dimecres, 27 de desembre de 2017

Una nova terra (Candel, regal de Nadal)

D'entre els regals que m'arriben aquest Nadal hi ha un petit llibre, de 1971, reeditat ara per l'Associació de mestres Rosa Sensat: Una nova terra, de Francesc Candel, que va il·lustrar Cesc i traduir del castellà Marta Mata. Me l'ha regalat em meu germà Manel, amb qui compartim devoció pels dibuixos d'en Cesc, i el volum es llegeix en una estona curta. Però quin efecte no té! Em meravella el llibre que aleshores va publicar la Galera, amb aquella voluntat explícita de construir un país únic i per a tothom. No era una tasca fàcil, però conscients d'això, em penso que tothom va saber anar en la mateixa direcció. La història explica l'arribada d'un nen a Barcelona, a finals dels seixanta, quan amb la seva mare i germana van a reunir-se amb el pare que fa temps va migrar al nostre país. Tot just una dotzena de textos que acaben amb una autèntica declaració d'objectius, manifestada per un nen que quan va arribar del poble no sabia pas d'on era:

"I jo, ara, ja sé d'on sóc: sóc d'aquesta ciutat,
sóc d'aquesta terra.
Aquesta terra és la nostra.
Tan nostra com dels que hi han viscut sempre."

Fa molts i molts anys que treballem per entendre'ns tots plegats, independentment dels orígens o el cognom. I hem avançat tant, i som tant diversos, que convivim en projectes distints. I aquesta és la major riquesa que tenim com a país. Per això, ara que tenim consciència de subjecte polític, ara que les urnes constaten el creixement d'una proposta nacional envers la plena sobirania, em rebenta que tornin aquells tics segregadors, que remarquen el cognom o l'origen territorial com per fer sentir les diferències, com si encara fóssim tots una colla d'immigrants que mai en perdrem la condició. Eines de profunda discriminació que, per fer-ho més lamentable, es concentren a denunciar l'escola. L'escola! La que ha estat la millor eina de cohesió social que hem tingut! I doncs, no he triat la il·lustració d'en Cesc a l'atzar. Perquè la nostra cohesió no ens la deixarem prendre, ni deixarem que aquesta falsos C's que ara creixen esbandeixin en unes poques mentides la tasca de tants i tants anys. No ens ho mereixem com a poble. Ni seria la nova terra que en Candel —i en Cesc i la Marta Mata i tants i tants d'altres!, fa ja mig segle van somniar.

Tot és pensar que en aquesta "nova terra" només hi arribarem si hi arribem tots, i els nostres C's ahir es despengen amb l'acudit de Tabàrnia. I no és una broma... Fan més por que un sac de bombes!

dimarts, 19 de desembre de 2017

Qui no coneix Ester Plans?

Amb l'escola catalana sota el xàfec de les mentides unionistes, és un plaer presentar a El Pou de la gallina d'aquest desembre una mestra popular: Ester Plans. Qui no la coneix...? I això perquè l'Ester volta i visita tots els centres educatius de la Catalunya central en nom de l'activisme sindical. I el seu tarannà expansiu i desimbolt la fan una referència no només en la defensa dels drets laborals dels educadors sinó, i sobretot, la d'una educació a l'abast de tothom. I és tan dinàmica com la recull el dibuix de Maria Picassó: a la impensada sempre us la podreu trobar cantant o ballant o -ras i curt- fent la cabra.

Ester Plans,
la mestra que esdevingué sindicalista


Ara ho podríem resumir dient allò que l’Ester Plans i Playà és una mestra a qui tothom coneix, però faríem curt perquè aquest belluguet de dona ha participat en tota mena d’entitats i mogudes. La recordeu, rossa i ferma, mai quieta? L’Ester va néixer a Sant Vicenç de Castellet fa cinquanta-quatre anys. Els seus pares, l’Àngel i l’Aurora n’eren fills, ell de l’agutzil municipal, ella de la masia del Putxet -on elaboraven el vi recollit costes amunt, a Vallhonesta. En acabat, i amb l’arribada del germà petit, vingué el trasllat a Manresa on el pare ja treballava als mobles Soler. L’Ester aterra a l’Ave Maria, enfundada en aquells pitxis de pota de gall, i ben aviat hi descobreix la seva vocació docent que li procura la germana Paz. Fins el punt de decidir que, si cal fer-se monja per ser mestra, monja es farà! Sortosament no va ser necessari i el seu pas posterior per l’institut Lluís de Peguera, i el COU al Pius, la predisposen envers plantejaments del tot laics. Paral·lelament a Manresa ha començat a practicar gimnàstica esportiva, passa pel Centre Excursionista del Bages i, descoberta l’espeleologia, també pel Montserrat. Són anys accelerats: participa del Mijac al Poblenou però acaba a l’escoltisme, de cap de ràngers a l’Antoni Gaudí. Canta al cor Ariadna. I totes les coneixences esdevenen trama entre institut, escoltisme i cant coral. Si fins i tot van fer una tuna! Després vindran els estudis de Magisteri, la participació als equips de formació escolta i el bateig en aquelles manis amb tall de trànsit a Diagonal! El seu primer destí va ser com a especialista de català, a Can Barraqueta, a Santa Margarita Montbui. Per ser francs: allà no se l’esperava. I van ser sis anys prou durs com per donar el tremp definitiu al seu caràcter: “estic feta a les dificultats”. En aquells temps ja ha entrat en contacte amb USTEC, obté plaça a Balsareny i es casa amb Enric Llort. Després vindrà el naixement de la Berta i, per arrodonir-ho, també el retorn a Sant Vicenç, amb plaça d’educació física. L’Ester salta aleshores al primer cicle d’ESO, al mateix poble, i és aleshores que li proposen una dedicació sindical de mitja jornada. D’això n’ha passat gairebé una dècada. La feina ha crescut i avui la dedicació és completa, resseguint escoles, instituts, llars d’infants o presons, fins a sumar més de 75 centres. I encara que sovint troba a faltar la docència, conserva el gust per enfrontar els problemes o donar suport a companys. Per això l’Ester us defensa un estat de mobilització permanent i, quan s’escau, el recurs a la vaga: no són només les condicions laborals sinó sobretot la qualitat de l’escola pública. I tot això sense perdre el compàs guanyat al Dansàneu, als campus de cultura popular dels estius a Llívia o, des de fa set anys, al ritme de swing. Al seu pas per Sotrac, i per Xàldiga. O totes les corals que com a soprano li permeten sumar gairebé un assaig diari, sigui a l’Escriny, als Esclat Gospel Singers, el cor Incordis o – ¿on para aquella nena tímida que volia ser monja?- als musicals dels In boca il lupo. Sister Act, posem per cas.

dilluns, 18 de desembre de 2017

21D: la democràcia segur que guanyarà

Som a la recta final d'una campanya electoral que, des del moment de la seva convocatòria, només es pot qualificar de... excepcional. I amb tot, he estat disciplinat, com ho ha estat tot el conjunt d'ERC Manresa: des del dimarts dia 4, a les zero hores, a Manresa vam començar a penjar cartells sota una nit glacial. "La democràcia sempre guanya". Despres molts se'n van anar fins a Brussel·les aprofitant els dies de festa, compartint quilòmetres d'autopista i tot de selfies embolicades de groc, reclamant al cor d'Europa el respecte democràtic per Catalunya. I entre els que ens vam quedar, i a mesura que els altres tornaven, ha estat un no parar, sumant actes, debats, visites a mercats, bustiades i parades de cap de setmana. Reunir 200 apoderats (!), atendre'ls i registrar-los. I tot això fins arribar avui, dilluns, amb l'acte dentral del Bages que farem al teatre Conservatori, a les 8 del vespre, amb Josep M. Terricabras, Ruben Wagensberg, Toni Castellà, Núria Picas i la nostra companya Adriana Delgado. Cal agrair la implicació de totes les persones. Perquè si bé és cert que a ERC Manresa tot el 2017 l'hem viscut mobilitzats, aquest desembre ha estat gairebé extenuant...

L'excepcionalitat no només rau en la convocatòria, és clar. Una part del govern, president Puigdemont inclòs, són a Bèlgica en termes d'exili. I el nostre candidat Oriol Junqueras, com el conseller Forn, Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, encara són -i mai hi haurien d'haver estat- a la presó. Alhora, l'aplicació discrecional de l'article 155 deixa la Generalitat intervinguda, qüestiona el nostre sistema educatiu, manifasseja els mitjans públics de comunicació, escapça els mossos d'esquadra i, posats a fer, perpetra l'espoli de les obres de Sixena al Museu de Lleida. L'arbitrarietat ve acompanyada dels pitjors presagis, si el proper dijous 21 el sobiranisme català no obté un vot majoritari: van començar per dir que no érem normals, després ens han qualificat de malalts, ens han acusat de despertar el feixisme i al capdavall -sempre hi ha qui ho millora!- ha estat el socialista (sic) Borrell qui ha emprat el terme sanitari de desinfecció. Poca broma, canalla, que si fos per la suma de C's, PSOE i PP som a les portes d'una cirurgia major. I l'Iceta balla...

Ara bé, i per acabar, per què cal votar ERC el proper dijous 21? Perquè, certament, el 21D cal anar a votar, sense cap mena de dubte, i animo a tothom a fer-ho sense discutir un vot per a la CUP, per Junts x Catalunya o -és clar- per ERC. Però si algú s'anima a parlar-ne, quan algú em demana perquè val la pena votar ERC aquesta vegada li he des ser lacònic: per continuar construint república. Deia el conseller de Justícia, Carles Mundó, que no és casualitat que Junqueras sigui a la presó -tots dos van compartir cel·la durant setze dies. I és que Junqueras i ERC avui representen l'escenari que més incomoda l'Estat i el PP: una resposta decidida amb l’objectiu d’aturar l’aplicació de l’article 155  i restituir les institucions catalanes, amb l'objectiu d’acabar amb la repressió i d’implementar la república. Encara més, d'orientar el model de república que volem en el futur.

En aquest escenari, pensar que C's abasta la primera posició en vots al país -ni que no pugui formar govern- és un maldecap a l'hora d'afrontar la següent fase per fer república entre el conjunt de forces sobiranistes. El conflicte amb l'estat s'aguditzarà -com ho farà l'economia espanyola, amb tot el seu deute públic al punt de col·lapse. En aquestes circumstàncies, per avançar decididament envers la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya, jo tornaré a votar -amb el cor i amb el cap- ERC. Eduard López amb els seus pensaments despentinats ho ha sintetitzat magníficament: "Si volem la República... allò que cal és un vot republicà". Doncs vinga: dijous Catalunya surt a guanyar. República i democràcia!

La secció local d'ERC Manresa, el 4 de desembre: a punt de capbussar-nos en el fred. N'ha fet molt en tota la campanya!