dimarts, 31 de desembre del 2019

ERC, 25 anys després del meu compromís

I hem arribat a cap d'any. Enllestim el 2019 i afrontem el 2020 amb tota l'energia que sigui possible, perquè no serà un any fàcil. Només cal fixar-se en les darreres hores: la possibilitat de subscriure un acord amb el PSOE espanyol ha despertat tota mena d'alarmes —i alguns histerismes. Però cal serenitat i fermesa: mantenim l'escepticisme i no som ingenus, perquè el PSOE no dona prou mostres de credibilitat, però som davant una oportunitat que podem aprofitar. Al capdavall, tot just hem fet allò que vam dir que faríem: fer seure el govern espanyol a una mesa de negociació per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, un objectiu per al qual vam rebre el suport d’un milió de vots. I encara vam fer també una consulta a la militància on es va avalar l’estratègia amb un 94,6% de suport, tot plegat certificat per un Congrés nacional com no recordo anteriorment! Ens sentim responsables de posar la nostra força al servei del país. L'acord sobre una mesa de negociació entre governs, una mesa de negociació que representi el país és fonamental. Una mesa que ja ha estat dit, no serà la mesa d’Esquerra Republicana, serà la mesa del govern de Catalunya, la mesa de país, on es puguin portar tots els grans consensos. Estem intentant donar resposta al Sit and talk que plegats hem reclamat al carrer!

I al cap d'aquest any recordo també aquest compromís que no és absent de riscos. Però que obliga a jugar-te el capital polític. A provar-ho. Talment fa 25 anys. 1994. Aleshores vaig dir que sí a ser dins una candidatura d'ERC. I a la tardor vaig acabar per encapçalar-la. I poc temps després vam arromangar-nos en un primer pacte "de l'olivera" a Catalunya. Amb socialistes, iniciativeros i els cupaires d'aleshores. Si ens en van caure de garrotades! Fins ens vaticinaven que no duraríem sis mesos...

No res: tanco 2019 amb el record d'una primera entrevista a Regió7. Han estat 25 anys de reunió setmanal, de pencar a les institucions o al carrer. De comprometre's amb encerts i fracassos. Però per això fem política: per transformar la realitat. O per provar-ho. Tossudament.

Molt bon cap d'any i un agraïment profund a tots aquels amb qui hem compartit aquests anys. I encara més gran amb tots aquells que voldran compartir, des d'un lloc a altre, els propers!

En termes justos, ara m'adono que fa més de 25 anys. La pàgina de Regió7 que signa Anna Vilajosana és del 20 d'octubre de 1994, i explica l'assemblea del dia abans. Jo encara era un "independent" per afavorir el trànsit entre l'Esquerra Nacionalista de Manresa (ENM) i la renovada ERC.

dissabte, 28 de desembre del 2019

L'executiva d'ERC Manresa es renova

Enmig del marasme nadalenc m'adono que no he parlat gens de l'assemblea d'ERC Manresa del dimarts 17 de desembre. D'això en fa quatre dies, però és important. En primer lloc per complir terminis —totes les seccions locals d'ERC tenen sis mesos per reconstituir-se després de les eleccions municipals, i el termini era esgotat. En segon lloc, per buscar un equip que prengués el relleu d'aquell que va aconseguir la victòria de Manresa el mes de maig: de fet, bona part d'aquell executiva ara mateix forma part del govern de la ciutat i, doncs, difícilment podria atendre les tasques pròpies d'una organització política amb caràcter assembleari. I en tercer, i també important, perquè jo havia manifestat sempre que seria president, si m'ajudaven, fins a quatre anys. Un mandat i després renovació. I bé, el cas és que des de l'estiu en Marc Aloy m'havia insistit que l'acompanyés en aquest període transitori entre les eleccions i el seu accés a l'alcaldia, passat l'any que vam pactar amb Valentí Junyent. Ell s'espera a la casa gran i —vindria a ser el tracte— jo continuo presidint fins aleshores la secció local. No cal dir que al setembre ja li vaig dir que sí, només amb la lògica condició que havíem de trobar també la complicitat dels nostres amics i militants. I al capdavall —tot el dia estem d'eleccions!— la convocatòria es va fer pel dia 17, quatre dies abans del 28è Congrés nacional d'ERC. De la nostra assemblea en recordaré un resultat de ple consens —a la búlgara, que en dèiem— i fins i tot algun elogi en termes de persona més mediadora que no presidencialista i —poc que em coneixen— d'home «sense arestes». En fi, tot sigui per la bona causa del país i la ciutat. La proposta d'executiva és profundament renovada i conté un compromís personal: resolt el relleu a l'alcaldia manresana, després també es produirà el meu a la secció local. Fins aleshores, doncs, una pròrroga pactada. O el que ve a ser un relleu en dos temps. D'aquell vespre n'adjunto el discurs que no vaig llegir però que em va servir de guió. Vaig dir més coses —sóc xerraire de mena—i suposo que alguna bestiesa per distendir la solemnitat del moment. De tot plegat, doncs, en queda aquest text i la foto de l'equip que encapçala el post. Compromesos a fer feina i a cedir pas quan ens arribi l'hora!

ASSEMBLEA D’ERC MANRESA 
Dimarts 17 de desembre de 2019

«Avui, com fa quatre anys llargs, torno a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa per presentar-me com a candidat a presidir-la. Ho vaig fer l'estiu de 2015 mogut abans que res per la voluntat de ser útil. De trenar un equip amb un grup municipal que era el més nombrós que mai havíem aconseguit en unes eleccions municipals d'ençà 1979 i que, paradoxalment, semblava abocat a esfilagarsar-se. I doncs l'equip hi va ser, i va créixer sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar en quatre anys vuit jornades electorals més -nou eleccions, per ser exactes- i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Els millors, en el cas de les dues darreres comtesses. (*).

Vuit jornades electorals. I amb un fil conductor que passa per fer política, i fer-la des del debat i l'argumentació. Des d'una indubtable voluntat de diàleg, des d'una tossuda recerca d'acords. Segur que no heu oblidat el Referèndum de l'1 d'Octubre! I doncs els èxits no sempre són immediats, d'acord, però consoliden el nostre discurs republicà i d'esquerra i, encara més, un tarannà que suma adhesions perquè també ha sabut ser generós: o no vam saber sumar amb Junts x sí? Avui encara no ens hem aixecat de cap taula de diàleg, i defensem que un futur referèndum el guanyarem utilitzant la política, perquè el farem —en paraules de Carles Mundó— inevitable. Perquè sumarem una majoria inapel·lable.

Torno a Manresa. Hem obtingut els millors resultats, sí, ni que fos per un grapat de vots, i això indica un camí ascendent i, encara més, una responsabilitat com no teníem des dels anys trenta: la majoria de manresanes i manresans ens coneixen, ens tenen en compte i fins i tot molt sovint es refien de la nostra proposta política, sigui de país o sigui de ciutat. De futur. No sé si parlar encara d'hegemonia, l'hegemonia es guanya cada dia de cada dia i també els diumenges i festius. Però de responsabilitat sí que en parlo, i molta. Tanta, que ja no se'ns permeten sortides fàcils o simbòliques: hem de ser els més rigorosos, els més audaços, els més oberts... i els més generosos i tot. Ho deia fa quatre anys: ja no volem ser un grup d'amics i coneguts autoreferenciats: som aquí per treballar, i treballar per a tota la ciutat.

Potser per això, també, aquests darrers quatre anys no tot han estat flors i violes: a mig mandat, la crisi del Vermell ens va abocar a un exercici de realisme no exempt de dolor. Però, i al mateix temps, ens va desbrossar aquella tardor el camí per aconseguir un ampli consens a l'entorn del que ha estat el nostre candidat a les municipals del mes de maig, en Marc Aloy, imminent alcalde de la nostra ciutat. Fet i fet, de les estones adverses, dels neguits i desacords fa quatre anys que n'obtenim aprenentatges, i fins i tot victòries. Podríem haver fet més, i millor, sens dubte, però jo me'n dono per ben pagat.

D'aquests quatre anys, encara, només voldria afegir uns agraïments, uns agraïments que són sincers: agraïments, a tota la gent d'aquests anys, als que s'hi han anat incorporant, als que van fer GM i als que s'han sumat a la darrera candidatura. A tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos.

Amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o —last but not least— Miquel Àngel Alfaro. Als regidors que foren Pere Culell i Mireia Estefanell, també en Jaume Torras i la Maria Àngels Santolària. I ara mateix la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o Marc Aloy. I tota l'executiva ampliada (**) o les sessions mensuals obertes que són uns invents que hauríem d'exportar perquè ens permet molt sovint fer una sessions molt més riques i participades i comptar amb aportacions lliures del compromís setmanal, però predisposades a col·laborar sempre: implicats. Des d'en Pep Huguet a l'Alba Alsina, en Joan Lluís Santolària, el Marc Vila, en Jofre Oliveras, en Pere Porquet, el Marc Muncunil o en Jordi Vidal. I tants com -excuseu-me'n- ara mateix oblido perquè en temps de campanya els noms se'ns multipliquen i tothom és capaç de posar-s'hi, tots i totes trobem l'hora de ser-hi!

I un pensament exprés per Enric Aloy, que avui també ens acompanya: va ser ell i no ningú més qui em va empènyer en aquest repte que mai havia considerat possible. No sé com se li va acudir, perquè no sóc exactament allò que es diu ni un home de partit ni una persona predisposada a l'obediència. En acabat, si alguna cosa he fet bé deu ser perquè al costat del meu mal caràcter o un punt excessiu d'orgull, hi pesen els anys. Potser és el benefici d'envellir, tampoc ho tinc del tot clar. Sigui com sigui, l'Enric m'hi va abocar, acompanyar i assessorar, i confesso que no li ho retrec, sinó que li'n dono explícitament les gràcies. Amb els uns i amb les altres, no es pot demanar més: a tots els companys i companyes de l'executiva local, a tots els amics i simpatitzants, a tothom qui ens col·labora, moltes, moltíssimes gràcies.

Ara, per als propers anys, la tasca és ingent, i complexa. I si he decidit tornar-me a presentar com a candidat a presidir la secció local d'ERC Manresa és per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar ara fa dos anys. Això vol dir ser al seu costat en aquest període transitori fins al moment que, el proper estiu, esdevingui alcalde de la nostra ciutat. No em sap pas greu, tot el contrari. Però també sé que els càrrecs necessiten estímuls i renovació. És per això sense d'altres candidatures, avui m'agradarà de presentar-vos un equip ampli i renovat que cobreixi no només aquest primer any que jo em plantejo, sinó els quatre que conformen un mandat municipal. La tasca és gran i reclama esforç i rigor...
-Hi haurà la necessitat de donar suport al Grup municipal d'ERC Manresa, perquè el nostre vessant institucional serà percebut com el responsable principal —sinó únic— de tot allò que passi a la ciutat. I la nostra tasca com a partit és la de fer costat, bé sigui explcant l'acció de govern, bé suggerint propostes que estalviïn errors o malentesos.

-Perquè, és clar, al capdavall d'aquest mandat ens hem de proposar no només guanyar sinó d'obtenir més regidores o regidors que cap altre. Aconseguir l'alcaldia i amb un marge, si pot ser, més folgat. Les emocions són per al cinema.

-I doncs, cal redactar un bon pla de treball, que és el procés que m'ofereixo a impulsar: ens cal arribar a més gent, i quan es produeixi el meu relleu m'agradaria que l'equip tingués dibuixat un programa de mandat. Per afrontar les compteses electorals, és clar, i per guanyar-les i tot. Però especialment per fer política, i fer-ne fer. Ser l'ordit que canalitza inquietuds i la trama que aguanta les estrebades. No vénen temps fàcils, ni per al país ni per a les propostes polítiques dels que ens volem republicans i d'esquerres. Transformadors.

-I per això ens hem de proposar que l'executiva no quedi només en una reunió setmanal. Un cop al mes oberta a persones interessades enriqueix el nostre grup. Els propers dies, tornarem a connectar amb aquells qui potser us vindria de gust tornar-h o incorporar-vos-hi per primera vegada.

-I una dèria: fa 25 anys que almenys vinc aquí un cop per setmana llevat del període que vaig poder ser al govern de la Generalitat. De debò, ni me n'he adonat. I el cas ésd que hi ha gent que encara en fa més d'anys, i tant! Per a tots ells, i per tots els que han de venir, em penso que tindria molt de sentit escriure la història d'ERC a Manresa. No només la dels anys 30, sinó la nostra, la d'ara: hem estat prou tossuts com per capgirar la realitat, i ens ha costat quatre dècades, però finalment hem retornat la ciutat als ideals d'aquella època carregada d’esperança. Fem el llibre d'història? O encara millor: provem de fer història! La ciutat s'ho mereix, i nosaltres ens ho hem conjurat per aconseguir-ho:

Aquesta és l'Executiva que us proposem, fruit de les converses dins la mateixa executiva que fins dimecres passat ens vam reunir. I amb un consens tant en la proposta com en la resposta que ja de per sí la fa un equip imbatible. Els, les coneixeu a totes i tots:

MIREIA VILA, Secretaria d'Organització
MANEL TÀPIA, Secretari de Finances
JOSEP TOMÂS, Secretari d'Imatge i comunicació
TERESA SÁNCHEZ, Secreatia de Gent Gran i Barris
MARIONA DECARREGA, Secretària de Dona
SÍLVIA ZÁRATE, Secretaria de nova ciutadania
MUNTSA CLOTET, Secretaria de Política municipal
FERRAN MARTINEZ, Secretaria de Militància
MIQUEL LEON, Secretaria de Planificació estratègica
SÍLVIA SANFELIU, Secretaria de Cultura

i els càrrecs propis del JOVENT REPUBLICÀ i President del Grup Municipal (Marc Aloy) i jo mateix en la condició de President: fins la propera tardor serà un any curt, però el trajecte d'aquesta executiva es percep llarg. I SUMEM TRETZE persones, de les quals a l'espera del representant de Jovent, consignem ara mateix la paritat de 6+6. Per a tots plegats, doncs, aquest vespre us demano el vot favorable.

De tot cor, moltes gràcies.
- - -


(*) Per si us vaga de fer memòria després de les municipals de 2015:
27-IX Parlament amb Junts x Sí
20-XII espanyoles

2016
26/VI rep. espanyoles, ERC Manresa 7808 vots! guanyem!

2017
1/X Referèndum
21/XII Parlament Cat post 155

2019
28/IV Espanyoles avançades
26/V Municipals i europees
10/XI Rep. espanyoles, ERC 9964 vots torna a guanyar a Manresa.
 _ _ _

(**) M'agradaria repetir la llista de l'executiva ampliada, amb Alba Baltiérrez, Alba Alsina, Ignasi Perramon, Pep Huguet, Joan Lluís Santolària...


divendres, 27 de desembre del 2019

Comiat republicà a Cardona -o «sursum corda»

El motiu ha estat sobrevingut com ho és sempre la mort: ens hem trobat al Petrocat per arribar-nos fins a Cardona, i acomiadar-nos de la mare de Carme Bertral. Àngela López, 91 anys, morta el dia de Nadal. Pujàvem un punt consirosos amb l'Albert Mulero que és el president comarcal d'Esquerra, i qui ha organitzat el desplaçament, amb el Manel Tàpia i també la senadora Mirella Cortés. A la benzinera hem omplert el cotxe que jo duia, i no hem esperat a passar per Callús que ja tots demanàvem a la Mirella com ho havíem d'acabar tot plegat, ara que sembla que les negociacions entre PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez podrien ser a la recta final. La Mirella, que prou va i bé de Madrid,  ha evitat respondre obertament, tot just per confirmar que aquests dies des d'ERC no s'ha parat de treballar i que, és clar, tots estem pendents de l'Advocacia de l'Estat ara que el Tribunal de Justícia Europeu s'ha manifestat a favor de la immunitat d'Oriol Junqueras. Encara no érem a Súria, i costava clarificar a canvi de què tot això —i tant com s'hi esforçava a reclamar-ho l'Albert! El cas és que el trajecte ha estat un compendi de pragmatisme polític, i amb una única conclusió: aquest és un procés negociador que hem de saber aprofitar —"una escletxa" en diu la Mirella. I que no es tanca sinó que tindrà continuïtat amb els pressupostos i en d'altres gests que ja s'aniran veient. Jo, que comparteixo de fa temps l'estratègia —he d'explicar el meu relleu en dos temps a la presidència d'ERC Manresa!—, doncs això, els he vaticinat que fem allò que fem ens esperen uns dies moguts a les xarxes perquè són molts els que tenen a punt l'artilleria contra Esquerra, sigui quin sigui l'acord. I tanmateix, em penso que és molta més la gent que ens veu com a part de la solució. Que ens veu i ens atorga aquest paper central a l'hora de resoldre l'impass on som ara mateix. En acabat, ja érem a les portes del tanatori, a dalt de tot de Cardona, i ens hem abraçat amb la Carme amb temps i tendresa: amb la mare han compartit tota la vida des d'una viduïtat llunyana i ara, al cap de tants anys, aquesta vida canvia. I mentre la funerària es preparava per al trasllat fins a l'església de Sant Miquel, nosaltres ens hem avançat a fer un cafè a la plaça de la Fira. I el cafè ha estat un altre episodi de realisme, atesa la necessitat de rellevar les direccions comarcals i regionals d'Esquerra. No cal dir que la nostra tradició assembleària no admet nomenaments de part de la direcció, però això també fa que qualsevol canvi —i de canvis n'hi ha d'haver— siguin uns exercicis a mig camí del malabarisme i la humanitat. Respectar les iniciatives i fins ambicions personals. Respectar els temps, que per això queden tres mesos. I buscar acords, alimentar propostes o refredar ímpetus... Que per fred, el del carrer! A la porta de Sant Miquel l'alcalde, en Ferran Estruch, provava d'organitzar la colla, amb tot de representants del departament de Salut. Ens hem trobat amb el Manel Balcells, i també la Meius Ferrés o en Lluís Oliveras, mentre esperàvem pacients la consellera Vergés. I és que la Carme Bertral, a més a més d'haver estat metgesa a Cardona, és la secretària d'Atenció Sanitària i Participació, i tota la nau era plena de representants del gremi, amb amigues compartides com la Conxita Capsada o la meva pròpia capçalera, la doctora Isabel Roig. En acabat, hem anat desfilant un altre cop avall, cap a casa, a buscar el dinar deixant a la fresca la mare de Déu del Patrocini. I ja més refets, i amb la calefacció del cotxe a tot estrop, hem acabat de sospesar això de la dedicació política. I de com els temps passen, i de com convé —com aquelles noies que esperaven el nuvi a l'Evangeli— d'estar sempre a punt. O de saber, també, trobar el punt de deixar el primer pla i participar sense altre motiu que aquesta voluntat de canviar les coses. Que no és pas que no costi, però que és del tot imprescindible. Al capdavall tots passem, i no sempre als 91 anys com la bona Angelita, Àngela López, a qui avui hem acomiadat.

Sursum corda, o "amunt els cors". Que no ens fallin els ànims, perquè s'acosten xàfecs. I és precisament en aquests xàfecs quan es demostren la intel·ligència i el compromís. Per a tota la resta, per als porucs, els impius o els que s'aferren als càrrecs, l'infern. Com aquest del retaule de Santa Úrsula, també a Cardona. Hi podem caure tots! Amb un únic avantatge: no sembla que hi faci fred!

dissabte, 21 de desembre del 2019

Nou edicions del Nadal al Catà

Va ser aquest darrer dijous del trimestre que l’espectacle Nadal al Catà va omplir fins a tres cops el renovat teatre dels Carlins, a Manresa. N'he parlat d'altres vegades: m'agrada fer Nadal al Catà i m'agrada perquè suposa un esforç compartit al centre, que reclama recursos i, alhora, mobilitza tot allò de bo que es pot trobar en un institut tan gran com és el Guillem Catà. I que afortunadament és molt més que no sembla. I doncs dijous presentàvem la 9a edició del Nadal al Catà. Qui ens ho havia de dir fa vuit anys! Entre el públic, la que fou professora de música i ara és regidora de joventut manresana, Rosa Maria Ortega, assistia a un espectacle que al llarg del temps no ha parat mai de renovar-se. El mateix de sempre, sí, però diferent cada vegada. Un exercici bàsic de cultura popular. I útil.

Ara bé, el nou professor de música, en Martí Vilardebò, ens ha posat a tots a prova. I potser és que ens convenia: més de 170 alumnes actuant tensionen no només les instal·lacions d'els Carlins sinó l'equip de professors que els feia anar d'una banda a l'altra. Quin goig! El resultat van ser dues sessions matinals i una tercera al vespre. La primera, adreçada a les escoles més properes a l’institut— La Font i Espill— i una altra al migdia per als propis alumnes d’ESO, Batxillerat i cicles formatius, entre d'altres els nois i noies d'Animació sociocultural. Al vespre, la tercera i última sessió acollia famílies i amics fins arribar a superar els 300 espectadors...

El cas és que en Martí Vilardebò, que ja havia estat bateria dels Dusminguet, ha incorporat els instruments de percussió a la majoria de nois i noies d'ESO, que aquesta vegada s’han sentit més protagonistes que mai. I és clar, al seu costat encara hi havia més d’una trentena d’actors sota la direcció d’Alícia Puertas, per tal de recollir fragments dels Pastorets de Folch i Torres o El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Al capdavall, setanta minuts de giragonses aprofitant tots els racons que una institució més que centenària com els Carlins ens permet utilitzar. Balls bastons i Batucada confinats a la cantina, 100 nois i noies de 1r i 2n anant de l'amfiteatre a l'escenari passant pel pati i el vestíbul. Sis rapsodes, onze pecats capitals —sí, onze, amb la corrupció, el racisme, l'homofòbia o el bulling. I les inoblidables Lluquet i Rovelló amb Llucifer i Satanàs, quatre noies que ho han fet extraordinàriament bé, al costat d'una host de cinc àngels celestials. Amb tots els colors del món, barrejant els descreguts amb molts musulmans, les més diverses variants cristianes i fins un singh amb patka i poques manies. 

I tot aquest enrenou monumental ha estat possible gràcies al compromís cada vegada de més i més professors, d'educadors i prou. És el record més viu que me'n queda: la predisposició, aquell «ser-hi» que l'empresa reclama i el punt de sentit comú per superar nervis i esverament. De fet, després de l'assaig general de dimecres ni jo em creia que evitaríem un naufragi a l'escenari! I no ha estat així, i aquest exèrcit de regidors d’escena ha aconseguit bellugar d’una banda a l’altra del local dels Carlins desenes de criatures, i fer-ho  cronometradament, com peces d’un rellotge teatral. Sense crits. Docents als camerinos i també a les bambolines, a la cabina de llum i so o, fins i tot, tocant a l’escenari! I com cada any alumnes i professors de fusteria, de perruqueria i d’estètica hi han participat decididament. Què més es pot demanar? Al final, aplaudiments i emoció a flor de pell: un exercici de creativitat i participació. Allò que ara en diríem treballar els aprenentatges significatius, les cèlebres competències bàsiques. I entendre els beneficis del treball en equip, la responsabilitat i la sensibilitat. Perquè som coneixement, és clar, però també emocions. I en els temps que ens ha tocat viure, em penso que és fonamental poder veure'ns els uns als altres com a persones plenes, que mereixen respecte i amb qui podem treballar i fins passar-nos-ho molt bé. Re-creant la comunitat. Sabent que el pòsit de cada experiència ens serà indispensable en el futur.

La foto és feta per un noi d'ESO, a primera hora de la tarda, repassant maquillatges. Ell busca guanyar el concurs d'Instagram sobre «Nadal al Catà», i és que totes les eines són bones per sumar complicitats. Però a més a més, a mi —passeu-me la vanitat— em va encantar.

dimecres, 18 de desembre del 2019

Qui no coneix Aina Font Torra?

El número 359 d'aquest mes de desembre enllesteix l'any de El Pou de la gallina. Aquest cop el tema del mes esdevé internacional i, gràcies a la màgia de la comnunicació contemporània, en Jordi Estrada ha contactat amb una trentena de manresans i bagencs establerts arreu del món per tal de recollir les seves impressions sobre la situació a Catalunya d'ençà aquell històric 1 d'Octubre. Des de Bèlgica a Hong Kong, les perspectives arriben matisades pels respectius moments polítics. Però fa goig de veure —amb fotografies sovint dels propis entrevistats— com Catalunya esdevé notícia arreu del món. Tancant la revista hi trobem l'Aina Font, il·lustrada magistralment per Maria Picassó. L'Aina és una comunicadora decidida i inquieta, i és potser per això que gairebé tothom la coneix. I com que gasta poca vergonya, de seguida ens ha fet cinc cèntims d'una vida que és jove però francament intensa

Aina Font Torra,
amb vergonya no es comunica

I qui no la coneix l’Aina Font Torra? Qui no l’ha vist presentant aquest o aquell altre acte? Només té 28 anys i el seu itinerari vital és ple d’inquietud i dinamisme, molt sovint mostrat en públic. «Soc una motivada», us reconeix sense embuts! L’Aina va néixer a Manresa l’any 1991. Estudià al Puigberenguer i després va fer l’ESO al Lacetània i el Batxillerat humanístic al Pius Font i Quer. També uns anys de flauta travessera al Conservatori. La resta s’explica pels seus pares, en Pere teatreroi la Núria, lingüista a TV3: l’Aina tan aviat fa de Rovelló a l’escola com es passa hores acompanyant la mare per la televisió, i fins apareix en alguns programes com ara Cuines, amb l’amanida crec-crec, o al Bocamoll. «Vaig perdre aviat la vergonya, i tenia ganes de ser artista!». Aquest impuls la durà a fer Periodisme a l’Autònoma i, de resultes d’un parell d’intervencions al programa Banda ampla a TV3, fins s’incorpora un any sencer a la tertúlia radiofònica de joves La Ventana, amb Gemma Nierga, a la SER. Els lectors d’El pou de la gallina també la van trobar en aquells temps de col·laboradora i, de seguida, en Pere Fontanals la convidarà a participar a l’edició del Bages de ManresaInfo—ara NacióManresa— on gairebé fa sis anys que treballa. Perquè de treballar sí que ho ha fet l’Aina! Als 17 anys va començar a fer de secretària a Òmnium Cultural, i se n’hi va estar deu de seguits. Jove i llenguallarga, aviat presenta els premis de narrativa juvenil que Òmnium organitzava cada any a Cardona. I una cosa porta a l’altra: després han vingut debats i actes polítics. Lectures a Lledoners o presentant l’assemblea extraordinària de l’ANC a Manresa. I al CAE, i als premis Amat i Piniella, i a tot arreu on la criden! També és a l’Òmnium on l’atzar li fa conèixer Lluïsa Albaladejo, que va anar-hi buscant algú que l’ajudés a escriure un llibre sobre la seva vida i l’esforç de superació que suposava tenir el càncer com a acompanyant... L’Aina no va dubtar-ho gens: ella li podria escriuria el llibre. ¿Cal recordar que ella i el seu germà Biel perden la mare l’agost de 2013? La malaguanyada Núria Torra també havia víctima d’un càncer, i malgrat la llarga batalla que hi va mantenir, ens va deixar amb tot just cinquanta anys fets. De tot plegat —de la Lluïsa, de la mare, de l’experiència— el novembre passat l’Aina publicava Flors damunt la taula. Ara mateix, continua presentant actes i moderant debats, i potser ha deixat enrere les incursions televisives —però encara fa dos anys va tenir temps de guanyar el No perdis el compàs amb en Corbacho!—. I sense abandonar la crònica periodística de cada dia, canta i composa, i somia de fer una pel·lícula i tot. Encara més, s’ha proposat de ser professora de ioga, per allò de lligar la relació entre cos, ment i emocions. I, quan el temps li ho permet, agafa el seu gos Rem i s’escapa nord enllà, fins a Colera, on hi té un trosset de paradís a la Rovellada. Un paradís sense públic: si mai es perd, és allà on la trobareu!

dissabte, 14 de desembre del 2019

Memòria d'uns "biberons" gairebé centenaris

M'hagués agradat ahir poder haver estat a la presentació del nou web de l'Associació Memòria i Història de Manresa dedicat íntegrament als Bagencs de la Lleva del Biberó. A Regió7 llegeixo que l'auditori de la Plana es va gairebé omplir per tal d'homenatjar tots aquells nois de 17 anys, avui gairebé centenaris, que el 1938 van ser mobilitzats per l'exèrcit republicà. De Manresa, fins a 291 —i d'aquests 67 mai van tornar! La relació sencera es pot trobar amb un sol clic, gràcies a la feina feta per memòria.cat. I encara més, cartes, fotografies, tot el material d'aquest espisodi que en Quim Aloy i en Salvador Redó des de fa anys reuneixen i difonen amb perseverança i rigor. D'entre els quatre «biberons» ahir presents, un pensament per en Tomàs Dalmau Colom: l'any vinent farà cent anys. I entre els absents, un record inesborrable per Antoni Quintana Torres, el president de l'entitat de supervivents, i aquella comissió que l'any 2002 va fer possible una trobada multitudinària a Manresa. És la de la foto, ara fa disset anys: amb en Francesc Terra, Pere Sobrerroca, Joan Muncunill i el propi Antoni Quintana en cadira de rodes. I és que precisament uns dies abans Antoni Quintana havia tingut un ensurt i calgué fer la presentació de la trobada en una sala de l'Hospital de sant Andreu. Aquella cadira de rodes temporal va quedar recollida dies després a totes les imatges de la festa. En fi, de tot plegat en conservo també una tribuna a Regió7, que desempolsino i penjo amb el desig de reconèixer la «lliçó de vida i dignitat» que ahir els elogiava en Salvador Redó.


ELS «BIBERONS», A MANRESA
Regió7, 26 d'abril de 2002

Manresa acollirà, el proper divendres, la XXI trobada de germanor dels supervivents de la «Lleva del biberó 41». Supervivents d’una guerra i, també, del pas del temps. Testimonis de la nostra memòria. Protagonistes involuntaris del major conflicte que vam viure al segle XX: la guerra. I l’experiència de la guerra els fou l’experiència de la mort i de la destrucció.

Perquè no tindria cap sentit d’oblidar-ho: també el nostre país ha conegut la guerra i n’ha sofert els desastres que l’acompanyen. No fa pas tants anys d’aquella gran derrota col·lectiva, d’aquella esperança desfeta. I és bo reconèixer els seus supervivents, avui tots ells avis, aleshores ciutadans joveníssims d’una república democràticament escollida. I la guerra ho estroncà tot. Vides i projectes, moltes il·lusions. I en mig del marasme, amb setze anys, tots aquells nois mobilitzats i –tot fou una cosa- abocats a les trinxeres. Heus aquí la Lleva del biberó...

Ara, al cap del temps, Manresa acull els «biberons» per testimoniar-los homenatge. Però no pas des d’una emoció superficial i passatgera sinó, sobretot, reconeixent-los com a símbols de la memòria col·lectiva. Memòria per a futures generacions. Perquè el seu compromís nascut en defensa de la llibertat és encara viu. Però és també més madur i més ric d’experiència. I avui, els supervivents d’aquella lleva del 41, són també els millors defensors de la Pau.

Al capdavall, l’itinerari particular de tots aquells nois que ara depassen la vuitantena d’anys ha estat divers. Però seria d’insensats oblidar el seu testimoni comú: la seva experiència ha de quedar fixada i documentada. Perquè la Catalunya que construïm –més próspera, més justa, també més lliure- ha de tenir forçosament present les seves reflexions i criteris. I reconèixer-ne el sacrifici, i el de tots els familiars que en compartiren la dissort.

Perquè aquells «biberons» encara avui, amb la seva tasca, ens ofereixen el millor testimoni. És just, doncs, que també des de Manresa els fem arribar el nostre més profund agraïment. I que ens comprometem a conservar-lo amb tota la dignitat per a exemple de generacions futures.

Benvinguts, doncs, a la nostra ciutat, biberons!

Ramon Fontdevila i Subirana
Tinent d’alcalde delegat de Cultura

diumenge, 1 de desembre del 2019

I no se com, han passat dos anys...

...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.