divendres, 29 de maig del 2020

Els nens i nenes d'Aït Hani

Avui, que és divendres 29 de maig, havia de ser el darrer dia del curs d'Animació Cultural: tots els nois i noies de 2n haurien enllestit les presentacions del projecte final i, aquest vespre, una dotzena ens envolaríem fins a Marràqueix per tal de rubricar aprenentatges i coneixença. Per celebrar un altre curs que s'acaba, és clar, i per posar-lo en pràctica quinze dies lluny de casa, en un ambient de llibertat —i austeritat— inimaginables a Manresa. Tot això havia de ser avui, retrobar-nos amb el guia excepcional que és en Pep Quintana, recuperar el cel de Marroc i els paisatges agrests del sud, compartir pols i quilòmetres fins arribar al desert. Me'n queda el record de fa dos anys, el d'aquesta foto a Aït Hani, a una hora de Tamtatouchte: una escola al cor del gran Atlas, plena de canalla riallera i d'una altíssima dignitat. Avui no els sento, i com diria aquell vers de Ferrater, «avui que callen em fa estrany». Tot això trobo a faltar, i en la pandèmia més encara. La canalla, el viatge, la llibertat tan necessària de llevar-se, ensumar juny i viure la vida amb el mateix entusiasme d'aquells nens i nenes d'Aït Hani.

dimarts, 26 de maig del 2020

Municipals 2019 a Manresa, un any després

Avui fa l'any d'aquell diumenge 26 de maig: un any de les eleccions municipals que, a Manresa, van suposar la victòria d'Esquerra Republicana. Ajustadíssima! Tot just deu vots per sobre de la candidatura de Junts per Manresa, que encapçalava Valentí Junyent. Quina nit, i quin recompte! La foto és feta a dos quarts d'onze, amb l'escrutini enllestit, aleshores que tots estàvem orgullosos d'aquell resultat. Després vingué la negociació i això ja serien figues d'un altre paner. El pacte per desencallar-la fou aquest cop de gestació difícil i fins i tot amb moments d'una certa vehemència; però a la fi també aleshores la voluntat del candidat Marc Aloy fou definitiva: va, vaig i vam acceptar un any de transició entre la continuïtat de Junyent i el relleu, i fixàrem les acaballes de juny de 2020 com a termini.

Un any! Tot i que eren ells qui el reclamaven, a mi mai va deixar de semblar-me una mena de crueltat. ¿No n'hi havia prou de perdre per tan poc? Perquè un any passa de pressa, i avui que som a les portes del termini, encara tinc el dubte sobre el caràcter lenitiu de l'acció. Tant se val. Només sé que com a president local és el que vaig defensar davant la darrera assemblea d'ERC, sense dubtes ni giragonses. És en acabat que vaig decidir callar, no pas contrariat per aquest marge de 12 mesos, sinó perquè la vida m'ha ensenyat —també amb dolor— que és molt difícil d'obviar la realitat. En Valentí i el Marc havien de saber que anaven a guanyar o perdre, i jo mateix, en les darreres converses amb el primer, sempre li vaig reconèixer francament el major risc que corria després de vuit anys guanyant sempre...

Acabo. Aquell any de coll pactat a batzegades a l'hotel 1948 s'enllesteix. I si per alguna cosa estic content és perquè durant aquest període el nostre candidat ha fet una feinada de por i, com a tinent d'alcalde primer, s'ha après millor encara estructura i caixa municipal. Ha guanyat xarxa, i ha sumat més complicitats. S'ha fet més gran encara fins a posar-se, de fet, davant de tot l'equip. Però inevitablement més d'un cop —i puc i vull dir-ho— he patit també per en Valentí Junyent, i tinc ganes, ara que s'enllesteix aquesta pròrroga, de retrobar l'estona per parlar-ne. O parlar de qualsevol altra tema, seguint al peu la recepta de l'Eclesiastès: hi ha un temps per a cosa, i cada cosa té el seu temps. Mentrestant la ciutat millora, supera entrebancs, oblida els noms, albira nous reptes. I ara, talment fa un any, tots sabem que a la fi és el que val la pena...

divendres, 22 de maig del 2020

Encara els "biberons"

Aquest mes de maig, la revista El Pou de la gallina té com a tema central els cent anys que haurien complert els «biberons», aquells nois que el 1938 van ser mobilitzats fins a primera línia de foc. Molts no van sobreviure però els seus companys es van conjurar per donar sentit a aquell sacrifici i això fins que gairebé —són pocs els que han arribat a la centúria— se n'ha perdut la mena. Per això quan en Jordi Sardans em va demanar un text breu, per col·laborar-hi, li vaig dir que sí, encara que només fos per repetir el de sempre: que ara que no hi són, som nosaltres els que n'hem de conservar la memòria i, sobretot, el sentit. Talment els 75 anys de la fi de Mauthausen, que també aquest mes de maig havíem de commemorar...
El text és aquest que segueix:

Manresa i els “biberons”

Recordo bé quan Manresa va acollir, l’abril de 2002, la XXI trobada de la Lleva del biberó 41. Tots ells supervivents d’una guerra. Tots ells protagonistes involuntaris d’aquella experiència directa amb la mort i la destrucció. Encara no havien complert divuit anys que ja foren mobilitzats per anar a parar de dret a les trinxeres! I doncs recordo aquella jornada i encara més la preparació, perquè s’escau que coneixia personalment bona part dels organitzadors —Francesc Terra, Pere Sobrerroca...— i, d’entre ells, un dinamitzador nat que els feia de cap de colla: Antoni Quintana Torres. En Quintana era veí del carrer sant Magí, president de l’Agrupació de Supervivents i un fotògraf de primera. Com a regidor de Cultura de Manresa, tenia ben present que tot just dos anys abans, a les acaballes de 1999, havia fet lliurament a la ciutat de més de 40.000 negatius dels anys 60 i 70! En fi, en aquella XXI trobada, tots ells eren al tomb de la vuitantena, i avui —penso en Tomàs Dalmau— són o serien quasi centenaris. I doncs, malgrat el pas del temps, em penso que mai no hauríem d’oblidar-los. Que és exactament el compromís que vam adoptar com a ciutat aquell divendres d’abril del 2002.

Aleshores es tractava d’homenatjar tots aquells «biberons» com a símbols de la nostra memòria col·lectiva Els discursos a la plaça o una fita mínima, inaugurada al parc de l’Agulla, foren exactament això. Però sobretot, hi bategava la voluntat de fixar-ne el testimoni. En Quintana hi va batallar fins el darrer dia. El recordo, anys després, presentant al Casino el llibre d’Emma Aixalà: La quinta del biberó, els anys perduts, el setembre de 2004. Un grapat d’experiències particulars per explicar no només la història del país sinó també els sentiments —les sensacions fins i tot contradictòries— de tota aquella canalla, a partir de notes, llibretes o cartes... Cal, doncs, que retinguem el sacrifici de tots ells, i el dels familiars que en compartiren dissort. Perquè el seu compromís primer en defensa de la llibertat esdevingué compromís en defensa de la pau, i aquesta trajectòria mereix l’agraïment i l’esforç de ser estudiada i difosa amb dignitat. Per això al cap del temps, cal celebrar i garantir exercicis com el de Memòria.cat, imprescindibles per fixar i documentar totes aquelles experiències. Això i reconèixer l’empremta d’un capelladí tan singular com va ser Antoni Quintana, que tant va saber estimar aquesta nostra ciutat.

dimarts, 19 de maig del 2020

Qui no coneix Cristina Cruz?

Tot just ahir, a la Catalunya central ens vam llevar en «fase 1» de desconfinament. Els indicadors de la pandèmia perden intensitat i tot fa pensar que, poc a poc, anirem recuperant cotes de llibertat —però ningú sap si totes perquè a cada bugada perdem un llençol! Sigui com sigui, han estat nou setmanes d'inquietud i tots ens hem sentit terriblement fràgils: el virus no es veu enlloc però pot ser a tot arreu. I per això hem redescobert la feina de tots aquells professionals que tenen cura dels altres i, d'entre tots, en primer lloc els sanitaris. Potser per això, en aquest número d'El Pou de la gallina, vaig pensar en Cristina Cruz. La revista havia de sortir per Sant Jordi però, sense festa al carrer, va ser a les llibreries com qualsevol altre cap de mes parlant de la mítica «lleva del biberó». Però és Cristina Cruz que tanca el número al «Qui no coneix...» en la seva doble condició d'infermera i alhora regidora d'Ocupació i empresa —entre d'altres— a l'Ajuntament de Manresa. Una dona que no només ha lluitat amb la crisi sanitària sinó, també, amb la crisi social que ara ens cau a sobre. I tot des d'una perspectiva igualitària, posant les persones en primer terme. Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment cavalcant el remaleït virus: una Cristina entusiasta, de les que no s'arronsen davant les dificultats. Tot el contrari: amb el seu somriure, les humanitzen.

Cristina Cruz,
al costat de la cosa pública

A Manresa, qui no la coneix? Cristina Cruz Mas. Filla del 1970, avui la trobareu incansable i radiant, a punt de la cinquantena. I amb dues responsabilitats que aquesta pandèmia posa a prova perquè la Cristina és infermera a Althaia i, alhora, regidora a l’Ajuntament de Manresa d’Ocupació, Empresa i Coneixement, de Feminismes i LGTBI i —voleu dir que dorm?— Presidenta de l’àrea de Desenvolupament Local. Bé, vaja, que quan no és davant la crisi sanitària és davant l’econòmica i social. Però anem a pams: potser ja la recordeu de menuda, a l’Oms i de Prat, amb cinc germans i quatre cosins, quan els Cruz eren a totes les aules! O del seu pas pel Peguera? A COU ja treballava a la clínica de Sant Josep i amb 21 anys era infermera per la Universitat de Vic. S’hi va posar tan jove que ha pogut conèixer fins a tres reordenacions sanitàries –la de Sant Andreu, al finals dels 80; la del repartiment d’especialitats després; i finalment, la tercera i definitiva que el 2002 fusionava Centre Hospitalari i Hospital General per crear Althaia. En aquest darrer cas, el més conflictiu, ja era al comitè d’empresa de la mà de CCOO, animada per Pep Fuentes. Hi va estar fins a divuit anys —quatre mandats, dos dels quals com a presidenta, i també li va tocar viure de ple les retallades en salut de la crisi del 2008. No la recordeu al capdavant de la plataforma en defensa de la sanitat pública? D’aquell exercici de participació se’n sent més que orgullosa i celebra que això que avui tenim sigui sobretot el resultat d’una reivindicació ciutadana i sindical: un hospital de referència «pels serveis que ofereix i les persones que hi treballen». Ep! I en aquest temps mai ha parat de formar-se: màster d'infermeria pediàtrica, postgrau en dietètica i nutrició, tècnica superior en prevenció de riscos laborals... I amb tot, aquell compromís sindical la va dur fins a la política, inspirada per aquesta cultura del bé comú. Per això, a Manresa, la Cristina es va estrenar en una candidatura d’IC-V l’any 2011, alhora que, mig en broma, es va comprometre amb el doctor Pere Culell, que també la pretenia, a seguir-lo «si l’any 2015 encara no som independents». Tal dit, tal fet: com que el 2015 no n’érem, ella va complir la paraula, i s’arrenglerà sense més càlcul amb els republicans. El pacte inesperat amb els convergents —«em va costar molt de fer tractes amb els de les retallades!»— permet recuperar per la ciutat la regidoria de la Dona i, també, la situa a Ocupació, amb un pes polític que no ha parat de créixer. Però sempre en règim de dedicació parcial. Són 28 anys d’infermeria vocacional, 26 dels quals al servei materno-infantil i a neonatologia, i no hi pensa pas renunciar! I mentre mastega les dificultats maratonianes d’aquests dies, ja es prepara per afrontar l’escenari de crisi post-confinament. Positiva, creu que aquesta pandèmia almenys ens ha redescobert la tasca del voluntariat, «del sentit de comunitat que ha mobilitzat moltíssima gent a fer mascaretes o pantalles facials, a implicar-se». I tot i que aquest estiu serà impossible, s’adelita en unes futures vacances al costat de la seva parella, amb qui comparteix la passió per les motos i, encara més, voltar arreu del món —però contagiant només entusiasme!


dimarts, 12 de maig del 2020

Crec recordar, les memòries de Joan Estruch

Aquestes són com aquelles tardes de la meva adolescència, quan tenia prou marge per saltar-me les obligacions escolars i la meva família em donava tota la llibertat per quedar-me a l'habitació, llegint, sense preguntes ni, encara menys, retrets. És així que aleshores vaig poder llegir molt i desordenadament, seguint tota mena de dreceres. Però, és clar, amb els anys les obligacions es van multiplicar, i això d'arrapapar-se al sofà —que erà sofà i, de nit, llit— va acabar-se. Ara llegeixo molt menys, ho faig a estones i mai d'una tirada: l'endemà no m'aguanto! Però aquesta pandèmia m'ha permès tornar a escurçar les nits i, després de les classes telemàtiques matinals, recuperar el son en migdiades generoses. Ara, doncs, puc llegir i llegir tan a gust com ho permet enganxar-se a un llibre no previst, un que ahir—pura humanitat— era allà a la vora i em va captivar. Vaig començar de vespre i es va fer de nit, i aquesta tarda l'he enllestit. Les memòries de Joan Estruch, Crec recordar (Fragmenta editorial, Barcelona 2019). No som ni parents, ni li he estat deixeble a l'Autònoma. No havia passat de llegir-li alguns articles a l'Avui o alguns textos al temps que amb sor Lucía Caram, des de l'Ajuntament de Manresa, bregàvem per la nova mesquita, a la Via Sant Ignasi. No res, el llibre venia de Terrassa per a a meva filla C., però jo que en vaig fullejar el pròleg ja no el vaig abandonar. Com confessa el propi autor, a mi també m'han interessat sempre força els llibres de memòries —tinc a mig fer el segon volum de les de Joan Francesc Mira. Però fos pel tema, fos pel personatge, m'hi vaig trobar bé de seguida: des del seu arrelament al si d'una família protestant a la Barcelona de la postguerra (és nascut el 1943), fins al seu llarg pas a la Universitat Autònoma. Parla de Menorca, i parla de Taizé i de Montserrat. Parla de sociologia, de la universitat, de l'exigència i de la necessitat d'anar molt sovint cotracorrent. I em sembla prou honest quan, tot just començar, justifica memòries i títol: “Dotzenes de vegades he mirat d'explicar a classe la noció d'alternació que sovint fa servir Peter Berger. En síntesi, significa que, contra el que solem pensar, en el sentit que el passat és fix i immutable, el passat és realment mòbil i mal·leable. Tendim a reinterpretar el passat en funció de les circumstàncies del present. Sense saber-ho i sense voler-ho, adaptem aquest passat per tal que s'adigui a les nostres circumstàncies actuals, als nostres interessos del moment. (...) Allí on el perill d'alternació sigui més evident, procuraré avisar, prenent precaucions de llenguatge, com ara «jo diria que...», «em sembla que...». D'aquí ve la formulació, deliberadament modesta i humil, el títol d'aquest llibre. No es tracta d'allò que estic segur de recordar, sinó d'allò que crec recordar." M'ha agradat molt de llegir i, com deia fa uns mesos l'Ignasi Aragay a l'Ara, en Joan Estruch és d'aquells professors que a mi també m'hagués agradat de tenir a la universitat.

dimecres, 6 de maig del 2020

ERC Manresa, versió digital

Enmig de tot el desastre que ha suposat aquesta pandèmia, des d'Esquerra Manresa hem provat de mantenir una certa normalitat i això, des de fa set setmanes, gràcies a tecnologies que en fa vuit desconeixíem del tot. I tanmateix, ara ja es pot dir que som especialistes en jitsi meet, zoom o d'altres provatures, gràcies a les quals de seguida vam reprendre els hàbits de la reunió setmanal. I bé, tal i com il·lustra el cop de pantalla d'aquesta tarda, tenim coses a compartir més enllà de la situació individual de cadascú. Però em sorprèn —i me n'orgulleixo— que cada dimecres conservem la voluntat de continuar treballant. Connectant-nos i connectant persones que potser ara més que mai redescobreixen el valor de la política. Moltes d'aquestes sessions les hem fet obertes i sovint hem superat les 25 o 30 persones amb convidats d'evident interès, des de Marta Rovira fins avui mateix, amb Sara Bailac —senadora i secretària general d'ació política— i Pau Morales —portaveu del Jovent Republicà. I bo, en una sessió així es passen comptes de l'activitat del grup municipal, ara mateix a punt d'encarar el relleu a l'acaldia manresana el proper 20 de juny. Marc Aloy, amb la Muntsa i la Mariona, ens ha parlat del calendari, dels possibles entrebancs i també de solucions, i hem acabat per adjudicar-nos la sessió de la setmana entrant per discutir-ho monogràficament. Però el més bo de tot ha estat quan amb Sara Bailac i Pau Morales hem debatut quina resposta hem de donar a la nova situació que ens està encara sacsejant. Perquè no n'hi ha prou amb oferir esperança: també cal projectar certeses. I això reclama alguna cosa més que dir, reclama fer. La possibilitat d'elaborar i compartir objectius de país a 10 anys vista —un exercici que ja havíem embastat en aquell cicle «La República que farem»— ha començat i descansa en tres eixos: la llibertat republicana, enfortint els valors democràtics; la seguretat entesa econòmicament, laboral, sanitària o d'habitatge; i la de la prosperitat compartida, que no vol deixar ningú enrera. I contra pronòstic, i a partir d'aquí, el debat s'ha anat animant, posant en valor el paper que hauran de tenir els ajuntaments, la reivindicació del valor de les coses públiques, la necessitat d'una renda bàsica universal, la sostenibilitat i —perquè tot això també es paga— de la redistribució dels recursos i la progressivitat fiscal, a més a més de qüestionar el finançament espanyol o el paper del banc central europeu. No podria transcriure tota la sessió —ni ho podria fer públicament. Però jo, que sóc de xerrar, més aviat callo, i m'encanta veure gent jove que a tot hi fot cullerada, i gent gran a qui vaig conèixer de jove, matisant i filant prim, molt allunyats de solucions màgiques. Però amb la mateixa voluntat i compromís que fa 30 anys. I paga la pena!

dimarts, 5 de maig del 2020

75 anys després d'alliberar Mauthausen

Avui fa exactament 75 anys que va ser alliberat el camp de concentració de Mauthausen, el que van conèixer manresans com ara Joaquim Amat i Piniella o bé Jacint Carrió. Ells el van sobreviure, però bona part dels republicans que hi arribaren hi van deixar la pell. 75 anys després, doncs, podria ser un bon moment per al record i l'homenatge, però la presència del coronavirus fins i tot sembla voler-los arrabassar això: tot just es va poder commemorar, el mes de gener passat, l'alliberament d'Auschwitz. El cas de Mauthausen es veu que haurà de ser virtual, a les xarxes, el proper diumenge. I amb tot, allò que dol sobretot és que —cito de l'Ara— «l'estat espanyol mai ha reconegut que per acció o omissió, com a successor de l'estat franquista, és responsable de la deportació de milers de republicans i de jueus espanyols als camps nazis". Per això hi ha encara tanta foscor, per això encara es troba a faltar la recerca de tants i tants noms que van desaparèixer en aquell infern nazi, i que tan bé recull el K.L.Reich!. I en canvi, sorprèn pel seu valor i tossuderia la tasca que des de l'associacionisme s'ha fet, en una evident funció de suplència: a Manresa, la gent de Memòria.cat ha aconseguit resultats més que encomiables. Però el seu testimoni no fa menys evident el silenci que acompanya aquest episodi de la història. I el risc evident que tenim els humans de repetir-lo, tal com aquest gener ens advertia Jaume Funes. Aquest camí d'Auschwitz, de Mathausen, de Ravensbrück, Buchenwald, Dachau...

Camí d'Auschwitz
(al suplement al diari Ara, Ara criatures, 8 de febrer de 2020)

Escric la setmana del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i he de recordar la tasca que T. Adorno fixava com a obligatòria per a l’escola i l’educació: “Educar per evitar que es torni a repetir”. Escric per mantenir el compromís, recordar com hem d’educar per evitar-ho, sabent que la inhumanitat greu sempre retorna i que el nostre dia a dia està ple d’inhumanitats. Ningú està a favor dels camps d’extermini i tothom nega que allò que diu o fa condueixi a aquest destí. Totes les ideologies filosòfiques, religioses i polítiques neguen que el seu ideari porti a aquest port. Cap partit accepta que les seves propostes i actuacions puguin conduir a aquesta situació. El nostre alumnat també s’espanta si li fem veure la monstruositat. Però d’amagat, diàriament, els fem caminar en aquesta direcció si no deixem clares les raons per anar en la contrària.
     Caminar cap a l’extermini d’una part dels éssers humans a mans d’una altra part de la humanitat és fer un camí tranquil, de petites passes, construint horitzons que amaguen la proposta, el resultat final. No cal educar per impedir que arribi el final. Cal educar per no fer els petits passos que hi van conduint. Caminem en aquesta direcció cada vegada que permetem a un infant afirmar-se com a millor, considerar que un altre és inferior, actuar com a posseïdor de béns i drets que nega a un altre. Posem asfalt en el camí quan definim grups i pobles que han de diferenciar-se, oposar-se, comparar-se. Fem més passos quan suggerim identitats uniformes, estables, hereves de la història, d’una pàtria, d’un país; quan volem negar la realitat de la barreja, del mestissatge, quan els deixem demostrar a un altre d’orígens diferents que no és dels seus. Avancem cada vegada que els fem insensibles al dolor d’un altre, quan no tenen perquè parar-se a descobrir les injustícies que els envolten, quan poden sentir que la seva felicitat és merescuda i justa, ve de família. Encara som més a prop del final quan han de creure veritats absolutes i està prohibit dubtar. Ens hi acostem quan tot és mentida però els fem creure que és veritat.
     Un dia s'arriba a la cruïlla amagada i, si hi ha tempesta, complexitat i crisi, si tot sembla enfonsar-se, ja adults, creuran que la salvació passa per anul·lar la part de la humanitat que fa nosa, els altres que no mereixen viure. Auschwitz haurà retornat.

Jaume Funes, Psicòleg i educador


La foto, feta a França l'any 1940, presenta quatre amics de la Compantia de treballadors estrangers. Poc després serien detinguts i deportats a Mathausen: Amat va amb ulleres), de costat a Arnal, Planes, Vives. (AHCB)