Joaquim Noguero a Serra d'Or

Quan ara fa un parell d'anys saber que Joaquim Noguero seria el nou cap de redacció de Serra d'Or vaig estar molt content, i no només per la coneixença que tenim des de fa dècades: el Quim és una mena de tot terreny de la Cultura, amb interessos molt diversos, tant que a priori —ai, els apriorismes!— podria no haver semblat del tot indicat per a continuar més de sis dècades d'història. Tot el contrari: els canvis que s'han produït a la publicació em semblen ideals per a la seva continuïtat, per la seva vigència. Pel seu interès, vaja. I que consti que deu fer més de trenta anys que en soc subscriptor i un grapat més que ja la llegia. Del nou Serra d'Or me n'agrada l'exercici de disseny de cada número, el format amb llom i la textura del paper. Potser arrana molt cada pàgina però la tipogragia és francament llegible i, més enllà de la forma, els continguts conserven l'interès que per mi tenia la publicació quan la vaig conèixer. Això sí, amb una funció diferent, i amb unes editorials —«el rebedor»— que llegeixo cada mes com qui escolta el mateix Noguero. En retallo un fragment del número de març, dedicat a la ciència, i que amb el títol de Més llum em sembla verament oportuna per aquests temps confusos.

«(...) Aplicada al món, la raó no ho pot tot i a vegades és la boja de la casa, però, si més no, serveix de brúixola fins i tot en temps com aquests, entrampats com estem dins xarxes de tota mena. (...) Això és el que alguns posen en crisi ara, quan patim campanyes de desprestigi interessat de la política, de qüestionament ideològic de l'escola, de pèrdua de credibilitat del periodisme i de desautorització de la ciència. De les eines que, precisament, van néixer al nostre servei aleshores. Dels instruments que exerceixen de salvaguarda, de filtre, de xarxa de protecció, de paracaigudes, d'anticòs raonable. El dubte metòdic era això. I també la necessitat de contrastar les informacions en el periodisme. O provar de falsar fins a l'infinit les hipòtesis en el mètode científic. O la defensa del diàleg i el pacte entre iguals en la política, a mig camí de qualsevol interès, tots igualment legítims, mentre s'acceptin les regles d'un terreny de joc compartit. Això ens volen arrabassar ara alguns, fins i tot per mitjà de paraules trampa com «llibertat», quan ja significa qualsevol cosa menys la capacitat de pensar lliurement. No pensa amb llibertat qui no reconeix legitimitat en d'altres. Quan no hi ha interlocutors, sinó sols adversaris, no hi ha ni llibertat ni pensament. Qui renuncia a l'anàlisi es nega a imaginar d'altres mons, d'altres hipòtesis, d'altres vies, i aleshores substitueix la imaginació creadora per la ideologia, el mètode pel metodisme, l'avaluació pel control, la incertesa humana de la ciència per la crossa de la falsa seguretat tecnològica...»

Al capdavall, m'agrada aquest nou Serra d'Or, i m'agrada que aquell doll de conversa propi del Quim ara trobi —encaixat pels marges del paper que ell minimitza— un espai mensual acompanyat d'un estol de col·laboradors i textos que mes rere mes, guanyen interès i, n'estic convençut, encara aviven conciències.