Qui no coneix Joan Maria Serra?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ha parlat de col·leccions desconegudes i tan singulars com ho són els violins, les baldufes, els quixots o material dels Beatles, per no parlar de material del parc dels bombers de Manresa! De tot hi ha a la vinya del Senyor. Però al capdavall de la revista, al «Qui no coneix...» hi apareix en Joan Maria Serra per dir-nos que, per col·leccions, la dels indicadors de la nostra llengua. I que ja cal que ens hi posem tots, polítics inclosos. Perquè no n'hi ha prou amb el català a l'escola i així ens ho demostra amb xifres i arguments. L'ús parlat del català: el llibre l'ha fet notícia i ben segur que, si encara no l'heu vist, ben aviat us el trobareu a les principals entrevistes que es fan en aquest país!

Joan Maria Serra,
no n’hi ha prou amb el català a l’escola

És home de poques paraules, però parleu-li de llengua i ja em direu què: Joan Maria Serra Sala (Manresa, 1951) n’haurà estat un actiu defensor tota la vida. Acaba de publicar L'ús parlat del català, i ha estat notícia remarcant un fet inèdit en la nostra història, això és, que el català ha esdevingut una llengua minoritària al seu propi territori. Però qui és en Joan Maria Serra? Va néixer i créixer al Passeig, aleshores de García Valiño, cantonada amb Séquia: poques cases, força camps, algun ermot i la fàbrica Carreras. Estudiós i aplicat, entra a l’Acadèmia Farré però «vaig tenir la pega de tenir reuma a la sang als vuit anys, i em vaig haver d’estar tres mesos quiet a llit: em penso que des d’aleshores devoro llibres». Molt aviat Maria Farré, directora i amiga de la família, els recomana traslladar-lo al Peguera amb el senyor Vidal. Allà hi farà el batxillerat, passant tardes i vespres a la biblioteca, i fent els deures per un cobejat primer lloc de la classe, en competència amical amb Ferran Hurtado i Jordi Marsal. I a PREU farà noves coneixences —Josep Huguet, Ignasi Perramon— mentre combina estudis i treball com a delineant d’envigats. El curs s’acaba amb topada familiar, entre uns pares que el volen arquitecte i ell que vol fer història. I com que ha de continuar treballant, la solució cau a favor de Magisteri, que es podia fer per lliure en els seus dos primers anys. «El tercer no, s’havia de fer en una escola: sempre més agrairé a les Dominiques de Manresa, on hi havia l’Escola de Magisteri, que el 1971 acceptessin els dos primers nois, amb Josep Antoni Serra i jo mateix». Dos anys abans ja havia obtingut el títol de mestre de català, i havia començat a fer classes als cursos de setembre que organitzava Josep Camprubí: «Em penso que és on vaig trobar el goig de la docència». Fa les pràctiques a l’Oms i de Prat i el 1972 ja és a la Flama, quatre cursos, fins que es busca una altra escola activa a Barcelona per poder estudiar Geografia. A l’escola Barrufet, a Sants, treballa amb Lluís López del Castillo, que també era professor a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i de qui recorda agraït tots els aprenentatges de didàctica de la llengua. Però amb la llicenciatura resolta decideix tornar i entrar a la xarxa pública —a Palà de Torroella, amb set nanos de 4 a 12 anys. «Depeníem del claustre de Súria, i allà ja vam emprendre la catalanització de l’escola». Un exercici que repetirà com a director a Balsareny i, després, a Sant Vicenç de Castellet. Entremig s’ha casat amb Elvira Padró, i passa fugaçment per l’escola Puigberenguer, abans no aterri al nou Centre de Recursos Pedagògics del Bages (1986-1989), un parèntesi volgudament temporal. Després encara vindran les oposicions per secundària, amb destinació provisional el 91 al Peguera —en plena batalla per la reforma educativa!— i tot seguit Moià, on s’estarà fins a jubilar-se el 2011. Membre fundador del grup de Mestres públics per a la Catalanització de l’Escola (1979) i de l’Aplec de Mestres del Bages (1981), també va estar deu anys fent formació de professorat a l’ICE de l’Autònoma. Un ensurt coronari li canvia els plans tot just jubilar-se, però ni així no s’atura: ara s’enganxa a Memòria.cat i des d’allà fa el web dels mestres de la república o dels fons fotogràfics de can Jorba, entre d’altres. I no ha parat de fer llibres! Membre de Plataforma per la llengua, d’Òmnium Cultural i de l’extinta Fundació Independència i Progrés, el seu interès per la llengua li ha estat una constant i ara, rigorós i realista, planteja un altre combat que no es resoldrà només a les aules sinó al carrer. Que vol compromís, però també intel·ligència, fermesa i recursos institucionals. Les dades que recull són un clam d’alerta que no hauríem de desatendre.