dissabte, 21 de desembre del 2019

Nou edicions del Nadal al Catà

Va ser aquest darrer dijous del trimestre que l’espectacle Nadal al Catà va omplir fins a tres cops el renovat teatre dels Carlins, a Manresa. N'he parlat d'altres vegades: m'agrada fer Nadal al Catà i m'agrada perquè suposa un esforç compartit al centre, que reclama recursos i, alhora, mobilitza tot allò de bo que es pot trobar en un institut tan gran com és el Guillem Catà. I que afortunadament és molt més que no sembla. I doncs dijous presentàvem la 9a edició del Nadal al Catà. Qui ens ho havia de dir fa vuit anys! Entre el públic, la que fou professora de música i ara és regidora de joventut manresana, Rosa Maria Ortega, assistia a un espectacle que al llarg del temps no ha parat mai de renovar-se. El mateix de sempre, sí, però diferent cada vegada. Un exercici bàsic de cultura popular. I útil.

Ara bé, el nou professor de música, en Martí Vilardebò, ens ha posat a tots a prova. I potser és que ens convenia: més de 170 alumnes actuant tensionen no només les instal·lacions d'els Carlins sinó l'equip de professors que els feia anar d'una banda a l'altra. Quin goig! El resultat van ser dues sessions matinals i una tercera al vespre. La primera, adreçada a les escoles més properes a l’institut— La Font i Espill— i una altra al migdia per als propis alumnes d’ESO, Batxillerat i cicles formatius, entre d'altres els nois i noies d'Animació sociocultural. Al vespre, la tercera i última sessió acollia famílies i amics fins arribar a superar els 300 espectadors...

El cas és que en Martí Vilardebò, que ja havia estat bateria dels Dusminguet, ha incorporat els instruments de percussió a la majoria de nois i noies d'ESO, que aquesta vegada s’han sentit més protagonistes que mai. I és clar, al seu costat encara hi havia més d’una trentena d’actors sota la direcció d’Alícia Puertas, per tal de recollir fragments dels Pastorets de Folch i Torres o El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Al capdavall, setanta minuts de giragonses aprofitant tots els racons que una institució més que centenària com els Carlins ens permet utilitzar. Balls bastons i Batucada confinats a la cantina, 100 nois i noies de 1r i 2n anant de l'amfiteatre a l'escenari passant pel pati i el vestíbul. Sis rapsodes, onze pecats capitals —sí, onze, amb la corrupció, el racisme, l'homofòbia o el bulling. I les inoblidables Lluquet i Rovelló amb Llucifer i Satanàs, quatre noies que ho han fet extraordinàriament bé, al costat d'una host de cinc àngels celestials. Amb tots els colors del món, barrejant els descreguts amb molts musulmans, les més diverses variants cristianes i fins un singh amb patka i poques manies. 

I tot aquest enrenou monumental ha estat possible gràcies al compromís cada vegada de més i més professors, d'educadors i prou. És el record més viu que me'n queda: la predisposició, aquell «ser-hi» que l'empresa reclama i el punt de sentit comú per superar nervis i esverament. De fet, després de l'assaig general de dimecres ni jo em creia que evitaríem un naufragi a l'escenari! I no ha estat així, i aquest exèrcit de regidors d’escena ha aconseguit bellugar d’una banda a l’altra del local dels Carlins desenes de criatures, i fer-ho  cronometradament, com peces d’un rellotge teatral. Sense crits. Docents als camerinos i també a les bambolines, a la cabina de llum i so o, fins i tot, tocant a l’escenari! I com cada any alumnes i professors de fusteria, de perruqueria i d’estètica hi han participat decididament. Què més es pot demanar? Al final, aplaudiments i emoció a flor de pell: un exercici de creativitat i participació. Allò que ara en diríem treballar els aprenentatges significatius, les cèlebres competències bàsiques. I entendre els beneficis del treball en equip, la responsabilitat i la sensibilitat. Perquè som coneixement, és clar, però també emocions. I en els temps que ens ha tocat viure, em penso que és fonamental poder veure'ns els uns als altres com a persones plenes, que mereixen respecte i amb qui podem treballar i fins passar-nos-ho molt bé. Re-creant la comunitat. Sabent que el pòsit de cada experiència ens serà indispensable en el futur.

La foto és feta per un noi d'ESO, a primera hora de la tarda, repassant maquillatges. Ell busca guanyar el concurs d'Instagram sobre «Nadal al Catà», i és que totes les eines són bones per sumar complicitats. Però a més a més, a mi —passeu-me la vanitat— em va encantar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada