Miquel Vilajeliu: la història no vol literatura

A les acaballes de l'any passat vaig poder entrevistar a casa seva Maria Teresa Vilajeliu per a la revista El Pou de la gallina. El tema era la poliomielitis i, en el seu cas, la que li van diagnosticar l’any 1949, tot just amb nou mesos de vida. I vam acabar parlant de la seva família, és clar. Especialment de l’esforç que van haver de fer els seus pares per atendre aquella malaltia des d’una economia precària. Ella mateixa recordava que aleshores encara no hi havia cap vacuna al món, que al nostre país la seguretat social era inexistent i que tota l’assistència era pagant. I deia: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i vuit mesos en un camp de concentració. De fet, quan va passar la frontera i va veure que els francesos els feien deixar les armes, ja va tenir clar que Europa no ajudaria pas a la República...». Jo m’ho escoltava embadalit, potser massa i tot. I és que la Maria Teresa Vilajeliu és un tros d’història viva de la nostra ciutat i ella s’explica amb una bona dosi de passió: només heu de rellegir l'entrevista que li va fer Jordi Sardans al mateix Pou, publicada el setembre de 2023, on aleshores vaig poder exercir de fotògraf. El cas és que fa dos mesos tornava a ser amb la Maria Teresa, que s'explicava a raig. I per això, quan em va dir que també la seva mare se n’havia anat a França, acabada la guerra, acollida a Caen, a la Normandia, em va fer l’efecte que mare i pare se n’hi havien pogut anar plegats... i així mateix ho vaig publicar. I no! Miquel Vilajeliu no va anar mai a Caen, només hi va anar la seva dona, l’Encarnacion, amb dos nebots més amb una colla d’Alguaire, el poble d’on ella era. En acabat, ningú sap on es van trobar tots dos, però sí que van tornar de França plegats creient-se allò que, en absència de delictes de sang, a ningú li passaria res. El resultat van ser vuit mesos de camp de concentració per Miquel Vilajeliu i un retorn penós a Manresa. «Estava a la llista negra, i durant tres anys ningú li va donar feina, de manera que anava fent de drapaire, abans no va poder entrar finalment a treballar a la Maquinària Industrial». Segona esmena, doncs: no hi va haver cap mili de tres anys. «—No, la mili el meu pare ja l’havia feta abans de la guerra!». D’on m’havia tret jo aquella idea? No ho sé. Però em faig creus de com la conversa s’havia barrejat en els gargots de les meves notes per acabar embolicant la troca. És clar que la història era, literàriament, tan bona! Aquest anar i venir per França tenia uns tints tan rodoredians... I amb tot, certament no li calia més literatura a la història de Miquel Vilajeliu i Encarnación Roig. Les coses tal com siguin. I va ser que van tornar de França i que, després de tres embarassos estroncats, del quart en va néixer la Maria Teresa, i que la van ajudar a créixer contra tots els obstacles. I sempre es van sentir orgullosos de cada nou repte assolit per la filla, que no n’han estat pocs. I tot això —deixem-ho clar ara i per sempre— sense necessitat de passar plegats per la Normandia o bé repetir cap any de servei militar... I pel que fa a la polio, al reportatge d'El Pou de la gallina que trobareu a la xarxa ja hi apareix el text esmenat acompanyat de la mateixa foto de l'àlbum famiiar, tots tres un matí a la plaça de la Reforma. Que hauria de quedar així:

Tota una vida amb la polio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Maria Teresa Vilajeliu Roig  

(Manresa, 1949)

«S’ha d’insistir en la qüestió de les barreres arquitectòniques 

perquè la gent que no té problemes de mobilitat no pensa mai en nosaltres»

Quan a Teresa Vilajeliu li van diagnosticar la poliomielitis no hi havia encara cap vacuna al món: tenia tot just nou mesos. «A primers de desembre vaig passar una febrada i la mare m'explicava que només movia els ulls. El pediatra, que era el doctor Selga, de seguida ens va enviar al Clínic. Aleshores encara no hi havia seguretat social, i tot era pagant». I afegeix: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i després vuit mesos en un camp de concentració. I amb aquest currículum, qui trobava feina?». Els pares, però, faran tots els esforços possibles, i la Teresa comença a anar regularment a Barcelona per un tractament de corrents, atesa pel doctor Lluís Gubern Salisachs. «No l’oblidarem mai  perquè l’any 54 em va operar d’una cama, i gratis. Ho va gestionar ell mateix des del Hospital del niño pobre, a càrrec d’unes monges. A Manresa res de res, perquè Sant Joan de Déu aleshores només acollia nens».

 

Amb l’operació als cinc anys ja li van  pronosticar que tornaria al quiròfan amb el creixement del tendó d’Aquil·les. «Va ser als dotze anys, a l’octubre, perquè ja no vaig començar el curs. I, com la primera vegada, em vaig estar tres mesos amb les dues cames enguixades fins a sota genoll. El mateix doctor i al mateix lloc. I tot que semblava que hauria de repetir curs, al final no va ser necessari perquè sempre t’esforçaves molt. De fet, t’operaven i et deien“ara esforça’t per ser com els demés” i això no hauria de ser ben bé així»

 

La Teresa recorda de la primera operació que ja va començar a anar a escola tard, quan els nens ja feia dos anys que feien parvulari, «i encara es pot dir que vaig estar de sort perquè un veí, d’una família immigrant que s’estava a les golfes, em va ensenyar a llegir». Els seus pares, conscients que no podria treballar pas en una fàbrica, li van procurar uns bons estudis, a l’escola de Sant Francesc, amb les monges. «Totes les meves companyes eren filles de famílies importants a Manresa, però mai em vaig sentir discriminada. Si de cas me’n vaig sentir de part de les monges: “¡Vilajeliu, anda bien!”. Em treien de la processó perquè es veu que la desequilibrava. O de les representacions, de la coral, perquè jo necessitava una cadira o es veia que anava coixa...». Als quinze anys tindrà l’oportunitat d’anar a la Universitat laboral de Tarragona, «però jo havia vist treballar els meus pares com mules. Aleshores ens havien enviat a viure al Xup, i vaig decidir començar a treballar.» Entre d’altres llocs va passar per la Lemmerz, també fou regidora pel PSC al primer ajuntament democràtic i, posteriorment, va aconseguir plaça per oposició a Hisenda. «I als 52 anys encara vaig acabar la carrera de Geografia, que la vaig disfrutar molt!».

 

La Teresa recorda amb molt afecte el suport de la seva mare, que la va poder acompanyar fins als 46 anys. «Després, a mesura que em feia més gran em cansava molt més, no atrapava la feina, van arribar les primeres baixes... Em vaig jubilar per llarga malaltia als 57 anys. Ara vaig amb cadira de rodes elèctrica, puc viure sola i soc autosuficient. I si cal tinc molt bons amics que m'ajuden».

 

També té contactes amb l’associació post-pòlio i s’ha documentat sobre el tema. «Aquella obsessió per esforçar-se! Avui sabem que quan se’ns moren neurones motores hem de preservar les que ens queden, no pas forçar-les. I en canvi de joves volíem fer vida normal, portar motxilla i anar d’excursió... ». Encara fa pocs anys, amb el reconeixement d’invalidesa «recordo que vaig començar a anar al gimnàs, i aquell “cada dia una mica més” va ser un error ja que encara se’m va ressentir més tot». I malgrat tot, tota ella batega vitalisme: «He hagut d’anar deixant cosetes, és clar. Em vaig treure el cotxe o he deixat de viatjar, que ho havia fet i molt». I al tram final de la conversa planteja un altre reportatge que parli de barreres arquitectòniques, «que aquí també tindria moltes coses a dir, eh? A l’alcalde Aloy ja li foto sovint la xapa! Però és que hem d’insistir, perquè la gent que no té problemes de mobilitat no hi pensa mai en nosaltres»