Antoni Bassas, responsabilitat i empatia

El mes de setembre, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre «Àlbum de visites» per a El Pou de la gallina, seguint la convocatòria del cicle Pessics de vida: Antoni Bassas va arribar a Manresa que la sala del Casino ja sobreexia de públic. I esperar-lo a peu de carrer només va tenir aquest peatge, això és, haver de seguir la conversa amb Joan Piqué des de la porta, a peu dret, i posant a prova les cames! Per tota la resta, una vetllada extraordinària i pedagògica, amb una fila zero atapeïda d'adolescents.

Antoni Bassas,
responsabilitat i empatia

Antoni Bassas Onieva (Barcelona, 1961) va ser a Manresa aquest setembre, al cicle Pessics de vida. Llarg i prim, tan afable com un punt desmanyotat, es va deixar retratar somrient al Passeig abans de començar. A l’interior del Casino el ple era absolut des de molt abans. «Mai havia tingut tanta gent» diu l’home mentint pietosament, però és ben veritat que el públic, ocupant totes les cadires possibles, assegut a terra o repenjat a parets i accessos, feia el seu efecte. Bassas va ser entrevistat pel periodista Joan Piqué, i va repassar la seva trajectòria des que va començar amb només setze anys a Ràdio Joventut de Barcelona; als divuit ja hi feia de periodista esportiu des d’un raonament imbatible: «Només un locutor pot seguir tots els partits del Barça!». És aleshores que el truca Joaquim Maria Puyal per incorporar-lo al seu equip, de primer a Ràdio Barcelona (1981) i després a Catalunya Ràdio (1985). Més de 800 partits, «era més famós que en Guardiola!». El gener del 1995 es farà càrrec de la direcció d’El matí de Catalunya Ràdio, que havia de ser una substitució de sis mesos de Josep Cuní i que va anar tan bé que va durar catorze anys. El final no és tan agradable, però també l’entoma: «El govern de l’època em fa notar que no em vol a El matí de Catalunya Ràdio... i aleshores em proposen d’anar de corresponsal a Washington: el somni de qualsevol periodista. No vaig poder dir que no» S’hi estarà fins al 2013, quan s’incorpora al diari ARA de la mà del seu primer director, Carles Capdevila. El record americà és viu, però avui dubta si guanyarà Trump o Kamala Harris, «vindrà del canto d’un duro!». Si més no, aquell mestre de primària que va anotar al butlletí «Tiene sensibilidad por los problemes de nuestro tiempo» la va endevinar del tot. Periodista premiat i autor d’un grapat de llibres, també se li reconeix la concepció de nous formats com l‘APM. Va ser el pregoner de la Festa Major de Manresa el 2017. I gasta un tarannà proper i popular, sovint amanit amb un xic d’humor. I conservant la capacitat de sorprendre’s, com quan al final de l’acte una estudiant li demana pels valors que li ha ensenyat el periodisme. L’home rumia —aquesta no la tenia per mà— i en acabat respon amb aplom, un punt circumspecte. «Responsabilitat. Sentit de país, de pertinença. Empatia amb els altres... i gust per la comunicació humana». I afegeix, «el desig de fer-nos plegats la vida una mica més agradable». Entusiasme a la sala.