Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)

Qui no coneix Marta Basomba?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig sempre té aquesta singularitat des de fa 38 anys: surt el dia de Sant Jordi. Aquesta vegada amb un tema d'aquells que sempre fan efecte: Manresa a vol d'ocell. Les imatges aèries de Ramon Creus al llarg de gairebé quatre dècades contrasten amb el moment actual, i permeten descobrir el creixement expansiu de la ciutat amb tot el que això comporta. La cosa vé a tomb perquè al "Qui no coneix..." del final de la revista hi trobem Marta Basomba: també són més de quatre dècades al cor del motor municipal. Discreta i eficient, ha conegut en directe la planificació de molts d'aquests canvis. És clar que la seva vida és molt més que això. I us ha de sonar segur:

Marta Basomba,
una argelaga tendra

Dimarts 15 d’abril. Som a Las Vegas fent un tallat a les 10 del matí, i la Marta Basomba no se sap avenir que avui no treballa! Han estat 45 anys d’anar cada dia de cada dia a l’Ajuntament de Manresa, fins ahir que va acabar de plegar els trastets com a secretària d’alcaldia. «Ha estat un final molt feliç, amb un comiat que no em mereixia». I sí, segurament hi ha molta gent al món que s’ha jubilat sense el comiat que es mereixia, però aquells que han tingut la sort de rebre’l no acostuma a ser mai fruit d’un error. I Marta Basomba Sardà (Manresa, 1959) se’l mereixia, us dirà tothom, malgrat el posat un punt sever que la seva tasca reclama. «La meva àvia, de petita ja em va dir que era una argelaga esquerpa». La sentència és antiga i probablement poc justa: per ser una argelaga, és prou tendra! Això sí, és tan reservada com llarga, mentre us observa amb ulls de mostela. I és així com ha sumat dècades de treball municipal: «L’estiu de l’any 80 vaig veure un anunci a Regió7 i m’hi vaig presentar. I el primer d’octubre començava com a ordenança, amb 21 anys». La tradició familiar era una altra: el pare era home de camp i bosc, fill de Sant Mateu de Bages, i quan la terra ja no rendia es va espavilar amb el seu germà per muntar una serradora. «Però el fet és que tota la família se’n va anar a viure a Tona, allà on el meu pare coneixeria la meva mare». I la mare era una altra cosa, filla d’una família amb fonda i carnisseria en un ambient de colònia d’estiu barcelonina, «tot molt tocat i posat. Bo i casats, el pare no la podia pas portar a sant Mateu, sense cap comoditat, que ni electricitat hi havia» i va ser aleshores que van venir a Manresa, on Josep Basomba i Maria Sardà hi tindrien quatre fills —Georgina, Maria Teresa, Marta i Josep: una família que creix feliç. Però el 1975, quan la Marta és a punt d’acabar el batxillerat al Peguera, els pares decideixen establir-se a Sant Mateu, a la Rabassola. «Tenia la sensació d’estar perduda, fins i tot em vaig equivocar de carrera, pensant que era una dona de ciències. No vaig ni acabar segon de Biologia...». Al darrera hi batega un desig: ser independent i quedar-se a Manresa. Per això sempre ha celebrat aquella plaça a la casa gran. «Tenia 21 anys, ja festejava i això em permetria de fer la meva». Hereva del pas pel cau, havia fet colla al centre excursionista, ja festeja amb Jordi Selga i, comptat i debatut, aviat serà casada. L’evolució municipal també és ràpida: al cap de sis mesos ja és a la nova oficina d’informació, «amb en Pere Fons i la Glòria Ballús, que he de dir que sempre m’ha ajudat en tot i per tot» i de seguida salta a Urbanisme, el departament estrella d’aquell primer mandat democràtic, «amb en Ramon Puig i en Pérez-Picas, i és clar, en Pep Centelles que feia anar la màquina!» Allà s’hi estarà —aviat és dit— vint-i-cinc anys, i en aquest temps tindrà tres criatures i fins, de retop, ajudarà a créixer dues nebodes més al pis familiar del Born. És el moment més difícil, «fer que tot rutlli per a tothom». I se’n surt, posant-hi la banya i descobrint que, al capdavall, és una dona de lletres. «Quan la canalla va volar i ja només havia de fer tàpers, vaig fer Filologia catalana a la UOC, i la llicenciatura em va anar molt bé, en tots els sentits». Encara quedava un darrer revolt: Valentí Junyent la convida a incorporar-se com a nova secretaria d’alcaldia, en un càrrec que l’acompanyarà tots nou anys i que, després, Marc Aloy li revalidarà. Tot plegat, la confiança de catorze anys i dos alcaldes diferents. «A alcaldia hi he estat molt de gust, tot i l’exigència del seguiment de l’agenda pública de cada dia. Però ara ja em tocava desconnectar...». Com que la canalla li agrada i ja té cinc nets, celebra aquest temps que guanya i, ara com el primer dia, agraeix a la vida tots els regals que n’ha obtingut, punxes incloses.

Retrobaràs la Maria

Dimarts vaig ser al funeral de Maria Subirana Sanmiquel. Havia mort dos dies abans, amb 91 anys complerts i jo no l'havia pas tractada gaire tot i que, en termes genealògics, era cosina de la nostra mare i havia viscut sempre al mateix barri de Manresa que nosaltres, a la Sagrada Família. Vivíem a un cop de roc els uns dels altres però —literalment— els uns dels altres érem uns perfectes desconeguts. Al darrera, un conflicte entre el nostre avi Josep i el seu germà Joan per una vinya al tossal del Coro que l'herència va fer anar a parar al Joan. El meu avi, que era pagès, no ho va pair. Però és clar, aquell testament no es podia pas desfer... Després del disgust vingueren els retrets, sortiren també les mullers —Pietat Badia i Lola Sanmiquel: quins dos caràcters! I finalment arribà l'interdicte: les dues famílies deixarien de parlar-se. També les criatures, d'una banda les bessones Pepita i Pilar, i de l'altra la Maria, sis anys més gran. Som a les acaballes dels anys quaranta del segle passat. Fos a negre.

Cinquanta anys després, i pocs dies abans de Nadal, la nostra mare tornava a ser al carrer recollint diners per la residència d'avis del barri. Amb l'excusa de la llumineta popular la Pepa escometia tots els vianants amb un desvergonyiment absolut, considerant que com a veïns —coneguts o saludats— tenia tot el dret de reclamar-los almenys vint duros per un projecte social i popular. Els grans panells de la llumineta obstruïen conscientment el pas per l'antiga vorera de la carretera del Pont de Vilomara, en un espai que esdevenia impossible d'esquivar. I ara l'un, ara l'altre, la majoria de gent acabava fent el gest, considerant almenys la —llunyana— possibilitat d'obtenir el premi... I d'entre totes les persones que circulaven per aquella vorera estreta la Pepita sempre explicava que se li va aturar una dona, una dona precisament a qui no li havia demanat de participar en l'acapte. «—Pepita, no em diu res, que no em coneixes?». Li va respondre que sí, que és clar, «—Ets la meva cosina Maria». «—I com és que tu i jo no ens parlem? Ho saps que han passat cinquanta anys?». Mig segle de silenci! Tots els adults d'aquell episodi ja eren morts i enterrats. I la Maria va insistir: «—Vols dir que no hauríem de trencar aquesta història?». I allà mateix, amb una abraçada i un plor sentit, la van trencar. I des d'aleshores es van saber trobar i parlar, i compartir moltes de les coses que en tot aquell temps no s'havien pogut dir. Per nosaltres, els tres germans Fontdevila, la història resultà ser digna de les pàgines viscudes d'en Folch i Torres, per allò d'increïble i sentimental, gairebé impossible, però contra el que ens és habitual, ens vam abstenir de fer-ne burla. I bo, el temps va anar passant, es va morir els marits primer —en Josep i en Valentí Pi— i en acabat la Pepita. I la Maria encara ens trucava regularment —i fins de manera quasi quotidiana durant les primeres setmanes de pandèmia.   

Per tot plegat, aquest dimarts em va agradar el funeral, a la parròquia de la Mion. El va fer en Joan Aurich, com fa vuit anys va acomiadar la nostra mare. I mentre escoltava un fragment de sant Mateu —quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir...—  em vaig aconsolar pensant que potser, mentre nosaltres passàvem pena, elles dues, dones de fe com eren, ja s'haurien tornat a trobar.

La foto és de la tardor de 2001, al restaurant Cal Ros. La Lola Sanmiquel, mare de la Maria, celebrava 94 anys i ens hi vam aplegar tots.

Qui no coneix Ramon Bonvehí?

D'El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril, un «Qui no coneix...» que  recull una trajectòria fixada amb l'art de la reproducció gràfica. Ramon Bonvehí i Mor, fidel hereu del seu pare, s'hi ha passat la vida: fotocòpies, impressores i moltes tones de tòner. És clar que no tot és la tècnica i la seva vida, com totes, està plena de relleus que podeu conèixer punt i seguit, al costat d'aquesta magnífica il·lustració —un punt pavarotti— que li ha fet la inigualable Maria Picassó:

Ramon Bonvehí,
història viva de la fotocòpia

Aquí el tenim, el Ramon Bonvehí i Mor, un home de caràcter pràctic que ha trepitjat més oficines de Manresa i el Bages que no pas ho han fet els lladres o els inspectors d’Hisenda —per separat, naturalment. Però, és clar, a diferència dels anteriors, a ell sempre se l’espera: si no era un fax ara és un ordinador i, per sobre de tot, l’home que ha deixat instal·lades, cablejades o reparades muntanyes de fotocopiadores, siguin de sobretaula o de la mida d’un cotxe. El Ramon, que va néixer el 1966, va ser el fill primer de Ferran Bonvehí i Rosa Mor, i aviat el seguiren tot de noies —per ordre: la Montserrat, la Judit i la Marta. Però només ell prengué l’exemple del pare que, molt abans —de primer a cal Terra, després a cal Pons— havia conegut la tècnica del ciclostyl o les primeres fotocopiadores de líquid, i també el manteniment de les màquines d’escriure, les mecàniques, aleshores que no es llençava res si és que es podia arreglar, i les còpies es feien amb paper carbó! El cas és que la família es va traslladar del barri Antic a la Sagrada Família i amb la canalla arrancada la mare obre llibreria, de la xarxa Sobrerroca, en uns baixos de la Font dels Capellans. «I amb el pare vam fer un cop de cap: el 1983 vam obrir un establiment amb màquines d’escriure al nou edifici del Mercat, amb les primeres novetats electròniques». Havia nascut Ofimat! El Ramon només té disset anys, i ha acabat els estudis al Pius Font i Quer però es posa a treballar a rebuf de l’èxit del moment que van resultar ser els aparells de fax —costa de creure, però aleshores aquesta rampoina era un negoci! I se’n van sortir tan bé que al cap d’uns anys es traslladaren a la Parada, en un establiment que refonia l’esperit de la llibreria de barri —a tocar del Pius, la Salle i el Sagrat Cor— amb el de l’oferta d’ordinadors, impressores i tota mena de serveis. «Des de molt aviat que vam aconseguir la distribució de fotocopiadores Toshiba, i en vam vendre i vendre fins a guanyar un premi, que va ser un viatge a Pequín!». I el record li il·lumina la cara mentre reflexiona sobre el canvi permanent: «Aquest és un món que ha viscut una autèntica democratització, i ara per molts pocs diners tothom pot tenir a casa una eina que imprimeix, fotocopia o escaneja documents». Tot plegat, sentencia, li ha estat un itinerari d’adaptació a la modernitat i —també— a la imprescindible capacitat de superar adversitats tan íntimes com la mort de la Mònica, la seva dona, amb un fill de tot just cinc anys. «Va ser un xoc molt dolorós, no me n’amago pas». I és aleshores que el Ramon, més enllà de tòners i fotocòpies, manifesta una passió que li ha estat fonamental, i que és cantar. «Jo canto des de petit en corals, i això m’ha ajudat», en una llarga relació que comença a l’Aliret i continua a la parroquial amb mossèn Codinach, la Ressò, una primera època a l’Orfeó Manresà i a la coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, «on vaig conèixer la Mònica». Ara aquest tenor fa sis anys que torna a cantar amb l’Orfeó i, mentre rumia en veu alta quin ha de ser el seu futur —sense pressa a jubilar-se i, encara menys, a deixar plantat l’equip que l’acompanya— sí que mentalment combina la venda de maquinari, consumibles i papereria amb les notes d’una o altra cançó. I amb la mateixa voluntat de sempre: la d’afinar en tots els compromisos que adopta.

Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...

Qui no coneix Emi Flores?

El Pou de la gallina aquest mes de març va d'Objecció, i fa una mica de vertigen descobrir com han passat cinquanta anys des que a Manresa Joan Camisón i Ferran Martínez ens demostraven que hi havia alternatives al servei militar. També sense to militar, a la secció «Qui no coneix...» Emi Flores ens explica la seva història, que arrenca a Mèxic DF i acaba en un box de crossfit a la Rosaleda. Crossfit a l'abast de tothom, us dirà ell. Però impressiona veure'ls traginar quilos d'un lloc a l'altre, i fer-ho com si el pes no existís i cada coach fos gent desenfeinada... 

Emi Flores,
el crossfit a l’abast de tothom

No fa ni vint anys que va arribar de Mèxic, però ja es pot dir que el coneix mig Manresa: Emiliano Flores Islas, l’Emi. Va néixer a Ciutat de Mèxic, la tercera conurbació més gran del món, i a tretze anys va deixar aquella humanitat formiguejant per acompanyar la seva mare fins a Manresa, aleshores que per amor ella, la Gabriela, havia decidit travessar l’Atlàntic. «La mare em va preguntar si m’agradaria acompanyar-la a viure vora Barcelona i jo li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire, senzillament perquè jo aleshores ja era molt fan del Barça...». No cal dir que ni sabia què era Catalunya ni que teníem llengua pròpia, però almenys l’atzar el va fer arribar a Manresa un 24 de juny, enmig d’una tradició pirotècnica que no li era estranya. I amb tot, recorda que els primers mesos li van ser difícils. Per sort el curs comença de seguida, i entra al col·legi del Pilar per fer l’ESO. «Em van acollir molt bé! I també em vaig apuntar al Nàstic...». Ras i curt, abans de Nadal l’Emi ja mig parla català i decideix que sí, que li agrada viure a la petita Manresa. «A Mèxic no es fa esport com aquí, jo allà entrenava com a molt un dia a la setmana. Aquí és molt més divers, i també més accessible: a cada poble hi ha diversos clubs del què sigui». Després de resoldre el batxillerat al Lacetània, se’n va a fer Administració d’empreses a la UAB, però només hi dura un any. La seva mare havia obert un bar a l’antic Rocío i ell hi col·labora, «...i decideixo fer els estudis de Psicologia, online. No vaig acabar el tercer curs perquè em va picar per preparar oposicions a bomber!». Mentrestant continua jugant a futbol perquè l’esport sempre l’ha apassionat, però és aleshores que una greu lesió en un partit li deixa una cama fora de joc cinc anys sencers. Podria haver estat un drama. Però aquell fet el porta a descobrir el crossfit, que aleshores començava a escampar-se amb força arreu de Catalunya. «Allò va ser definitiu. Vaig començar en un petit box de Manresa, on em vaig formar com a atleta, i allà mateix em van donar l’oportunitat de ser-ne entrenador». Més endavant, i amb la titulació oficial de la marca, s’associa amb el seu amic David Sánchez per obrir el seu propi box, el Why not, a Sant Fruitós de Bages. L’Emi, franc i extravertit, trenca el tòpic del crossfit militar i bèstia, i n’explica l’evolució. «El treball de força és important per a la salut dels humans, però avui sabem que es tracta de fer exercici i posar-hi ciència, atents a les necessitats de cada usuari. Res de fer el salvatge!». El seu local, a la Rosaleda, ocupa 1200 m2 farcit de rems, bicicletes, barres, manuelles i altres objectes de pes lliure. I, content, explica que en molt pocs mesos ha obtingut una bona resposta, de gent que mai abans havia fet crossfit i, sovint, ni esport. «Per nosaltres es tracta de conèixer cada usuari i adaptar-li sessions que esdevinguin entrenaments absolutament beneficiosos per a la seva salut». L’Emi ara mateix no sortiria del local i valora la suma d’atzars que l’han portat on és, des dels estudis inacabats fins el trànsit intercontinental. De tot en fa un feix i n’està tan content com ho està de Manresa: vint anys de fidelitat al barri de les Escodines. «I tot i que al principi vaig estar nou anys sense tornar a Mèxic ara, si puc, hi vaig a veure la família cada dos o tres anys. Que si l’esport és important, conservar les arrels també compta!».

Sense el cromosoma Y

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de març, a El Pou de la gallina. El doctor Pere-Joan Cardona i Iglesias és ben manresà d'origen, però aprofitant que s'està a la metròpoli, vaig fer passar bou per bèstia grossa i el vam clavar en aquesta pàgina de visitants tot parlant amb Josep Tomàs d'aquest Homo femeninus que acaben de publicar. Tot anava bé. En acabat va ser l'atzar qui va voler que, un cop publicat, el text quedés plantificat a la revista cara a cara amb de l'Oriol Pérez... parlant del mateix. Tant se val: Pere-Joan Cardona i Pep Tomàs per partida doble, i clenxinats amb Oriol Pérez per la foto... 

 

Sense el cromosoma Y

 

Va ser a mig febrer que, amb presentació i cerimonial a càrrec d’Oriol Pérez, el doctor Pere-Joan Cardona va venir a Manresa —hi va tornar unes hores, si hem de ser exactes— per presentar amb el seu amic Josep Tomàs una distopia escrita a quatre mans que duu per títol Homo Femeninus. Si bé en el cas de Josep Tomàs podria semblar lògica la competència narrativa —és filòsof i fou també redactor en els orígens d’aquesta revista— el fet és menys habitual entre científics, molt menys proclius a despenjar-se amb romanços i ficcions. No és el cas de Pere-Joan Cardona. L’home, que va néixer a Manresa l’any 1967, és mundialment conegut com a investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, una malaltia infecciosa sobre la qual ha dirigit múltiples projectes perseguint nous mètodes profilàctics i terapèutics, i on destaca el desenvolupament de la vacuna RUTI. Doncs bé, el doctor Cardona, que ja va guanyar l’any 1988 el premi Pere Calders de narrativa, va presentar amb qui fou el seu company d’institut aquest Homo Femeninus a qui Oriol Pérez qualificà tot just d’entrada de llibre profètic i al costat del qual Orwell i Huxley haurien fet curt: «es tracta dels perills del domini pel poder de la ciència!». Josep Tomàs prengué el relleu a Pérez i en una primera reacció espontània manifestà al públic que omplia la Parcir que «potser el llibre és més bo i tot del que ens pensàvem!». Va ser ell qui atacà el nus de la ficció, quan al món, després d’una pandèmia s’organitza la reproducció controlada. «I què passa quan artificialitzem la reproducció? Quin és el paper dels homes aleshores?». No ho desvetllarem ara, però la presentació prengué el to de conversa on Cardona va fer gaudir dels seus coneixements i reflexions en veu alta, començant per titllar la natura de caòtica « i per això els humans hem de tenir capacitat d’improvisació contra el caos absolut» tenint en compte que «nosaltres evolucionem amb una generació cada vint-i-cinc anys, però un virus ho fa en cosa d’hores i una bactèria... en minuts!». Ara bé, en un món on el cromosoma Y deixés de tenir importància — entre els mamífers, el cromosoma Y conté el gen que activa el desenvolupament embrionari cap a mascle— potser hi hauria el risc  que les dones volguessin imitar els homes i reproduir el patriarcat amb tota la violència i jerarquia —...i sense necessitat d’homes! Ja es veu que la troca s’embolica, és clar, però qui en vulgui el desenllaç s’haurà de llegir el llibre que, posats a dir, és volgudament de gènere incert.

Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.

Qui no coneix Imma Clarena?

Aquest mes de febrer El Pou de la gallina ha parlat del testimoni de les xemeneies industrials que un dia van ser imatge i metàfora de Manresa. L'Editorial cita Pla, és clar, parlant d'aquella Guia de Catalunya on fa seixanta anys va definir la nostra ciutat de laboriosa i tenaç, també levítica. Una suma de fàbriques i convents que feien capitalejar Manresa al cor de Catalunya. Però és que, enmig d'aquella oferta tecno-espiritual, també fa seixanta anys que va néixer a Manresa una empresa dedicada a la publicitat. Ho recollim, amb una altra il·lustració genial de Maria Picassó, al Qui no coneix. Avui Publicitat Clarena acaba d'abaixar la persina però, amb Imma Clarena, recordem que durant dècades des de casa seva ens van omplir les bústies de propostes més o menys vagues de felicitat. Aleshores que el món anava sobre paper i estèvem convençuts que el futur sempre seria una mica millor!

Imma Clarena,
felicitat a la bústia

És gros, però quan llegireu aquest retrat l’agència de publicitat Clarena ja haurà plegat veles: haurà estat el divendres 31 de gener i la seva responsable, Imma Clarena i Boix podrà finalment jubilar-se. «Ara era el moment de fer-ho». Però fer-ho també costa, perquè han estat molts anys de publicitat arreu del Bages —i el Berguedà i Solsonès cada setmana, si era convenient! Dècades d’encartellar parets per concerts i discoteques, de repassar milers d’edificis bústia a bústia amb tota mena de reclams comercials, de lleure o polítics. O contractar anuncis per als diaris, revistes, ràdio o el cinema i tot, aleshores que a Manresa hi havia deu cinemes a tot estrop. El seu pare, l’Ignasi Clarena, era un veritable innovador. Venia de fer assegurances, però va descobrir el món de la publicitat i s’hi va quedar per sempre, des de 1963. «Jo havia acabat de néixer, un any abans, tercera de les quatre germanes Clarena, i soc la que es va quedar de relleu...». El pare hi feia de tot, i també la mare, Teresa Boix: van començar al menjador familiar però de seguida van trobar aquell local davant de casa, al carrer Urgell, i no se n’han mogut mai més. «Fins i tot hi havia ofertes laborals a l’aparador. Ho publicitàvem pràcticament tot!», recorda l’Imma, que es va incorporar al negoci familiar quan es va jubilar la seva mare. Abans havia estudiat al Lacetània, el cicle d’Administratiu, i també va passar pel cau de la Seu. Esquiadora, la primera feina va ser com a secretària de la secció d’esquí, al Centre Excursionista Montserrat. Però amb vint-i-pocs anys ensopega el boom de feina i comença per introduir la informàtica a Publicitat Clarena: «Abans, amb els pares, tota la gestió era manual, però la feina es multiplicava. Ara quedem mitja dotzena, però vam arribar a ser 18 persones de plantilla, i amb tothom assegurat, eh!?». El cas és que Clarena va aconseguir guanyar la distribució d’aquell nou Pryca a Manresa i calia fer arribar les ofertes arreu de la comarca, a vegades tres cops en quinze dies. Recordeu els palets carregats de paper a la plaça Valldaura? Les onades podien ser de 80 a 120.000 exemplars repartits en tres dies! Clarena ha treballat fins el darrer moment amb el grup Carrefour, omplint una i una altra vegada les 35.000 bústies que ho permeten. «I plego feliç: ha estat una feina que dona molta independència, tot i que els darrers anys també se m’ha anat fent monòtona. Sempre retallant despeses i patint. I, si vols fer les coses bé, no sempre surten els números. Vaja, ben just aguantar!». Sola al capdavant del negoci, ara l’Imma s’imagina que podrà fer vacances, anar a caminar, al cine i al teatre, que tot li agrada. Això i estar amb les filles o amb la mare, i potser anar-se’n vuit dies a Cadaqués. Per tota la resta, Manresa perd una altra d’aquelles estructures de ciutat que capitaleja, sentimentalment a l’alçada de Cal Jorba, la Pirelli o CaixaManresa: adéu a publicitat Clarena! L’Imma, que resultarà ser una dona eminentment pràctica, de seguida us matisa el dol: «al darrer moment potser encara hi haurà relleu. Una empresa de Sant Joan ha guanyat el nou concurs Carrefour i, si la volen, jo els regalo la nostra cartera de clients, sense cap problema, de debò. Només vull tranquil·litat». I és així que l’Imma ha anat repartint també l’arxiu que el seu pare conservava, i ara el local és pràcticament net de flyers i cartells mentre, amb la seva gosseta a la vora, rep la visita d’antics repartidors que saben que, amb l’adéu de Clarena, es tanca un altre episodi de la nostra història col·lectiva.

Miquel Vilajeliu: la història no vol literatura

A les acaballes de l'any passat vaig poder entrevistar a casa seva Maria Teresa Vilajeliu per a la revista El Pou de la gallina. El tema era la poliomielitis i, en el seu cas, la que li van diagnosticar l’any 1949, tot just amb nou mesos de vida. I vam acabar parlant de la seva família, és clar. Especialment de l’esforç que van haver de fer els seus pares per atendre aquella malaltia des d’una economia precària. Ella mateixa recordava que aleshores encara no hi havia cap vacuna al món, que al nostre país la seguretat social era inexistent i que tota l’assistència era pagant. I deia: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i vuit mesos en un camp de concentració. De fet, quan va passar la frontera i va veure que els francesos els feien deixar les armes, ja va tenir clar que Europa no ajudaria pas a la República...». Jo m’ho escoltava embadalit, potser massa i tot. I és que la Maria Teresa Vilajeliu és un tros d’història viva de la nostra ciutat i ella s’explica amb una bona dosi de passió: només heu de rellegir l'entrevista que li va fer Jordi Sardans al mateix Pou, publicada el setembre de 2023, on aleshores vaig poder exercir de fotògraf. El cas és que fa dos mesos tornava a ser amb la Maria Teresa, que s'explicava a raig. I per això, quan em va dir que també la seva mare se n’havia anat a França, acabada la guerra, acollida a Caen, a la Normandia, em va fer l’efecte que mare i pare se n’hi havien pogut anar plegats... i així mateix ho vaig publicar. I no! Miquel Vilajeliu no va anar mai a Caen, només hi va anar la seva dona, l’Encarnacion, amb dos nebots més amb una colla d’Alguaire, el poble d’on ella era. En acabat, ningú sap on es van trobar tots dos, però sí que van tornar de França plegats creient-se allò que, en absència de delictes de sang, a ningú li passaria res. El resultat van ser vuit mesos de camp de concentració per Miquel Vilajeliu i un retorn penós a Manresa. «Estava a la llista negra, i durant tres anys ningú li va donar feina, de manera que anava fent de drapaire, abans no va poder entrar finalment a treballar a la Maquinària Industrial». Segona esmena, doncs: no hi va haver cap mili de tres anys. «—No, la mili el meu pare ja l’havia feta abans de la guerra!». D’on m’havia tret jo aquella idea? No ho sé. Però em faig creus de com la conversa s’havia barrejat en els gargots de les meves notes per acabar embolicant la troca. És clar que la història era, literàriament, tan bona! Aquest anar i venir per França tenia uns tints tan rodoredians... I amb tot, certament no li calia més literatura a la història de Miquel Vilajeliu i Encarnación Roig. Les coses tal com siguin. I va ser que van tornar de França i que, després de tres embarassos estroncats, del quart en va néixer la Maria Teresa, i que la van ajudar a créixer contra tots els obstacles. I sempre es van sentir orgullosos de cada nou repte assolit per la filla, que no n’han estat pocs. I tot això —deixem-ho clar ara i per sempre— sense necessitat de passar plegats per la Normandia o bé repetir cap any de servei militar... I pel que fa a la polio, al reportatge d'El Pou de la gallina que trobareu a la xarxa ja hi apareix el text esmenat acompanyat de la mateixa foto de l'àlbum famiiar, tots tres un matí a la plaça de la Reforma. Que hauria de quedar així:

Tota una vida amb la polio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Maria Teresa Vilajeliu Roig  

(Manresa, 1949)

«S’ha d’insistir en la qüestió de les barreres arquitectòniques 

perquè la gent que no té problemes de mobilitat no pensa mai en nosaltres»

Quan a Teresa Vilajeliu li van diagnosticar la poliomielitis no hi havia encara cap vacuna al món: tenia tot just nou mesos. «A primers de desembre vaig passar una febrada i la mare m'explicava que només movia els ulls. El pediatra, que era el doctor Selga, de seguida ens va enviar al Clínic. Aleshores encara no hi havia seguretat social, i tot era pagant». I afegeix: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i després vuit mesos en un camp de concentració. I amb aquest currículum, qui trobava feina?». Els pares, però, faran tots els esforços possibles, i la Teresa comença a anar regularment a Barcelona per un tractament de corrents, atesa pel doctor Lluís Gubern Salisachs. «No l’oblidarem mai  perquè l’any 54 em va operar d’una cama, i gratis. Ho va gestionar ell mateix des del Hospital del niño pobre, a càrrec d’unes monges. A Manresa res de res, perquè Sant Joan de Déu aleshores només acollia nens».

 

Amb l’operació als cinc anys ja li van  pronosticar que tornaria al quiròfan amb el creixement del tendó d’Aquil·les. «Va ser als dotze anys, a l’octubre, perquè ja no vaig començar el curs. I, com la primera vegada, em vaig estar tres mesos amb les dues cames enguixades fins a sota genoll. El mateix doctor i al mateix lloc. I tot que semblava que hauria de repetir curs, al final no va ser necessari perquè sempre t’esforçaves molt. De fet, t’operaven i et deien“ara esforça’t per ser com els demés” i això no hauria de ser ben bé així»

 

La Teresa recorda de la primera operació que ja va començar a anar a escola tard, quan els nens ja feia dos anys que feien parvulari, «i encara es pot dir que vaig estar de sort perquè un veí, d’una família immigrant que s’estava a les golfes, em va ensenyar a llegir». Els seus pares, conscients que no podria treballar pas en una fàbrica, li van procurar uns bons estudis, a l’escola de Sant Francesc, amb les monges. «Totes les meves companyes eren filles de famílies importants a Manresa, però mai em vaig sentir discriminada. Si de cas me’n vaig sentir de part de les monges: “¡Vilajeliu, anda bien!”. Em treien de la processó perquè es veu que la desequilibrava. O de les representacions, de la coral, perquè jo necessitava una cadira o es veia que anava coixa...». Als quinze anys tindrà l’oportunitat d’anar a la Universitat laboral de Tarragona, «però jo havia vist treballar els meus pares com mules. Aleshores ens havien enviat a viure al Xup, i vaig decidir començar a treballar.» Entre d’altres llocs va passar per la Lemmerz, també fou regidora pel PSC al primer ajuntament democràtic i, posteriorment, va aconseguir plaça per oposició a Hisenda. «I als 52 anys encara vaig acabar la carrera de Geografia, que la vaig disfrutar molt!».

 

La Teresa recorda amb molt afecte el suport de la seva mare, que la va poder acompanyar fins als 46 anys. «Després, a mesura que em feia més gran em cansava molt més, no atrapava la feina, van arribar les primeres baixes... Em vaig jubilar per llarga malaltia als 57 anys. Ara vaig amb cadira de rodes elèctrica, puc viure sola i soc autosuficient. I si cal tinc molt bons amics que m'ajuden».

 

També té contactes amb l’associació post-pòlio i s’ha documentat sobre el tema. «Aquella obsessió per esforçar-se! Avui sabem que quan se’ns moren neurones motores hem de preservar les que ens queden, no pas forçar-les. I en canvi de joves volíem fer vida normal, portar motxilla i anar d’excursió... ». Encara fa pocs anys, amb el reconeixement d’invalidesa «recordo que vaig començar a anar al gimnàs, i aquell “cada dia una mica més” va ser un error ja que encara se’m va ressentir més tot». I malgrat tot, tota ella batega vitalisme: «He hagut d’anar deixant cosetes, és clar. Em vaig treure el cotxe o he deixat de viatjar, que ho havia fet i molt». I al tram final de la conversa planteja un altre reportatge que parli de barreres arquitectòniques, «que aquí també tindria moltes coses a dir, eh? A l’alcalde Aloy ja li foto sovint la xapa! Però és que hem d’insistir, perquè la gent que no té problemes de mobilitat no hi pensa mai en nosaltres»

En la mort d'Albert Canal

Ara fa deu dies vaig publicar a la web d'El Pou de la gallina un article dedicat a Albert Canal, que tan prematurament ens ha deixat. Publicar-lo inicialment al Pou tenia tot el sentit: sempre vaig pensar que l'entrevistaria un dia o altre per la revista. Perquè sempre vaig pensar que ens quedava temps. Anava errat. I em sap molt greu...

En la mort d'Albert Canal 

S’ha mort l’Albert Canal Monrós. A la impensada. I no me’n sé avenir. Waterpolista olímpic, promotor del Nat’s i un grapat de gestes en el món de l’esport, l’Albert acabava de fer 63 anys i el recordo vivament perquè va ser el meu veí i amic de la primera infantesa, company de jocs, anant del pis de l’un al de l’altre. També les mares s’havien fet amigues en aquell veïnat cordial que s’aplegava a la carretera del Pont de Vilomara, 72. Amb l’Albert tot just ens portàvem quinze dies i des de sempre que vam jugar molt, i vam fer molts berenars plegats de pa amb xocolata o, a l’estiu, de pa amb vi i sucre. Com que tota la seva família era molt de la piscina de Manresa ben aviat ens hi deixaven sols a passar les tardes d’estiu. Ell tenia els entrenaments, és clar, però la resta era temps nostre abans no arribés el vespre, quan ens vindrien a buscar els pares... I anàvem a la mateixa escola Albor, una petita escola de barri, fins que l’Albor es va fondre amb la Rial i els nostres camins començaren a bifurcar-se: l’Albert aleshores va anar a estrenar el nou col·legi Oms i de Prat i els germans Fontdevila vam passar a la Rial. Però tot i així, encara vam jugar molts migdies al Palé, en unes partides que es feien eternes, i que quedaven parades en una taula de casa seva, d’un dia a l’altre. Però ens fèiem grans i a l’Albert l’esport l’absorbia més i més, i els seus entrenaments es van multiplicar, finalment abocats al waterpolo. Una carrera fulgurant, al costat de tota la colla manresana que fou aquell equip.

Molts anys després, a El Totxo, el butlletí del barri on jo col·laborava, recordo que li vaig fer una entrevista. Ell venia de Los Ángeles i el títol va ser senzill: Albert Canal, el veí olímpic. Perquè l’Albert era això, un esportista tan olímpic com proper, senzill i afable, generós, que vivia al nostre barri de la Sagrada Família, i que amb la més gran naturalitat des de molt jove havia viatjat triomfalment arreu del món. I que em deixava distret quan deia «Hem anat a Polònia». Polònia! O bé Holanda o —el record és confús— molt més lluny, fins al mateix Orient. «I què has vist? Què has dut?», jo li preguntava. «No res, de la piscina a l’hotel i l’endemà tornar a la piscina». D’això ja en fa mig segle, i cadascú amb la seva experiència ens vam anar allunyant. Va estudiar INEF i de seguida va tenir cotxe per anar amunt i avall, com una persona resolta i decidida. I es va sortir de tot: va ser olímpic, va fer una bona família i va saber impulsar un gimnàs amb cara i ulls. Enmig ens quedaven els pares —i parlar de la relació dels nostres pares seria tota una altra història. O els vincles teatrals amb la seva germana, la Teti. El cas és que amb l’Albert la relació es va reduir a les salutacions cordials, cas de coincidir en algun lloc. I sempre vaig pensar que algun dia el tornaria a entrevistar, ara per a El Pou de la gallina, però sempre ho ajornava, convençut que de primer calia fer sa mare, la Lola, que ja suma anys molts anys i —ara més— adversitats de tota mena i magnitud. I té, al final l’entrevista de l’Albert no haurà pogut ser. Ara em retrec de deixar sempre les coses per més endavant. I aquesta manca de lògica que ens fa sentir perdurables en el temps, oblidant la terrible fragilitat de què som fets.

Dilluns, abraçats amb la seva mare al tanatori, el primer que em va dir la Lola, sanglotant, va ser que «ara ja no se’t menjarà més les olives!». I entre llàgrimes per un moment ens vam enriolar mentre volàvem directament a la infantesa compartida, aquell migdia que dinant a casa seva, l’Albert em va prendre la darrera oliva del meu plat. Quin tip de plorar! I és que en el meu desconsol de criatura jo no volia pas una altra oliva de les que la Lola m’oferia d’un pot sencer. Jo volia precisament aquella oliva irrecuperable! Com ara, que voldria saber que tot això no és veritat, que l’Albert encara hi és, que podrem fer l’entrevista, que ens posarem al corrent de tants anys d’absència en lloc de plorar aquesta mort prematura, injusta i dissortada que ara ens aclapara.

No sé com és que a casa conservàvem aquesta foto, del dia del bateig de la Maria Teresa Canal, la Teti. Hi ha el Tavi i la Lola, amb la criatura a coll. Potser és que la va la va fer el meu pare? Ho ignoro, però a primer terme, i asseguts a la vorera, de costat, l'Albert i jo. I al darrera... en Ramonet? Quin un! Era cosí de l'Albert, i al nostre costat —dos nanos d'una candidesa extrema— es pot dir que aleshores era veritablement la pell del diable!

Qui no coneix Lola Terra?

El número de gener d'El Pou de la gallina era dedicat als nens i nenes de la pòlio a Manresa. I ha estat un tema llarg, carregat d'històries personals i, potser per això, també llegit i comentat... Però, abans d'acabar la revista, encara hi vam plantificar un nou capítol del »Qui no coneix» que aquesta vegada ocupa Lola Terra. De la nissaga Terra: una dona de caràcter, i amb vocació educadora!

Lola Terra Solà,
la vocació educadora

I a Manresa, qui no coneix els germans Terra? La Lola n’és la tercera, nascuda el 1955, després de la Clara i el Martí, i abans del Vicenç, en una nissaga lligada per sempre a la botiga familiar de material d’oficina. El pare, Francesc, fou part de la Lleva del biberó seguit d’una llarga mili a l’Àfrica, de la que va anar a refer-se a Moià on sortosament coneixeria la Maria de cal Carreter. Inquiet de mena i cristià fervent, «el pare ja havia treballat al banc Popular, i fins havia portat la fàbrica de galetes La Polar, allà a tocar del Kursaal. També feia d’administrador de finques…» Però quan va poder aconseguir la representació de la casa Normu no s’ho va pensar dos cops: obriria botiga i ho va fer amb aquell rètol que es burlava de les lleis franquistes i que acompanyava el cognom propi amb un globus terraqüi. «Vivíem a la planta baixa de la torre Busquet —recorda la Lola— a la carretera de Viladordis, una finca amb bosc, granja, piscina i un jardí amb 200 espècies d’arreu del món!». La Lola de seguida va tenir vocació educadora, començant per tots els cangurs que feia a les famílies del cau, al Cardenal Lluch. I amb el seu caràcter fort i curiós tot l’atreia... a excepció dels estudis. «Se’m feien molt costa amunt, la veritat». I amb tot als 18 anys és puericultora i, amb la Montserrat Mestres i la Rosa Pintó, des de Caritas reben la proposta d’atendre canalla de famílies immigrades els caps de setmana, i fins de dur-los de colònies a Calders i tot! Seguint aquest itinerari, aterrarà al parvulari de la parròquia de la Sagrada Família. Són nens i nenes des del primer any i fins als sis, i sortien havent après de llegir i escriure. Integrada en un equip de voluntat renovadora, es feien tot el material a partir de les 7 de la tarda quan s’acabava la jornada! La funció d’aquell servei parroquial era de pura suplència i al cap dels anys va caldre plantejar-se’n el tancament. La Lola aleshores fa la prova dels 25 anys per anar a la universitat i, també, aprova les oposicions de la Generalitat de Catalunya, i estrena la llar d’infants Picarol: hi sumarà 29 anys! Però quan en compleix cinquanta, una operació d’esquena li capgira els esquemes: «Ja no podia estar amb nens i nenes tan xics, i al final des del Departament em van passar a l’escola Sant Ignasi». S’hi estarà vuit anys «i hi vaig aprendre molt, en un equip d’infantil incansable». Només faltarà un retorn de caire administratiu de dos anys, altra vegada a la Picarol, per poder-se jubilar, just abans de la covid, amb 64 anys. És, ras i curt, una dona de caràcter, emocional també: «És que si no n’arribo a tenir, de caràcter, ara m’arrossegaria!». En el currículum, dos matrimonis, tres criatures, i quatre pautes de jubilació activa. Perquè la Lola encara està compromesa a l’associació de veïns del barri de Passeig i Rodalies com a secretària, en un relleu d’aquells que reclamaven tacte i dedicació. Independentista per convicció, també té temps de participar als EnCants i Tradiball Endansa o la companyia de teatre Sargantana. I de tant en tant, també emprèn algun viatge. Enamorada de la natura on es va capbussar de menuda, és la natura qui li ha fet estimar l'art: «M'agrada dibuixar ninots, situacions de moments de vida... Si hagués pogut m’hi hauria dedicat! Però sobretot defenso la importància d’emocionar-se, de gaudir de les arts, la música, exposicions, teatre o de l’obra dels artistes i artesans: tot el que transmeti una pau interior, i que vaig tenir la sort d’aprendre dels meus pares i també de la meva germana». I que és la motxilla que encara avui l’acompanya i no ha deixat mai de fer-li costat.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener a El Pou de la gallina hi vaig recollir la xerrada de les germanes Carme i Imma Puig Antich, en un vespre vibrant a Òmnium Cultural. Mig segle després del seu assassinat, és bo percebre que aquell episodi no fou estèril, i que va saber revoltar tanta gent. I conservar plegats una certa malfiança de tot allò que ens arriba des del poder com a definitiu i incontestable. Perquè molts cops és més que discutible i —l'esperança té un punt de revolucionària— encara menys definitiu.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

Les germanes Carme i Imma Puig Antich van ser a Manresa el dimecres 18 de desembre en una conversa que es va fer a l'Espai Òmnium, organitzada conjuntament amb l'Associació Història i Memòria. Les acompanyava el periodista Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert. L’acte commemorava el 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974. «Ha estat un any intens i esgotador —deia l’Imma— però cinquanta anys després conservem la indignació». El tema va marcar tota una generació, tal com van mostrar els records de molts dels participants a l’acte. I les dues germanes també en van rememorar l’horror: «Teníem 19 i 27 anys, i el dia del judici sentíem l’odi dels militars, va ser terrible, amb tots els testimonis de la defensa que ens van ser negats». I l’Imma afegeix: «En Salvador no era innocent, però tampoc era culpable d’allò que se l’acusava. I la nostra lluita des del primer dia és que no passi per ser un assassí, que és allò que el franquisme volia». Jordi Panyella va recordar que al Salvador li van demanar dues penes de mort. I l’Imma afegeix: «I la sentència, immediata, va ser feta amb la denegació de tots els drets. Per això diem que va ser un crim d’estat». I afegeix: «La nostra fidelitat és la revisió del judici». La Carme recorda que el passat mes d’octubre, el Govern central va declarar nul·la la sentència i que va entregar a les germanes una declaració de reconeixement i reparació en un acte a Madrid. «I a nivell humà fa dos mesos vam estar molt contentes, però això no canvia el judici. Perquè tot i reconèixer que “va tenir un judici injust” enlloc no diu que el judici quedi anul·lat. S’ha de sobreentendre...». Paradoxalment, si no fos per la maniobra del règim, avui d’aquell anarquista Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) no en parlaria ningú, tot just un grup de catorze o quinze militants. «Però són ells qui en feren un mite». Al capdavall, l’Imma i la Carme recorden que «tot allò que vam viure nosaltres és molt bèstia, però quan et poses en aquell món tan brutal, amb la quantitat de penes i desgràcies que hi va haver a tots cantons penses: això s’ha d’explicar!». I, incansables, agraeixen a tothom aquest llarg acompanyament que fa mig segle que dura.

Com la més humil carbassa

Avui que encetem la setmana dels barbuts —fa veritablement un fred que pela!— els d'El Brogit del Montserrat ens tornarem a trobar per preparar un tercer número d'aquesta nova etapa de la revista. De la d'octubre —vam fer 108 pàgines!— en recupero i consigno aquesta endreça, que volia ser premonitòria d'aquest fred i de la nostra continuïtat. Amb una extraordinària foto d'Eli Camparola:

Com la més humil carbassa                                       

que a l’estiu creix amb delit,                                     

bo i ajocada, feliç                                                       

d’aprofitar la calor,                                        

així ara aquest Brogit

compleix el seu compromís                                                  

i ve al punt de la tardor.

 

Que siguin aquests papers

de companyia i abric  

per cada hora que passa

d’hivern fred, sense dolçor.

I amb un desig decidit:

que com fa cada carbassa,                            

ens en deixi la llavor.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

Aquest mes de gener, a El pou de la gallina, amb Jordi Estrada i Jaume Puig publiquem un reportatge coral: Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio. Tot de testimonis de Manresa, retratats per Enric Casas, certifiquen que aquella terrible malaltia ni va ser atesa ni ho acaba de ser ara. Perquè la pòlio no se'n va i els seus efectes al cap dels anys sovint s'accentuen.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. 

A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Una malaltia paralitzant

 

Fa vora setanta anys, la malaltia feia estralls arreu del món però, entre nosaltres, la negligència del franquisme ho va acabar d’empitjorar, quan les autoritats sanitàries van decidir no fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta contra la poliomielitis, que a finals de la dècada dels cinquanta era una veritable pandèmia. Només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se —hi havia qui anava a comprar-la a Andorra! Però el fet és que les xifres superaven els 2000 casos anuals arreu de l’estat. I no van reduir-se veritablement fins el 1963, quan finalment van començar campanyes per subministrar, per via oral, la nova vacuna d’Albert Sabin, popularment coneguda com «la del terròs de sucre». Ras i curt, en una sanitat pública desballestada, la sorda disputa entre falangistes i l’exèrcit pel control del poder havia fet perdre més de vuit anys. I això amb efectes crònics —fins i tot mortals— en milers de criatures. Per si no n’hi hagués prou, la posterior relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris de l’època van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d'Espanya fins el 1988.

 

Almenys a Manresa, el Sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir aleshores un equipament especialitzat, adreçat inicialment als nens, mentre el país sumava milers de damnificats que s’han hagut de fer grans amb la càrrega de la pòlio. Una càrrega que començava amb l’esforç de les pròpies famílies que, sovint, van haver d’assumir tota la despesa de tractaments, hospitalitzacions, desplaçaments o material ortopèdic. I ara, al cap del temps, aquells que van sobreviure a la malaltia amb seqüeles d’intensitat diversa han d’afrontar encara individualment el darrer capítol de l’afectació, que és la seva fase degenerativa. Per això alguns d’ells es van organitzar reclamant el seu reconeixement per tal d’incorporar la pòlio a la nova Llei de Memòria Democràtica —aprovada a Madrid l’octubre de 2022— així com l’obligació d’investigar què va passar i, també, proporcionar atenció sanitària i social als afectats. 

 

Avui, els Associats de Pòlio i Post-pòlio de Catalunya volen visualitzar, modificar i millorar les mancances socials, sanitàries i arquitectòniques amb que sovint aquest col·lectiu es troba. I que ara mateix envelleix esperant una més gran diligència en la seva afectació. Els testimonis amb qui des d’El Pou de la gallina hem parlat, sense ser una mostra exhaustiva, sí que presenta una diversitat d’històries manresanes que permeten comprendre l’impacte d’aquell fet i les seqüeles que fins avui se n’han derivat. 

(Fragment inicial. La foto, de l'Orde de Sant Joan de Déu, mostra la terrassa de l'antic Sanatori a Manresa, a la dècada dels anys cinquanta, amb la pràctica de l'helioteràpia)