dimecres, 18 de gener del 2023

Qui no coneix Joan Cals?

Aquest 2023 s'estrena a  El Pou de la gallina com un «plató literari»: coordinats per Jordi Estrada, el tema del mes recull fins a deu mirades d'escriptors contemporanis que passen per Manresa. Sembla mentida com els nostres carrers aguanten tanta prosa amb voluntat literària! Més que no pas pel·lícules em penso, però és clar, avui la imatge és el que s'imposa. Plató literari, doncs, i avall que trona. I al capdavall, amb Joan Cals, magníficament il·lustrat per Maria Picassó, em queda l'honor de resoldre un altre «Qui no coneix...», aquest cop dedicat a un bon amic, de llarga trajectòria i company de la Junta del Pou: Joan Cals i Torres. 88 anys! Parlem d'en Joan Cals, sí, amb el compromís que, quan en compleixi cent, la Laura Serrat també el tornarà a retratar a les seves històries centenàries... 

Joan Cals:
la política de l’envelliment


A vegades hi ha manresans que neixen a Barcelona, com en Joan Cals i Torres, l’any 1934. Maria, la mare, havia arribat a la capital des del Campell, fent de minyona, i el pare, Ramon, era un mecànic dels del morro fort, afiliat a Estat Català: després de la guerra va emprendre el camí de l’exili fins a Montalban, a Occitània, i ja no en tornaria. La mare, doncs, amb dues criatures, va haver de fer gecs i mànigues per sobreviure en aquell barri de vençuts que era el Poble-sec. Per sort, aviat un oncle el posa a treballar al ram de la perfumeria i, amb la setmanada a la butxaca, les coses canvien: estudia Comerç, i també s’aficiona al teatre, la boxa o el Barça, «fins vaig provar de torejar i tot!». Quan més endavant va aconseguir una feina de viatjant la seva vida acumula embolics de tota mena —i molts disgustos a la mare. Aleshores, un bon dia el li encomanen d’anar a Manresa, en una ruta que li era nova. Portava perfumeria i d’entre totes les dependentes, a la farmàcia Riu coneix la Maria Torra. S’enamoren i l’any 62 es casen. I ja tenim el Joan Cals manresà! «Tot i que per a la família Torra, tirant a conservadora, mai vaig deixar de ser aquell noiet de Barcelona...». Aquí l’home s’estabilitza, agafant representacions del tèxtil i, des de 1983, treballarà al ram de l’òptica fins la jubilació. Els primers temps tothom el feia mig comunista —en estades a Montalban, havia conegut exiliats com la Montseny o un joveníssim Felipe Gonzalez!— i certament portava a dins el cuc de la política. El doctor Llussà, amb qui ara l’emparentava la família Torra, li proposarà de participar d’un moviment d’arrel cristiana i així el trobem l’any 77 d’interventor a CDC, per passar de seguida al PSC d’en Pallach. «Va ser en Nasi Segon i la Roser Torra qui em van arrossegar a l’òrbita de Joan Cornet. Vam fer una gran campanya per a les primeres municipals de1979: jo era viatjant i sempre m’ho podia combinar!». Al PSC hi farà amics —Vilajeliu, Torradeflot, Canongia...— i acaba per militar-hi l’any 81, però dura poc: «Puc estar equivocat, però la giragonsa de l’entrada a l’OTAN em va decebre molt». El seu compromís cívic es vehicularà aleshores en el món veïnal, a la Plaça Catalunya. És arran de la viduïtat que la mare rep de França, que descobreix que els jubilats tenen drets. Serà el seu tema! El primer objectiu va ser muntar una residència i casal per a la gent gran a la fàbrica Brunet. A poc a poc la vellesa esdevé una autèntica presa de consciència. I així, quan se jubila el 1999, es torna a afiliar al partit dels socialistes per entrar a la seva sectorial de gent gran. És ara que el trobarem als Consells de la gent gran de Manresa o del Consell comarcal. També serà a la redacció del programa nacional de Pasqual Maragall, i aportarà el seu consell i experiència al Consell de la gent gran de Catalunya i, també, sis anys al Consejo estatal de persones mayores, viatjant a Madrid cada dos per tres... Un compromís que arriba fins el 2019 participant al 8è Congrés Nacional de la Gent Gran, sumant l'organització de cinc edicions. Al seu currículum hi destaca el premi del Consell de la gent gran de Manresa, en la seva primera edició de 2015, en reconeixement a projectes com el de Ciutat Amiga o les actuacions de prevenció dels maltractaments a la gent gran. Ara, amb 88 anys fets, no és tan actiu ni es lliga a cap militància, però continua qüestionant coses que no funcionen «i les conec ben a la vora: vaig acompanyar la meva dona fins a morir l’any 2016, víctima de l’Alzheimer». El repte és clar: canviar la percepció de la vellesa, i valorar-ne el potencial. Al capdavall, les persones grans han de ser persones de ple dret també, «i tots ens mereixem ser tractats d'igual a igual fins el final».

diumenge, 8 de gener del 2023

Matèria d'exercici, una altra mirada al llegat ignasià

El proper 15 de gener —això és, diumenge vinent— acaben set setmanes de l'exposició «Matèria d'exercici» al Casino de Manresa. Es tracta, si no l'últim, d'un dels darrers actes a l'entorn d'aquest 2022, que ha estat l'any ignasià a la nostra ciutat amb un lema pel cap baix atrevit: «Manresa, la ciutat que et transforma». No en diré res, perquè a mi Manresa m'ha format, transformat i probablement deformat del tot, i no li'n faig pas retret, ans el contrari. Però pel que fa a l'exposició diré allò tan suat com és que «no deixa indiferent». I nou us preocupeu si al cap de cinc minuts —sobretot, aneu-hi!— teniu la sensació que no hi plegueu gran cosa. Considereu-ho del tot nomal i, tot seguit, penediu-vos: us falta exercitar-vos en el contingut! El programa de paper, en format diari i un pa de lletra que només es pot consumir en la tranquil·litat de la llar, ja aventura algunes pistes i es sintetitza en la frase que l'Oriol —és el meu germà, sí— va dir en veu alta el dia de la presentació: «La sala del Casino s'ha transformat en un gimnàs, lliure d'elements superflus i amb la voluntat d'acostar-nos a la transformació ignasiana que la ciutat commemora». A mi em va semblar que l'Oriol deu ser de les poques persones que amb una mirada laica s'ha acostat al text del sant, aquells Exercicis Espirituals que la nostra ciutat va inspirar-li, segons relata ell mateix. D'aquells Exercicis Espirituals, un mètode de recerca de la voluntat de Déu que permeti reorientar la vida amb voluntat d'estimar i servir, tota una colla d'artistes n'han destil·lat una mostra contemporània. Com reflecteix la foto, la canalla ho capta de seguida. Els més grans tenim més feina —i no falta qui en fuig. Per donar pistes, i consignar-ho a la meva carpeta de retalls, em penso que en Joan Burdeus, al «Núvol» de finals de desembre, ho planteja en termes (una mica) més accessibles. I, a cavall de Joseph Beuys i la Misteriosa Llum, diu exactament això:

Manresa i la democratització de l’espiritualitat


L'exposició 'Matèria d'exercici' explora el llegat de Sant Ignasi de Loiola des d'una perspectiva materialista i performativa

 

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El 21 de febrer de 1345, una misteriosa llum provinent de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme de Manresa mentre les campanes repicaven soles. Era Déu que donava la raó als manresans que volien construir una séquia, a la qual el bisbe de Vic s’havia oposat fins al punt de signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres, i un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa. Aquesta llegenda és un exemple perfecte de la funció contradictòria de la llum en la història cultural d’Occident: per una banda, la il·luminació com a símbol de la transcendència i la divinitat, per l’altra, la metàfora del progrés científic i tècnic de la Il·lustració. La séquia es va acabar construint i la ciutat va propulsar-se.

Aquest doble tall de la llum és un dels temes de Matèria d’exercici, una exposició curada pels manresans Oriol Fontdevila i Oriol Vilanova que es podrà veure al Centre cultural el Casino de Manresa fins al 15 de gener. El protagonista religiós de la mostra no és el miracle de la llum, sinó Sant Ignasi de Loiola, que va viure a Manresa durant un any, del qual va passar bona part pregant i practicant un ascetisme salvatge en una cova, on va formular els fonaments dels seus cèlebres Exercicis espirituals. Igual que els frares del Carme, Sant Ignasi inverteix la lògica passiva de l’espiritualitat com a mera contemplació i la transforma en una via per a la millora i la productivitat tan pròpies de l’edat moderna. Escriu Fontdevila al full de sala-catàleg imprès en forma de diari que cal endur-se per llegir amb calma: “Una sala d’exposicions és una sala d’exercicis. Un gimnàs orientat a exercitar la ment, a cultivar l’esperit. Una sala d’exposicions pot ser la darrera conseqüència dels Exercicis que Ignasi va concebre a les balmes de l’entorn del Cardener, «en llur substància», en paraules del seu biògraf Diego Laínez”.

Així doncs, les raons per les quals l’art conceptual és tan difícil podrien tenir una arrel religiosa. En altres paraules, Sant Ignasi és precursor dels artistes conceptuals, i entendre les obres dels artistes contemporanis congriades a Manresa requereix tota mena d’exercicis de meditació com els que Ignasi requeria per entendre l’obra de Déu. La mostra explora el llegat ignasià amb noves produccions realitzades per l’ocasió per part dels artistes Patrícia Dauder, Oier Etxeberria, Rubèn Verdú i el mateix Vilanova; un projecte de comunicació gràfica per part del col·lectiu Bendita Gloria, format per Santi Fuster i Alba Rosell, i treballs recontextualitzats de Josefa Tolrà i Antoni Ricart. És un conjunt volgudament àrid i exigent que fa “una aproximació materialista i performativa a aspectes de l’herència ignasiana, i que concerneixen, sobretot, a l’espiritualitat, el coneixement, l’art, la identitat i el poder”. Per entendre’ns, la sala del costat, que acollia el pessebre monumental de Manresa i divuit diorames nadalencs fets pel Grup Pessebrístic de Manresa, estava molt més plena de públic somrient, però l’autèntica filosofia ignasiana era entre els pocs valents fent una ganyota d’esforç per penetrar en les obres contemporànies.

La nostra relació amb l’exercici és ambigua, fent molt difícil distingir entre la cura del jo i l’autoexplotació, una paradoxa que es reprodueix en el discurs de l’art contemporani, que per una part reclama cultiu i refinament, i per l’altra predica cada cop més horitzontalitat i resistència contra els imperatius de la productivitat. Un bon exemple és el ready-made d’Oriol Vilanova que obre la visita. L’obra no és res més que 5 calendaris de butxaca del 2022 exposats tal qual, un gest que, en ell mateix, no requereix cap mena d’esforç ni detresa tècnica. Ara bé, el nostre ull interior ens diu que ha d’haver-hi alguna cosa més, i ens apropem a un text a la paret que ens informa del nom de la peça, “Temptació”, i com l’artista creu que “hi ha un fil subterrani que enllaça aquells sants, que es desprenien dels seus béns per iniciar una vida ascètica, i els artistes conceptuals. La desmaterialització de l’art és un gest místic”. Segueixen apunts sobre el consumisme, la naturalesa de la imatge i el control del temps. S’inverteix molt més temps en pensar sobre l’obra que en fer-la.

La revolució de l’art conceptual va consistir a dissoldre la frontera entre imatge i paraula, demostrant que, com que totes les obres d’art sempre han comunicat alguna cosa, es poden abandonar els criteris tradicionals de bellesa, plaer sensual i harmonia estètica i fer art amb teoria, poesia i retòrica. I això democratitza inequívocament l’art, perquè ja no cal pintar com Velázquez. És part del que volia dir Joseph Beuys amb la seva famosa declaració “tothom és un artista”. Beuys, que el 1966 va dedicar una performance a la capital del Bages perseguint una obsessió per Sant Ignasi, encara és commemorat per les institucions culturals locals i també es troba a l’exposició en L’home del sac, de Ruben Verdú, una instal·lació que relaciona Ignasi i Beuys com dues figures que “abraçaren pràctiques d’ordre immaterial per a l’assoliment de la transcendència, tal com foren l’espiritualitat en Ignasi i la creativitat en Beuys”. En última instància, la motivació dels sants i la motivació dels artistes conceptuals segueix la mateixa lògica d’invertir esforços individuals en una direcció igualitària que acaba amb la democratització de l’espiritualitat o amb la desmaterialització de l’art, que són una i la mateixa cosa. Els designis de la llum de Montserrat sobre Manresa continuen sent difícils d’escrutar, però els artistes ho intenten.

dilluns, 2 de gener del 2023

Dos de gener de 1983

Cada dos de gener a casa és un aniversari, i aquest 2023 més rodó que mai. Fa quaranta anys que amb M. vam tornar plegats de Londres, de deu dies de vacances que tancaven el seu trimestre d'au-pair. Em penso que ens havíem escrit gairebé cada dia —i fins vaig enterrar una beca en telefonades internacionals. Tot això avui deu costar de creure, el correu postal, el preu de les trucades, aquesta intensitat sentimental, però aleshores ho vam viure així i, arribats d'Anglaterra, aquell mateix dia ens vam establir a la masia del Puig abans no trobéssim, més endavant, el primer domicili manresà al carrer Sabadell, 35. Tot això ho recordo cada dos de gener, això i aquest itinerari compartit, llarg i fecund, que no té tant de romàntic com de construcció pacient. Tot dos som de caràcter fort i a casa sempre hem tingut bregues: cadascú és cadascú, i ja es pot comptar que aquestes quatre dècades no han estat precisament un riu d'aigües calmes i pocs revolts. Ben al contrari, hem viscut tota mena d'episodis i per això, cada dos de gener, celebrem un any més de vida en comú com una nova victòria. I si aquesta vegada ho escric és per meravellar-me de les quatre dècades, i de veure com hem canviat d'ençà que l'any 82 vam acordar començar aquest trajecte comú. Meravellat que encara ens quedin ganes de continuar batallant i fins esporuguit de pensar que algun dia sigui la biologia l'encarregada de resoldre aquest combat.

La foto, de l'estiu de 1982, és a colònies del barri, a Santa Maria de Meià.