Matèria d'exercici, una altra mirada al llegat ignasià

El proper 15 de gener —això és, diumenge vinent— acaben set setmanes de l'exposició «Matèria d'exercici» al Casino de Manresa. Es tracta, si no l'últim, d'un dels darrers actes a l'entorn d'aquest 2022, que ha estat l'any ignasià a la nostra ciutat amb un lema pel cap baix atrevit: «Manresa, la ciutat que et transforma». No en diré res, perquè a mi Manresa m'ha format, transformat i probablement deformat del tot, i no li'n faig pas retret, ans el contrari. Però pel que fa a l'exposició diré allò tan suat com és que «no deixa indiferent». I nou us preocupeu si al cap de cinc minuts —sobretot, aneu-hi!— teniu la sensació que no hi plegueu gran cosa. Considereu-ho del tot nomal i, tot seguit, penediu-vos: us falta exercitar-vos en el contingut! El programa de paper, en format diari i un pa de lletra que només es pot consumir en la tranquil·litat de la llar, ja aventura algunes pistes i es sintetitza en la frase que l'Oriol —és el meu germà, sí— va dir en veu alta el dia de la presentació: «La sala del Casino s'ha transformat en un gimnàs, lliure d'elements superflus i amb la voluntat d'acostar-nos a la transformació ignasiana que la ciutat commemora». A mi em va semblar que l'Oriol deu ser de les poques persones que amb una mirada laica s'ha acostat al text del sant, aquells Exercicis Espirituals que la nostra ciutat va inspirar-li, segons relata ell mateix. D'aquells Exercicis Espirituals, un mètode de recerca de la voluntat de Déu que permeti reorientar la vida amb voluntat d'estimar i servir, tota una colla d'artistes n'han destil·lat una mostra contemporània. Com reflecteix la foto, la canalla ho capta de seguida. Els més grans tenim més feina —i no falta qui en fuig. Per donar pistes, i consignar-ho a la meva carpeta de retalls, em penso que en Joan Burdeus, al «Núvol» de finals de desembre, ho planteja en termes (una mica) més accessibles. I, a cavall de Joseph Beuys i la Misteriosa Llum, diu exactament això:

Manresa i la democratització de l’espiritualitat

L'exposició 'Matèria d'exercici' explora el llegat de Sant Ignasi de Loiola des d'una perspectiva materialista i performativa

 

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El 21 de febrer de 1345, una misteriosa llum provinent de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme de Manresa mentre les campanes repicaven soles. Era Déu que donava la raó als manresans que volien construir una séquia, a la qual el bisbe de Vic s’havia oposat fins al punt de signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres, i un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa. Aquesta llegenda és un exemple perfecte de la funció contradictòria de la llum en la història cultural d’Occident: per una banda, la il·luminació com a símbol de la transcendència i la divinitat, per l’altra, la metàfora del progrés científic i tècnic de la Il·lustració. La séquia es va acabar construint i la ciutat va propulsar-se.

Aquest doble tall de la llum és un dels temes de Matèria d’exercici, una exposició curada pels manresans Oriol Fontdevila i Oriol Vilanova que es podrà veure al Centre cultural el Casino de Manresa fins al 15 de gener. El protagonista religiós de la mostra no és el miracle de la llum, sinó Sant Ignasi de Loiola, que va viure a Manresa durant un any, del qual va passar bona part pregant i practicant un ascetisme salvatge en una cova, on va formular els fonaments dels seus cèlebres Exercicis espirituals. Igual que els frares del Carme, Sant Ignasi inverteix la lògica passiva de l’espiritualitat com a mera contemplació i la transforma en una via per a la millora i la productivitat tan pròpies de l’edat moderna. Escriu Fontdevila al full de sala-catàleg imprès en forma de diari que cal endur-se per llegir amb calma: “Una sala d’exposicions és una sala d’exercicis. Un gimnàs orientat a exercitar la ment, a cultivar l’esperit. Una sala d’exposicions pot ser la darrera conseqüència dels Exercicis que Ignasi va concebre a les balmes de l’entorn del Cardener, «en llur substància», en paraules del seu biògraf Diego Laínez”.

Així doncs, les raons per les quals l’art conceptual és tan difícil podrien tenir una arrel religiosa. En altres paraules, Sant Ignasi és precursor dels artistes conceptuals, i entendre les obres dels artistes contemporanis congriades a Manresa requereix tota mena d’exercicis de meditació com els que Ignasi requeria per entendre l’obra de Déu. La mostra explora el llegat ignasià amb noves produccions realitzades per l’ocasió per part dels artistes Patrícia Dauder, Oier Etxeberria, Rubèn Verdú i el mateix Vilanova; un projecte de comunicació gràfica per part del col·lectiu Bendita Gloria, format per Santi Fuster i Alba Rosell, i treballs recontextualitzats de Josefa Tolrà i Antoni Ricart. És un conjunt volgudament àrid i exigent que fa “una aproximació materialista i performativa a aspectes de l’herència ignasiana, i que concerneixen, sobretot, a l’espiritualitat, el coneixement, l’art, la identitat i el poder”. Per entendre’ns, la sala del costat, que acollia el pessebre monumental de Manresa i divuit diorames nadalencs fets pel Grup Pessebrístic de Manresa, estava molt més plena de públic somrient, però l’autèntica filosofia ignasiana era entre els pocs valents fent una ganyota d’esforç per penetrar en les obres contemporànies.

La nostra relació amb l’exercici és ambigua, fent molt difícil distingir entre la cura del jo i l’autoexplotació, una paradoxa que es reprodueix en el discurs de l’art contemporani, que per una part reclama cultiu i refinament, i per l’altra predica cada cop més horitzontalitat i resistència contra els imperatius de la productivitat. Un bon exemple és el ready-made d’Oriol Vilanova que obre la visita. L’obra no és res més que 5 calendaris de butxaca del 2022 exposats tal qual, un gest que, en ell mateix, no requereix cap mena d’esforç ni detresa tècnica. Ara bé, el nostre ull interior ens diu que ha d’haver-hi alguna cosa més, i ens apropem a un text a la paret que ens informa del nom de la peça, “Temptació”, i com l’artista creu que “hi ha un fil subterrani que enllaça aquells sants, que es desprenien dels seus béns per iniciar una vida ascètica, i els artistes conceptuals. La desmaterialització de l’art és un gest místic”. Segueixen apunts sobre el consumisme, la naturalesa de la imatge i el control del temps. S’inverteix molt més temps en pensar sobre l’obra que en fer-la.

La revolució de l’art conceptual va consistir a dissoldre la frontera entre imatge i paraula, demostrant que, com que totes les obres d’art sempre han comunicat alguna cosa, es poden abandonar els criteris tradicionals de bellesa, plaer sensual i harmonia estètica i fer art amb teoria, poesia i retòrica. I això democratitza inequívocament l’art, perquè ja no cal pintar com Velázquez. És part del que volia dir Joseph Beuys amb la seva famosa declaració “tothom és un artista”. Beuys, que el 1966 va dedicar una performance a la capital del Bages perseguint una obsessió per Sant Ignasi, encara és commemorat per les institucions culturals locals i també es troba a l’exposició en L’home del sac, de Ruben Verdú, una instal·lació que relaciona Ignasi i Beuys com dues figures que “abraçaren pràctiques d’ordre immaterial per a l’assoliment de la transcendència, tal com foren l’espiritualitat en Ignasi i la creativitat en Beuys”. En última instància, la motivació dels sants i la motivació dels artistes conceptuals segueix la mateixa lògica d’invertir esforços individuals en una direcció igualitària que acaba amb la democratització de l’espiritualitat o amb la desmaterialització de l’art, que són una i la mateixa cosa. Els designis de la llum de Montserrat sobre Manresa continuen sent difícils d’escrutar, però els artistes ho intenten.