estudiantes que aprender lengua. Algunos, o todos ellos, sufrieron de niños la gramática generativa y la teoría de los conjuntos. Entonces la pedagogía estaba muy de moda, queríamos ser más modernos que nadie, y a los mandamases educativos de este país (que tan servil y papanatas ha sido siempre con las modas), o más bien a su caterva de asesores, no se les ocurrió otra cosa que imponer en las escuelas aquella extravagancia aberrante y ridícula. Los niños aprendían a hacer árboles sintácticos con las frases y otras lindezas semejantes con los números, pero ni aprendieron a escribir y a leer como Dios manda ni a dominar bien el cálculo y las cuatro reglas. Ahora, en COU, yo sigo enseñándoles lengua, mucha lengua, con mucho aparato terminológico, pero bastantes de mis jóvenes alumnos leen titubeando y sin entender a la primera lo que leen, su bagaje léxico es exiguo, un hipérbaton o una oración subordinada les es ya un laberinto, quieren explicar algo y no les alcanzan las palabras. Éramos entonces tan ricos y modernos que los Reyes Magos les trajeron a los escolares recién nacidos los dones preciosos y sofisticados de la fonología, la morfología y la sintaxis, en vez de juguetes más eficaces y sencillos. No, no, aquí todo se hacía por lo grande. Fue en esos años, durante la dorada Transición, cuando tuvimos nuestra mejor oportunidad histórica –que no volverá a repetirse– de convertirnos de una vez por todas en un país culto, ilustrado, moderno de verdad. Pero a nuestros políticos en general la educación les ha importado siempre un bledo, y tampoco nuestra sociedad ha amado gran cosa la escuela y el conocimiento, sino que más bien se ha dicho: “Bah, que los políticos se ocupen de esas cosas”, y ha mirado a otra parte. (…)

2010. Me he jubilado hace dos años y acabo de leer La Celestina por primera vez. Me he quedado asombrado. Es un libro magnífico, que te llega al corazón y te rebosa de belleza y de sabiduría. ¡Qué maravilla! ¿Cómo es posible, me pregunto, que no haya leído este libro hasta ahora? Sí, es cierto que lo leí cuando estudiaba Filología, pero en realidad lo que hice fue manipularlo como texto, interpretarlo para que sus piezas encajaran en algún sistema previo, y saquearlo en definitiva para obtener de él algún botín conceptual, con vistas a elaborar algún trabajo o a aprobar un examen, quizá bajo la férula del estructuralismo, corriente intelectual de gran envergadura, pero que, salvo alguna excepción, llegó a España convertida y abaratada en moda y, cómo no, en oscura palabrería. Porque en este país, si alguna virtud hay incombustible al tiempo, y que ha contaminado también la educación, es la facundia, la charlatanería, la ignorancia versada en adjetivos, el cerrar las frases con bombo y platillo, el saber de todo y el no dudar jamás en el discurso. Y luego, durante muchos años, volví a leer La Celestina, total o parcialmente, pero no para mí, para mi gusto y mi provecho, sino para explicársela a mis alumnos. Y ahora, camino ya de la senectud, abro La Celestina y de pronto me encuentro desbordado por la pasión y el deslumbramiento del lector primerizo.

¡Santo Dios!, me digo, ¿no les ocurrirá un día lo mismo a mis alumnos? Y es que enseñar es cansado. La rutina produce una devastación brutal en el espíritu. ¿Y cómo callarse siendo uno profesor? También, al jubilarme, he descubierto el silencio verbal. El maravilloso silencio que queda después de 32 años de hablar y hablar todos los días, fingiendo a veces la pasión, como los actores, con las repeticiones inevitables, y con los inevitables excesos oratorios que conlleva esta bendita profesión. (…)

Luis Landero,
El País semanal, 17/11/2013

Amb les escoles de les Balears

Avui he començat les classes a l'Institut Guillem Catà. Vull dir que les hem començades de debò, en horari intensiu i amb tota la canalla a l'aula. I enmig del marasme -un primer dia és un primer dia, per apamat que ho tinguis- no m'ha abandonat la idea de la vaga que, també avui, la gran majoria de docents de les Illes han començat. I és que el Govern Balear ha aconseguit una arrencada de curs embolicat en un conflicte de grans dimensions: la implantació del Decret per al "Tractament Integrat de Llengües" (TIL), una molt barroera forma de provar d'arraconar la llengua catalana a les aules i potenciar el castellà, amb l'aparença de la implantació de l'anglès com a tercera llengua...

Que anirien mal dades ja en teníem plena consciència el mes d'agost, quan van ser expedientats tres directors de centres menorquins que s'havien negat a aplicar el TIL. Prò és que tot just fa una setmana, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va anunciar la suspensió cautelar d'aplicació del decret, per defectes de tramitació, el president Bauzá només va necessitar tres hores per burlar la suspensió i aplicar, ja sense aturador, la seva particular ofensiva contra la llengua catalana.

I bé, avui a les Illes la vaga docent ha estat majoritària. Però resistir no serà fàcil perquè el Govern Balear tira pel dret i no escolta ningú. Ni al seu propi partit. Fins a 32 municipis de Mallorca s'han pronunciat contra el TIL, i la majoria són governats pel PP!. Doncs bé, contra la follia de José Ramón Bauzá només hi ha aquesta vaga indefinida i heroica. Valenta. Algú ja ha dit que la seva vaga és la nostra dignitat. Com a mestres, com a catalans.

Més de 1000 entitats d'arreu de les terres de parla catalana s'han aplegat a la campanya ENLLAÇATS PER LA LLENGUA, per tal de denunciar aquest nou acte de violència "en l'ofensiva premeditada de neteja cultural que l'estat espanyol executa contra la llengua i les cultures pròpies dels Països Catalans". Aquesta vegada, però, dirigit contra les persones: docents, alumnes, pares i mares de les Illes Balears i Pitiüses. Ara fa uns dies, en Sebastià Alzamora escrivia que el màxim acte d'irresponsabilitat d'un govern és posar-se en contra dels mestres i professors. A les Balears ja s'ha fet. Per a tots ells, els que hem pogut començar amb la normalitat de cada any, la nostra solidaritat.

L'ANC, amb Lluís Cabrera, a la Balconada

Com que aquest dijous venia en Lluís Cabrera, amic i president de l'associació "Els altres andalusos", vaig pensar que no m'ho podia perdre: l'Assemblea Nacional Catalana organitzava al barri de la Balconada de Manresa, amb el suport de l'associació de veïns, un acte per explicar el perquè d'un referèndum per la independència. Conec la Balconada i conec gent de la Balconada, que és a tocar de casa. I fins tinc alumnes de "la Balco". Encara més, durant molts anys hi he estat a totes les convocatòries electorals, en qualitat d'interventor. Per això m'hi vaig acostat, conscient que les tesis independentistes serien rebudes pel cap baix amb tebior. Si més no, hi havia l'al·licient d'escoltar-hi els Remendaos bros band, amb en Santi Arisa -l'acte es feia, obert, al pavelló esportiu.

I qui parla de tebior! Almenys una quinzena d'individus es van proposar des del primer moment aixafar la trobada. Embolicats amb la bandera espanyola i samarreta de "la roja" van escenificar un lamentable comitè de recepció. Quan, abans de començar, en Lluís Cabrera encara s'hi volgué atansar per parlar ja es va veure que no aniríem bé: no hi valien raons. Pura provocació. "¡Fuera, fuera de nuestro barrio!" al costat d'altres afirmacions de manual com aquella que ens recorda que "Cataluña es España". En un intent de ser propositius suposo, escoltàrem que "Si no os gusta España, iros a Francia". Però els xiscles i xiulets, els insults i, també, l'actitud amenaçant, multiplicaren la tensió i de retruc la dotació policial. Perquè aquella colla no deixava res per verd: "¡Hasta hay un negro!".

Josep Heras, coordinador de l'ANC a Manresa, va plantejar el dilema del referèndum i la conveniència de fer un pas endavant, però era parlar per parlar. Més xiulets, més soroll. El mateix tracte va rebre, a la cloenda, l'economista Salvador Garcia. Però m'hagués agradat que almenys escoltessin Lluís Cabrera, que certament era el pinyol del vespre: la seva tesi d'una Catalunya mestissa ("La Catalunya mestissa, la Cataluya impura, és la que portarà la Catalunya lliure") és el missatge que l'ANC volia donar a la Balconada. I és el missatge que, si se'm permet, em penso que cal anar assumir també entre l'independentisme "de tota la vida".

En Lluís Cabrera no es va estar de respondre amb vehemència. No hi ha barris "nostres", digué, precisament perquè Catalunya és de tothom, "fins i tot dels que no volen que sigui per tothom". A continuació va fer un repàs a la història de la gent que, com ell, fa cinquanta anys que va venir a aquesta país, la dels que van perdre la guerra, amb la reforma agrària pendent a Andalusia. La dels vençuts. Cabrera conserva l'energia i el discurs que el fa imprescindible: "Seguiré lluitant perquè les minories siguin respectades fins i tot les no democràtiques!" que és la defensa d'una cultura diversa i plural, mai única. La de tota la gent que ha vingut i la de tota la que arribarà. I per rematar la vesprada, en Cabrera s'arrencà fins i tot, ell, a cantar. "Perquè jo no esmorzo vinagre!". I perquè està convençut que només la diversitat de músiques i llengües ens agermana. I ens fa feliços.

Me'n vaig tornar a casa xino-xano, amb dubtes sobre el format de l'acte -no em sembla gens interessant vincular el projecte d'independència a la idea de conflicte. Però sobretot preocupat perquè, en aquesta hora decisiva, és quan notem dolorosament totes les fractures del nostre teixit social. Els crits i el rebuig a la nostra emancipació nacional de qui són, si no? Diré només que cap d'ells feia cara de tenir la vida resolta, precisament. I jo em pregunto si no hem fet tard per visitar segons quins barris. Però sobretot necessito creure que la tesi d'en Cabrera és compartida. Debats tan apassionants aquests dies com el del tracte de la llengua castellana a la futura República Catalana posen de relleu arguments interessants, sí, però fan témer actituds que de cap manera poden ser excloents. Tot el contrari. La independència és per construir un país nou, i millor. Però indefectiblement divers, per a tothom. Només si tenim clara aquesta premissa, els que ens en sentim impulsors podrem aguantar tots els xiulets -tot el xàfec- que ens caurà a sobre. Aguantar, sumar i vèncer.

Publicat avui a ManresaInfo

A la foto, al costat d'en Maurici Santamaria de l'ANC-Manresa, en Lluís Cabrera, a primer terme, poc abans de començar l'acte: conserva totes les conviccions i l'empenta que l'han fet popular. I una gran capacitat de seducció. Sempre val la pena de parar i escoltar-lo.

Moustaki, abans no oblidéssim el francès

S'ha mort Georges Moustaki, tot just 79 anys. M'ho diuen i em sorprenc perquè Moustaki és un retorn immediat a l'adolescència, a les classes de francès al Lluís de Peguera, a la novetat d'una professora "no numerària" -una "pnn", Noguera, Francesca Noguera!?- que tenia l'humor de plantar-se a l'aula amb un casset i el text ciclostilat de "Le métèque" o, una altra tarda, "Ma solitude", "Ma liberté" o, encara aquell himne reiterat que en facilitava la comprensió i la memòria, el de "Sacco e Vanzetti". Maintenant Nicola e Bart... Per primera vegada vaig tenir ganes de saber i entendre el francès perquè, per primera vegada, escoltava una cosa que m'atreia profundament, molt més que els textos de Mr. Vincent a l'antiga "Langue et civilisation françaises" de l'editorial Hachette, en el seu periple per l'Heptàgon! I doncs agraeixo a Moustaki, i a la Noguera, com en Segimon Serrallonga o la Rosa Maria Masachs, aquest coneixement rudimentari però culturalment fonamental que és el nostre francès, els dels que ja som grans. Ens va agradar Moustaki, i vam descobrir més músics i més cantants. Algunes pel·lícules, alguns poemes, les "bandes dessinées" que eren els còmics, tot aquell bagatge immens sacrificat a l'altar de l'anglès com a llengua única. D'una gran utilitat, és clar. Però terriblement empobridora, si m'és permès de dir-ho. Bé vaja, ara que estem discutint el futur lingüístic de la nostra canalla -el ministre Wert és insaciable!- ja avanço que no em semblaria cap disbarat que la propera República Catalana disposi l'aprenentatge, al costat del català, d'almenys el castellà, el francès i l'anglès. Això sí, amb estímuls com Moustaki, que vol dir des d'aprenentages significatius. Altrament no serà qüestió de si són poques o moltes llengües: el cas és que ara mateix no se n'aprèn cap de bé. Que ja sé que és un altre tema. Però encara és Moustaki qui l'inspira, amb el seu accent estranger, el del "juif errant, de pâtre grec" i els seus cabells als quatre vents de la Mediterrània. Tots els que ens duen aires de la imprescindible diversitat.

El català a l'escola, ni un pas enrere (tornem-hi!)

Ho vaig escriure fa quinze mesos, aleshores que des del TSJC l'emprenien contra la política d'immersió lingüística. Hi torno avui, després de conèixer la proposta de llei del ministre espanyol José Ignacio Wert. Una proposta que converteix el català en llengua residual a l'escola i fomenta la segregació dels alumnes per motius lingüístics!. És molt més que un altre atac a la llengua: és un atemptat a la cohesió social del país que posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. Un regressió fins aquells darrers anys del franquisme més pur i dur! I és que Espanya cada vegada mostra amb menys manies com és d'hostil a la catalanitat. En Wert, ja ho va insinuar, sí, i ara que les eleccions són passades, sense #wertgonya pitja a fons l'accelerador per tal d'espanyolitzar els nois i noies de Catalunya. I de passada provar de retornar-nos tots a la cleda, potser pels ponts que el senyor Duran vol bastir...

Doncs bé, en aquest conflicte de legitimitats -nova llei espanyola versus llei d'educació catalana- compto que els docents d'aquest país sabrem ser on toca. I així com confio en la fermesa dels nostres representants polítics, que comptin que en això seré del tot insubmís. Desobeiré i desobeirem. Perquè ja ha arribat l'hora d'anar més enllà. L'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius ambiciosos i posicionaments valents. Pactem, doncs, un calendari i fem-ne via: no s'hi val ni un pas enrere! 

País lliure, llengua viva

Arribem a Sant Jordi i és dolorós constatar com la llengua catalana està patint els més greus atacs d'ençà el restabliment de la democràcia. Arreu dels Països Catalans en trobarem exemples, començant pel Principat, amb els intents d'acabar amb la immersió lingüística o les retallades a TV3 i Catalunya Ràdio (amb la vicepresidència del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals!).

Però també al País Valencià assistim al progressiu desmantellament de TV3 o la impossibilitat d'accedir a l'escola en valencià: sabeu que enguany NO hi podran accedir 125.000 famílies?. I encara, a les Illes, al costat de la retallada del català a IB3 tenim la castellanització dels topònims o el perill que corre el català en la funció pública. I podríem anar més enllà perquè a la Franja, la modificació de la Llei de llengües fa que el català deixi de ser oficial. I a la Catalunya Nord, pateixen les retallades a la Bressola...

Ho tornarem a dir: la llengua catalana és la nostra eina de cohesió social i convivència i l'hem de defensar junts arreu dels Països Catalans. Un territori divers i plural, on s'hi parlen ara mateix més de 260 llengües amb la més gran normalitat. Però en necessitem una que ens sigui comuna! Algú dubta que és la catalana?

Per això aquest Sant Jordi ha de ser una gran mobilització en defensa del català. Des de les escoles i els ajuntaments, des de l'associacionisme i fins des de cadascú de nosaltres. Des d'ERC hem pres per lema aquest "País lliure, llengua viva", i ens trobareu a totes les parades d'arreu del país. Però aquest no és un combat d'un dia o una campanya de partit: ja fa anys que dura i no sembla que s'hagi d'acabar. I afecta a tothom!I Per això és important de manifestar el ple suport a entitats com ara Òmnium que des de fa cinquanta anys defensa llengua i país.

Suport a Òmnium i també a aquelles plataformes amb voluntat unitària com SOMESCOLA que, ara mateix, sensibilitza tots els consells escolars del país per tal que s'adhereixin al manifest a favor de la immersió lingüística. Perquè ja no es tracta de tocar més lleis sinó, ras i curt, de complir-les.

És clar que, al capdavall, l'incompliment dels acords i de les lleis són avui el més gran perjudici pel país. Us sona? Persecució lingüística. Però també espoli fiscal i escanyament econòmic: ni els deutes no ens paguen. I a sobre, la broma del rei dels elefants!.

Torna a ser Sant Jordi i l'única esperança, cada cop més compartida, és la d'un estat propi que pugui aplegar tothom. Perquè una llengua viva vol, inexcusablement, un país lliure.

Publicat avui a ManresaInfo

La foto ja té un parell d'anys, al teatre Grec,  però il·lustra ben bé l'article: aquest "Adéu Espanya" de ressons maragallians és l'única solució que ens queda. I estic convençus que, aleshores, serem molt bons veïns... 

La litúrgia del curs que comença

Avui dilluns ha recomençat el curs escolar. Que vol dir que ha recomençat amb la canalla al davant: els mestres fa dies que trepitgem els centres a força de reunions i ja només faltava aquesta hora de la veritat. Omplir les aules amb cares conegudes i d'altres d'absolutament noves. Formalitzar un nou contracte docent amb calendari i temari, algunes normes i fins alguns consells. A l'institut Guillem Catà no ha estat diferent, i m'ha agradat retrobar a primera hora els de 3r d'ESO reconvertits en 4t. Al cap de dos mesos d'estiu tots semblen haver-se estirat i diríeu per un moment que són més madurs, una mica més adults. I ho són, és clar, però encara s'esveren i al cap d'una hora de tutoria ja saps que som exactament on ho vam deixar. I que cal continuar avançant a base d'esforç i, si pot ser, una mica d'alegria. I amb tot, avui la solemnitat de la jornada és a la plaça Major, al vespre. Com arreu del país, Manresa s'ha afegit al clam per l'ensenyament en català. I m'agrada la coincidència d'un primer dia de curs. Veure plegats pares i mares, alguns nanos i sobretot molts coneguts amb qui compartim no només el gremi sinó  la consciència per la llengua i la cultura, per la cohesió social que gràcies a la immersió lingüística aquest país ha construït. Per això, doncs, ens hem reunit, per denunciar que aquestes sentències que qüestionen el català com a llengua vehicular, a la pràctica discriminen els ciutadans, en fomenten la segregació.

Avui tots hem començat un altre curs. A dins i a fora les aules. I voldria creure que, com al Manifest, ens sentim compromesos de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

(La foto amaga la realitat: a Manresa érem molta gent a la plaça. I les aportacions diverses permeten veure ara mateix a Vilaweb que a Catalunya han estat centenars les concentracions d'aquest vespre).

El català a l'escola, ni un pas enrere

No sé si algú es pensa que la feina de mestre és rutinària: no ho és gens o no hauria de ser-ho. Però, per si de cas, ara que el curs és a punt de tornar a començar, des del TSJC ens animen l'esperit amb una ofensiva en tota regla contra la política d'immersió lingüística. Que és contra la llengua però que, de fet, va molt més enllà: atempta a la cohesió social del país i posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. És aixi de bèstia. I ho és tant que la decisió desperta consciències: Espanya cada vegada és més hostil a la catalanitat. I tot indica que entre nosaltres, allò que un temps fou desafecte ara ja és cansament. No n'hi ha per menys:  la voluntat d'enllestir -d'involucionar- el proceso autonòmico ja no té aturador. La setmana ha estat rica en esdeveniments, i hem pres tots bona nota de la reforma de la Constitució pactada entre PSOE i PP i resolta en quatre dies! Però ara mateix trobo gravíssim que el TSJC doni cobertura a la persecució que uns pocs individuus estan realitzant contra el model lingüístic català. Una altra agressió!. El desenllaç encara pot trigar dos mesos a arribar, però ja ens podem començar a mentalitzar, els mestres els primers: la insubmissió a vegades és necessària. Si, com ha dit Muriel Casals, hi ha una topada entre la llei i la legitimitat democràtica... sabrem ser al costat que toca?. Que no es quedi en quaranta mil adhesions al fèisbuc i aquesta primera rebaixa que avui els diaris anuncien: "no ens hem explicat bé" proclama garneu el TSJC! I tant que s'expliquen bé, i per això cal anar més enllà. Perquè l'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius una mica més ambiciosos. Perquè això cada vegada és més difícil de "conllevar". I perquè, talment sentia el president Barrera, tenim pressa, molta pressa.

Som dilluns i me'n torno a l'institut, i aviat hi tindré dotzenes de criatures. Seré el professor de sempre i encara ho provaré de fer millor. Però pel que fa a la llengua fins puc desobeir: no faré ni un pas enrere...

(El dibuix d'Obiols aguanta el pas dels anys donant suport a l'escola catalana: sembla mentida que encara no haguem resolt el tema... L'any 1919 era l'Associació protectora de l'ensenyança catalana, avui és el Somescola: no oblideu de signar-ne el manifest!) 

Òmnium, mig segle de tossuderia

Ara hauríem d’afegir "d’educada tossuderia", és clar. Perquè Òmnium ha estat així des de 1961: cinquanta anys treballant per la llengua, la cultura i el país. I malgrat tenir sempre el vent de cara, fer les coses enraonadament i bé. Optant per la perseverança més que no pas per l’esgarip. Fins el punt que durant molts anys vaig pensar que això de l’Òmnium era una cosa de la gent gran, de gent endreçada com ara el meu pare: una quota nacional –una quota més- que es pagava sense rebre’n cap benefici o, almenys, cap benefici directe. Parlo dels setantes a Manresa, quan Òmnium era sinònim de cursets de català al carrer del Bruc i aquells butlletins de format quadrat que, sincerament, a casa ningú s’acabava de llegir. En fi, que paguessin els pares, que els fills ja faríem la feina...

I ve t’ho aquí que ja han passat cinquanta anys i no goso dir que el més calent és a l’aigüera... però gairebé. Per això va arribar el dia que també vaig fer-me soci d’Òmnium. I això no pas pel gust de pagar quotes –ni per fer més cursets de català!- sinó perquè Òmnium ha anat evolucionant i ens arriba a cinquanta anys amb una profunda transformació. Queda lluny la tasca inicial de suplència en ple franquisme o aquells altres moments més desdibuixats, precisament amb la Generalitat recuperada. Els darrers anys Òmnium reprèn amb força inusitada el seu programa i garanteix un mínim comú denominador de les nostres ambicions nacionals. Per això Òmnium arriba amb més empenta que mai al mig segle: és una eina, i ha hagut de batallar per ser-ho, per mostrar-se independent i alhora oberta a tots i cadascun dels catalans.

Al capdavall, si ara fa un any ens va entusiasmar la seva capacitat de convocatòria –potser no hem acabat de percebre tot l’impacte de la manifestació del 10-J!- encara ho fa més quan arriba al cinquantenari i escoltem Muriel Casals reclamar amb tota la fermesa la independència cultural, la independència fiscal i el nostre dret a decidir. I és que aquesta dona d’aspecte fràgil i formació d’economista tanca el discurs plantejant la insubmissió fiscal dels catalans. I sí, ja ho sé, la insubmissió fiscal no sembla viable, té pegues, no hi serem tots... digueu el que vulgueu. El què compta és que s’ha plantejat des d’Òmnium -des de l’educada trajectòria d’Òmnium!- I m’agrada pensar que quan els partits dubtem o ens refem o ens repensem, hi ha algú que continua proposant nous passos endavant. Des de l’exigència, des de la més àmplia ambició nacional. El gest no és inútil i, si no, ja m’ho direu quan el concert econòmic -que avui ja és “pacte fiscal”- faci figa a mans de CiU i els seus nous socis!. Insubmissió, doncs, ni que sigui per desvetllar consciències, per sumar complicitats, per avançar i conèixer a costat de qui ho fem. La resposta immediata del PP, d’una banda qualificant l’entitat d’intransigent i “maltractadora” (sic) i de l’altra reclamant la retirada de qualsevol subvenció, ja indica amb qui ens les havem.

Òmnium, doncs, fa cinquanta anys. I ho fa sense renúncies. Treballant amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, en aquest espai que són els Països Catalans. Generant opinió i consciència de país. Visualitzant els conflictes. I interpel·lant les nostres voluntats. Perquè una proposta així d’objecció fiscal, per força ens hauria de fer rumiar. I el primer, al nostre govern. També ell hauria de ser valent. I Òmnium ens hi esperona...

-A tomballons, publicat avui a Regió7

La foto, de l'Avui