Avui, que és divendres 29 de maig, havia de ser el darrer dia del curs d'Animació Cultural: tots els nois i noies de 2n haurien enllestit les presentacions del projecte final i, aquest vespre, una dotzena ens envolaríem fins a Marràqueix per tal de rubricar aprenentatges i coneixença. Per celebrar un altre curs que s'acaba, és clar, i per posar-lo en pràctica quinze dies lluny de casa, en un ambient de llibertat —i austeritat— inimaginables a Manresa. Tot això havia de ser avui, retrobar-nos amb el guia excepcional que és en Pep Quintana, recuperar el cel de Marroc i els paisatges agrests del sud, compartir pols i quilòmetres fins arribar al desert. Me'n queda el record de fa dos anys, el d'aquesta foto a Aït Hani, a una hora de Tamtatouchte: una escola al cor del gran Atlas, plena de canalla riallera i d'una altíssima dignitat. Avui no els sento, i com diria aquell vers de Ferrater, «avui que callen em fa estrany». Tot això trobo a faltar, i en la pandèmia més encara. La canalla, el viatge, la llibertat tan necessària de llevar-se, ensumar juny i viure la vida amb el mateix entusiasme d'aquells nens i nenes d'Aït Hani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada