dimarts, 31 d’agost de 2021

Una festa major d'aires republicans



Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!

dilluns, 30 d’agost de 2021

La febre de les càmpers (El Pou, estiu 2021)


Ara que ja som a punt d'encetar setembre i sortirà un nou exemplar d'El Pou de la gallina, faig públic al blog el contingut del tema del mes, sense malmetre cap venda. Ha estat dos mesos al quiosc, amb un tema popular i estival: La febre de les càmpers. Molta gent amb quatre trastos a la furgoneta, mirant de descobrir paisatges i tenir noves experiències. Ja ho vam dir el dia de la presentació: si avui fos a fer, sant Ignasi també hagués arribat a Manresa en una càmper. I ara, com fa cinc-cents anys, hagués aparcat a recer de les balmes de les Escodines esperant un xic d'hospitalitat i —si pogués ser— un punt de wifi gratuït...


El turisme càmper es fa popular

Es tracta d’un fet contempo­rani: la passió per les furgonetes, les càmpers o les autocaravanes. Aquella antiga dèria de la classe mitjana per disposar d’un apartament a la costa o bé instal·lar la caravana al càmping tota la temporada d’estiu ha deixat pas a una pràctica més lliure, itinerant i cada dia a l’abast de més butxaques. Fins al punt que alguns d’aquests vehicles ja no són un recurs puntual per a les vacances sinó que, si molt convé, poden esdevenir l’habitatge quotidià.

Ramon Fontdevila i Subirana


Arriba l’estiu, que és temps de vacances. És ara que tothom somnia adormir-se a la fresca del Pirineu o bé despertar-se a peu de platja, amb el primer raig de sol. Uns desigs que, avui, ja no depenen d’una reserva d’hotel ni tampoc d’una segona residència: n’hi ha prou amb una furgoneta més o menys preparada. La llibertat i la comoditat de portar la casa a sobre! Després, les imatges que es pengen a Instagram han acabat de fer la resta, com si encara fos possible plantar-se als peus del Pedraforca sense més companyia que els rocs de la tartera... Per tot plegat, les furgos, càmpersoles autocaravanes més confortables s’han anat popularitzant i, amb la pandèmia, encara més. Tothom en vol una! Llogada, comprada o reciclada. A l’ombra del fenomen han crescut aquells manetes que són capaços de fer-se uns mobles per acoblar al cotxe, mitjançant tutorials de Youtube. Però també, i des de Manresa mateix, han sorgit noves empreses que produeixen cada dia urban càmpersamb voluntat d’assortir no només la demanda nacional sinó, i així que els ho autoritzin, la de tota Europa.

Qüestió de mides... i preu

Temps era temps, de cases sobre rodes només hi havia aquelles rulots que van arribar amb el primer turisme francès, i que entre nosaltres van adoptar el nom de caravanes. Posteriorment, i amb la incorporació d’un motor,naixia l’autocaravana. Les primeres, grosses i pesades, es reconeixien pel seu format de caputxina —això és, un llit muntat sobre la cabina de conducció, talment una caputxa. Després, les autocaravanes van guanyar lleugeresa amb els models perfilats i també més espai amb els models integrals, que són aquelles que incorporen el punt de conducció al conjunt de l’habitacle. I finalment han guanyat independència: poden estar-se alguns dies tibant l’aigua, el gasoil i l’electricitat que porten acumulada. Molt genèricament direm que es tracta de vehicles que van des dels 6 als 8 metres de llargària i que, de nou en nou, superen de seguida els 65.000 euros i fins més enllà dels 100.000. I mentre no pesin més de 3,5 tones es poden conduir amb el permís B.

Paral·lelament l’oferta conviu amb les càmpers, força més econòmiques ja que aprofiten l’estructura d’un furgó comercial i l’adapten per acampar. Ras i curt, el camperitzen, seguint l’estela d’aquells hippies que, fa més de mig segle, es van empescar la transformació d’una furgoneta de transport Volkswagen en un petit habitatge, amb llit plegable i fins un moble de cuina amb pica. A partir dels 5 metres, avui de càmpers n’hi ha de tota mena i mida, sovint amb sostre enlairable i fins i tot bany complet, i un ventall de preus que arrencarien en els 40.000 euros.

Només en aquesta última dècada s’han incorporat a l’oferta les minicàmpers, furgonetes adaptades, mínimes, que a partir dels 4,4 metres i 30.000 euros també poden contenir de tot, o gairebé. Aquestes furgonetes, que per mida encara entren a qualsevol pàrquing, es condueixen amb la mateixa facilitat d’un turisme i són les que reclamen una menor inversió.

Al capdavall el mercat d’ocasió, i sobretot la presència d’ofertes entre particulars a Internet, ha acabat de fer popular aquesta fal·lera, enmig de gangues que poden ser autèntiques o només preteses. Feu la prova i teclegeu “camper” o “camperitzar” a Google: una allau de proveïdors, distribuïdors i instal·ladors envairan la vostra pantalla. I d’entre l’oferta, i si voleu aventurar-vos en l’apassionant món del bricolatge, trobareu propostes tan properes com la del santpedorenc Albert Clusella, amb un canal a Youtube (Albert’s Overland) i milers de seguidors a Instagram. Seguiu-lo i, si disposeu d’un garatge i quatre eines, animeu-vos a fer del vostre vehicle una llar... en trenta dies!

Una furgoneta manresana i a l’abast


L’any 2013 Francesc Puigmal era responsable de vendes de Nissan a Manresa. Els temps no eren bons i recorda que aquell estiu, en un viatge familiar per Alemanya, va adonar-se de la multitud de càmpers que hi circulaven, però, també, dels preus que tenien. Aleshores va tornar amb una idea: aconseguir un producte lowcost, de mides reduïdes com tenen els japonesos:“Vam camperitzar la Nissan Evàlia, una NV200, i amb la primera prova ja vam veure que podria anar molt bé!». L’any 2014 el producte estava creat, «i vam vendre la primera, sota el paraigua de Sanfeliu Motors. Una NV200 amb sostre elevable, tot en 4,4 metres!». L’any 2015 s’incorpora com a cap de vendes Francesc Valdeolivas i el 2017 registren una empresa que no ha parat de créixer: Camper tecnologies. Els primers anys van preparar més de 400 unitats NV200 i després van diversificar marques. També produeixen el seu propi model de sostre elevable i s’encarreguen de tot el procés d’instal·lació, mecànica i venda. «Amb un enginyer i un mecànic, l’any 2018 érem una empresa de quatre persones. Ara mateix ja en som setze!».

Francesc Valdeolivas avala l’encert de la idea: «Així com hi ha gent que destina 30.000 euros en un cotxe, nosaltres per aquest preu oferim un plus: pots anar de càmping amb el mateix vehicle de la teva vida normal!». Al primer Saló del Caravàning en van vendre 9, al segon 21. Valdeolivas afegeix: «Ara mateix és una bogeria, preparem 15 cotxes al mes, i el mes entrant més de 20! Amb el procés complet d’instal·lació, pintura, i homologació. Una feina professional, certificada i auditada. Res de bunyols! Avui tothom s’hi veu amb cor, i cal anar amb compte: el sector ha de guanyar professionalitat».

Un producte de proximitat

Camper Tecnologies té l’establiment a la cantonada Trieta amb Sant Cristòfol, i molt a prop un ampli taller. Si sou propietaris d’una furgoneta, per 9.000eurosus instal·len el sostre elevable, la segona bateria i calefacció estàtica. Però també us poden vendre un vehicle nou de trinca, tot a punt: «Un vehicle que es vol de quilòmetre zero —argumenta Francesc Puigmal— La democratització de les càmpers només pot ser així, de proximitat. Nosaltres comprem els cotxes als concessionaris de Manresa. Tenim molt bon rotllo amb Sarauto o el grup Camps, i hem buscat l’homologació de cada marca. De Nissan, és clar, que és d’on venim, Sanfeliu. Però també del grup PSA —Peugeot, Citroën, Opel...— i ja estem esperant la nova Renault Kangoo!». Certament,en els 4,90 metres d’aquestes furgonetes tot plegat sembla un miracle. «I sí que són petites, però nosaltres evitem el qualificatiu de mini i les hem batejat com a urban càmpers. Ens agrada més el concepte, les defineix millor».

En xifres, Camper Tecnologies va comprar l’any 2020 més de 100 cotxes als concessionaris locals, «i sumant particulars, l’any passat en vam facturar 129, i això que amb la pandèmia vam tancar un parell de mesos!». El 2021 sembla que podria tenir uns resultats espectaculars, i Francesc Valdeolivas està molt content: «Ara mateix tenim xarxa, amb distribuïdors a Fuerteventura, al País Basc i a Astúries... i ben aviat serem a Granada i Madrid! Que la gent no s’hagi de desplaçar 1.000 quilòmetres per veure una càmper nostra!». Al despatx del taller, l’enginyer Pere Font està enllestint l’homologació per a la UE. Valdeolivas ho subratlla: «Què et sembla? Estem preparant el salt a tot Europa amb tecnologia manresana!».

La comoditat de les autocaravanes

Des dels primers setanta, a Manresa hi havia les caravanes de cal Cots, al capdamunt de la Pujada Roja. Abans havien venut tractors, però van atrapar la universalització del càmping i, des de 1985, són al peu de la C-16, vora la recta de Sallent. Una enorme parcel·la amb centenars de caravanes i autocaravanes destinades a la venda, lloguer o esperant fer el manteniment, i que responen a la societat EsplaiCaravaning.

Isaac González n’és el responsable i, fill d’un dels tres socis fundadors, ho té ben apamat. Hi treballa des de fa 20 anys i ha passat per la secció de recanvis, la d’accessoris i ara és cap de vendes. «La tendència en quinze anys s’ha capgirat. Si abans les vendes eren d’un 80% caravanes i d’un 20% autocaravanes, ara és al revés, per no dir que les autocaravanes són el 90%». Els caravanistes hi són, però. «La gent de caravana és molt de caravana, van al seu punt fix i volen moure’s amb el seu turisme. Encara se’n venen i té el seu públic». Ara bé, l’autocaravana és l’estrella. «Després de tants anys al sector, em trobo per primer cop que els amics s’interessen per la meva feina, per les característiques, les mides, les distribucions... i ha esdevingut tema de conversa!». L’Isaac comparteix la idea de la febre de furgonetes, i ja li està bé. «De fet, nosaltres venem autocaravanes i també càmpers. I jo ja ho he passat: tota aquesta gent jove que avui s’arregla una minifurgoneta com a sinònim de llibertat i mobilitat també es faran grans... i voldran més comoditat. Perquè la diferència pot ser això, per exemple: un bon bany, una dutxa d’aigua calenta...».

«Hi ha preus per a tot —diu González—, començant per les que nosaltres mateixos venem al cap de dos anys de llogar-les». EsplaiCaravaning forma part de la xarxa McRent i habitualment disposen de fins a 32 unitats de lloguer. «Amb aquestes, després de dues temporades, hi pots accedir a partir dels 30.000 euros i d’aquí fins allà on vulguis, talla XL i tot! Ara bé, si no saps ben bé quèvols jo sempre suggereixo començar pel lloguer. Per exemple l’estiu passat, amb la pandèmia, les famílies, com a grup bombolla, volien provar una autocaravana, i els les vam llogar, és clar. Volem clients contents, amb experiències satisfactòries. Després si de cas ja vindrà la resta». A EsplaiCaravaning fa quaranta anys que representen les més prestigioses marques alemanyes i l’Isaac està convençut que el públic d’aquí, com ja ha fet l’europeu, s’incorporarà de ple a les vacances amb autocaravana. «Som catorze treballadors. I si abans, amb les caravanes, tot era molt de temporada, amb uns hiverns molt fluixos, ara es va fent tot més regular, durant tot l’any. Des de qui lloga per a un esdeveniment esportiu de cap de setmana a la família que t’arriba de Nova Zelanda i que vol fer la volta a la península en trenta dies!»

El mercat d’ocasió: «Tothom en pot tenir una!»

Des de fa 20 anys que Àlex Pros, d’Automòbils Pros, es dedica als vehicles d’ocasió a Sant Joan de Vilatorrada. Ara en fa vuit, però, que va entrar en el sector de les autocaravanes amb un nou espai al capdamunt de la Pujada Roja. Juanjo Fernández n’és el cap de vendes des del principi i ho ha vist créixer. Ell prové del món del taxi. Van ser gairebé deu anys que, segons ell mateix afirma, li van suposar un màster de psicologia. Ara mira de comprendre els seus clients tot just passen la porta de l’establiment. «Tenim tota mena de públic, des de joves que s’inicien al món del càmper fins a persones que saben exactament què volen. Per a tots ells has de conèixer molt bé els vehicles que posem a la venda». També hi ha qui busca un canvi de vida radical, i fa memòria d’un parell de casos de «jubilats que s’han venut el pis per comprar una autocaravana ferma i anar a voltar món. Uns em van escriure des de la Conxinxina, els altres no els he vistos més...».

 

Convençut que tothom en pot tenir una, la idea del Juanjo és disposar de tota mena de models que ell mateix s’encarrega d’anar a buscar a França, Alemanya o Itàlia. «Són països amb més cultura i tradició càmper i, és clar, amb més mercat. Aquí tot just les estem descobrint! Nosaltres les anem a buscar, les comprem i les portem directament al nostre taller de Bufalvent. Repassem o reparem, sigui planxa, motor o mobiliari. I tot i que la competència ha crescut nosaltres ens defensem bé: en un any podem entregar 150 autocaravanes, des d’una VW Transporter camperitzada fins a una integral de les d’alta gamma, tot a preus francament interessants». El Juanjo us fa pujar aleshores a una baluerna de 7,20 metres i us posa davant d’un llit de matrimoni colossal. «És el dormitori que s’anomena d’illa, per estar com a casa». Segons ell, el secret és tenir una bona exposició, amb tota mena de vehicles, que la gent pot visitar amb llibertat, davant per davant la rotonda del Guix. «Això sí, els marges que ens queden són mínims, la competència és creixent i hi has de ser totes les hores. A més a més els impostos són elevats, fins i tot en aquests vehicles que ja tenen l’IVA liquidat. L’estat ens acaba d’esprémer!». A l’hora de marxar, l’home encara tira la canya: «Ja ho he vist, ja, que t’has fixat en aquella Volkswagen groga, eh? Sostre alt i batalla llarga, aquí van molt buscades. Una oportunitat que vaig portar jo mateix des d’Alemanya!». I sense perdre l’alè, allà mateix us fa preu: «Va, pensa-hi home, que te la deixem per 29.000 euros!».

Cal Càmper, l’opció del lloguer

«A la canalla les vacances en càmper els encanten: t’estalvien horaris i pots dormir on vulguis perquè no has d’arribar enlloc. Són pura flexibilitat!». Qui així parla és l’Ascen Martínez, propietària de Cal Camper. L’Ascen, que és professora d’anglès i francès a la FUB, va tornar a Manresa, fa setze anys, amb un company escocès, tots dos professors d’idiomes. «Tornàvem d’uns anys al Japó i, abans, havíem fet una mica de turisme. I recordo una estada a Nova Zelanda, ambautocaravana, que ens va encantar. Fins al punt que un cop aquí ens en vam comprar una amb la intenció de llogar-la. Si no ens anava bé, sempre ens la podíem quedar nosaltres!». Per sorpresa seva, i després de tres anys, el 2007 ja en tenien quatre.

L’Ascen i el seu company, amb la versatilitat dels idiomes i la generalització d’internet, no tenen cap establiment i treballen des de casa, a les Brucardes. «Tot ho vam anar fent sense botiga, només lloguem per internet i telèfon, i a la pàgina web ja es poden consultar totes les condicions i preus!». Avui disposen de cinc vehicles, sense voluntat de créixer més. «Som una empresa petita i familiar, molt de temporada. A l’hivern faig classe, sóc mestra de vocació. Però a l’estiu treballo amb les autocaravanes, que ja m’agrada trobar-me amb gent!». Reben clients d’arreu del món, que sovint cal anar a buscar directament a l’aeroport,però, d’ençà la pandèmia, treballen sobretot amb un públic més proper. «Amb la covid la gent evita hotels i busca solucions com a grup bombolla: moltes famílies vandescobrir-nos aleshores i tothom torna encantat! I encara que deu o quinze dies de lloguer són diners –els preus són a partir dels 145 euros diaris— surt molt més a comte que comprar-la, guardar-la, assegurar-la i mantenir-la. Només s’han de fer números...».

Pernoctar no és acampar: la normativa

La normativa sobre l’ús de les càmpers és molt general i, de fet, permet dormir en un vehicle aparcat sempre que no s'acampi; és a dir, que no sobresurti res dels seus límits. És clar que alguns municipis ja han començat a establir normatives més restrictives, bé sigui a les zones litorals —ara mateix, Sant Carles de la Ràpita, al Trabucador— o, més a prop, a l’entorn de les zones de bany del Solsonès –Ribera Salada, l'Aigua d'Ora i el pantà de Sant Ponç. Sembla evident que els propers anys, en paral·lel al creixement càmper, la normativa guanyarà concreció. «A Manresa ara mateix no tenim ordenança pròpia ni, tampoc, un espai d’acollida com ara mateix ja tenen a Navarcles o Avinyó» reconeix Joan Calmet, regidor de Turisme, Projecció de ciutat i Seguretat ciutadana a l’Ajuntament de Manresa.

Des de l’àmbit empresarial, Francesc Puigmal espera aquesta llei general, «el que no és normal és que cada municipi faci la seva guerra». Reclama una regulació general que permeti pernoctar i, alhora, l’establiment d’espais «a la manera d’aquells càmpings francesos o alemanys, a tocar la zona de vianants dels municipis, que només permeten dues nits d’estada, econòmics i amb vigilant, on pots trobar aigua, buidar el dipòsit d’aigües grises o anar a sopar xino-xano a un bon restaurant. Ja sé que no és possible, però un lloc així, ideal, seria la zona on hi havia la Carpa del riu». Amb aquesta voluntat, han fundat el gremi de fabricants de vehicles càmper, “i Camper Tecnologies hi és des del moment fundacional: amb voluntat de ser interlocutors amb les administracions i, també, assessorar tots aquells municipis que es plantegin acollir càmpers».

«El que no pot ser és que en alguns llocs et facin fora, perquè això ara mateix sí que és il·legal —diu Ascen Martínez, de Cal Camper. És clar que si ets de vacances tampoc no tens ganes de barallar-te però, seriosament, la solució passa per crear àrees d’autocaravanes. I no és veritat que sigui un turisme que no deixa diners! Potser no en deixa als hotels, però la gent menja, compra, va a restaurants i paga entrades. I per això han sortit ja àrees a Navarcles, a Olesa, a Avinyó...».

Un espai a Manresa

No cal gaire experiència en l’univers càmper per descobrir recursos que la xarxa posa a l’abast de tothom. Un d’ells és Park4night, que ofereix informació sobre espais on aparcar, dormir o rentar la roba. I es pot utilitzar com a suport o també com a navegador. A Manresa hi esmenta espais vora la plaça Bages, al Congost i també al barri de Sol i Aire, sobre la Catalana. També pàrquings com el del Carrefour o la Cova i, més idíl·lics, a la Salut de Viladordis. No és d’estranyar, doncs, que sovint aquí i a d’altres llocs hi trobem autocaravanes, càmpers o furgonetes fent estada. Però cap d’aquests llocs són formalment per a autocaravanes, ni hi pots buidar residus ni recarregar aigua. Encara menys hi ha cap mena de vigilància.

Joan Calmet té ben present que aquest és un repte previst al Pla director de Turisme a Manresa, des de l’any 2015. «La demanada hi ési s’han valorat almenys tres zones, ponderant la connectivitat o la proximitat dels serveis. Entre la Balconada, l’Agulla i el Congost tot apunta que és aquí on trobarem la solució. Una zona esportiva amb possibilitats, amb parada de bus i que per la carretera de Cardona va a parar directament a la plaça de Sant Domènec». Calmet voldria tenir a punt l’espai per al proper 2022, com un element de suport a tota la campanya d’atracció ignasiana, però sap que la inversió haurà de competir amb moltes més demandes.

Segons el regidor, Manresa rep bé aquest tipus de nou turisme, que no considera en cap cas un problema sinó un avantatge. «La furgode gent jove que pugui venir és el símptoma que anem en la direcció adequada i l’estem consolidant. I sense negar que temps a venir podria resultar un problema, ara mateix al nostre destí encara li queden anys per recórrer abans no tinguéssim un problema de gentrificació». Més distesament, el mateix regidor somriu per comentar que, a casa, també hi té una filla amb furgoneta...

Tothom coincideix que encara hi ha camí per córrer en serveis. “Falten més àrees on es pugui buidar les aigües grises i carregar d’aigua o fins i tot les bateries”. Juanjo Fernàndez, que va i ve per mitja Europa, coincideix amb la zona del Congost. “L’espai és gran i tens el bus de sant Joan que et deixa directament a la plaça Europa, de cap al centre històric”. Això o, rememorant les fires de l’aixada o Mediterrània, ell mateix es posa a la boca el pàrquing temporal que s’ubicava a la zona de la Carpa. És al Congost, però, que el desig podria ser realitat el 2022. I molta gent d’arreu d’Europa segurament ho celebraria.

- - - -


Columnes laterals:
 

Els Llasera-Orgaz, pioners

Joan Llasera i Leo Orgaz fa trenta-quatre anys que es van comprar la primera autocaravana. Ell venia d’una experiència iniciàtica: «l’any 1984, en l’expedició del Centre Excursionista de la Comarca de Bages al Pic Payu, al massís del Karakorum, vam conduir des de Manresa fins al Pakistan amb un camionet de tres tones amb tot el material... i després el vam tornar, és clar!». El Joan recorda que era un vehicle que els deixava comercial Morros, que era un dels principals patrocinadors, «i ens el van preparar amb la cabina foradada amb una serra de disc per passar directament a la caixa. Una mica bèstia tot plegat, sí, però al darrere hi dormíem i hi menjàvem mentre fèiem molts milers de quilòmetres. Aleshores ja vaig pensar que viatjar així estava molt bé!».

Amb la primera criatura—tots dos del CECB: ell muntanyenc, ella d’espeleologia— va venir també la primera acampada. La Leo recorda els penjaments del Joan. «La tenda, la banyera, tot aquell enrenou. El Joan va dir que era l’última vegada que sortia de vacances amb canalla. Vaja, que o bé ens compràvem una autocaravana o no sortíem més de casa!». La van anar a buscar a Bilbao, de segona mà. Va ser una de les primeres de Manresa, el gener del 88, i els va durar set anys. «Amb la segona criatura vam anar a buscar-ne una de més gran. I hem viatjat per tot Europa. Fent muntanya o entrant a ciutats. Fins a Escòcia, Dinamarca o un parell de vegades a Noruega!». La Leo i el Joan avui tenen una integral, més moderna i amb aire condicionat i tot, encarregada a Alemanya i que els va suposar una espera de sis mesos. «Tenim la petita de les més grans... però és que viatjar amb això està molt i molt bé —rebla el Joan— i mira que en trenta anys d’anar pel món ens ha passat de tot, eh?».

Una camperització de 100 euros

Bruna Roca i Aina Garcia són dues amigues que comparteixen la passió per l’esport i la muntanya, i un passat a l’escoltisme. Plegades, i d’acord amb les seves respectives parelles, fa temps van emprendre una camperització de caràcter auster. «De primer —explica la Bruna— cadascú va buscar pel seu compte una furgoneta que de dilluns a divendres fes de cotxe i els caps de setmana de càmper». La coincidència es va resoldre a favor d’una Peugeot Rifter i això que l’Aida, a remolc del boompostcovid, no ho va tenir fàcil. «Havia anat a visitar tots els concessionaris i no en quedaven! Vaig estar de sort a Sarauto, amb una que els l’havien encarregada però que a última hora algú no es va quedar». El final del confinament les dues parelles se’l van passar rumiant quina mena de mobles es farien, comptant amb l’avantatge que al seu model els seients plegats formen una base plana. La Bruna remarca l’economia de l’opció: «Només volíem un moble per als caps de setmana d’estiu, sense complicacions. I això ho vam resoldre amb una fusta que es desplega, quatre frontisses i uns peus de fusta massissa. Rudimentari però pràctic: tot plegat pesa deu quilos i ens va costar 100 euros. Bé, una mica més perquè després vam anar a comprar tres matalassos de nadó, dels més econòmics, que col·loquem transversalment. Posem que al final la cosa surt per 130...».

L’Aina, a més a més d’escalar, esquia. «A l’hivern sopem al bar i, en acabat, com que es tracta de dormir, ens emboliquem amb nòrdics i mantes. I et lleves a pistes!». Sigui com sigui, totes dues també tenen clar que és una fórmula temporal. La Bruna afegeix que «ara no pagarem per tenir uns mobles a mida o una calefacció estacionària» i està segura que a la llarga ja trobaran una cosa més gran. «Mentrestant sempre podem anar modificant allò que ara tenim». La seva família li fa d’exemple: «el meu germà té una NV200 i els meus pares una VW Califòrnia...». I totes dues ja frisen per anar aquest estiu fins als Picos de Europa.

Regina Zacarés, domicili provisional

Regina Zacarés és de Gandia i des de fa un parell d’anys fa substitucions, al País Valencià i també a Catalunya, en centres públics de formació professional, dins la família de serveis a la comunitat. Quan va rebre la proposta de venir una setmana a l’institut Guillem Catà, 500 km al nord d’on viu, no va rumiar-s’ho gens: cop de furgoi amunt. «Jo viatjo força perquè m’agrada l’esquí i també l’alpinisme, i ja tinc una VW Transporter sempre a punt. Nomes em fa falta trobar un lloc per dutxar-me, això sí!». Portar la casa a sobre, tal i com fan els cargols, també té avantatges: si més no, econòmicament, deu ser de les poques maneres que resulta un desplaçament tan llarg per a una substitució tan breu. La Regina va passar per diversos pàrquings de la ciutat, també a l’Agulla. I fins va aprofitar un dia per anar a Barcelona a visitar uns amics. «Busco llocs tranquils, però que no siguin insegurs. També vaig anar al de Santa Cecília, a Montserrat, que és un pàrquing que ja coneixia i té càmera de vigilància».

A Manresa, la Regina no era pas l’única que dormia a la furgoneta. El regidor Joan Calmet manifesta que la policia local en té almenys tres de localitzades, pel cap baix. «Van canviant de lloc i sí, són l’habitatge habitual dels seus ocupants. Molt discretes, no generen problemes ni, quan se’ls ha ofert, requereixen suport de serveis socials». El lloc més usual acostuma a ser vora algun súper que els proveeixi de producte fresc o que disposi de bugaderia. També cíclicament al pla de la Cova. Amb tot, no ha estat possible parlar amb cap dels seus ocupants. I un darrer apunt que tothom ha desmentit: el mite local d’autocaravanes a l’entorn de la FUB per hostatjar alguns estudiants francesos de Fisioteràpia, que provindrien del departament de l’Arieja. Si de cas hi veieu alguna autocaravana, certament prou polsegosa, és que pertany a algun veí de la zona

Una foto davant la Cova

Com que tots tenim parents, amics i saludats amb furgoneta, des d’El Pou de la gallina vam convidar una dotzena llarga d’aquests vehicles al pla de la Cova de Sant Ignasi per il·lustrar la portada, en una convocatòria que vam compartir també a Facebook i Instagram. Per això hem d’agrair la participació de Núria Caberol i Jordi Amblàs, amb la seva filla Jana: aquests lectors del Poues van presentar amb una càmper de 6,40 metres que tot just fa un any, en plena pandèmia, van adquirir. «A Banyoles, de segona mà. N’estem molt contents tot i que amb les restriccions no ens hem bellugat més enllà de França o Andorra». La Núria i el Jordi —els trobareu a Instagram: lavanllarga— van desplegar el tendal mentre Josep Roca, al costat, aixecava el sostre de la seva Califòrnia, molt més veterana. A tots ells el nostre agraïment.

També a l’Aina Garcia Grau que va venir apressada amb una Peugeot Rifter patint, perquè no havia pogut anar-la a rentar. I encara a Nil Puig i Marta Salas, que van venir amb el Boi i l’Urgell en dos vehicles: una Dacia Dokker i també una Renault Trafic. Aquesta última, a més a més de fer de càmper quan convé, de dilluns a divendres és l’eina de treball del projecte agroecològic l’Hort del Puig. Vam estar molt contents, però la veritat és que els tot aquest parc mòbil al final no cabia a la foto! Si més no, en la seva diversitat, va permetre que Francesc Rubí, a l’hora de la posta, realitzés unes imatges de primera. Un agraïment, al capdavall, compartit també amb tota aquella gent que les darreres setmanes s’han avingut a explicar-nos solucions enginyoses, viatges familiars o apunts pressupostaris de la seva camperització. I és que potser, fet i fet, aquesta eclosió del món càmper anirà molt més enllà de la febrada actual.

Vanlife, la vida en una furgoneta

Potser ho vau descobrir aquesta primavera, quan Nomadland, de Chloé Zhao, obtenia els Oscars a Millor pel·lícula, Millor direcció i Millor intèrpret per a Frances McDormand. Als Estats Units, Vanlife és un moviment social que aplega tot de persones nòmades que viuen en furgonetes o autocaravanes, de manera senzilla i un punt atzarosa. Aquells que la comparteixen la consideren una forma de vida més harmoniosa i, alhora, un acte de resistència contra el sistema. Sense els lligams d’un contracte de lloguer o una hipoteca, amb la furgoneta pots anar allà on vulguis i gaudir més d’allò que et plagui. Es tracta de desprendre’s de tot allò que us sigui innecessari, redescobrint la bellesa de les coses petites i formant comunitats temporals amb desconeguts d’arreu del món.

És clar que la història de Nomadland arrenca amb el tancament de la fàbrica que alimentava tot el poble on vivia la protagonista. La precarització de les vides americanes, doncs, pot ser l’origen aquest moviment, que troba una sortida individual en cadascuna de les autocaravanes que amb més o menys condicions els acullen. Però el risc d’atomitzar els moviments polítics que vulguin respondre al capitalisme salvatge és també força evident. En aquest sentit, el filòsof i periodista Joan Burdeus advertia des del digital Núvol, que la filosofia política de Nomadland també té riscos: “Si et desentens de canviar les coses per escapar del diluvi amb la teva arca-caravana, el paratge natural que et dona la vida pot acabar devastat per l’increment de temperatura contra el qual no t’has preocupat d’organitzar-te políticament. El decreixement unipersonal no serveix per res sense una estratègia global coordinada”. Sigui com sigui, mentrestant sempre es poden anar tirant milles...

dimecres, 18 d’agost de 2021

Qui no coneix Montse Puig?

Amb el número de juliol i agost, El Pou de la gallina presenta un tema del mes tan estival com la calor que ens atueix: La febre de les càmpers. Un reportatge que prova de testimoniar la popularització del turisme càmper, aquest que viatja, cuina i dorm dins d'una furgoneta o —menys comú però igualment cobejades— una autocaravana superior als trenta pams. Tot molt interessant i contemporani. Però si alguna cosa em veig gairebé obligat a emfasitzar aquesta vegada és el «Qui no coneix...», la secció que mensualment escric per tancar la revista, magistralment il·lustrada per Maria Picassó. Ras i curt, la protagonista aquest cop és Montserrat Puig i Soler, cosa que em deixa al cim de la barra, per tal com es tracta de la dona de qui em vaig enamorar el juny de 1977 i amb qui des d'aleshores hem mantingut tota mena de negocis, tractes i fins i tot descendència. En fi, ja he dit que són galtes. Però, a canvi, la presento tal com és. Sense sucre. De debò.

Montserrat Puig i Soler
Mestra i lleona manyaga

Sí, sí que la teniu vista: Montserrat Puig. La bona mestra d’escola, la fidelíssima directora de l’Institut-escola Pompeu Fabra, al Pont de Vilomara. La conec, i molt, d’ençà que va arribar a l’institut Lluís de Peguera que era allà on es feia el BUP. El cas és que és filla de Castellbell i el Vilar, la menuda dels sis germans de la masia del Puig –i aquests també els podríeu conèixer, que no són noms fàcils d’oblidar: Ramon, Calala, Mimi, Jovi, Fredi i... Montserrat. Després vingué la mort prematura en molt poc temps de pare i mare —que si la mort sempre és injusta, aleshores ho fou més. Òrfena als nou anys, un dia la Montse es lleva a Manresa i comença a exercir una ciutadania no del tot desitjada, des del pis del germà gran que ara els acull, al Fredi i a ella, al carrer Fonollar. A Manresa passa per la nova escola Bages, fa amigues i aviat es compromet al moviment júnior de la Mion, de primer, i temps després a les colònies del barri de la Sagrada Família. Estudia Magisteri a cavall de les Saleses i després a Sant Cugat, i s’estalvia les oposicions perquè sempre-sempre —si s’ha d’estudiar, s’estudia— anava a classe, feia els treballs i treia bones notes. Ras i curt: obté l’accés directe a la funció pública, una fórmula que als ulls d’un interí contemporani sembla poc més que fantasia... La Montse també passa mig any per Londres per allò d’aprendre mig anglès, i li arriba el primer destí a Santpedor —un any de pràctiques, i un altre que hi fa pendent del definitiu. Al 1985 ja era a l’escola del Pont de Vilomara I Rocafort, amb vint-i-quatre anys, inconscient que s’hi passaria exactament trenta-sis cursos. La Montse és jove, festeja i fins i tot s’aparella inicialment en termes provisionals. Passa per Tabola, i també la fan secretària de l’associació de veïns del barri. Però poc a poc l’ofici li governa la vida i molt aviat comença a participar d’algun equip directiu. Després amb la maternitat —la Clara, la Jana— encara es compromet a l’equip de l’agrupament escolta Antoni Gaudí però, força discretament, comença el seu retorn cap al poble. De primer alguns caps de setmana a la casa pairal i, molts anys després, en un espai propi del que fou la masoveria. Com qui repara una trencadissa, ara cada cop passa més hores al Vilar.... I bo, quan llegirà aquestes ratlles haurà estrenat la jubilació, i sé que s’empiparà com una mona de fira. Mai no ha amansit el caràcter —i quin caràcter! Que tot i ser una mestra manyaga amb la canalla, amb la resta del món pot ser una lleona de les que us recorda un cop i un altre en què vau quedar. I que si hi vau quedar, hi vau quedar, i d’aquí no la'n traureu. Enguany, el seu final de curs ha estat de traca i mocador. En les últimes set setmanes s’ha casat, ha complert seixanta anys i —ja ha estat dit— s’ha jubilat. Amb un pensament: tornar al Vilar, a l’hort, a l’Escletxa i al Turó del vent, davant per davant de Montserrat. Li agrada viatjar i pujar muntanyes i, més enllà de l'escola, s'estaria tot el sant dia resseguint boscos i pedregars, que és aquí on es despentina i no té hora per tornar a casa. Al capdavall, li agrada passar amb poc, i és més austera que una calvinista descalça. Un rigor estricte que també ha estat sempre darrera el Pou i encara més, darrera cada text que ha sortit en aquesta secció. Llevat d’aquest, és clar, que —ja em passaran la gosadia: ara és la meva dona— faré servir per agrair-li la paciència de tant i tant temps compartit, i desitjar-li públicament el millor per als propers anys.

dilluns, 16 d’agost de 2021

Manresa, maig de 1965 (el pacte de la coixesa: segona i última part)

Ho recordava al darrer apunt: l'agost de 1961 la nostra mare es va atrevir a suggerir al propi Déu-nostre-senyor una possible coixesa de la criatura que gestava —jo mateix— per tal de garantir-ne el gruix de les seves facultats. Un tracte que volia ser just entre el poder de l'autoritat divina i la capacitat de sofrença d'una miserable devota. Però, més enllà d'un part llarguíssim, i passats els primers mesos, la dona va apreciar encantada que el seu primer fill si més no, coix no n'era. I encara més. D’ençà el matrimoni s’havia pogut allunyar del catolicisme ranci dels avis i d'una parròquia com la de la Seu, obsedida en la perpètua paranoia del pecat. Va descobrir també els cursets de cristiandat i fins i tot —esposa i mare— es va afegir a Ultreia, el grup de reflexió de mossèn Junyent. Quin canvi! Una nova espiritualitat que esbandia pecats i, també, qüestionava aquella mena de religió utilitarista que establia tractes particulars amb Déu. Pur alleujament. I aquí la tenim, a la foto del maig de 1965, amb la segona criatura! És el Manel, retratat als braços de la tieta Rosa. Tampoc semblava —per tornar al passatge de Lluc— esguerrat, cec o coix. I així va passar el primer any, i el mes tretze i el catorzè. El que en feia quinze, el setzè… i el cas és que el Manel creixia, ros i ferm, xamós. Però no caminava. Gens. Ni una mica. Tornava el dubte, la por i la màgia. «Coix, vam quedar que si de cas coix, no pas paralític!» li retreia amb rancúnia a l'Altíssim, mentre esperava un dia i un altre el miracle de veure caminar la criatura, gairebé a la manera de Llàtzer. No va caldre però: poc després el doctor Selga, pediatre, en una revisió abans dels dos anys li va recomanar un calçat i plantilles estrangeres que no es trobaven a Manresa sinó —i literalment— a «El Corte Inglés». La mare no s'ho va rumiar gens: va agafar tren i criatura i aquella mateixa tarda es van plantar a Barcelona. I, les coses tal com siguin, amb aquelles sabates el Manel es va posar a caminar al cap de pocs dies i ja ho ha fet sempre més. I, des d'aleshores, màgia i pecat a casa van anar quedant cada cop més arraconats. I em penso que sortosament, sense que tampoc en tots aquests anys ens hagi passat mai pel cap disposar de la targeta dels famosos magatzems. 

diumenge, 15 d’agost de 2021

Montserrat, agost de 1961 (el pacte de la coixesa: primera part)

La foto és de fa seixanta anys, a mig agost. I la data, rodona, em recorda que jo també sóc a punt de complir-los. Hi podeu veure ma mare, embarassada, tot just un any després de casada. Era un dels tres dies que amb el meu pare es van estar a les cel·les, estiuejant a Montserrat. Com a mínim hi devien trobar més fresca que no pas a Manresa i una mica més de pau. Al capdavall els quinze dies de vacances d'un pèrit mecànic a la Metal·lúrgica tampoc donaven per gaire més. El cas és que la dona —vint-i-un anys justos, molta por i una fe primitiva i absolutament preconciliar— patia per si jo «sortiria bé». Això és, amb el cap clar i totes les facultats. La gestació era al setè mes, i la pregària —confessada molts anys més tard— va anar directament a l'Altíssim. Recordeu a l'Evangeli segons sant Lluc, aquell banquet de pobres, esguerrats, cecs i coixos? Doncs bé, ma mare va triar. «Si per cas la criatura havia de tenir cap pega... que sortís coixa!». Suposo que en aquell moment li devia semblar una cosa suportable, un tracte just entre la divinitat i la seva capacitat de sofrença. Afegiu-hi la calor, aquells turmells rebotits i els vint-i-tres quilos llargs que es va engreixar... La resta és coneguda: no vaig néixer coix, i el conjunt de facultats em penso que va quedar a l'alçada de les expectatives familiars que, mitjançant els padrins —ma mare em volia batejar Xavier— aquell novembre van celebrar la primogenitura prescindint del seu desig i imposant-me el triplet de Ramon, Pere i Joan per allò de l'avi Ramon mort de feia poc, el tiet i mossèn màrtir Pere Llehí i el besavi Joan Torra. Però el pacte, aquell pacte de la coixesa a Montserrat, encara tindria una segona part...