Trenta-cinc anys de Residència d'avis al barri

Aquest mes de març, la residència d'avis Sagrada Família va complir 35 anys. Aviat és dit! Són molts anys de servei al barri i a la ciutat. Un servei per atendre des de la proximitat, per tenir cura de tota la gent gran que ho necessiti. Però, especialment, aquest és un any per recordar també el trentè aniversari que complirà la torre, el mes entrant: la torre, al capdavall del conjunt de casetes que la Caixa de Manresa va impulsar ara fa cent anys. I bé, l'espai de residència a la torre es va inaugurar el juny de 1993 avalada per un projecte que la feia singular: havia de ser un espai per estades temporals, per donar un respir a les famílies amb avis, fos una convalescència o bé unes vacances... La torre va morir d'èxit immediatament, tant que les seves places amb voluntat temporal van esdevenir permanents. A Manresa falten i faltaven places, això no és d'ara precisament. En fi, la torre ara ha estat rehabilitada en tot el seu exterior perquè aquell jardí de fa trenta anys, preciós i amb gespa entre llambordes del pati, havia esdevingut molt poc pràctic per als nostres usuaris: calia minimitzar els desnivells i aconseguir un paviment nou i regular, millorant tota l'accessibilitat. Tot això ha estat possible amb esforç, crèdit bancari i algunes aportacions. I aquest dissabte ho compartirem amb tot el veïnat que ens hi vulgui acompanyar. La residència, que ja es va pagar amb donatius de 100 pessetes, crèdits particulars i una gran aportació a càrrec de la Generalitat de Catalunya, torna a lluir magnífica. Tindrem un record per als seus impulsors —tambe aquell conseller tan especial que va ser per nosaltres Antoni Comas! Però sobretot celebrarem un espai renovat, recuperat i millorat per continuar donant servei a totes les persones grans que s'estan amb nosaltres. I encara més, per fer una mica més senzilla la tasca de totes aquelles treballadores que tenen cura de la nostra gent gran. Una feina —ara com el primer dia— encara poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Ras i curt: la invisibilitat de les nostres cuidadores no s’adiu amb la rellevància social de la seva tasca. Com tampoc podem entendre l’infrafinançament crònic del nostre sector. I així com nosaltres revalidem el compromís que ens vam imposar el primer dia, ens agradaria notar que les diverses administracions també ens consideren importants. I que tenim el seu suport més decidit... o una mica més que fins ara. Perquè és francament urgent.

La foto és del 23 de juny de 1993, trenta anys enrere. Inaugurem la torre de la residència d'avis al carrer Vallès. Amb l'alcalde Sanclimens al centre, acompanyat de Pepita Subirana, directora; Benet Pierola, president de l'associació de veïns; el MH conseller Antoni Comas i finalment en Rossend Coll, voluntari per tot i en tot des del primer dia.

Qui no coneix Clara Cornet?

Aquest Sant Jordi el Pou va publicar el seu número 397 per celebrar 36 anys de regularitat absoluta, mes a mes, onze cops cada any. Aviat és dit! I com acostuma a passar cada quatre anys, sant Jordi coincideix amb la precampanya electoral. Ras i curt, un altre número dedicat a les municipals: des de 1987 ja n'hem fet nou! I la primera epopeia és reunir candidats i candidates que, aquesta vegada, s'han trobat al Pou de la gallina. Al Pou, sí, i al costat de la nostra redacció. No us perdeu el número: amb tots i cadascun en Carles Claret hi ha pogut fer un cafè! En acabat, el Pou recull un altre «Qui no coneix?» que dediquem, il·lustrat per Maria Picassó, a Clara Cornet i Augé. Una jove bombera manresana, decidida i vocacional, que se sent valenta per entomar un estiu dur i eixut. Aquesta és la dona: 

Clara Cornet,
«jo vull ser bombera!»

Si no la coneixeu, almenys n’haureu sentit a parlar: una noia jove, de tot just trenta-un anys, que té una característica encara avui singular: és bombera. Parlem de la Clara Cornet i Augé, filla d’Imma Augé i Joan Cornet, aquell alcalde primer dels nous ajuntaments democràtics sorgits el 1979. «Però jo soc la petita de tres germans, després del Jordi i l’Anna, i ja vaig néixer amb la família a Brussel·les. M’hi vaig estar vuit anys fins que vam tornar tots tres amb la mare, a Manresa». Estudiosa i molt bona esportista, aterra al Sagrat Cor i, després, farà la secundària a la Salle, mentre defensa el Manresa de vòlei, i esquia els caps de setmana d’hivern. «Vaig fer vòlei 6 o 7 anys, des dels 13». En acabat va a l’Autònoma a fer Ciències Ambientals atreta per temes com el reciclatge, el canvi climàtic o la gestió forestal. Sap que d’això costa molt trobar feina i per això, quan acaba, fa de seguida un màster d’educació. «Jo volia treballar, sentir-me útil i fer alguna cosa per la gent. Amb els pares —tots dos psicòlegs!— només veia sortides en l’àmbit educatiu o sanitari que no m’acabaven de fer el pes. Em calia una cosa més canyera...» I certament ja havia estat monitora esportiva, de caiac i d’esquí, però va començar a fer classes a secundària —dos anys a l’institut de Solsona i dos més a Manresa, l’un al Peguera i l’altre a mitja jornada al Manresa 6. I amb tot, sempre tenia present un monitor, company de feina al Port del Compte, que explicava els seus estius de bomber. «Ja havia començat la docència a secundària i, per canviar, em faltaven referents! Va ser quan vaig conèixer una noia que s’estava preparant oposicions que vaig pensar «doncs jo també podria fer-ho!» Només quedava dir-ho a casa, després d’haver fet una carrera i tenir un màster d’educació i un de gestió ambiental... «i em van respondre: ja ens ho esperàvem!». De manera que als vint-i-sis anys es treu el carnet de camió tot resseguint un camí que fins aleshores semblava exclusiu dels homes. Els temes teòrics són complexos, fins i tot comptant amb la carrera. I es requereix molta competència física i psíquica. Fet i fet reconeix sense embuts que li han calgut quatre convocatòries d’oposicions per obtenir plaça. La primera va ser per mirar-s’ho, a la segona no va passar la prova de corda i a la tercera, que va aprovar... va quedar desplaçada en el recompte de mèrits. Fins a la quarta! Ara sí, és bombera de la Generalitat de Catalunya des del setembre de 2022. «Sóc bombera, i bombera vocacional. Treballar i ajudar em sembla fascinant. Enmig de l’emergència, de cop passes de zero a cent i vas al servei maquinant». El primer foc va ser senzill, un canyissar que espetegava molt i on hi havia molta brutícia i fum, a Gavà, on estava fent pràctiques. Però també va ser al Pont de Vilomara l’estiu passat. I ara mateix, al parc de Ripoll, en un equip de tres persones per torn, i sense especialistes, es pot trobar de tot, des d’un accident fins el gat que no sap baixar de l’arbre. “Em llevo a dos quarts de sis i me n’hi vaig amb un somriure! I això que si no plou, aquest estiu pinta complicat. En aquests últims dies ja hi ha hagut força focs forestals fins i tot en un entorn teòricament humit com el del Ripollès!”. Fins ara ha passat per Gavà, Terrassa i Ripoll, i mai ha coincidit amb cap dona. I està convençuda que s’ha d’incentivar l’opció laboral femenina, i difondre’n la tasca. «Avui ja no és cosa de força. Es treballa molt en equip i ens cuidem i ens ajudem. I falten bomberes exemplars!». Des d’aquí li pronostiquem una llarga carrera al cos, i esperem que així que sigui possible obtingui plaça al parc de Manresa.

No tot s'hi val en campanya...

Des de 1979, cada cop que s'acosten unes municipals m'agrada veure el remolí que es prepara: la necessitat de trobar idees i gent, de presentar noves propostes, de ser arreu els uns i els altres. A Manresa, la sacsejada és imprescindible i val a dir que n'hem viscudes unes quantes! L'ensopegada d'en Joan Cornet el 1987. L'inesperat acord del tripartit, el 1995. La victòria de Valentí Junyent el 2011 i encara, tot just fa quatre anys, el relleu per onze vots que va suposar fer alcalde Marc Aloy. Més enllà de l'anecdotari o les anàlisis de tots aquests moments rellevants, el cert és que la ciutat ha resultat ser la suma de tots ells. De les persones, de les candidatures, dels que s'han imposat i dels que han pencat amb generositat des de l'oposició. Per això, com més gran em faig més pragmàtic em torno: què en sabrem aprofitar, dels propers resultats? Com es cuinaran els programes d'actuació per als propers quatre, vuit o —millor encara— dotze anys? Ens cal aprendre a teixir acords, i en cal més serenitat i, si pot ser, una mica més d'intel·ligència. Això i la generositat imprescindible per tal que aquesta feina que tothom hauria de provar de fer algun cop a la vida, sigui útil. No pas indefinida. Perquè cada govern, tots els governs, els fan persones. I tot l'orgull i l'energia que hi posem només tenen sentit si venen de l'esperit de servei. La resta, sic transit gloria mundi, que vol dir que així passa la glòria. El caràcter efímer de qualsevol victòria, com ho és també de moltes derrotes... 

Com ara aquesta foto de 1995, aleshores que jo rellevava Ignasi Perramon al capdavant de la candidatura d'Esquerra, com a independent. Fou un goig sense alegria: vam créxer més de 1200 vots, fins el 4232... però vam quedar novament en tres regidors! I malgrat tot ens vam abocar a fer un acord municipal amb socialistes i la coalició de IC-V-CUP per allò que havíem dit tota la campanya: a Manresa calia una transformació Tot plegat no va ser pas un camí de roses. I és clar que també hi havia cops de colze! Però no recordo mai que el to d'una campanya difuminés els diversos projectes de ciutat que defensàvem. I si dic tot això és perquè ara fa una setmana vaig llegir astorat que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, atribuïa a ERC tots els desastres dels darrers trenta anys a Manresa. I amb l'Ignasi Perramon —quatre mandats d'experiència!— ens vam posar de seguida d'acord: ara, com abans, cal projecte però també calen formes. Oimés si, en acabat, el més segur és que tothom reclami acords. Doncs aquest és el missatge d'avui, publicat a Regió7, el mateix que gastàvem ara fa trenta anys: que no tot s'hi val.

No tot s’hi val, senyor Bacardit!

A tocar de la campanya electoral, ens arriba que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, considera que a Manresa té en l'alcalde Marc Aloy un exemple absolut de mala governança. Hem quedat distrets perquè, de fet, el govern de la ciutat ha estat els darrers set anys una coalició on han treballat lleialment persones d’Esquerra i, també, de Junts. Encara més: quatre dels actuals regidors de Junts són a la nova candidatura en els vuit primers llocs i un cinquè tanca la llista! Sobta, doncs, que no se sentin responsables de la seva tasca fins ara, capaços com hem estat d'engegar projectes tan importants com la Fàbrica Nova o el Polígon del Pont Nou, entre d’altres. Però allà on Bacardit ens sembla que perd els papers és quan atribueix a ERC tres dècades completes de decadència a Manresa. Bufa!

Certament, i des de 1979, en 44 anys d’ajuntaments democràtics ERC n’ha passat 24 al govern en diverses fórmules de col·laboració —i només els tres últims amb l’alcaldia de Marc Aloy. Però li hem de recordar a Bacardit que també l’espai de Junts-Convergència ha estat 24 anys governant la ciutat en d’altres fórmules de coalició, i d’aquests 17 amb l’alcaldia! Per no parlar dels 24 anys que el PSC ha governat a Manresa, tots ells presidint l’alcaldia. Al capdavall, doncs, qui és més corresponsable d’on som ara? Gosaríem dir que, sortosament, ho som tots força i ningú es pot atribuir gaires més mèrits que els altres atès que cada període té llums... i ombres. Però amb un denominador comú que el mateix alcalde Sanclimens subscriuria: mai podem comportar-nos com bergants! Altrament, en aquesta decadència que Bacardit denuncia, li hem de recordar la seva voluntat com a regidor d’Urbanisme d’enderrocar el teatre Conservatori fins que ho va deturar una consulta ciutadana? O la proposta d’una requalificació del Carrefour que li permetia doblar la superfície amb 20.000 metres més, en una patacada que hagués estat letal pel comerç de la ciutat que ara ens diu defensar?

Per ser francs, senyor Bacardit, ja ens coneixem els cops de colze propis dels períodes electorals. Però us demanem d’estalviar-vos aquest revisionisme de pa sucat amb oli i, sobretot, devaluar la tasca feta els darrers anys que sovint hem jutjat plegats com a enriquidora i valuosa. I així com compartim que es va sanejar Hisenda amb l’alcalde Junyent, no hauríeu d’oblidar que la reducció del dèficit ha continuat aquests darrers tres exercicis fins arribar al nivell més baix d’endeutament dels darrers vint anys. I sempre treballant amb la participació, sumant esforços i teixint consensos.

Culpabilitzar ara Esquerra en exclusiva que Manresa no sigui una gran ciutat —de debò penseu que no ho som?— només ens recorda aquests temps agres pel país, amb massa gent instal·lada a la recerca de culpables. Per la nostra part, modestament, només constatem el goig d’haver servit la ciutat en d’altres períodes, convençuts que des de 1979 és amb diverses propostes que la ciutat avança. Així, en plural: propostes. Al capdavall, pensar que un sol projecte vostre de convertir les carreteres de Vic i Cardona en avinguda central (proposta que, per cert, ja inclou el Pla de Mobilitat aprovat per ampli consens al darrer ple municipal) ara transformarà la ciutat, retindrà el talent i fins potser eliminarà el mal de queixal no passa de ser un desig pronunciat amb molta vehemència... i poc coneixement.

Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança. Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots i totes, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!

Ramon Fontdevila i Subirana (regidor 1995-2006)
Ignasi Perramon i Carrió (regidor 1979-83 i 1999-2011)

Publicat a Regió7, el dimarts 30 de maig de 2023