La foto és del 23 de juny de 1993, trenta anys enrere. Inaugurem la torre de la residència d'avis al carrer Vallès. Amb l'alcalde Sanclimens al centre, acompanyat de Pepita Subirana, directora; Benet Pierola, president de l'associació de veïns; el MH conseller Antoni Comas i finalment en Rossend Coll, voluntari per tot i en tot des del primer dia.
dimecres, 24 de maig de 2023
Trenta-cinc anys de Residència d'avis al barri
dilluns, 15 de maig de 2023
Qui no coneix Clara Cornet?
Clara Cornet,
«jo vull ser bombera!»
Si no la coneixeu, almenys n’haureu sentit a parlar: una noia jove, de tot just trenta-un anys, que té una característica encara avui singular: és bombera. Parlem de la Clara Cornet i Augé, filla d’Imma Augé i Joan Cornet, aquell alcalde primer dels nous ajuntaments democràtics sorgits el 1979. «Però jo soc la petita de tres germans, després del Jordi i l’Anna, i ja vaig néixer amb la família a Brussel·les. M’hi vaig estar vuit anys fins que vam tornar tots tres amb la mare, a Manresa». Estudiosa i molt bona esportista, aterra al Sagrat Cor i, després, farà la secundària a la Salle, mentre defensa el Manresa de vòlei, i esquia els caps de setmana d’hivern. «Vaig fer vòlei 6 o 7 anys, des dels 13». En acabat va a l’Autònoma a fer Ciències Ambientals atreta per temes com el reciclatge, el canvi climàtic o la gestió forestal. Sap que d’això costa molt trobar feina i per això, quan acaba, fa de seguida un màster d’educació. «Jo volia treballar, sentir-me útil i fer alguna cosa per la gent. Amb els pares —tots dos psicòlegs!— només veia sortides en l’àmbit educatiu o sanitari que no m’acabaven de fer el pes. Em calia una cosa més canyera...» I certament ja havia estat monitora esportiva, de caiac i d’esquí, però va començar a fer classes a secundària —dos anys a l’institut de Solsona i dos més a Manresa, l’un al Peguera i l’altre a mitja jornada al Manresa 6. I amb tot, sempre tenia present un monitor, company de feina al Port del Compte, que explicava els seus estius de bomber. «Ja havia començat la docència a secundària i, per canviar, em faltaven referents! Va ser quan vaig conèixer una noia que s’estava preparant oposicions que vaig pensar «doncs jo també podria fer-ho!» Només quedava dir-ho a casa, després d’haver fet una carrera i tenir un màster d’educació i un de gestió ambiental... «i em van respondre: ja ens ho esperàvem!». De manera que als vint-i-sis anys es treu el carnet de camió tot resseguint un camí que fins aleshores semblava exclusiu dels homes. Els temes teòrics són complexos, fins i tot comptant amb la carrera. I es requereix molta competència física i psíquica. Fet i fet reconeix sense embuts que li han calgut quatre convocatòries d’oposicions per obtenir plaça. La primera va ser per mirar-s’ho, a la segona no va passar la prova de corda i a la tercera, que va aprovar... va quedar desplaçada en el recompte de mèrits. Fins a la quarta! Ara sí, és bombera de la Generalitat de Catalunya des del setembre de 2022. «Sóc bombera, i bombera vocacional. Treballar i ajudar em sembla fascinant. Enmig de l’emergència, de cop passes de zero a cent i vas al servei maquinant». El primer foc va ser senzill, un canyissar que espetegava molt i on hi havia molta brutícia i fum, a Gavà, on estava fent pràctiques. Però també va ser al Pont de Vilomara l’estiu passat. I ara mateix, al parc de Ripoll, en un equip de tres persones per torn, i sense especialistes, es pot trobar de tot, des d’un accident fins el gat que no sap baixar de l’arbre. “Em llevo a dos quarts de sis i me n’hi vaig amb un somriure! I això que si no plou, aquest estiu pinta complicat. En aquests últims dies ja hi ha hagut força focs forestals fins i tot en un entorn teòricament humit com el del Ripollès!”. Fins ara ha passat per Gavà, Terrassa i Ripoll, i mai ha coincidit amb cap dona. I està convençuda que s’ha d’incentivar l’opció laboral femenina, i difondre’n la tasca. «Avui ja no és cosa de força. Es treballa molt en equip i ens cuidem i ens ajudem. I falten bomberes exemplars!». Des d’aquí li pronostiquem una llarga carrera al cos, i esperem que així que sigui possible obtingui plaça al parc de Manresa.
dimarts, 2 de maig de 2023
No tot s'hi val en campanya...
Com ara aquesta foto de 1995, aleshores que jo rellevava Ignasi Perramon al capdavant de la candidatura d'Esquerra, com a independent. Fou un goig sense alegria: vam créxer més de 1200 vots, fins el 4232... però vam quedar novament en tres regidors! I malgrat tot ens vam abocar a fer un acord municipal amb socialistes i la coalició de IC-V-CUP per allò que havíem dit tota la campanya: a Manresa calia una transformació Tot plegat no va ser pas un camí de roses. I és clar que també hi havia cops de colze! Però no recordo mai que el to d'una campanya difuminés els diversos projectes de ciutat que defensàvem. I si dic tot això és perquè ara fa una setmana vaig llegir astorat que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, atribuïa a ERC tots els desastres dels darrers trenta anys a Manresa. I amb l'Ignasi Perramon —quatre mandats d'experiència!— ens vam posar de seguida d'acord: ara, com abans, cal projecte però també calen formes. Oimés si, en acabat, el més segur és que tothom reclami acords. Doncs aquest és el missatge d'avui, publicat a Regió7, el mateix que gastàvem ara fa trenta anys: que no tot s'hi val.
No tot s’hi val, senyor Bacardit!Per ser francs, senyor Bacardit, ja ens coneixem els cops de colze propis dels períodes electorals. Però us demanem d’estalviar-vos aquest revisionisme de pa sucat amb oli i, sobretot, devaluar la tasca feta els darrers anys que sovint hem jutjat plegats com a enriquidora i valuosa. I així com compartim que es va sanejar Hisenda amb l’alcalde Junyent, no hauríeu d’oblidar que la reducció del dèficit ha continuat aquests darrers tres exercicis fins arribar al nivell més baix d’endeutament dels darrers vint anys. I sempre treballant amb la participació, sumant esforços i teixint consensos.
Culpabilitzar ara Esquerra en exclusiva que Manresa no sigui una gran ciutat —de debò penseu que no ho som?— només ens recorda aquests temps agres pel país, amb massa gent instal·lada a la recerca de culpables. Per la nostra part, modestament, només constatem el goig d’haver servit la ciutat en d’altres períodes, convençuts que des de 1979 és amb diverses propostes que la ciutat avança. Així, en plural: propostes. Al capdavall, pensar que un sol projecte vostre de convertir les carreteres de Vic i Cardona en avinguda central (proposta que, per cert, ja inclou el Pla de Mobilitat aprovat per ampli consens al darrer ple municipal) ara transformarà la ciutat, retindrà el talent i fins potser eliminarà el mal de queixal no passa de ser un desig pronunciat amb molta vehemència... i poc coneixement.
Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança. Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots i totes, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!
Ramon Fontdevila i Subirana (regidor 1995-2006)
Ignasi Perramon i Carrió (regidor 1979-83 i 1999-2011)