Qui no coneix Abdeslam Ben el Fassi?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina recull cinquanta anys d'història de Foto Art Manresa. Són reportatges de provada utilitat si al darrera hi ha una entitat viva i, encara més, són un bon exemple sobre el poder de la participació ciutadana. Si n'han fet de feina en mig segle! I amb la Maria Picassó, al Cul-del-pou presentem un personatge igualment actiu i prolífic: l'Abdeslam Ben el Fassi. Manresanitat en la diversitat i el més gran compromís comunitari que esperaríem de qualsevol veí. Si encara no us sonava, no us el perdeu: són pàgines viscudes o —versió Ediciones Novaro— vides exemplars!

Abdeslam Ben el Fasssi,
ningú no és perfecte

L’Abdeslam Ben el Fassi Mezouar fa vint-i-cinc anys que viu a Manresa però, com tants altres veïns nostres, va néixer a Kasr al-Kabir, a la província marroquina de Larraix, l’any 1968. De nou germans ell era el del mig, i va estudiar fins enllestir el batxillerat, tot en francès. Després va anar a la universitat de Tetuan a fer Història, i recorda que viatjava sovint a la península. «Aleshores l’entrada no era problema i a mi m’agradava viure l’espai europeu, entre ciutadans amb drets i deures, i amb llibertat d’expressió». Resolta la llicenciatura, es planteja continuar estudis a Bèlgica, on hi tenia amics i dominava la llengua, però la descoberta de l'ambient universitari de Madrid el sedueix i decideix fer el doctorat a la Complutense. La seva tesi analitzarà les relacions entre el Marroc, Espanya i Hispanoamèrica al segle XIX, «quan els liberals espanyols o els independentistes sudamericans buscaven la protecció i refugi del sultà del Marroc». Fet i fet, des de 2005 és doctor en Història contemporània, amb una tesi enllestida a Manresa, anant i venint setmanalment de Madrid. I és que el 1998 l’Abdeslam havia vingut fins a Barcelona perquè el seu germà, que hi feia el doctorat en Química, li havia parlat d’una possible feina d’educador social mentre avançava en la tesi. Els primers tres anys van ser a Barcelona i, després, ja va venir a Manresa on el 2004 arriba la seva dona, una professora de filologia àrab que s’acull al reagrupament familiar. «En aquell temps jo encara pensava tornar al Marroc, amb oportunitats a les universitats de Rabat o de Fes. Però quan van arribar els fills vam decidir de quedar-nos, potser perquè en aquelles universitats tampoc hi encaixava el meu somni». I és que mentrestant l’Abdeslam també ha fet un màster en Immigració i Educació Intercultural a la Universitat de Barcelona (2003-2005) i ha obtingut la nacionalitat espanyola el 2008 —«el que em va fer més content va ser poder incorporar el cognom de  la mare!». Ara es concentrarà en el treball social, de primer a Sant Salvador de Guardiola i, després, assumint tasques de direcció de centres de menors a Granollers o Rubí. En l’actualitat dirigeix un centre a l’Anoia. Estudiós de mena, la llengua catalana li ha esdevingut una obsessió, des de que li van oferir de participar en un diccionari visual català com a primer contacte per als nouvinguts. «L'acollida que va tenir arreu de Catalunya em va animar a avançar en el seu perfeccionament. I en aquest punt, vull agrair tots els docents que m’hi han acompanyat». Tot plegat fins a donar el pas a l’escriptura, que li agrada molt: ara és la llengua que més escriu, per sobre del castellà, l’àrab o el francès, i tot sovint li llegireu col·laboracions a Regió7. Parla de tota mena de temes, no només de la comunitat musulmana. Per això, tot i que a vegades li han proposat d’ocupar algun càrrec a la mesquita, l’Abdeslam, que hi col·labora, s’estima més la part cívica i cultural «i si de cas tractar el tema religiós per adaptar-lo a la realitat que tenim. La nostra confessió ha de ser com a ciutadans d’aquest país, no pas sota la influència de tercers!» I afegeix: «No m’agrada l’exclusió, i sempre recomano als fills que participin. que siguin útils socialment, que facin coses positives i que mai siguin una càrrega per ningú!». Al capdavall, i consternat pel final de la festa major manresana d’enguany, jutja l’episodi de terrible i valora que «com a comunitat a nosaltres ens afecta el doble, sobretot perquè d’altres juguen amb això. Com és que si tenim un sistema judicial i un sistema policial que funciona, sempre ens ho carreguen tot?» I mentre observa dolgut com l’extrema dreta ho aprofita, ell defensa el seu compromís amb Manresa. «Nosaltres també som ciutadans, també fem ciutat. I és aquí on jo vull viure i expressar-me, amb les meves coses positives i negatives. Assumint que en aquest món ningú no és perfecte».

Qui no coneix Marta Bitriu?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina parla de màgia, de la màgia de Manresa. No és pas un homenatge a l'equip de govern municipal sinó la presentació d'un tou de mags i il·lusionistes que han crescut a la nostra ciutat fins a fer-ne un referent que tindrà el punt àlgid els propers dies, amb el setè Festival Màgic. Amb menys màgia, però molta fe, al capdavall de la revista hi trobareu Marta Bitriu, una apassionada de la genealogia i dibuixant a temps lliure. Si encara no la coneixíeu no us la perdeu! 

Marta Bitriu,
art i genealogia de bona fe

Diguem-ho només començar: Marta Bitriu Comallonga va néixer a Artés, el gener de 1976. Als que us agrada filar prim ara direu que no és manresana, però és a Manresa que la coneix tothom perquè la Marta —dibuixant i també genealogista— és la responsable del despatx del Casal de l’Església a Manresa, i aviat farà 25 anys que hi treballa cada dia de cada dia. Filla del Pere i la Teresa, i al costat del seu germà més petit, va passar una infantesa plàcida a cavall de la família, l’escola i el mijac. Fins que als deu anys un accident canviarà per sempre la seva visió de la vida: el juny de 1986 la va atropellar un cotxe al mig del poble, «un cotxe que corria massa quan jo creuava per on no tocava. Va ser terrible». Se’n va sortir al preu de créixer de cop: «Va ser com si aquell dia jo hagués tornat a néixer!». Hospitalitzada a Sant Pau, a Barcelona, la Marta va contemplar amb dolor durant un mes llarg com els nens de la seva vora es morien, «el Jordi de sis anys, el Miquel que en tenia onze, la Raquel de catorze o el Roger, que només tenia mig any… encara ara hi penso i em sap greu». Definitivament en surt més madura i reflexiva. Farà el BUP al nou institut d’Artés i arrodonirà la secundària al Lluís de Peguera per fer el batxillerat artístic. En paral·lel, des de petita la passió pel dibuix i la història canalitzen les seves inquietuds. Al costat de la seva tieta Mercè, que és pintora, la Marta conserva també el record de la Pilarín Bayés que anava gairebé cada curs a la seva escola. «Jo desitjava arribar a dibuixar com ella! Potser per això des dels deu anys que faig ninots». Uns ninots alegres, positius, que durant la pandèmia de 2020 il·lustraven cada dia un dibuix que feia córrer per les xarxes entre amics. I encara abans, no van faltar els dibuixos per als independentistes empresonats, «almenys un dibuix per a cadascun, un cop al mes!». Puigdemont, Rull, Junqueras, Forcadell, Bassa o Cuixart. «I Jordi Turull amb qui encara ens escrivim!». L'apassiona la història també. «La meva àvia Caterina, que vivia amb nosaltres, moltes tardes reunia una tertúlia d’amigues parlant d’històries familiars, properes, però que eren la vivència de la nostra història col·lectiva i, a mi, em captivaven». Amb tot aquest bagatge, la Marta va estudiar Història de l’Art a la UAB i després va procurar-se el Curs d’Aptitud Pedagògica per dedicar-se a la docència. «Vaig fer les pràctiques a l’institut Lacetània amb en Jaume Sala, i em van sortir algunes substitucions. També vaig fer moltes classes de repàs. Però no acaba de trobar-m’hi. Fins i tot vaig provar de treballar en un restaurant!». I és aleshores que el 2002 va arribar al Casal de l’Església. La seva feina l’ocupa tot el dia, en horari partit —«al migdia és el meu temps per dibuixar!». Porta l’administració del Casal així com l’arxiu parroquial de tot Manresa que ha quedat centralitzat allà, i diu que li agrada molt combinar la recerca d’arxiu amb el tracte amb persones, «preparant els papers dels casaments, la catequesi, la venda a la llibreria, la inscripció als cursos…». Però la síntesi de tot plegat són els seus arbres genealògics que investiga i dibuixa en dimesions colossals. N’ha fet per encàrrec però, sobretot, destaquen els familiars. «Amb l'arbre dels Bitriu arribo a 1670, des de Solsona, Tiurana, la Torre de Rialb i Freixenet, on va néixer el meu besavi que és qui s’estableix Artés i es casa amb Isabel Casanova. I pel que fa als Comallonga, la línia materna, arribo fins a 1280! Dels Ignacio m'he quedat a 1800… Ara estic fent els Canudes i els Casas» Molts segles d’història que ara també voldria redactar sobre paper: «em queda escriure la història de la casa de pagès familiar». Mentrestant, tan tímida com incansable, va i ve cada dia fins al Casal amb la fe posada en un món millor. I somriu.

Qui no coneix Montse Ayala?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol és també el del mes d'agost, un número d'estiu que ens permet fer una mica de vacances i deixar el proper número per al primer dimecres de setembre. Potser per això, un punt relaxadament, hi parlem del valor educatiu del joc, d'aquest joc constructor de comunitat que el proper mes de setembre repetirà setmana de jocs al carrer, renovant un calendari anual d'activitats. I al final de l'exemplar, el "Qui no coneix..." presenta Montse Ayala, que des de molt petitat haurà estat una comunicadora vocacional. Si més no, al Pou la coneixem d'ençà que va posar els peus a l'Autònoma, i al cap dels anys és un plaer comprovar que el seu trajecte ha estat el d'aquesta periodista total. No ho sabríem dir d'una altra manera.  

Montse Ayala,
periodista total

Es diu Montse Ayala Riu i és de 1969. Segur que la teniu vista, amb aquelles ulleres rodones i un tallat de cabells a la garçonne! Acaba de sobreviure un grapat de graduacions al Kursaal amb l’equip de comunicació de la UManresa. Gestió de xarxes socials, elaboració de continguts informatius i actualització de la web, entre d'altres galindaines. Però si voleu anar al començament heu de saber que la Montse va ser concebuda a Pamplona, on ja havia nascut el seu germà Marc. Sort que el pare va rebre una oferta laboral per tornar a Manresa! I és així com la Montse hi va néixer, i també la Susanna, que va arribar després. Resolta la primària a l’Anselm Cabanes, l’anada a l’institut Pius Font i Quer li resultarà ser un terratrèmol. «Surto una mica de mare, i començo a penjar assignatures fins el punt que decideixo repetir 2n de BUP». Encara avui considera que és de les millors decisions de la seva vida i gràcies a la qual farà les seves millors amigues, l’Anna Vilajosana, la Marta Mercadal o la Montse Segon, amb qui va guanyar seguretat i serenitat. «També els mestres eren brutals: en Pep Pujol, l’Elvira, el Tonet... per ells vaig enterrar el meu somni de ser veterinària, amb una pick-up i un gos molt gros, ajudant a parir les vedelles del Berguedà!». A la Montse li agrada escriure i tirarà per periodisme. De petita ja havia fet entrevistes a la Nancy o un primer Informe semanal amb un pastor de cabres de Vallcebre. De manera que se’n va a la UAB a fer Ciències de la informació gairebé al mateix temps que amb l’Anna Vilajosana es planten a El Pou de la gallina —gràcies Teresa Torra! «D’allà vam passar a la Casa d'oficis de l'Ajuntament de Manresa, la meva primera feina i el meu primer ordinador!». I de seguida va venir Ràdio Ciutat «on vam presentar-nos amb l’empenta de l’Anna que hi va descobrir el Serranillu: teníem més barra que ofici, però la cosa era no parar». I la Montse no para ni ha parat mai: després va venir TVM o, inoblidable, l’experiència com a voluntària als Jocs Olímpics del 92 seguits des del centre principal de premsa. A punt d’acabar la carrera la va a buscar Felip González per cobrir els informatius de Flaix Ciutat —conjuntament amb l’Anna Vilajosana! També la truquen de Catalunya Ràdio per cobrir la corresponsalia, compartint les dues feines fins l’any 99 abans de fer el salt a la nova Agència Catalana de Notícies, l’ACN que creava un jove Carles Puigdemont des de Girona, 100% virtual i amb el suport de les diputacions provincials convergents. «Jo ja tenia el meu pis que era també l’oficina, amb un ordinador i un mòdem. I vaig creure que veritablement construíem una infraestructura d’estat». S’hi va passar dotze anys com a delegada territorial de la Catalunya central, un llarg període durant el que, amb el poeta Santi Rufas, serà mare de l’Adrià i el Pere. «Vaig notar que a l’ACN les baixes de maternitat no els devien encaixar... o que les aprofitaven per ventilar les discrepàncies: a la fi volien gent de la seva corda, plegats a la seva autoritat, i vam acabar partint peres l’any 2010». I ja està? I ara! Tornem a trobar-la al costat de l’Anna Vilajosana que, amb en Francesc Domene, creen Repunt, una assessoria des de la qual van portar la comunicació d’UManresa. «Inicialment passo cinc anys com a autònoma però allò cada cop reclamava més dedicació i a la fi m’hi quedo en exclusiva, encantada del tracte amb l’equip que hi ha». I en tot aquest temps, la Montse s’ha sabut implicar sempre amb la ciutat per posar com a voluntària la seva expertesa, fos a l’Associació Manresa de Festa, a Òmnium Cultural o a totes les AFA dels fills. O bé el nucli impulsor de l'Apunt, l'associació de Periodistes prèvia a la creació de la delegació professional del Col·legi. Periodista total, doncs, i amb el somriure de qui mai s’ha desdit del rigor i la responsabilitat que la seva tasca reclama.

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

Oriol Pérez exorcitza els dimonis de Manresa

Cada nou número de la revista El Pou de la gallina mereix ser celebrat, que per això diem que es tracta d’un miracle mensual a Manresa. I per això també els presentem amb una regularitat escrupolosa cada primer dimecres de mes davant d'un públic fidel: tothom ha après que, si s'arriba amb prou puntualitat, es pot endur la revista de franc. 

Ahir, però, aquest miracle de ressons ignasians, va resultar especialment singular perquè, fet i fet, parlava del dimoni. Del dimoni a Manresa! El reportatge La Manresa negra: satanisme a l’ombra de Montserrat és portada d'aquest mes de juny, i el seu autor és el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (1972), columnista habitual de la revista que aquest cop ha elaborat el tema central sumant 20.000 caràcters sobre el dimoni i, afinant més, sobre el dimoni a la nostra ciutat.

Per poc que conegueu el personatge comprendreu les nostres reserves editorials quan el mes de desembre va oferir-nos tocar aquest tema. Anava de debò? I més encara, és que per ventura hi ha deixebles de Satanàs a la nostra ciutat? La seva resposta va ser que sí a tot: que faria el tema, i que ens mostraria el satanisme que s’amaga entre nosaltres —ja se sap que el satanisme sempre viu un punt ocult! El resum vindria a dir, que si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa en seria l’ombra.

Ara el reportatge és un fet, i ahir el vam presentar plegats en una conversa distesa, amb moments d'una certa hilaritat fins i tot. El punt d'arrancada eren les afirmacions del ja ex-rector de l'església de la Mercè i membre del Verb Encarnat, Gustavo Lombardo, quan va assegurar després del Correfoc de 2025 que «el dimoni guanya terreny a la nostra ciutat». A partir d'aquí vam poder parlar de la demonologia, la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. No és en va que en la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts que és com dir la història de la condició humana... —i des d’aleshores la seva missió no ha estat tant forçar els humans a pecar mitjançant el suggeriment, l'engany o la temptació. En la tradició cristiana, doncs, el pecat sorgeix quan l'ésser humà accepta conscient o inconscientment aquestes temptacions. 

D'altra banda, i per esbandir continguts populistes, des de bon començament li vaig demanar per la seva experiència en un ritual que va resultar ser de pa sucat amb oli, amb hard rock de fons i una gallina degollada en directe que —els oficiants no semblaven tenir-hi gaire pràctica— va esquitxar de sang els de primera línia, amb disgust i queixa més que no pas satisfacció satànica. Resolta aquesta anècdota, vam passar a la categoria.

I és aquí on l'Oriol va presentar els pecats capitals. Pecar és cometre una falta contra la llei divina o contra un precepte de l'Església però per extensió consideraríem pecar com a sinònim d’obrar malament o amb excés. Des del papat de Gregori el Gran, al segle VI, els pecats capitals han quedat fixats en set, el primer dels quals és la supèrbia —o orgull. Després vindrien l’avarícia, la luxúria, la gola, la ira, l’enveja i la mandra… «Més que un catàleg de prohibicions religioses, encara avui constitueixen una extraordinària cartografia de les passions humanes. En ells hi trobem condensades les pors, les inquietuds i les contradiccions d’una civilització que, durant segles, va intentar comprendre la naturalesa de l’home a partir dels seus excessos». I aleshores, en un exercici de risc l'Oriol fa passar pel seu sedàs la mateixa ciutat de Manresa!

Els clarobscurs de les persones, ho poden també ser també de les ciutats? Ahir, com a l'interior del reportatge, l'Oriol fa un excurs per jutjar pecats manresans com el final del projecte 1522 o de tan recents com la Gala Plácido, organitzada pel Manresa Film Office o —amb xifres— el festival Camins… són pecats o són errors polítics? —«No, no, jo aquí hi veig supèrbia, la mateixa supèrbia que em neguiteja a les tanques de la Fàbrica Nova: què vol dir això que Manresa és benparida!? Supèrbia i prou». Per un moment vam dubtar de la responsabilitat de l'alcalde Marc Aloy, com si tot fos obra només del mateix Satanàs...  Confiteor, Deo omnipotenti (...) mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa!

Calia acabar el vespre, i va ser el moment de l'exorcista de la diòcesi de Vic, mossèn Joan Prat. La seva participació al reportatge té una voluntat aclaridora, constatada la desacralització que vivim: —«els pecats no fan sinó parlar de nosaltres mateixos. De les nostres ferides, dels nostres excessos i de la dificultat permanent d’habitar-nos amb serenitat». Aleshores, no podria ser que la psicologia contemporània redueixi la influència demoníaca a traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció? Ras i curt, que molts d’aquests posseïts pel dimoni siguin senzillament desequilibrats? I és aleshores que l'Oriol és mulla: «La majoria de casos que arriben als exorcistes tenen explicació psiquiàtrica, sí... però no tots!». I —poca broma— ho arrodoneix citant a Baudelaire: «El més gran truc del diable és fer-nos creure que no existeix!».

Podríem posar-nos d'acord, doncs, en que el satanisme és entre nosaltres. No pas com una organització sinó com una idea on l'Oriol prova de tancar la conversa, «satanisme com a fascinació pel poder, per la provocació i per la destrucció dels límits. I també en una frontera –entre la fe, la metàfora i la decadència cultural– on Manresa sembla voler continuar projectant la seva ombra!». Està clar que els nostres responsables polítics potser no ho subscriurien això però coincidim que si alguna gràcia té tot plegat és que ens fa rumiar. Teràpia contra l'inconscient col·lectiu i també aquest punt d'autocrítica imprescindible com a persones i com a comunitat. Ep! Si és que volem sortir de la banda fosca...

 

Qui no coneix Roser Alegre?

No és habitual en aquesta secció d'El Pou de la gallina fer-hi passar representants polítics en actiu, però el perfil de la Roser Alegre és del tot idoni per explicar una història de compromís i tossuderia que no ens n'hem sabut estar. I a més a més, bé es podria dir que la coneix tothom o gairebé: una manresana com la que més que, des de la diada de sant Jordi, és a la revista corresponent a aquest mes de maig:

Roser Alegre,

una dona de combat

Segur que la teniu vista: Roser Alegre i Fontanet, un tros de dona, que s’estima la ciutat i la gent fins el punt de ser regidora a l’Ajuntament de Manresa —ja fa més de set anys!— encapçalant la candidatura dels de Fem. Si fins ara no ha estat al govern no serà per actitud o falta d’idees, diguem només que els han faltat vots o una finestra d’oportunitat, i mentrestant, penquen, proposen o denuncien tot allò que els sembla que grinyola. «Però jo no vinc d’aquesta tradició. De fet, si ara sóc a la política és per la mateixa actitud militant que em va dur a fer de cap al mijac de Crist Rei durant més de deu anys». Aquest compromís amb l’entorn probablement ja li venia una mica de família: els seus pares, l’Enric i la Pepita, sempre han estat vinculats a l’associaciónisme manresà, fos als geganters, en corals o al centre excursionista, I sempre amb aquell esperit de voluntat de servei. I és en aquest ambient que la Roser creix, al costat del seu germà Pau. Va a la Flama, i té flaca per la via artística començant per la flauta travessera al Conservatori –«quan encara era allà al carrer Jaume I, hi vaig fer fins a cinquè de grau mitjà!» i, també, amb les classes de dibuix al Cop d’ull o a cal Barés, o les colònies musicals de Tírvia o Neret, en uns estius plens de felicitat. Resolta la secundària al Pius Font i Quer, se’n va fer Sociologia a l’Autònoma mentre enfila tot de feines com ara aquell programa Quedem? d’Òmnium Bages que continuarà dos anys més des de la seu nacional. Tipa de baixar a Barcelona, posteriorment s’ocuparà de la dinamització del Casal Flors Sirera, a les Saleses. «I doncs no vaig descobrir la política fins als 27 anys, em penso, quan des de l’Ateneu la Sèquia ens organitzem la colla bastonera Manrússia Van del Pal, que des del primer dia ha estat un espai de cultura popular autogestionada». Això i la cooperativa de consum la Guixa l’acostaran cada vegada més a les CUP, on de primer només manifesta públicament el seu suport. «L’any 2015 ja era al vuitè lloc de la candidatura, i el 2019 em van proposar d’encapçalar-la. Mirat en perspectiva no m’ho vaig rumiar gaire, i vaig dir que sí». Els dos primers anys s’hi aboca a temps complert gràcies a l’atur, per tal d’aprendre com funciona la màquina municipal, però avui compatibilitza la dedicació política amb mitja jornada a la cooperativa l’Arada, «en programes de dinamització comunitària al Bages, Solsonès sud o Cadí-Moixeró». I amb tot això no podem pas oblidar el seu vessant esportiu, recuperat fa poc més d’una dècada. «De jove ja havia fet natació però ho vaig deixar per la música. I encara que sempre he estat de fer muntanya, no recupero els entrenaments fins descobrir el rugby!». I és al rugby on mesura la seva energia, ara enquadrada a les rugby mater, que son mares de l’escoleta de rugby –«un rugby suau, sense placatges!». Tot plegat amb la mateixa passió per Manresa i per la gent de Manresa, contra la pobresa i les desigualtats, definitivament batalladora entre la melé i les bastonades. I convençuda que el dia que ja no sigui a les institucions potser tindrà un xic més de temps propi però que no deixarà mai de vincular-se a aquest activisme social que la fa viure.

Qui no coneix Francesc Vilà?

Aquest mes d'abril, a la secció "Qui no coneix.." d'El Pou de la gallina he presentat en Francesc Vilà, el que ha estat director del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya fins a la seva jubilació. I em va agradar molt de parlar-hi i d'entrevistar-lo davant d'un cafè llarg a Las Vegas perquè el Francesc és un home prou reservat i del qual, que jo recordi, no en circulen entrevistes. Doncs no res, vam fer aquest "esta es su vida" de la nostra televisió d'infantesa que ara faig públic des d'aquest blog, amb tot l'agraïment. I amb aquesta caricatura excel·lent de Maria Picassó que, si no el recordàveu, posa cara al personatge. Aquest és l'home:

Francesc Vilà,
temps efímer al museu

El darrer dia de 2025 va jubilar-se com a director del Museu de Manresa i Museu del Barroc de Catalunya. És en Francesc Vilà i Noguera (1960), home de melena volteriana i esperit kantià, nascut en una família de tradició pagesa a cavall de santa Llúcia i la Catalana—«però amb el pare a la Pirelli!». Va créixer en llibertat, campant vora santa Caterina, aleshores que tot el món semblava trenar-se al Cardener, amb l’escola Sant Jordi a l’altre costat del pont, en un pis de la Muralla. Després va passar per la Salle, va fer el COU al Peguera i, com que sempre li havia agradat la manipulació de la matèria, superarà aplicadament els primers dos anys de Químiques a la UB. Però heus aquí que aquell bon estudiant entra en crisi i decideix perdre’s per la delitosa illa de Menorca! Un parèntesi hippye de domicilis provisionals i molt temps suspès a cala Coves. «Em va costar sortir-ne, però diria que a la fi va guanyar l’esgotament». L’ensurt familiar no millora quan el Francesc, altra vegada a casa, manifesta voler estudiar Filosofia: cinc anys més a la UB amb mili inclosa a Madrid, al regiment d’automòbils. «Des d’aleshores que sóc un llicenciat en Filosofia amb carnet de camió!». Això sí: va ser qui més van arrestar per falta de celo en el cumplimiento de sus obligaciones. Després vindrà la docència amb unes primeres classes de català i una molt minsa voluntat de fer de mestre... I és aleshores que apareix un interinatge al Museu de Manresa. El seus estudis d’estètica amb el Valverde i també d’història de l’antropologia li aplanen el camí. «Al museu, aquella acumulació de temps en un espai de seguida em va temptar». És clar que el repte era tan majúscul com prosaic: les noves directrius de la Generalitat de Catalunya sobre documentació i difusió establien de primer realitzar per a cada element una nova fitxa d’inventari. El Francesc s’hi capbussa i es decideix a fer el màster en gestió cultural i diversos postgraus de patrimoni. Es una època intensa on ha de compaginar feina i família. Al Museu, on ha entrat de suport a Josep Maria Gasol, al costat d’en Marc Torras per l’Arxiu, guanyarà la plaça per oposició. I amb un interès creixent per la manipulació de les coses més que no pas la seva conservació comença a tenyir la institució: «Tot és més efímer que no ens pensem!». Es clar que el Museu massa sovint quedava a la cua dels objectius municipals —«En un primer moment el museu era jo... i el conserge!»— però ell sempre va creure en el seu potencial. Amb els primers recursos pressupostaris, podrà emprendre un programa d’exposicions i materials didàctics d’acord amb el Centre de recursos pedagògics. La crisi de 2008 sembla tornar a estimbar totes les intencions si no fos que amb el departament de Cultura ja havien començat a col·laborar amb el fons Viladomat i s’estableix que en el futur el Museu de Manresa serà el Museu del Barroc de Catalunya. La complicitat de Pepe Serra des del MNAC i en Jusèp Boya des de la direcció general de Patrimoni ho faciliten i el 2022 ja hi havia fet el projecte museològic. El conseller Santi Vila santificarà l’operació en un moment màgic, on tothom semblava posar-se d’acord. «I aquí cal consignar l’interès de Valentí Junyent i Marc Aloy, i també de David Closas, que és que signa el projecte arquitectònic». Avui el Museu és d’abast nacional i malgrat tots els entrebancs en licitacions i concursos, al Francesc només li reca no haver pogut deixar enllestida l’exposició local a la segona planta, amb espai per a l’arqueologia o bé els artistes de la ciutat amb qui sempre ha tingut complicitat. I, flegmàtic, si li demaneu a què dedica ara el seu temps us amolla, enmig de pauses: «Pensaré què fer. Caminaré... pensant». Perquè el temps fuig, és clar, però amb aquest filòsof al capdavant, hom diria que al Museu hi ha deixat pòsit.

Neus Tomàs, a l'Àlbum de visites

De l'Àlbum de visites d'aquest mes d'abril a El Pou de la gallina: una crònica dels Pessics de saviesa amb la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d'eldiario.es La foto, de Joan Closas, és presa a l'entrada del Casino tot just abans de començar l'acte, i la naturalitat de la Neus és el preludi d'una sessió desimbolta i fresca, plena de raons que fan l'article sol:

Neus Tomàs, periodisme honest 

Neus Tomàs Gironí (Lleida, 1973) va ser al Centre cultural del Casino el dijous 12 de març, convidada pel cicle Pessics de saviesa. És la directora adjunta de eldiario.es i, també, la seva responsable de la delegació de Catalunya. Cronista política —«però a vegades també m’agrada fer incursions a cultura»— defensa que l’únic requisit imprescindible d’un periodista és la curiositat. I de seguida recalca que, en moments d’incertesa com els que estem vivint, és més necessària que mai la política. «Amb Trump veiem l’extrem on mai no hauria d’haver arribat la política. És racista, xenòfob... però triomfa per incompareixença de l’adversari!». Jordi Morros, el periodista que condueix la conversa apunta, prudent, si no serà que el món està fora de control. La dona arronsa discretament les espatlles, després de dues dècades d’ofici: «S’han comès errors com ara quan la socialdemocràcia o l’esquerra ha acceptat fàcilment postulats neo-liberals. I ara que la gent reclama solucions, només creixen les respostes populistes...». La Neus, com qui no vol la cosa, aleshores repassa d’una revolada els partits tradicionals, amb Junts que ha de decidir candidat —Puigdemont o Turull?— o ERC amb Junqueras inhabilitat —«aquests també tenen soroll a dins!». O el PSOE a qui les enquestes no li reconeixen cap creixement tot i fer bandera de la gestió. Ras i curt, en aquestes circumstàncies només Vox o Aliança catalana desitgen unes eleccions anticipades. I aleshores Neus Tomàs sentencia: «Perquè política és fer que et puguin atendre al CAP quan toca». La conversa es fa curta i, a la recta final, la dona pondera el model de eldiario.es, sense suport paper, i sense deutes. «El paper només aguantarà mentre s’allargui l’esperança de vida de la gent». Com que en Jordi Morros sembla neguitejar-se, la Neus afina: «No té futur el paper, a excepció potser de la premsa local». Els darrers titulars els donarà parlant de les notícies falses, que creixen i s’acumulen. «Es bàsic avaluar les fonts , però també recordar que la informació no és gratis, i que els periodistes dinem». Posats a no desairar les futures generacions, encara deixa anar un parell més de perles: «En aquesta feina sempre passen coses però no saps pas què passarà demà!». L’altra, amanida amb el record de la seva recent entrevista a Gisèle Pericot, valora que «aquesta feina et permet conèixer gent que mai havies pensat que coneixeries». I malgrat que a vegades els maldecaps es multipliquin —«A eldiario.es ens gastem 200.000€ anuals en advocats!»— el cert és que en un món convuls «el periodisme honest no pot mirar cap a una altra banda». I ho arrodoneix: «perquè avui el futur dels mitjans de comunicació només passa per fer més bona informació». 

Joaquim Noguero a Serra d'Or

Quan ara fa un parell d'anys saber que Joaquim Noguero seria el nou cap de redacció de Serra d'Or vaig estar molt content, i no només per la coneixença que tenim des de fa dècades: el Quim és una mena de tot terreny de la Cultura, amb interessos molt diversos, tant que a priori —ai, els apriorismes!— podria no haver semblat del tot indicat per a continuar més de sis dècades d'història. Tot el contrari: els canvis que s'han produït a la publicació em semblen ideals per a la seva continuïtat, per la seva vigència. Pel seu interès, vaja. I que consti que deu fer més de trenta anys que en soc subscriptor i un grapat més que ja la llegia. Del nou Serra d'Or me n'agrada l'exercici de disseny de cada número, el format amb llom i la textura del paper. Potser arrana molt cada pàgina però la tipografia és francament llegible i, més enllà de la forma, els continguts conserven l'interès que per mi tenia la publicació quan la vaig conèixer. Això sí, amb una funció diferent, i amb unes editorials —«el rebedor»— que llegeixo cada mes com qui escolta el mateix Noguero. En retallo un fragment del número de març, dedicat a la ciència, i que amb el títol de Més llum em sembla verament oportuna per aquests temps confusos.

«(...) Aplicada al món, la raó no ho pot tot i a vegades és la boja de la casa, però, si més no, serveix de brúixola fins i tot en temps com aquests, entrampats com estem dins xarxes de tota mena. (...) Això és el que alguns posen en crisi ara, quan patim campanyes de desprestigi interessat de la política, de qüestionament ideològic de l'escola, de pèrdua de credibilitat del periodisme i de desautorització de la ciència. De les eines que, precisament, van néixer al nostre servei aleshores. Dels instruments que exerceixen de salvaguarda, de filtre, de xarxa de protecció, de paracaigudes, d'anticòs raonable. El dubte metòdic era això. I també la necessitat de contrastar les informacions en el periodisme. O provar de falsar fins a l'infinit les hipòtesis en el mètode científic. O la defensa del diàleg i el pacte entre iguals en la política, a mig camí de qualsevol interès, tots igualment legítims, mentre s'acceptin les regles d'un terreny de joc compartit. Això ens volen arrabassar ara alguns, fins i tot per mitjà de paraules trampa com «llibertat», quan ja significa qualsevol cosa menys la capacitat de pensar lliurement. No pensa amb llibertat qui no reconeix legitimitat en d'altres. Quan no hi ha interlocutors, sinó sols adversaris, no hi ha ni llibertat ni pensament. Qui renuncia a l'anàlisi es nega a imaginar d'altres mons, d'altres hipòtesis, d'altres vies, i aleshores substitueix la imaginació creadora per la ideologia, el mètode pel metodisme, l'avaluació pel control, la incertesa humana de la ciència per la crossa de la falsa seguretat tecnològica...»

Al capdavall, m'agrada aquest nou Serra d'Or, i m'agrada que aquell doll de conversa propi del Quim ara trobi —encaixat pels marges del paper que ell minimitza— un espai mensual acompanyat d'un estol de col·laboradors i textos que mes rere mes, guanyen interès i, n'estic convençut, encara aviven conciències.

Qui no coneix Marià-Francesc Muñoz?

Aquest mes de març al Pou hem de parlat dels programadors musicals a l'ombra, aquells que fa més de vint-i-cinc anys que proposen una oferta diversa i alternativa a Manresa amb molt d'esforç i sovint perdent diners i tot! Una colla d'entusiastes que —com tots els entusiastes— són imprescindibles per fer la ciutat, per trenar-la amb sensibilitats diverses i donar-li un futur obert i dinàmic. Per la meva part, amb Maria Picassó hem retratat un altre manresà d'aquells que tothom coneix, de compromís divers i perseverant. Aquest és el Marià. Francesc-Marià Muñoz, per ser exactes:

Marià Muñoz,

ordit i trama manresana

I tant que el coneixeu! Marià-Francesc Muñoz Martínez, amb 82 anys acabats de fer. Tot i néixer al poble de la mare —Vega de Ruiponce, febrer del 44— el cert és que de seguida va venir a Manresa, on el pare exercia de militar. S’estaven a la baixada del Pòpul, on va néixer el seu germà, l’Agustí. «Més endavant vam anar a un pis de les cases de xocolata, com tants d’altres funcionaris i militars, on va arribar la meva germana, Maria Carme». La vida era prou magra, però el Marià tenia cara d’espavilat, i a l’antic col·legi de sant Ignasi suggereixen a la família d’encaminar-lo al batxillerat. Dit i fet, el Marià va passar pel Lluís de Peguera, «però després de l’elemental el meu pare va ser clar: de primer treballar i, si de cas, estudiar nocturn». Les classes seran de peritatge industrial, a l’acadèmia Central, i la feina a les assegurances Santasusana. Tot just tenia quinze anys, era el primer assalariat que contractava l’empresa i mai s’hagués cregut que allà mateix hi passaria exactament mig segle. «Va ser aleshores, al costat del pare i dels dos fills Santasusana, que vaig descobrir la ciutat, les persones i les empreses, tota la trama». Estudiar, treballar... i festejar. Ara sovintejarà el cinema i fins i tot el ball, a la Gàbia, i el peritatge s’encalla al darrer curs. «Almenys em va servir per demanar pròrrogues i al final em va tocar artilleria antiaèria a Barcelona: allà hi havia mig equip del Barça enxufat!». Llicenciat com a sergent de complement, ja no es planteja res que no siguin les assegurances i el matrimoni l’any 1970 amb Antònia Gómez-Quintero. «Érem molt joves, ens estàvem al carrer Gaudí i ben aviat va arribar la canalla: la Belén, la Cristina i el Carles...». I és aleshores que el conviden a una primera reunió a la parròquia de la Sagrada Família per promoure l’associació de veïns del barri: el Marià hi descobrirà que són les persones les que fan l’ordit de la ciutat. I s’hi engresca, amb aquell posat de milhomes que té la joventut. «Ara al cap dels anys m’agrada veure com ha canviat el barri, com l’hem millorat». El seu compromís es multiplica a la Federació d’associacions de veïns, fins al punt de rebre ofertes d’incorporar-se a la política municipal, ofertes que rebutjarà sempre. Que no vol dir que no s’impliqui: l’any 1988, al capdavant de la nova entitat Ma’m —Manresana de mogudes— dinamitzarà la festa major «amb concerts memorables, des del Sabina als Mecano, o la Mary Santpere al Kursaal, o el Cómeme el coco, negro, de la Cubana...». El Ma’m en només dos anys va fer història i el Marià era a totes les salses! «Però calien relleus, i nosaltres havíem esdevingut un grup d’amics». Precisament és al Ma’m on coneixerà la Fina Sitjes amb qui refà la seva vida sentimental. Més tard li arribaran episodis convulsos: la mort prematura de la Fina després d’una llarga malaltia o, ell mateix, que entoma —i supera!— un càncer de pàncrees. Jubilat, esdevindrà un habitual de les tertúlies televisives al canal Taronja o bé als cursos a la FUB Sénior. Ara només conserva la participació al Patronat de la residència d’avis Sagrada Família i diu que allò que més el motiva és veure créixer la descendència. «I és clar que si miro enrere veig que m’he equivocat en algunes coses, però el cert és que he viscut la vida i soc feliç. Tot allò que he fet m’ha format». I, coneixedor profund de la trama i ordit manresana, celebra que la ciutat sempre li ha retornat multiplicada tota l’estima que ell ha provat de donar-li.

Francesc Comas, medalla de la ciutat al mèrit cultural

Manresa acaba de fer un reconeixement a Francesc Comas Closas amb la medalla de la ciutat al mèrit cultural, i és un honor que cal celebrar, perquè en Francesc Comas ha estat sempre un ciutadà compromès, des de l'ensenyament fins a la recerca, d'aquells que mai no tindrien un no. I mira que l'hem enredat vegades des d'El Pou de la gallina o l'Institut Guillem Catà. Sempre demanant-li aquelles dades de darrera hora, potser un articlet i tot... I el Francesc bufa una mica i de seguida mira de trobar una solució a tantes demandes com rep. Un plaer llegir-lo setmanalment a Regió7, i encara més saber d'aquests deu darrers anys comandant el Centre d'Estudis del Bages. Què més se li podria demanar? Visites guiades, llibres, consells amistosos... i tot resolt generosament i amb un punt de sornegueria que, en el seu cas, precisament acostuma a fer les coses fàcils. Ras i curt, un constructor de comunitat des d'aquell dia d’infantesa que va acceptar ser el primer escolanet del Carme! Han passat moltes dècades, han passat moltes coses. I el Francesc Comas encara hi és, fent feina o fent-la fer. Proposant, difonent, estimant allò que fa. I que per molts anys!

La foto, d'una altra col·laboradora d'El Pou de la gallina, la Sussi Garcia.   

Qui no coneix Gina Fornells i Toni Bouzo?

Aquest mes de febrer que ja s'acaba El Pou de la gallina ha parlat de cervesa, de fer cervesa a Manresa. I n'ha sortit una veritable enciclopèdia! Però al costat de les birres, la ciutat també ha multiplicat les mascotes, en un univers de gats i gossos que donen feina —i creen vincles. Per això, al «Qui no coneix...» aquesta vegada excepcionalment recollim una parella que n'ha fet nexe i vincle laboral. I el que és millor: els agrada i ho encomanen!

Gina i Toni,
vincles peluts a cal Fornells

Si sou amics de gats i gossos, segur que la coneixeu: Gina Fornells Reche (1985). Bé, a la Gina i també el Toni Bouzo, que per això fa gairebé deu anys que aquesta parella atenen cada dia de cada dia a cal Fornells, la popular botiga per animals domèstics. El fet és que l’avi Fornells ja despatxava pinso per porcs a les Escodines, fins que la família va traslladar el negoci a la carretera de Vic. El seu pare —Josep Maria— encara es dedicava al gra i la mare —Maria Josep— es va afegir a la botiga incorporant ocells i gàbies, fins el punt d’adoptar el sobrenom de la pajarera. Però el cert és que de porcs, gallines i conills cada vegada n’hi havia menys a Manresa i en canvi, al costat d’aquells canaris i periquitos, els animals de companyia anaven augmentant. Tot indicava que calia especialitzar-se, «i el meu pare ho va veure clar el dia que va entrar una francesa demanant una llauna de menjar per gats. Menjar de gats enllaunat! No s’ho podia creure». Però aviat va reorientar el negoci, treballant per a les mascotes manresanes més de quatre dècades, incansablement, «... que per això una botiga és com un convent, ens deien: s’hi entra de jove i se’n surt de vell!». La Gina recorda les vacances d’estiu amb la seva àvia a Andalusia perquè la botiga, per poc que fos possible, mai tancava. I és clar, després de l’escolaritat la Gina tria formar-se com a educadora social i, lluny de la botiga, quan fa els vint-i-quatre anys se’n va a l’Índia, a fer de voluntària. «Tenia ganes de veure món, i vaig estar gairebé dotze mesos vivint molt precàriament. Allò sí que va ser creixement personal! Sense mòbil, l’únic vincle era el correu electrònic». El següent capítol passarà per Tailàndia, a viure la vida. I allà hi coneixerà l’Antonio, que acabava d’arribar-hi. L’amor creixerà lentament mentre es preparen com a instructors de buceig. «Treballàvem temporalment —diu el Toni— i ho combinàvem en viatges per tot el sudest asiàtic». En acabat vindrà un any a Austràlia, i un altre a Nova Zelanda, amb visats de turisme&treball. «Ja feia nou anys que la voltàvem quan em va trucar el meu pare per dir-nos que si volíem venir a Manresa podríem treballar a la botiga... i allò que abans hagués estat impensable aleshores va esdevenir un projecte real». En resum, que s’ho van rumiar, «i al final ens vam deixar enredar», us dirà el Toni, que és un treballador incansable i manetes. Plegats s’ho passen molt bé, i fins i tot han canviat l’establiment de vorera. «El Quirino, propietari del local on hi havia la Darsa, ha canviat la nostra història quan es tanca aquell negoci de recanvis d’automòbil i ens diu “vull que vingueu”. I hi anem, amb un lloguer assequible i una reforma per fer una botiga maca, perquè aquesta ciutat mereix que les coses es facin bé i guapes». Ara la Gina i el Toni atenen gats i gossos, fonamentalment. Reparteixen a domicili i ofereixen tota mena de serveis complementaris «com ara la perruqueria, a mans de l’Imma!». I saben que en un món amb menys canalla, les mascotes són fonamentals: «Tots tenim ganes de cuidar i estimar, i aquests animals donen vida i generen vincles, molt més que aquells ocells engabiats, perquè avui un gos t’obliga a sortir, a compartir amb d’altres persones que també tenen gos...». I la Gina i el Toni, com els vells pediatres, veuen créixer i fer-se grans les mascotes, i en fan l’acompanyament familiar. «Però això sí, eh? Amb un horari del segle XXI —rebla el Toni— que nosaltres, com tots els treballadors de la casa, també tenim gossos, furgo i ganes de tenir el nostre temps!».

Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.

Qui no coneix Manel Fontdevila?

Com que aquest mes de desembre la secció «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina arribava al número 150 em va semblar que una bona manera de commemorar l'efemèride era convidant al meu propi germà, Manel Fontdevila i Subirana, a sortir-hi. Això, és clar, si a la il·lustradora Maria Picassó també li semblava bé la idea! Com que ella va dir que i tant, ho vaig tirar endavant. Amb l'afegit que el Manel va manifestar estar més desitjós que el dibuixés la Picassó que no pas que jo expliqués la seva vida en públic. Fet i fet tothom va dir que sí, i de tot plegat —del feliç dibuix de la Maria i del text del Manel— en va quedar això:

Manel Fontdevila, 

dibuixar per transformar

A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.

Qui no coneix Carles Perramon?

Aquest mes de novembre a El Pou de la gallina, il·lustrat per Maria Picassó, hi presentem en Carles Perramon. Un tros d'artista! D'aquells que no fan soroll, home de poca xerrera com és i de molta inquietud. Capaç d'adoptar les eines de la modernitat però tossut a presentar-nos un univers viu i dinàmic, acolorit. El conec des de fa mig segle, gràcies al Toni Rodríguez, quan el vam convidar a fer la portada del butlletí veïnal El Totxo: com aquell no compto que mai més se n'hagi vist cap al barri! Tornem al Carles. El seu itinerari, fins a substituir teles per tauletes gràfiques, és aquest:

 

Carles Perramon,

art digital de quilòmetre zero

A punt de complir setanta anys aquest novembre Carles Perramon Augé va ser el tercer de cinc germans, fill de l’Atanasi i la Montserrat, tots a l’ombra dels productes Kan’s, el negoci familiar. «Els caps de setmana o als estius, tots els germans ajudàvem, netejant ampolles o enganxant etiquetes a les ampolles de vidre». I en aquella infantesa feliç a cavall de la Badia Solé i l’agrupament escolta Cardenal Lluch, el Carles rep un projector d’opacs que serà la seva primera gran joguina. «Feia anuncis, notícies... com al cine!». La seva passió es manifesta definitivament a l’estudi de Miquel Esparbé, que li transmet l’entusiasme creatiu. «Ell feia còmics, cartells, murals... però també coses d’animació! Molt aviat em va demanar d’ajudar-lo i vaig participar en algunes pel·lícules de publicitat que passaven a l’Atlàntida». Mentrestant va a fer el sisè de batxillerat al Peguera i, a les tardes, baixa a Barcelona, a la Massana, i és aleshores que s’ho comença a passar bé. «Vaig tenir una professora molt bona que em va descobrir l’art abstracte, Kandinski... i també faig amics com en Max o en Pere Joan». Tot plegat fa que s’animi a fer Belles Arts i, superada la prova d’accés, durant cinc anys, anirà i vindrà cada dia amb el Josep Maria Massegú, Manel Soteras i Manel Tirado. És el temps d’un petit estudi vora les Saleses, És el temps d’un petit estudi vora les Saleses on, a part de pintar, comença a fer proves d’animació, en Súper 8, experimentant amb les diferents tècniques d’animació, manipulació directa sobre la cinta, amb tintes, lleixiu i salfumant fent reserves amb letraset sobre imatge real. «Amb el videoartista Antoni Serra realitzem un projecte que anomenem cinema d’intervenció plàstica». A Belles Arts obté beques per anar als Festivals d’animació de Zagreb, i després al d’Annecy, I enllestida la carrera fa la prova dels majors de 25 anys per convalidar els estudis, al punt de trobar plaça a l’escola d’arts i oficis, amb Juli Logan i Carme Manubens. S’hi estarà nou anys fent dibuix i pintura i, també, dibuix per ordinador. «Treballàvem amb un Amiga, simple, de poca resolució, però que et permetia fer pintura, disseny i animació de manera molt àgil». Al 1989 guanya el primer premi d’art per ordinador de la Caixa de Pensions. Per un moment s’anima a deixar l’ensenyament i comença a treballar per l’empresa privada, com a free-lance. «A Animàtica els agradava molt tot el que feia però al final mai encaixava del tot amb les seves necessitats». També va col·laborar amb La Vanguàrdia —hi té publicada una portada de la fira Informat-90. Fet i fet el Carles, casat amb la Carme i futur pare de família del Guillem i el Bernat, decideix incorporar-se a la bossa de substituts de secundària i, mentre passava per Badalona o l’Hospitalet, s’anava preparant les oposicions, que es va treure a la primera. Ocupa plaça provisonal al Lacetània —just per fer el cartell dels 25 anys— i tria plaça definitiva a l’IES Bages, que esdevindrà el Guillem Catà, i on ja es queda fins a jubilar-se. I en tot aquest temps continua explorant les possibilitats de les noves eines de creació plàstica, però ara ho fa tot amb una tauleta digital. «Conservo un magatzem de teles, però ara el que faig està emmagatzemat en un disc dur i una part a Instagram. Si faig una exposició és imprimint els treballs, l’original és a l’ordinador com a resultat de moltes versions...». I afegint més silencis que paraules, defensa treballar per ell mateix. «No busco el reconeixement: la meva feina —i costa molt— és aconseguir que allò que faig m’agradi».

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

De l'Àlbum de visites d'aquest mes novembre, a El Pou de la gallina: Eduard Marco i Àngels Gregori, feliçment retratats per Joan Closas. Van ser al cicle Tocats de lletra per conduir una altra «Nit Estellés» a Manresa. I la data no era gens innòcua ja que s'esqueia en l'aniversari precís d'aquella dana que va escombrar el País Valencià, s'emportà més de dues-centes persones i evidencià la indigència política i moral dels seus més alts dirigents. Per això, mentre a Manresa escoltàvem Estellés, a València els crits impedien una commemoració que mai podrà ser del tot digna mentre aquells governants no hagin estat esbandits.

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

Com la dona que crida «fill de puta» i estripa amb el seu dolor la cerimònia d’un tràgic aniversari, a Manresa convocàvem Estellés. I aquell vespre el mateix crit de València va ser al carrer de Sobrerroca —el nostre xicotet Carme— a redós d’un altre Tocats de lletra. Dalt l’escenari Àngels Gregori (Oliva, 1985) i Eduard Marco (Borbotó, 1975) recitaren, doncs, els versos d’Estellés i també els seus propis versos, amb l’emoció d’aquest any marcat per la dana. Gregori, «súpercontenta», tingué paraules de gratitud per aquest festival amb qui ha crescut, edició rere edició, fins aquesta que ja és la dinovena. I en un arriscat exercici acrobàtic va sortir en defensa de Rocío Jurado i va retreure a la mateixa cara de Jordi Estrada la seva passió per Rafael, el de Linares, abans de concloure, conciliadora: «El cas és que tots dos han begut d’Ausiàs March... i no ho saben!». També hi va haver referències a Auden i a Elisabeth Bishop i fins la mateixa Yolanda Esteve, clau de volta del certamen, tot per sobreviure a l’hostilitat valenciana. A l’art de perdre. Al de fer surar les pedres. «Al final tot es resumeix en les formes / en què aprenem a retornar a casa». Marco, que venia de guanyar el LXIII premi Ausiàs March, va aportar a la sessió el seu cant, perquè és un poeta que escriu i que també canta quan solca els cavallons de les tres hectàrees que el lliguen a l’horta de Borbotó. I ens recorda que el seu avi, andalús i anarquista, ja cantava amb Paquito Valderrama per les trinxeres de Jaén abans de perdre la guerra. I diu per a tots, «Fes que ta mare es senta orgullosa / i engul-te el vertigen de dir-li t’estime...» , i encara, «No malgastar el temps / no percudir amb res / no torejar ningú / ni enreversar el vers». Tornem a Estellés, que ensenya a dir el què vols i a dir-ho bé. «La norma és obrir totes les portes». En acabat van pujant piament a l’escenari, ara l’un, ara l’altre, fins a deu o dotze assistents amb versos d’Estellés.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

L’hora s’ha fos en un instant i l’acabem amb orxates i fartons —no era dia per festejar amb aigua de València la vergonya d’uns bastards. Però amb tota la il·lusió, Àngels Gregori i Eduard Marco encara tornen fins l’escenari i ella, maliciosa li cedeix el darrer vers, de tancament: «Al capdavall, Eduard... segur que jo torne l’any vinent!».

El parlar de Manresa, de Jaume Puig, per al Pou

La crònica no va sortir a El Pou de la gallina fins aquest novembre tot i que la presentació d'El parlar de Manresa, de Jaume Puig, va ser el 30 de setembre. Ara bé, com que no es tractava només de fer-ne una nota de circumstàncies, al Pou vam acabar fent l'elogi del llibre obertament però —som seriosos— fent constar l'autoria, que vaig assumir discretament i amb ganes. Encara més quan, el dia de la presentació, el Jaume va recordar —jo ho tenia oblidat— que quan el Pou va publicar el tema del mes sobre el parlar de Manresa, l'any 2020, havia estat jo qui li ho havia proposat. Ospa! En qualsevol cas és fàcil d'entendre: al mig de la pandèmia, que al Pou vam afrontar amb la normalitat més gran possible, calia escriure un reportatge llarg i consistent sense sortir de casa ni —molt menys encara— fer entrevistes. El Jaume tenia la solució al calaix i, certament, va escriure el tema, posteriorment va inaugurar secció a la revista i, avui, Manresa disposa d'un magnífic volum que explica les peculiaritats del nostre català. Una llengua viva i amb caires propis. El text, publicat a l'apartat de «Notícies del Pou», va ser aquest:

«Jaume Puig és un home que estima la llengua I la ciutat». Ho va dir tot just començar Jordi Badia Pujol a la presentació, el passat 30 de setembre, d'El parlar de Manresa amb la sala del claustre del Museu del Barroc plena fins a vessar. La presentació va consistir en una conversa amb Jaume Puig, autor de llibre i, també, president I factòtum d’aquesta revista, on es van començar a publicar-se'n els continguts. La periodista Aina Font Torra en va ser la conductora I l’alcalde Marc Aloy en va fer la cloenda. Des d’aquell dia el llibre es pot adquirir a totes les llibreries de Manresa.

 En la conversa pública que els dos filòlegs van mantenir, va quedar clar que El parlar de Manresa no vol ser un recull d’arcaismes sinó una proposta de revifar la nostra parla, la de proximitat. El mateix Badia subratllava que si se n’amaguen les particularitats, «tot això desapareixerà». Al seu torn l’alcalde va garantir que l’endemà mateix el llibre arribaria a totes les escoles I instituts, I va animar tothom a fer-se’l seu.

 

Al capdavall, Jaume Puig —que s’ha passat la vida ensenyant català— va tenir paraules d’agraïment per als informants, per al Jordi i el seu malaguanyat germà, Joan Badia, i també per a Jaume Gubianes, que amb les seves il·lustracions fan encara més atractiu un volum imprescindible per al coneixement I ús de la nostra llengua a la ciutat. Amb un vessant pràctic: el llibre inclou un glossari de butxaca amb un centenar de paraules que permet la consulta immediata. Des d’aquí estem convençuts que ben aviat en caldrà una segona edició!

RF

Qui no coneix Paco Alguacil?

Quan el passat mes d'agost enllestia el reportatge sobre el 1975 a Manresa, el mateix Josep Maria Oliva em va suggerir d'entrevistar Paco Alguacil, un membre de la policia nacional que aquell any ja era a Manresa. Si es tractava de tenir una visió polièdrica d'aquell any històric, res millor que un membre de l'aleshores brigada políticosocial! I bo, el cas és que el Paco, que va rebre la proposta molt positivament, era de vacances. I a mi em van quedar les ganes d'entrevistar un personatge que, a Manresa, si alguna cosa té és que el coneix tothom! Fet i fet, aquest és el Paco Alguacil. O això va ser el que me'n va sortir després d'un llarg cafè de setembre i que, il·lustrat per Maria Picassó, va publicar El Pou de la gallina aquest mes d'octubre:

Paco Alguacil, policia:
llei i ordre, i murrieria

Nascut l’agost de 1950 a Villacarrillo, Ramon Francisco Alguacil Fernández va ser encarrilat molt tendrament cap a la santa mare església. Feia cara de ser bon nen i gastava uns ullets blaus prou celestials com perquè el capellà del poble li aconseguís trobar qui li pagués els estudis que no li podia donar el seu pare moliner. Va ser una beca d’autèntica proximitat que li va permetre passar set anys entre el seminari menor de Baeza i el major de Jaén. Però al capdavall el Paco decideix penjar la sotana per anar a Madrid, on de seguida troba feina com a repartidor de paqueteria. «És clar que la cosa no donava per gaire alegries i un dia, a la porta d’una comissaria, vaig demanar: “què es necessita per ser policia?” Doncs es necessitava el batxillerat i passar unes oposicions». Tampoc era fàcil, ja que aquell any s’hi van presentar 3600 candidats, tots tan àvids com ell de quedar-se una de les 250 places en oferta. Però se’n va sortir i encara que es delia per anar a Barcelona «quan un meu company va obtenir Manresa jo, per fer-li costat, el vaig acompanyar». Som el juny de 1971 i arriba tot just amb vint anys. S’ha passat un dia sencer sotraguejant des de Linares-Baeza i quan baixa a l’estació l’ànima li cau als peus. Podem avançar, però, que ja no se n’anirà mai més? Començarà a l’oficina de denúncies de la policia nacional i és allà on es descobreix treballant: «Escoltar sempre fins i tot quan no tens la solució: no era tan diferent del paper de capellà!». I això val per aquell a qui li han robat la ràdio del cotxe o li han entrat al pis, o al que l’ha mossegat un gos o —ha vist de tot— aquells marits que els semblava natural picar la muller! Després va passar a la brigada políticosocial que a Manresa comandava l’Anselmo Díaz, en aquell terrible final del franquisme. «Jo no anava d’uniforme com la policia armada però amb això d’investigar i vigilar, vaig quedar fins aquí dalt d’escoltar concerts.... Jo tenia el llistat de cançons autoritzades i les no autoritzades —sobretot el collons de l’Estaca! Però miràvem de posar-nos d’acord abans de començar i em penso que amb la majoria ho trampejàvem prou bé». En Pi de la Serra era el que hi tenia més traça, anunciant el títol d’una cançó permesa per arrencar tot seguit amb les estrofes d’una altra de censurada, «però amb això jo ja feia...». Potser tampoc era tan fàcil, però més tard, coincidint amb la recuperació democràtica, el Paco que és membre del cos general de policia esdevé subinspector de segona i, molt jove encara, inspector en cap. S’ha instal·lat a Manresa, es casa el 1975 —«jo també vaig conèixer la dona al Mannix!»— i fins fa venir la seva germana i, més tard, la seva mare quan enviuda. Després vindrà la canalla, dues nenes i un nen, i ell va superant categories professionals. Coneix a tothom i es belluga bé en tots els ambients —«i és parlant amb la gent com vaig aprendre aviat el català». Només als darrers temps, quan arriba al grau de comissari, farà estada un primer any a la Jonquera, cinc més a Barcelona i els darrers tres a Tarragona com a comissari provincial i fins a jubilar-se. «Però tot i que vaig haver d’anar a fora, familiarment mai més ens hem mogut de Manresa: jo tornava sempre que podia perquè és aquí on tinc la vida». Xarmant i satisfet com el que més, avui el Paco suma setanta-cinc anys i només us parlarà dels bons records. No sabrem mai si hagués estat un bon capellà, «però com a policia ho he provat de fer tan bé com he pogut», i i en aquesta dicotomia té un pensament pels absents com ara el tàndem que feien Enrique Pérez i mossèn Jubells. La seva cordialitat es desdiu dels tòpics policials mentre conserva encara una marcial actitud de servei: «Ara cada dia faig el dinar de filles i netes, i el meu problema més gran és saber què els faré demà!».

Francesc Mauri es mulla a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes d'octubre, a El Pou de la gallina: Francesc Mauri. Va ser al cicle Pessics de Vida entrevistat per Héctor Aranda. I com a acostuma a passar amb els personatges de la televisió, l'acte es podria considerar un bany de masses. En Francesc mauri no només s'hi va saber moure amb la més gran de les naturalitats sinó que, també, va abordar temes tant o més controvertits que la predicció metereològica. Per això caldria agrair-li que no estalviés de mullar-se. I per acabar-ho: la foto de Joan Closas va resultar preciosa i, literalment, ens va dur l'ànima del conferenciant al Pou! 

Francesc Mauri es mulla 

Ramon Fontdevila
Fotografia de Joan Closas

El meteoròleg Francesc Mauri Domènech (Barcelona, 1966) va ser aquest 24 de setembre a Manresa, entrevistat per Héctor Aranda dins el cicle Pessics de Vida que organitza la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes. L’home no va decebre: amb una llarga trajectòria al departament de meteorologia de TV3, és una de les cares més conegudes del país i a la sala del Casino no hi sobrava cap cadira. Mauri s’eleva amb la seva cantarella de mallerenga carbonera —aquell vespre sense corbata— quan explica que la vida són casualitats, formació i sort —o mala sort. «Què us he d’explicar!?». Inicialment autodidacte, la seva passió va créixer de costat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, passant a la pantalla el 1988, després d’estar-se tres anys a la ràdio, quan un malaguanyat Antoni Castejon moria d’infart. Va començar, doncs, joveníssim. I sempre ha sabut combinar la tasca informativa amb una incontestable vocació divulgativa. Llicenciat en Geografia, va començar la carrera quan ja treballava, el 1991. «Vaig fer els primers dos cursos en dos anys. Els altres dos, amb el creixement dels informatius, el festeig i el casament… vaig trigar disset anys a fer-los!». Defensa els recents canvis al plató i espera que ben aviat es perfeccionarà el grafisme perquè «ens calia canviar, que anàvem amb aparells de fa 24 anys, i els recanvis ja només es trobaven a wallapop!». Assumeix el risc d’equivocar-se alhora que exhorta a l’autoprotecció I el sentit comú, perquè les tempestes d’ara cauen amb grans diferències, «i els teus tretze litres per metre quadrat, tres quilòmetres enllà poden ser 140!». I sap que la meteo no pot evitar els desastres quan arriben a caure 700 litres però, vehement, també qualifica d’aberrant la gestió de fa un any al País Valencià: «No em caben al cap les 228 víctimes. I no faig política, però dic que aquí hi ha un responsable principal, i espero que la jutgessa ho determini». Al capdavall, el canvi climàtic es fa present a la sala i Mauri denuncia que actualment s’hi barregen massa mentides per tal d’evitar la democratització de l’energia: «Perquè l’única sortida científica és abandonar els combustibles fòssils I guanyar la sobirania elèctrica». I contra les grans corporacions o el trumpisme rampant ens acomiadem positius, amb aquella rialla seva de guilla tan vella com encara llustrosa: «Perquè, escolteu, el planeta sempre s’adaptarà, eh? Però si s’adapta sense nosaltres… doncs quina gràcia!».